CARTA PASTORAL AMB MOTIU DE LES NOCES D’OR DE LA CORONACIÓ DE LA VERGE DE LES NEUS

Estimats germans en el sacerdoci,

Estimats religiosos i religioses,

Fidels tots molt estimats en el Senyor:

1. Introducció

Santa Maria, la Mare de Déu i de l’Església, dona evangelitzada i evangelitzadora ha guiat el camí de l’Església a Eivissa i Formentera. Quan el 8 d’agost de 1235, les tropes cristianes van entrar a Eivissa van pensar de seguida en dedicar el primer temple a la Mare de Déu. Més de set segles després, el 9 d’octubre de l’any 1955 la nostra diòcesi d’Eivissa va viure una jornada inoblidable amb motiu de la Coronació canònica de la Mare de Déu de les Neus. La vespra, i per primera vegada, la venerada imatge que presideix l’altar major del primer temple diocesà va sortir en processó des de la Catedral fins a la Parròquia de la Santa Creu. La portaven a coll dels Homes d’Acció Catòlica, presidia la processó meu venerat antecessor Mons. Antoni Cardona Riera, de santa memòria, i l’acompanyava un gran nombre de devots. En arribar el seguici del barri de la Marina, una gentada va rebre a la Verge amb aplaudiments entusiastes, que -segons compte les cròniques de l’època- la van acompanyar fins al nou temple parroquial. És entendridor recordar com les mares aixecaven els seus fills petits com perquè rebessin la benedicció d’Aquella que és Mare nostra o convidaven a la gent gran al fet que amb la mà li enviessin petons. Eren expressions d’un fervor popular que caracteritzava, i ha de seguir caracteritzant, als fills i filles d’Eivissa i Formentera, homes i dones de profunda tradició catòlica que veritablement feien realitat aquella frase de l’Himne del Centenari compost pel benemèrit Mons. Isidor Macabich: “No passi nit ni dia, sense Fer-vos pregàries i llaor.”

El mateix dia de la Coronació a les quatre de la tarda, la venerada imatge va sortir des de la Parròquia de Santa Creu, envoltada de les salves d’aplaudiments i altres expressions d’amor fins al lloc assenyalat per a la Coronació. Després d’una solemne Missa de Pontifical, que va oficiar el Nunci Apostòlic a Espanya, Mons. Hildebrand Antoiniutti, i després de la lectura de la Butlla Pontifícia que concedia la Coronació canònica, van ser col·locades sobre el cap de la Verge i del Nen sengles corones àuries realitzades amb l’aportació de tants fidels de la diòcesi com a expressió de l’amor que sentien cap a la seva patrona, i els noms dels quals es custodien en un llibre en el retaule major de la Catedral.

Va ser realment un dia gloriós per a Eivissa. Un dia dels que fan història. Un dia el seu significat no pot caure en l’oblit. Per això, ara cinquanta anys després, hem de reviure els sentiments que van animar als fidels de llavors a fomentar amb aquella celebració l’amor i la devoció a la Mare de Déu, que acompanya el caminar de l’Eivissa cristiana.

He volgut, doncs, que aquesta efemèride no passi desapercebuda per a la nostra diòcesi i desig, per tant, convidar-vos, estimats sacerdots, religiosos i religioses i fidels tots, a celebrar amb diversos actes aquest moment del nostre camí com a Església particular. Voldria que el fervor i l’amor de fa mig segle romanguessin vius com llavors, i sota l’empara i la mirada misericordiosa de la nostra Patrona caminem per les sendes de la justícia i la pau, del servei al proïsme i de la caritat fraterna cap a la trobada joiós amb el Senyor.

2. Quin sentit té el record dels esdeveniments?

Per al creient, la història té importància perquè amb l’Encarnació Déu mateix ha pres la nostra carn i ha entrat en la història. En certa manera podem dir que la història es converteix en el lloc on Déu surt a l’encontre de l’home, de tot home, per allargar-li la mà i fer-lo partícip de la seva salvació.

