FESTA DE SANTA TERESA DE JESUS JORNET I IBARS Fundadora de la Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats Capella de la Casa Mare de la Congregació agost 26, 2017

Celebrar les festes dels sants és una cosa que ens fa bé: en aquesta ocasió reconeixem els caràcters de la seva vida, els ensenyaments que per a la nostra vida ens donen i ens ofereixen la seva ajuda i protecció perquè, com ells, caminem cap al cel vivint com Déu espera de cadascú de nosaltres en els nostres anys a la terra.

Avui les lectures de la Bíblia que hem escoltat en aquesta celebració ens han parlat de la importància de la caritat, de la misericòrdia, que són actituds que han d’estar presents, juntament amb la fe i l’esperança, a la vida dels fills de Déu. I voldria insistir en la importància de la pràctica de la caritat, que les festes i la celebració dels sants ens facin més caritatius, com a ells i a nosaltres ens ensenya Jesús. Quan algú Jesús va preguntar quin és el primer de tots els manaments, Ell va respondre amb total claredat i suma autoritat: «Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les teves forces. El segon és: «Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests »(Mc 12, 29-31). I els apòstols, testimonis del Senyor, ens han transmès amb fidelitat aquestes paraules seves fins al vessament de la seva sang en el martiri. Van quedar gravades a foc en la seva vida i en el seu missatge. Així, Sant Joan, en el seu Evangeli i amb molta insistència en les seves cartes, subratlla que ens hem d’estimar com Crist ens estima: «Hem conegut l’amor: en què Ell va donar la seva vida per nosaltres; també nosaltres hem de donar la vida pels nostres germans »(1Jn 3, 16). I això que els apòstols van veure i van sentir és el que van anunciar «perquè estigueu en comunió amb nosaltres i la nostra comunió és amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist» (1Jn 1, 3).
Doncs bé, aquestes virtuts les va acollir, les va viure i les va difondre, ensenyant-als altres amb les seves paraules i els seus gestos Santa Teresa de Jesús Jornet i Ibars, la festa celebrem avui aquí, davant les seves restes personals tot esperant el dia de la resurrecció de tots els fills de Déu. Perquè ho va viure i ho ensenyo, va ser beatificada per el 27 d’abril de 1958 davant un centenar d’avis i unes 600 Germanetes dels Ancians Desemparats pel servent de Déu Pius XII, exaltant les seves virtuts. I després va ser canonitzada pel Beat Pau VI el 1974. Aquí a València es va celebrar després això a la Catedral portant allí la seva cos. Jo llavors era un jove i amb un grup d’amics vam participar en la processó de tornada del seu cos a aquesta casa, Amb això, va començar per a mi una proximitat i amistat amb aquesta Santa, la qual cosa m’ha fet molt bé.

La seva vida ens ensenya bones coses, i així en celebrar la seva festa el fem present per al nostre bé.

Mentre les campanes de l’església parroquial toquen l’Àngelus el 9 de gener de 1843, neix a la vila catalana de Aytona la nena Teresa de Jesús Fornet i Ibars. El dia següent rebia el baptisme i quedava, per tant, inscrita al registre espiritual dels cristians. Era natural que així succeís perquè tant els Jornet com els Ibars eren catòlics sincers.

La nena creix en l’ambient de treball i de religiositat de la llar. Però la seva intel·ligència desperta crida l’atenció dels seus oncles i dels seus pares, i Teresa marxa a Lleida, i després a Fraga. A les vacances torna al poble, i sap treure partit de la seva ascendent sobre les amigues per conduir-les a l’església i organitzar excursions que moltes vegades es converteixen en minúscules peregrinacions

Tot just conclosos els seus estudis de Magisteri, comença a exercir en Argensola, província de Barcelona. Aviat la seva pietat i el seu exemple criden l’atenció de les alumnes i dels seus pares. La gent, curioses, admiren que la mestra vagi setmanalment a confessar al poble d’Igualada, tot i que entre anada i tornada ha de recórrer uns 20 quilòmetres.

Però l’ensenyament, tot i ser missió bella i santa, no omple les seves aspiracions. No li hi ha dubte que Déu la crida a la vida religiosa, i el seu únic problema és l’elecció. El seu tio, el pare Palau, avui beatificat, convida a Teresa a col·laborar en l’Institut que està fundant, i ella va presurosa, però al seu interior anhela una vida religiosa més fortament caracteritzada pel silenci i l’oració. I a primers de juliol de 1868 Teresa abandona la casa paterna per dirigir-se al convent de Clarisses, en Briviesca (Burgos), mentre Josefa, la seva germana, entra al Asil de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, a Lleida.

Tot va bé a Briviesca, i Teresa prepara el vel negre que portarà en la seva professió. Però Espanya travessa moments difícils i dramàtics. I el Govern no permet l’emissió de vots. Les religioses li posen, però, el vel negre. I sorgeix una altra imposició, aquesta vegada procedent de Déu directament. Una postil·la al front fa que hagi de tornar, per obediència, a Aitona. En Briviesca quedaran al record grat i l’afecte sincer, que encara avui, després de molts anys, perduren en l’expressió de les clarisses: “Teresa era una santa”.

