El ritu de la pau
El gest de donar-se la pau, segons les rúbriques del Missal Romà, n. 142 (p. 500), es proposa “si sembla oportú” (i, a més, es prescriu que pugui adequar-se als costums del lloc). Per tant, respon a l’externalització de la preparació interior que hem de realitzar els qui ens apropam a rebre la comunió, i té el seu fonament en les paraules del Senyor:
Per tant, si quan vas a presentar la teua ofrena sobre l’altar, recordes allí mateix que el teu germà té queixes contra teu, deixa allí la teua ofrena davant l’altar i ves primer a reconciliar-te amb el teu germà, i llavors torna a presentar la teua ofrena (Mt 5,23-24).
Per tant, el que veritablement hem de conservar és aquella preparació interna que ens disposa i fa dignes de combregar el cos de Crist. Que ningú oblidi que el gest de la pau no és un gest social, com sí ho és la salutació, sinó l’adequació del nostre interior a l’exigència de l’amor mutu: En això coneixeran tots que sou deixebles meus: si us estimau els uns als altres (Jn 13,35).
La recepció de la sagrada comunió a la mà
Respecte de la recepció de la sagrada comunió a la mà, ha de considerar-se un gest igual de digne que la recepció a la boca, antiquíssim (ja l’observam en les catequesis de S. Ciril de Jerusalem, s. IV, per exemple), i permès per la instrucció de la S.C. per al culte diví Memoriale Domini (1969). No hauria d’invocar-se el dret absolut a rebre-la a la boca, ni cal considerar-se indigne d’acollir el cos de Crist a les pròpies mans.
En canvi, sí és preceptiu l’amor al proïsme, que inclou el deure de vetllar i protegir el bé integral del germà. Per tant, davant aquesta situació en la que s’estan adoptant mesures sanitàries i socials extraordinàries, tots hem de posar de la nostra part i col·laborar des de la virtut de la prudència, el sentit comú, i la nostra responsabilitat comunitària. Vigilem de no caure en la temeritat o la manca de consciència de la gravetat de la situació. El Catecisme de l’Església Catòlica (n. 2288) demana precisament cuidar de la vida i de la salut física dels ciutadans.
No oblidem que la veritable indignitat no ve de les nostres mans sinó dels nostres pecats, com afirma l’apòstol Pau: De manera que qui menja del pa i beu del calze del Senyor indignament, és reu del cos i de la sang del Senyor. Així i do, que cadascú s’examini, i que llavors mengi així del pa i begui del calze. Perquè qui menja i beu sense discernir el cos, menja i beu la seua condemna (1Co 11,27-29).