El poble d’Israel, el poble de l’antiga Aliança, enmig de les seves vicissituds va trobar en la celebració la memòria de les intervencions de Déu en la història força per perseverar en la seva fe i confiança en el Senyor, tot i que hagués de viure en captivitat oa l’exili. Recordant les meravelles que va fer Déu a favor seu, va mantenir la seva esperança i va salvaguardar la seva identitat com a poble escollit. Resulta encara commovedor recordar com es celebrava el record de la nit de la creació del món, l’evocació de la promesa feta a Abraham i el seu llinatge i, molt especialment, la memòria de la nit santa de la Pasqua, quan els israelites es van veure alliberats de l’esclavitud d’Egipte i es van posar en camí cap a la terra promesa.

En aquest esperit, el Nou Testament ens presenta com els primers cristians celebraven setmanalment a diumenge la veritable i definitiva Pasqua, la Resurrecció del Senyor, amb la celebració de l’Eucaristia, que commemora i reviu el misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist, el nostre Salvador. Des de llavors, l’Església no ha deixat de celebrar així el memorial de la nostra Redempció.

També en la vida ordinària de les persones, el record d’esdeveniments de la nostra vida és motiu d’alegria i mou a diferents celebracions; així, vam celebrar els nostres aniversaris, els matrimonis festegen diversos aniversaris, com les Noces d’Argent, d’Or o de Diamant, o també per exemple les institucions públiques o privades rememoren les seves naixement amb diverses activitats, tendents a dinamitzar els principis que les van fer néixer. Aquestes celebracions tenen un paper important i significatiu en la vida dels individus i de les comunitats.

El temps, doncs, estimats germans, és important en la vida de les persones. Referent a això, em plau ara recordar el que escrivia el servent de Déu el Papa Joan Pau II a la Carta apostòlica “Tertio Millennio Adveniente” al núm. 10 on diu: “En el cristianisme el temps té una importància fonamental. Dins de la seva dimensió es crea el món, al seu interior es desenvolupa la història de la salvació … En Jesucrist, Verb encarnat, el temps arriba a ser una dimensió de Déu, que en si mateix és etern. D’aquesta relació de Déu amb el temps neix el deure de santificar ”

3. El compliment d’una profecia: “Des d’ara em diran benaurada totes les generacions, perquè el Totpoderós obra en mi” (Lc 1, 48)

En deixar l’àngel Gabriel la casa de Natzaret, després d’anunciar que havia arribat el moment culminant, és a dir, que el Verb s’havia fet carn a les entranyes puríssimes de la Mare de Déu, Ella, gairebé contagiada pel misteri d’amor present en el seu si, es posa en camí per manifestar el fruit de l’amor: estimar i servir. Quan Maria i Isabel es troben té lloc una escena que mai cap pintor podrà descriure en la seva radicalitat: les dues dones, il·luminades per l’Altíssim, pronuncien unes vibrants paraules a les que el temps els ha donat la raó i ha descobert la seva profunda veritat. Si Isabel exclama: “Ets beneïda entre les dones i és beneït el fruit del teu ventre” (Lc 1, 42). Maria per la seva banda, respon amb el Magnificat (Lc 1,48-53), on entre altres coses anuncia: “Des d’ara em diran benaurada totes les generacions”. I així ha estat al llarg dels segles i així serà fins al final de la història.

Com pot ser que una noia senzilla, d’un poble gairebé desconegut en la seva època, hagi pogut traçar un quadre tan exacte de la història? L’explicació està en què Maria, dona de fe, veu les coses des de l’òptica de Déu: la fe audaç i total de la Mare de Déu en el matí de l’Anunciació la dota d’un coneixement que brolla des de l’essència mateixa de la Veritat, aquesta veritat que l’ha posseït ia la qual Ella s’ha lliurat: mirant la història amb la mateixa mirada de Déu, no té por de dir l’anunci joiós del Magnificat. Gran misteri el de la fe! Oculta les coses als potents i les revela en la seva veritat als senzills. Déu va triar a Maria perquè era senzilla, humil, pura, sense orgull ni duplicitat i així Ella ens ha ensenyat més del que ens poden ensenyar mil biblioteques. Maria va creure, es va fer esclava del Senyor i la fe li va fer veure en profunditat i el seu Magnificat, pronunciat per primera vegada a gairebé dos mil anys de distància dels nostres dies continua sent la més alta i exacta lectura de la història.