Un cop més el seu oncle, el pare Francesc, tracta d’orientar Teresa en el seu petit exèrcit de terciaris i terciàries carmelites. La nomena visitadora de les escoles que ell va obrint a Espanya. Però el pare Francisco mor i Teresa es troba de nou entre els seus, amb una única dubte: “Senyor, què voleu que faci?”.

Un grup de sacerdots d’Osca i de Barbastre, presidits per don Saturnino López Novoa, mestre de capella de la catedral d’Osca, es disposen a crear un Institut femení que es consagri exclusivament a l’assistència dels pobres ancians abandonats. La idea ha florit ja a França, però es pensa que per la gent gran espanyols seria preferible germanetes d’aquesta mateixa nacionalitat.

Al juny de 1872 Teresa passa per Barbastre, amb la seva mare, i parla amb un sacerdot de la localitat, amic del difunt pare Palau i també del senyor Saturnino. Durant la xerrada examina atentament a la Teresa i comprèn que els desitjos de la jove són consagrar-se a Déu en la vida religiosa. Llavors trenca a parlar sobre els projectes de don Saturnino, i Teresa veu amb tota claredat que aquí està la seva vocació i que s’han acabat els seus vacil·lacions i els seus tenebres interiors. Accepta el pla i torna al poble. El seu primer acte és comunicar a Maria, la seva germana i confident, que ha trobat el veritable camí. Però aquesta notícia comporta, també, una invitació, que de moment és rebutjada. “¿Jo dedicar-me a la gent gran? Impossible.” Però Teresa sap el que diu, i, a la fi, Maria anirà amb ella i encara es portaran a una paisana.

A Barbastre obriria don Saturnino la nova casa. La seu escollida es diu “Pueyo”. Són dotze joves, comptant a la Teresa i als seus dos conquestes. Del 4 al 12 d’octubre s’omple la casa, un edifici antic i vell. Ningú sinó Teresa podia ser el cap d’aquella incipient comunitat, tot i que els seus pensaments eren totalment aliens a això. Així ho va dir i així ho va reiterar, però per tota resposta li van dir que a la vida religiosa el, que importa és obeir. Teresa calla, accepta i romandrà superiora fins a la mort. Seran vint anys de govern, d’esforços i d’heroisme callat.

Aturem-nos ara a veure com era la mare Teresa. La millor semblança la va fer el propi Pius XII, en exaltar les seves virtuts i la seva empresa. “Ànima gran i al mateix temps humanament afable i senzilla -va dir el Papa-, com la seva homònima, la insigne reformadora avilesa; humil fins ignorar-se a si mateixa, però capaç d’imposar la seva personalitat i dur a terme una obra ingent; malalta de cos , però robusta d’esperit amb fortalesa admirable; “monja andariega” ella també, però sempre estretament unida al seu Senyor, de gran domini de si mateixa, però adornada amb aquella espontaneïtat i aquell gràcia tan amable; amiga de tota virtut, però principalment de la reina d’elles, la caritat, exercitada en aquells vellets o velletes que exigeixen la paciència i benignitat de què parla l’Apòstol. ”

Dins d’aquest conjunt esplèndid, Pius XII va subratllar “3 suaus matisos”: la gran part que la Verge Santíssima va voler prendre en la seva vida i en la seva obra; seva irresistible inclinació a procurar l’assistència als desvalguts i, per fi, aquella “suavitat i naturalitat amb què es va abandonar als designis ocults de la Providència, o, millor dit, aquella manera perfecte i exemplar amb que va saber prescindir de. si i de la seva voluntat per identificar-la completament amb la santíssima voluntat de Déu “.

Deixem en la seva iniciació la gran empresa. El seu primer nom va ser el de “Germanetes dels Pobres Desemparats”; després, per evitar equivocacions amb l’Institut francès del mateix nom, es van cridar, com avui es denominen, “Germanetes dels Ancians Desemparats”. Aviat va voler la Providència que no es quedessin a Barbastre, sinó que, per coincidir amb els desitjos d’un grup de catòlics valencians, fundessin a la capital del Túria, que des de llavors hauria de ser la Casa-Mare de la congregació. Tota la ciutat va rebre a les germanes, i aquestes fan la seva primera visita a la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de València, que mai havia de desampararlas a elles ni als seus vellets i velletes. Immediatament reben a la primera acollida, un paralítica de noranta-nou anys.

Mas aviat haurien de començar els dolors. Les regions espanyoles es revolten contra el Govern i València es declara en rebel·lia. La ciutat és assetjada i bombardejada. La gent fuig; les germanetes romanen al costat dels seus ancians. Només quan a la ciutat ja no queda ningú, i al perill dels bombardejos s’afegeix l’amenaça de morir de fam, -les germanetes viuen de la caritat cristiana decideixen refugiar a Alboraya. Després una nova prova, la mort de sor Mercedes, la primera professa de les germanetes, ja que en el mateix llit de mort va segellar els seus vots d’esposa de Crist.

