FESTA DE FERNANDO Parròquia de Sant Ferran de ses Roques Formentera 30 de maig de 2016

Un any més, tenim la sort i l’alegria de reunir-nos amb ocasió de la festa de Sant Ferran per celebrar la Santa Missa, escoltar la Paraula de Déu, acostar-nos a Jesús a través de la sagrada comunió i admirar la figura de Sant Ferran: rei de Castella i Lleó, però no només això: marit, pare, persona dedicada gustosament a servir i ajudar els altres, heroi davant les coses difícils sense fer-se enrere per això; i per fer tot això bé, com correspon, és sant, és a dir, persona la història ens ensenya que va complir el que Déu esperava d’Ell, que Déu el va acollir en el cel acabada la seva etapa d’estar a la terra, i des de llavors és per a nosaltres exemple a seguir, intercessor de les nostres oracions i ajuda en els nostres bons projectes.

Ens vam reunir en aquest temple parroquial dedicat a aquesta figura de Sant Ferran, que sent que el primer Bisbe d’Eivissa va decretar la fundació d’aquesta parròquia en 1785, va començar a construir-se uns anys després, en part d’aquests terrenys propietat de l’Església, el 1883 i va ser inaugurat el 30 de juny de 1889 i posteriorment en 1903 es va inaugurar el cementiri. Com un dels detalls artístics és que l’exterior del temple mai va ser emblanqueado, conservant el color material dels materials de construcció.

I el tempo va ser dedicat a un dels més granis homes del segle XIII, una persona amb una vida exemplar, amb una intensa pietat religiosa, un prudència i servei com a governant i un heroisme com a conqueridor audaç.

Sant Ferran, nascut a finals del segle XII. De petit va estar greument malalt i no experimentant la curació, la seva mare el va portar al Monestir d’Oña i resant tota la nit davant la imatge de la Verge, es va curar de seguida.

Molt jove va començar a regnar el Lleó i després a Castella. Es va casar dues vegades i va tenir fills. Com a rei va procurar practicar la justícia, ser amable amb tots i no anar fastiguejar als ciutadans, practicant la rapidesa, la prudència i la perseverança. I com a persona tenia moltes qualitats: Era gentil i finíssim, genet elegant i destre, versat en els jocs nobles, en els escacs; amant de la música i bon cantor. Se li atribueixen algunes cantigas dedicades a la Mare de Déu, a la qual professava gran amor doncs la seva mare li havia explicat com li havia salvat sent nen. Va promocionar les arts, va afavorir el naixent estil gòtic, i se li deuen les catedrals d’Espanya: Burgos, Toledo, Lleó i Palència.

Va ser notable la seva acció de governant, les seves relacions amb l’Església, amb els nobles i magnats; la seva administració de justícia i les seves relacions amb els altres reis peninsulars cristians; el seu impuls a la codificació i reforma del dret; seva protecció a les arts, ciències i la creació de nous centres i universitats. Va crear la marina de guerra de Castella; i va instituir els futurs Consells del Regne o actuals de ministres, designant un col·legi de dotze homes doctes i prudents que li assessoraven i amb qui consultava. Ferran III de Castella va ser un sant rei, que va arribar els cims més alts de la perfecció, santificant les menors accions de la seva vida i dedicant a Déu i Maria tots els moments i ocupacions.

En acabar la Reconquesta de Sevilla, mentre una expedició castellana arribava a l’Àfrica va planejar el pas de l’estret i assentament definitiu en aquell continent, va caure ferit de mort, per esgotament de sofriments i treballs.

En saber que ve la seva fi, postrat sobre un munt de cendres, amb una soga al coll, va demanar perdó a tots els presents, va donar savis consells al seu fill i parents, amb la candela encesa a la mà. Aquesta va ser la vida exterior i la mort del més gran dels reis de Castella, “atleta i campió invicte de Jesucrist”, com li van cridar els Papes Gregori IX i Innocenci IV.

Un sant, com ho va ser Sant Ferran, és una persona que escolta la Paraula de Déu, la posa en pràctica i viu fent el bé als altres, evitant fer mal a ningú i tenint caritat i amor amb tots, especialment amb els qui més ho necessiten .

Déu vol que tots siguem sants. En la I Carta de Pere se’ns diu: “com aquell que us ha cridat és sant, sigueu també vosaltres sants en tota la vostra manera de viure; perquè escrit està: Sigueu sants, perquè jo sóc sant “(1 Pere, 1, 15-16).

I per això, procurant la santedat en la nostra vida, en les nostres obres, en els nostres desitjos i activitats, l’escolta de la Paraula de Déu és fonamental; després el propòsit de complir-la, sabent que per a això comptem amb l’ajuda i la força que ens dóna Déu per mitjà de l’Esperit Sant, que rebem en el nostre baptisme i la presència es confirma i enforteix amb el Sagrament de la Confirmació.