I en aquesta història, les generacions, una darrera l’altra hem felicitat a Maria. Tenia raó la humil noia de Natzaret, quan moguda per l’Esperit Sant va dir: “Des d’ara em diran benaurada totes les generacions”. Milers de catedrals, santuaris, temples i ermites s’han aixecat en honor seu, multitud de celebracions al llarg dels dos milenos passats fins ara han felicitat a Maria. En aquesta successió de felicitacions a Maria, fa ara cinquanta anys els eivissencs van col·locar una bella corona a Maria, i nosaltres avui ho recordem i celebrem amb ànim agraït i de fe.

4. Què significa la coronació?

Si volguéssim respondre a aquesta pregunta, podríem dir senzillament que és un acte d’amor, d’amor barrejat amb la veneració, amb el respecte, amb l’admiració. Fa uns dies, contemplant l’esplèndid mosaic de la Basílica de Santa Maria in Trastevere, a Roma, i meditant les celebracions que se’ns acosten, davant d’aquella magnífica escena que ens presenta Jesucrist gloriós, mirava amb renovat sorpresa la tendra figura de la Verge coronada que apareix a la dreta. L’anònim autor d’aquella esplèndida obra d’art va saber plasmar en les tessel·les de pedra la mirada complaguda de Jesús davant la Mare coronada, una corona conquerida amb les armes de la fe, l’esperança i la caritat i, que precisament per això és imperible.

Aquest mateix gest de coronar la Mare és el que els fidels de la diòcesi d’Eivissa van fer fa mig segle i ara nosaltres ens disposem a renovar. Els fidels eivissencs en coronar a la Verge de les Neus van proclamar algunes veritats que en aquesta ocasió voldria recordar perquè la seva evocació ens mogui cap a la perfecció en la vida cristiana.

a) La corona és símbol de reialesa: Maria és invocada per la pietat dels cristians com “Reina i Mare de Misericòrdia”. Al llarg dels segles, la corona a la templa dels monarques ha significat el seu poder. En el cap de la Mare de Déu ens recorda que Ella és la “omnipotència suplicant”, la qual, en virtut de la seva íntima relació amb Crist, intercedeix per nosaltres i ens arriba, si ho demanem amb confiança, aquelles gràcies necessàries per al nostre bé. Per això, davant la Verge coronada podem exclamar amb raó: “Salve Regina, Mater misericòrdia, vita, dulcedo, spes nostra, Salvi”.

b) La corona és també l’expressió de la culminació d’una obra. A la Mare de Déu la corona ens manifesta que en Ella Déu ha culminat la seva obra, doncs ella és la criatura més perfecta; que en Ella, Inmaculada des de la seva concepció, Todasanta a la resta de la seva vida, Déu ha vençut. La perfecció desitjada per Déu per a la creació arriba a la seva realització més plena en Maria. La corona és també, doncs, una proclamació de la perfecció de la Verge Santíssima.

c) La corona és també un premi, un guardó, una recompensa. La Verge Santíssima ha rebut de Déu una gràcia singular a la qual ha correspost amb la santedat de la seva vida, tota ella entreteixida de fidelitat a les proves, d’esperança en les promeses, de caritat en l’obrar. Ella es va comprometre a la joiosa matí de l’Anunciació a ser l’esclava del Senyor, la serventa entregada, la contemplativa ardent. Per això, en concloure la seva missió rep la corona de glòria que no es marceix.

d) La corona és, així mateix, un signe de la victòria. El llibre de l’Apocalipsi ens presenta la lluita entre el drac i la dona. En aquesta escena, l’Església ha vist sempre una representació del triomf de la Mare de Déu sobre el mal, sobre les temptacions del maligne. Vencedora, pot dir amb sant Pau: “He combatut bé el combat, he corregut fins a la meta, he mantingut la fe, ara m’espera la corona merescuda”. Aquesta corona en el cas de la Mare de Déu està representada en la corona que els eivissencs de fa cinquanta anys van col·locar a les temples de la Verge de les Neus i nosaltres, amb les celebracions d’aquest any, idealment la tornem a posar.

e) La corona és signe d’esperança. Jesucrist els adverteix als seus deixebles: “Confieu en el meu jo he vençut el món” (Jn 16, 33). El futur és Crist, Ell és el destí últim de la història, encara que de vegades els esdeveniments poguessin fer pensar el contrari. Aquests esdeveniments només poden donar corones contingents. La corona gloriosa de la Verge és imperible i expressió que el camí que va recórrer i les opcions que va fer condueixen a Crist, i en Crist a la Trinitat. Referent a això, la Constitució apostòlica Munificentissimus Deus, del Papa Pius XII sobre el dogma de l’Assumpció de la Verge als cels diu així: “Acabat el curs de la seva vida a la terra, va ser portada a la glòria celestial i elevada al tron pel Senyor com a Reina universal, per ser conformada més plenament al seu Fill, Senyor dels senyors i vencedor de la mort i del pecat “(AAS 42, 1950). La Verge coronada és una crida a l’esperança en Crist, que no defrauda, ​​de fidelitat a Ell i d’adhesió al seu missatge.

