«Tot es perd amb la guerra, tot es guanya amb la pau». Aquesta frase, pronunciada pel Papa Francesc l’any 2013, durant el rés de l’Àngelus a Roma, ressona fortament avui entre els murs d’aquest temple Catedral, Església mare d’aquesta nostra Diòcesi d’Eivissa. Tot d’perd amb la guerra.

Estimats germans, en aquest matí, ens hem reunit per pregar pels nostres difunts. I ho fem en la celebració de l’Eucaristia, el moment en què Jesús es fa present enmig nostre amb la seva Paraula, amb el seu Cos i la seva Sang, que són aliment de vida eterna. Nosaltres ens unim a Ell i renovem la nostra fe i la nostra esperança en Ell que ens ha dit que és la resurrecció i la vida. És per això que el record de tots aquells que van morir aquell 13 de setembre de 1936 ho va fem avui des de la fe que com a creients ens porta a professar que la mort no és mai el final del camí, perquè per als que creiem en Jesucrist, » la vida no acaba, sinó que es transforma, i quan se’ls desfà la morada terrenal, vam adquirir una altra d’eterna al cel «.

D’una manera molt especial, fem memòria en el dia d’avui dels 21 sacerdots de la nostra diòcesi, testimonis de la fe, que van lliurar la seva vida per causa de l’Evangeli i que es troben en procés de beatificació. Avui elevem les nostres supliques al cel i li demanem al Senyor «que el seu exemple il·lumini la vida i lliurament de tots els cristians, i que per la seva intercessió baixin sobre la nostra Diòcesi d’Eivissa abundants gràcies i benediccions celestes».

L’Església ens recorda la necessitat de custodiar la memòria dels màrtirs. El seu testimoni no ha de ser oblidat. Ells són la prova més eloqüent de la veritat de la fe, que sap donar un rostre humà fins i tot a la mort més violenta i manifesta la seva bellesa fins i tot enmig d’atroços patiments. Per això, la nostra Església particular d’Eivissa i Formentera recorda aquells 21 sacerdots. Els Servents de Déu no van estar implicats en lluites polítiques o ideològiques, ni van voler entrar-hi. Ells van morir únicament per motius religiosos, per ser sacerdots de Crist, i per això, pel seu exemple de valentia i constància en la fe, auxiliats per la gràcia de Déu, s’han convertit per a nosaltres en model de coherència amb la veritat professada.

La sang dels màrtirs és llavor de nous cristians! (Tertulià, Apol., 50,13: CCL 1,171). Per al màrtir, la pèrdua de la vida per donar testimoni de Jesús és un guany, ja que guanya la vida eterna. Però és també un gran guany per a l’Església que rep així nous fills, impulsats a la conversió per l’exemple del màrtir. Així ho afirmava Sant Joan Pau II quan, en l’any del Gran Jubileu, deia en el seu discurs en el Coliseu durant la commemoració dels màrtirs del segle XX: «Que romangui viva la memòria d’aquests germans i germanes nostres al llarg del segle i del mil·lenni recentment començats. Més encara, ¡que creixi! Que es transmeti de generació en generació perquè d’ella brot una profunda renovació cristiana. Que es custodiï com un tresor de gran valor per als cristians del nou mil·lenni i sigui el llevat per assolir la plena comunió de tots els deixebles de Crist «.

Hem escoltat en l’evangeli d’avui: «Feliços vosaltres quan els homes us odiïn, us rebutjarà, us insultarà i proscriban vostre nom com a dolent, per causa del Fill de l’home. Alegreu aquest dia i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel «. Que bé s’apliquen aquestes paraules de Crist als 21 Servents de Déu, testimonis de la fe en la nostra Diòcesi, insultats i perseguits, però mai vençuts per la força del mal. Quan l’odi semblava arruïnar tota la vida sense la possibilitat de fugir de la seva lògica, ells van manifestar com «l’amor és més fort que la mort».

Però els testimonis de la fe no van buscar el seu propi interès, el seu propi benestar, la pròpia supervivència com a valors més grans que la fidelitat a l’Evangeli. Fins i tot en la seva debilitat, ells van oposar ferma resistència al mal. En la seva fragilitat va resplendir la força de la fe i de la gràcia del Senyor.

Estimats germans, la preciosa herència que aquests valents testimonis ens han llegat és un patrimoni de la nostra comunitat diocesana. És l’herència de la Creu viscuda a la llum de la Pasqua: herència que enriqueix i sosté els cristians. Si ens sentim orgullosos d’aquesta herència no és per parcialitat i menys encara per desig de revenja cap als perseguidors, sinó perquè quedi de manifest l’extraordinari poder de Déu, que ha seguit actuant en tot temps i lloc.

Que Maria, Reina dels màrtirs, ens ajudi a escoltar i imitar al seu Fill. A Ella, que va acompanyar al seu diví Fill durant la seva existència terrenal i va romandre fidel als peus de la Creu, li demanem que ens ensenyi a ser fidels a Crist en tot moment, sense decaure davant les dificultats; ens concedeixi la mateixa força amb què els màrtirs van confessar la seva fe.

Deja tu comentario