La història de les noves fundacions és plena d’encant i de llum sobrenatural. És primer Saragossa, on també van ser rebudes triomfalment; després Cabra, Burgos … i tota la geografia espanyola, que la Beata es va recórrer diverses vegades, en unes condicions materials que, si eren alguna cosa més còmodes que les dels temps de Santa Teresa, no deixaven de tenir les seves grans molèsties i fins i tot dolors. En complir-el primer decenni de la fundació de l’Institut, les Cases-Asil -la mare Teresa volia que fossin anomenades així, ja que la sola paraula “asil” li semblava massa freda i humiliant Són ja 33. Deu anys més tard pujarien a 81 , i quan la Beata lliura la seva ànima al Senyor sumen ja la xifra esplendorosa de 103. Mig segle més tard, quan l’Església l’eleva als altars, les Cases-Asil són ja 205 a tot el món, i milers d’ancians i ancianes són consolats i atesos per les germanetes.

El 1885 l’Institut creua l’oceà. Les germanetes han estat cridades a Santiago de Cuba i l’Havana. Per primera vegada van a fundar sense la mare. Aquesta, que tot just té quaranta-dos anys, no és ja sinó una invàlida, pel que fa a forces físiques es refereix. L’obra s’està consumant. En 1876 havia arribat el decret de lloança de Roma. I l’aprovació definitiva arriba a 1887.

Ara que l’Església ha acollit l’Institut sota la seva tutela, la mare ja sap que una altra Mare eterna vetllarà per les germanetes i els ancians. Per això, en celebrar-se, a l’abril de 1896, el Capítol general, la Beata suplica a les germanetes que es dignin lliurar del pes de superiora general. El seu cos es nega a seguir-la en els seus llargs viatges. No pot intervenir regularment en els actes de la comunitat. El bé de l’Institut -insisteix la mare- exigeix ​​que sigui una altra germaneta la que presideixi la seva marxa. Però aquesta vegada ningú fa cas de la veu de la mare. I la Beata no té més remei que carregar novament la creu sobre les seves flacs muscles.

Ella seguirà sent senzilla. i entranyable. Mai li han agradat les postures fictícies, les cares de víctima. A una novícia que, en la rauxa d’un fals misticisme, deia a la mare que volia ser santa i caminava per tot arreu amb el cap tort, la Beata li va respondre que si, que obligació de totes les germanetes era ser santes; però que … aquell cap tan torta! La mare va agafar una agulla, va prendre entre les seves mans la punta del vel de la novícia i l’hi va assegurar amb l’agulla a l’esquena, de manera que no podia portar sinó ben alt el cap.

La mare sacsejava amb frase precisa tota mandra disfressada de pietat: -Fervorosas, sí; però no de les que deixen la feina a les altres.

En l’estiu d’aquell any va a Palència, per inaugurar el segon noviciat. Però no pot estar present en la cerimònia perquè està afligida de forts dolors. És la seva ofrena per les novícies. Es posa en camí cap a València. Sembla millorar una mica durant l’estiu, però a la primavera torna a agreujar-se. El seu aparell digestiu és una pura nafra. La porten a la Casa-Asil de Massarrojos i després a Llíria. La mare prega molt i per tots. També a les Cases-Asils resen les filles i els ancians.

Més de 70 superiores i moltíssimes germanetes passen per Llíria per rebre la seva última benedicció a la terra i els seus darrers consells. El 12 de juliol el pare Francisco, un dels més grans protectors de l’Institut, el porta el sant viàtic i dues setmanes després li administra l’extremunció. A poc a poc, s’apaga la vida de la malalta, que dicta la seva última recomanació: “Cuiden amb interès i cura a la gent gran, cal tenir molta caritat i observin fidelment les constitucions. En això està la nostra santificació”.

El 26 d’agost de 1896 l’malalta expressa repetides vegades el desig de rebre la sagrada comunió. A la primera claredat de l’alba ve el sacerdot, la sent en confessió i surt a la recerca del sagrament. La mare mira al seu voltant, somriu a les germanetes presents i inclina el cap per sempre, amb goig de la comunió eterna. Tenia cinquanta-quatre anys i set mesos i podia presentar al cel la seva obra de 103 Cases-Asils amb milers d’avis i més de mil germanetes. Va descansar a Llíria fins a 1904, en què va ser traslladada solemnement a la Casa-Mare de València.

La mare havia recomanat que, si a l’Institut arribés a haver santes, no es gastés un cèntim en l’afany de portar-les als altars. Les germanetes van obeir, però la Providència tenia altres plans, i, com per recuperar el temps perdut, el seu procés de beatificació va tenir un desenvolupament rapidíssim, facilitat pels miracles. Iniciat el 1945, es va clausurar el 1958, amb la proclamació de la beatitud dels benaurats en la persona d’aquesta fundadora insigne i exemplar.

Leave a Comment