Altres signes poden atribuir-se també a la corona: el de martiri, el de la grandesa, de la brillantor i l’esplendor. Apropant-nos a ells trobarem motius per a comprendre millor el significat de la Coronació de la Mare de Déu, la seva importància per a la nostra vida cristiana i sobretot, el que expressa de la santedat de la seva vida i de crida a la nostra santificació personal.

5. Fruits i conseqüències de l’evocació de la Coronació de la Mare de Déu de les Neus.

El Concili Vaticà II ens ensenya que la Mare de Déu és model per als cristians i per a l’Església. A la nostra diòcesi la Verge coronada de les Neus, Santa Maria d’Eivissa, esdevé un preciós model que imitar en el nostre camí de deixebles de Jesucrist, Mestre de tota perfecció. Per això, imitant-a Ella, i sota la seva materna protecció podrem assolir també nosaltres la corona de glòria que no es marceix, segons la coneguda expressió paulina més amunt esmentada. Anem a veure alguns traços que caracteritzen la Verge Santíssima per aplicar-los a la nostra vida personal i eclesial.

a) Maria, evangelitzada, és model per a nosaltres. En el matí de l’Anunciació la Verge Santíssima, la humil donzella de Natzaret va ser evangelitzada per l’arcàngel Gabriel, enviat per Déu per donar-li la bona notícia que amb la col·laboració d’Ella, el Verb es encarnava en el seu si i la salvació, que s’havia promès a l’inici de la història humana tacada pel pecat (cf. Gn 3, 15), anava a ser una realitat. Maria és evangelitzada i acull l’anunci de l’àngel amb gratitud, humilitat i confiança. També nosaltres, estimats germans, som contínuament evangelitzats per Déu a través de l’Església. Els sentiments de Maria ens ajuden a acollir l’evangelització, és a dir, la recepció de la Bona Nova que Déu ens vol contínuament comunicar, amb la mateixa actitud de la Verge de Natzaret.

En un moment de la història en què el secularisme i la indiferència religiosa estan tan estesos; en el qual tantes veus fan difícil escoltar la veu autèntica de Déu, l’únic que és capaç de donar vida i donar-la en abundància (cf. Jn 10,10), la Mare de Déu evangelitzada pot ser un model per animar-nos a conèixer més la nostra fe, a acollir les seves veritats, a fer les nostres opcions de vida.

Tant de bo que la celebració d’aquestes Noces d’Or de la Coronació canònica de la Mare de Déu de les Neus sigui un moment per a ser evangelitzats, perquè la nostra fe no es aletargue ni es duerna, sinó que progressi contínuament i puguem davant els nostres germans, els homes i dones d’aquest moment, “donar raó de la nostra esperança en la vida eterna” (1Pe 3,15). Ser evangelitzats suposa també participar en les diferents activitats formatives de les nostres parròquies, grups i moviments eclesials. Que sigui un moment de veritable evangelització, de nova evangelització en els seus mètodes, si ardor, en la seva extensió. Que en les nostres parròquies tots: sacerdots i fidels, sentin el desig de rebre amb renovat entusiasme la Paraula de Déu. En un moment tan ple de reptes i interrogants sobre el futur de la humanitat, quan sembla que l’esperança decau, la inseguretat en totes les seves expressions creix per tot arreu és menester recuperar la confiança en Déu, que mai ha abandonat als seus fidels. És menester posar-se en actitud de ser evangelitzats contínuament perquè els esbarzers, els cards o la pols del camí (Cf. Mt 13, 1-23) no impedeixin que creixi en nosaltres la bona llavor de l’Evangeli, que va ser sembrat en el camp fecund de la nostra existència. És el moment d’intensificar, de totes les maneres possibles, la recepció de l’Evangeli en cada un de nosaltres.