Hem escoltat una mica de Paraula de Déu, com passa en cada celebració de la Missa. A la primera lectura, presa de la 2 Carta de Sant Pere se’ns ha recordat que Déu ens dóna tot el que ens convé, i fent cas a això que ens dóna Déu, ens anirem semblant a Ell, evitant el dolent, el corrupte, i en conseqüència vivint amb fe, amb virtut, amb coneixement correcte, amb paciència, amb pietat, i amb això s’arriba a viure amb caritat, amb amor. Quin camí, doncs, més bell és el que podem fer per la vida si vivim així! Així ho va fer Sant Ferran, així ho han fet tants i tants sants, així ens correspon a nosaltres.

I l’Evangeli de Sant Marc ens ha presentat una paràbola. Jesús recorria a les paràboles per ensenyar a la gent. Una paràbola en què explicant-nos aquesta història ens diu que, com l’amo d’aquella vinya, vol que el món vagi bé.

La paràbola ens diu que l’amo va fer tot el possible per tenir una bona vinya. Això implica molta feina i una gran inversió. El curs de la paràbola segueix dient-nos que l’amo se’n va anar lluny, deixant la vinya en mans de pagesos. I aquests pagesos volien per a ells el que no els pertanyia, utilitzar aquesta vinya sense tenir en compte a l’amo i per això actuant de forma injusta, cruel. En el cas del poble d’Israel Déu tractava al seu poble Israel amb molta paciència, però els seus líders actuaven tan absurdament com els pagesos d’aquesta paràbola. Igual que l’amo manava cada vegada més servents per rebre els fruits de la vinya, així enviava Déu als seus profetes per rebre els fruits del poble i dels seus líders, és a dir, conversió i obediència. Moltes vegades els profetes van ser rebutjats, sobretot pels líders espirituals del poble.

La paràbola, ara, arriba després a un moment més fort: l’amo envia el seu fill com si tingués confiança en que els pagesos li perdonarien la vida, encara que abans havien maltractat a tots, fins i tot matats a alguns. L’amo d’aquesta vinya, confiadament diu: “respectaran al meu fill”. Els pagesos reben l’oportunitat per demostrar que hi ha un brot de benevolència en ells. Però també van donar mort al fill, fora de la vinya. És clar que Jesús veu en aquesta paràbola el que li passarà a si mateix. La paràbola és una profecia del que succeiria aviat: els líders del poble mataran al Fill de Déu. Matar Jesús és més que un incident, és la culminació d’una llarga història de resistència contra Déu. És evident el que farà l’amo de la vinya: “Vindrà, i destruirà als pagesos, i donarà la vinya a uns altres”. Déu donarà la vinya (el poble d’Israel i els creients de les nacions) a altres líders: els deixebles i apòstols de Jesús. És una decisió tremenda, però real.

Podem treure aquest ensenyament el Senyor, el nostre Déu, el nostre Pare, el que ha plantat aquesta “vinya” i ara, en aquest temps ens l’ha deixat perquè la cuidem, la protegim, vetllem perquè doni bon fruit, estigui com Déu vol; un món amb amor i misericòrdia, amb servei i caritat, ajudant a tots i no perjudicant a ningú. Quan Déu vingui a demanar-nos compte d’ella que puguem retornar com Ell espera. Com que no sabem quan vindrà, és lògic que guardem el que podem o reinvirtamos el que ens dóna, potser en altres vinyes, fent més productiu allò que rebem.

Amb la seva Paraula sabem el que hem de fer i vam rebre moltes advertències enviades per un i un altre dels seus emissaris. Fins i tot Déu ens va enviar el seu Fill, per donar-nos pautes, per ensenyar-nos, per mostrar-nos el Camí. Va venir la Llum al món, perquè veiéssim el Camí i el seguíssim. El va il·luminar, ens ho va mostrar. Amb aquesta oferta la decisió és nostra. Som lliures, hem estat creats lliures, però la vinya, és a dir el món no és el nostre: ens ha estat lliurat en custòdia. El sensat serà que haurem de retre comptes, que per tant hem de fer el millor que podem. ‘Aquest ha de ser el nostre interès més sensat! Algú podria dir, doncs, de quina llibertat parlem, si estem condicionats pel propietari de la vinya. Els consells de Déu no són mai contra nosaltres, sinó a favor nostre per això, o fem el que hem de o el encaminem a la fallida definitiva. D’una cosa podem estar segurs: el temps passa i tard o d’hora arribarà l’hora de retre comptes. Estarem llestos? Amb això en ment, inspirats pel Senyor, seguint la seva Llum, comencem avui prenent les decisions adequades. Així, quan arribi el moment de la rendició de comptes, del balanç final, no ens sorprendrà amb les mans buides.

Sant Ferran va rebre un encàrrec de de part de Déu i avui celebrem la seva santedat, és a dir, el premi per haver-ho complert. Nosaltres, cada un, ha rebut una vocació, un encàrrec, que com Ell ho complim aquí a la terra i com Ell arribarem al cel

Leave a Comment