Desitjo que les parròquies de la diòcesi, els moviments apostòlics i noves comunitats presents, així com les diverses institucions eclesials diocesanes de què disposem, posin en marxa la “imaginació de l’evangelització” i que els fidels tots s’acullin a aquesta ajuda per créixer en la fe. És potser el moment d’evangelitzar de nou als catequistes i altres agents de pastoral perquè puguin dur a terme amb més eficàcia la seva missió; és el moment de revitalitzar o crear on no n’hi hagi, els consells parroquials i arxiprestals de pastoral, germen del Consell Pastoral Diocesà perquè la força de l’evangelització s’estengui més i més a les nostres terres insulars.

b) Maria evangelitzadora model per a nosaltres. Tot just acabat el diàleg amb l’arcàngel Gabriel, la Verge es va posar en camí i va ser fins a la casa de la seva cosina Elisabet (Cf. Lc 1, 29-20), com ens ensenya l’Evangeli. Allà Maria li anuncia les meravelles de Déu. I així les dues dones es van fondre en una abraçada, expressió d’alegria per haver rebut la Bona Nova.

Un cop evangelitzats hem de ser evangelitzadors. Vivim uns temps en què és necessària una nova evangelització, nova en els seus mètodes, si ardor, en les seves expressions. Evangelitzar no és anunciar una idea, una teoria o una ideologia, ja que aquestes no són capaços de salvar l’home. Evangelitzar és anunciar a una persona, Jesucrist, que ens estima i ens salva i contínuament ens vol fer sentir la seva veu amiga, que demana entrar en el nostre cor, en la nostra vida. El millor i més preciós servei que els cristians podem prestar en aquest moment a la societat és evangelitzar.

Amb alegria i esperança podem constatar com a la nostra diòcesi, juntament amb els sacerdots, religiosos i religioses, comptem també amb catequistes, professors de religió i moral catòlica, animadors de grups, etc. que col·laboren en la difusió de l’Evangeli amb generositat i entrega en moltes ocasions exemplars. És el moment que aquests grups es vegin augmentats amb noves i valuoses incorporacions: que molts es posin a recórrer el camí de l’evangelitzador i, amb la paraula i l’exemple, anunciïn les meravelles de Déu als homes i dones, als joves, els nens, els ancians, les famílies, als que han nascut aquí i els que ens visiten.

A vegades l’home actual apareix cansat o desil·lusionat davant l’aventura de la vida; el món en ocasions sembla que no tingui ànima. I els resultats d’aquesta situació són desgraciadament visibles: es viu al mig de l’error, especialment en el camp moral, en lloc de caminar il·luminats per la veritat; el relativisme moral s’imposa com a norma de conducta, oferint el fals fruit de la zitzània en lloc de i-plau del blat (Cf. Mt 13, 24-30); es presenta com a legítim el que no ho és; les lleis fins i tot no afavoreixen en determinades circumstàncies a les exigències del bé comú; se succeeixen els atacs a la vida ia la dignitat de la persona; es debilita la institució familiar, cèl·lula fonamental de la societat, posant-la al nivell d’altres unions que no poden ser considerades com a tal; es prescindeix de Déu, es viu al marge de Déu, sense Déu o, el que és pitjor, contra Déu; es presenta la religió com un assumpte personal, privat, personal, sense cap rellevància exterior o social.

Davant d’aquesta situació, que pot semblar trist, el que la societat actual necessita és evangelització, i evangelitzar ha de ser el compromís més estimat i urgent de tot el poble de Déu.

c) Imitar Maria és fer i repetir les seves mandat en les Noces de Canà: “Feu tot el que Ell us digui” (Jn 2,5). El poble de Canà de Galilea s’ha fet famós per unes noces a les quals va assistir Jesús amb la seva Mare. En aquella ocasió, després d’una conversa entre ells dos referent a l’hora de Jesús (Cf. Jn 2,4), Maria es limita a dir: “Feu el que Ell us digui”. Són les últimes paraules de la Mare de Déu que ens narra l’Evangeli. Aquesta expressió és una petició, una súplica que Ella entrega a tots els homes, un mandat fet per una persona senzilla i humil però que estan dictades per la seva aposta per la veritat, pel coneixement derivat de la fe i, sobretot, pel amor cap a la humanitat. És el prec de la Mare a tots aquells que un dia va a rebre com a fills.

Fer el que ens diu Jesús és assolir la nostra plenitud i la nostra maduresa com a homes. En efecte, Jesús és el model perfecte de l’home nou i, com Ell mateix ensenya “Sense mi no podeu fer res” (Cf. Jn 15, 5). Així com les sarments si no reben la saba del cep no produeixen fruit, si no rebem la vida de Jesús no podem donar fruits de vida eterna (cf. Jn 15, 1-7).

El rebre amb renovada acollida aquesta súplica de la Verge en aquest moment ha de fer néixer en nosaltres un sincer desig de conversió. Ja les primeres paraules de Jesús a l’Evangeli de Sant Marc (cf. 1,15) van ser una invitació a la conversió. En Canà de Galilea la Mare de Déu se suma a aquesta crida de Jesús a convertir-se, a ser veritables deixebles de Jesús, a ser autèntics cristians, a ser seguidors de Jesús sempre ia tot arreu.

Desitjaria que aquestes celebracions les visquéssim tots com una crida a una conversió més autèntica, decidida, audaç.

d) Maria és model de pregària: Imitar Maria és ser, com Ella, persones que preguen. No es pot arribar a la santedat sense practicar assíduament l’art de l’oració. I a l’escola de Maria s’aprèn a pregar, ja que Ella ens condueix cap a la unió amb Jesús, “fruit beneït del seu ventre”. Al cel, deia un savi rector, ens podrem trobar amb persones que no han estat bisbes, que no han estat sacerdots, que no han estat monjos, que no han estat màrtirs, etc. … el que no podrem trobar seran persones que no han estat orants. Sense la pregària no només ens quedem en les files dels cristians mediocres, sinó sobretot amb cristians en perill constant davant els grans reptes que exigeix ​​afrontar la resposta cristiana.

Amb Jesús ens unim en l’oració no només en la petició d’ajuda, sinó també en l’acció de gràcies, lloança, adoració, contemplació, escolta i afecte.

La contemplació de Maria ha de suscitar en nosaltres un sincer desig d’oració, a nivell personal i comunitari. Com m’agradaria que acogiéramos el desig del Papa Joan Pau II que les nostres parròquies siguin “veritables escoles de pregària”. Aquest mateix Papa, en la seva última encíclica “Ecclesia de Eucharistia” ens parla de Maria com “dona eucarística” (cf. Núms. 53-58). En aquest text, citant la seva anterior carta apostòlica Rosarium Virginis Mariae, ens la presenta com Mestra en la contemplació del rostre de Crist, una contemplació que adquireix una dimensió profunda en el misteri eucarístic, ja que Ella per la relació singular que manté amb el Santíssim Sagrament pot guiar-nos cap a Ell.

El llibre dels Fets dels Apòstols ens presenta Maria juntament amb els Apòstols concordes en la pregària (cf. Ac 1,14). Això ens indueix a pensar raonablement en la seva presència eucarística (cf. Ecclesia de Eucharistia “, 53).

Amb aquest ensenyament del Magisteri de l’Església, està clar que l’amor i la devoció a Santa Maria dels eivissencs i formenterers ha de traduir-se també en una assídua participació en l’Eucaristia, especialment en la Missa dominical. Per als cristians no és un bon propòsit, sinó una necessitat, com els deien als seus perseguidors Sants Màrtirs de Cartago, en els primers temps del cristianisme: “No podem viure sense el diumenge”, és a dir, no podien viure sense la Eucaristia dominical.

Així mateix, davant l’exemple contemplatiu de la “dona eucarística”, no seria el moment adequat per recuperar en les nostres parròquies i comunitats el culte i adoració eucarístiques? Diu Joan Pau II: “En molts llocs, a més, l’adoració del Santíssim Sagrament té una importància destacada i es converteix en font inesgotable de Santedat” (Cf. Ibíd., 10). No podem resignar-nos al perill d’un abandonament gairebé total del culte d’adoració eucarística! Desitjaria que en totes les parròquies, almenys setmanalment, es tingués l’adoració eucarística, en horari convenient i segons l’oportunitat del lloc, per juntament amb Maria contemplar la bellesa seductora i l’amistosa presència de Jesucrist. Allà, en actitud de fe en la presència real del Verb Etern, podrem no només gaudir de la seva companyia amorosa, sinó implorar tota mena de gràcies i molt especialment la pau per al món i per als cors de totes les persones, bé de la societat, les vocacions sacerdotals i religioses de les que tan necessitats estem. Referent a això, em plau citar l’exemple de la nostra Església Catedral, santuari que custodia la imatge de Santa Maria de les Neus, on cada dia a les hores de la tarda, he pogut instaurar l’Exposició de Santíssim Sagrament: quin aquest exemple s’estengui a la diòcesi!

Un altre fruit pastoral que desitjaria amb motiu de les celebracions del 50è aniversari de la Coronació Pontifícia de Santa Maria de les Neus, seria, i considero que és important, fer un esforç per recuperar el valor de la Catedral com a primer temple de la diòcesi, església mare de totes les altres parròquies de les dues illes, i santuari de la nostra Patrona. Referent a això, convido a les parròquies, moviments eclesials i associacions de fidels a promoure per tots els mitjans possibles, la devoció a la Mare de Déu de les Neus, fomentant la Visita espiritual, duta a terme, almenys, un cop l’ any.

6. Conclusió.

Fa cinquanta anys els eivissencs i formenterers van col·locar una aura corona a les temples de la Verge i del Nen. Després de mig segle repetirem aquest gest. Aquesta vegada no serà una corona material, sinó una corona espiritual. Aquesta corona estarà formada per les accions nobles dels cristians de la nostra diòcesi més compromesos en l’evangelització, en la vida litúrgica i en l’acció caritativa de l’Església.

Una de les expressions visibles d’aquesta corona espiritual serà una obra social que elevarem a record d’aquesta efemèride. Per tant, us animo a contribuir, també materialment mitjançant donatius, bé en les visites a la Catedral, o bé a través de les parròquies, perquè quan clausuremos aquesta solemne celebració de les Noces d’Or puguem oferir a la Verge Santa Maria el testimoni inesborrable del nostre amor amb una obra a favor dels necessitats, ja que l’amor es mostra amb amor.

Benvolguts sacerdots, religiosos, religioses i fidels, permeteu-me que conclogui aquesta la meva primera Carta Pastoral que com a Bisbe us envio amb les mateixes paraules que a la Catedral he dirigit a Santa Maria de les Neus, la Mare de Déu, la Mare coronada dels eivissencs i formenterers:

“Verge i Mare nostra de les Neus, Santa Maria d’Eivissa, que des de fa més de set segles has acompanyat la fe del poble eivissenc: A les teves mans poso els goigs i esperanzaslas tristeses i sofriments de tots els teus hijos.Implora per a mi i per als sacerdots els dons de l’Esperit Sant, perquè fidels a les promeses del dia de la nostra ordenació, puguem ser incansables missatgers de la Bona Nova, especialment entre els més pobres i necessitats, entre els allunyats i els indiferents. Infon en els religiosos i religiosastu exemple de total consagració a Diospara que l’abnegat servei que presten als hermanosse manifesti en totes les seves activitats. Mare de l’Església a Eivissa, anima els fidels laicosa comprometre seriosament en les tasques de la nova evangelizacióny siguin els apòstols del Tercer Mileniotambién amb el joiós testimoni de la seva vida Protegeix a totes les famílies d’Eivissa i Formenterapara que siguin autèntiques esglésies domésticasdonde es custodiï el tresor de la fe i de la vida, s’ensenyi i es practiqui la caritat fraterna. Ajuda a tots els catòlics a ser sal i llum per als altres, com a autèntics testimonis de Crist, presència salvadora del Senyor, instruments de pau, d’alegria i d’esperança. Mare i Reina coronada d’Eivissa i Formentera, il·lumina les nostres autoridadespara que treballin pel progrés integral de tots, tutelin els valors morals i socials que fan dignes als pobles. Ajuda a cada un dels teus fills i hijaspara que amb Crist, el nostre germà i Senyor, caminem junts cap al Padreen la unitat de l’Esperit Santo.Amén ”

A tots, el meu afecte i la meva benedicció.

A la Santa Església Catedral d’Eivissa, sota la mirada amorosa de la venerada imatge de la Mare de Déu de les Neus, el 9 d’octubre de 2005, cinquanta aniversari de la Coronació Canònica

+ Vicente Juan Segura

Bisbe d’Eivissa

Leave a Comment