FESTA DE LA MARE DE DÉU DE ROSARI. 4 octubre 2015

Les lectures d’aquest diumenge, diumenge XXVII del cicle B, ens han presentat unes bones i meravelloses ensenyaments.

La Primera lectura és una famosa pàgina del llibre del Gènesi, en què veiem que Déu es preocupa per l’home que ha creat i tracta de corregir la seva solitud. Entre tot el que havia creat no hi ha qui sigui idoni per a cuideu la seva solitud, sent massa gran la diferència entre l’home i els animals.

Així, enfront de teories i doctrines que ens presenten la dona com si fos inferior a l’home, el Gènesi ens ensenya veritats molt importants:

a) la dona és de la mateixa naturalesa que l’home, no inferior a ell, ni amb menys dignitat, drets i deures.

b) La dona és un complement de l’home com l’home és un complement de la dona.

c) Així l’home i la dona, en el mateix pla, estan cridats a formar una unió de vida perfecta, a constituir amb la força de l’amor una unitat.

Aquestes ensenyaments del Gènesi les aprofita Jesús per afirmar la indissolubilitat del matrimoni. La intenció del Creador, que ha volgut a la humanitat com a homes i dones i ha instituït l’amor conjugal, és que aquesta unió sigui una i indissoluble.

Qui acull els ensenyaments de Déu, qui fon una unió conjugal i una família segons el designi diví sap que el divorci no és un dret ni un progrés social, sinó un mal que cal allunyar absolutament de la pròpia vida.

Per acollir i complir la Paraula de Déu cal viure en el matrimoni i en la família com Déu vol, és a dir, viure amb un amor entre les dues persones -l’home i la dona- que les fon, un amor que duri totalment i per sempre. Si es fa si, es va bé i es va com Déu té previst.

Un amor així no s’improvisa, sinó que exigeix ​​una formació abans del matrimoni, i un conservar després. El «sí» donat el dia del matrimoni cal dir-ho cada dia. I com ensenya el Papa Francesc, hi ha tres paraules que els matrimonis han de dir-se contínuament: permís, gràcies i perdó.

Avui en aquesta parròquia que té com a titular a la Verge del Rosari, veiem en ella a una dona que va acollir i va complir aquesta paraula de Déu, sent dona i mare, una persona que va viure amb l’amor de Déu i en bon ús de la llibertat .

És una bona oportunitat per reflexionar sobre la figura de la Mare de Déu per la seva glòria i els seus ensenyaments per a nosaltres. La Verge del Rosari la representem com a Mare de Jesús, que té en una mà a Jesús i en l’altra un rosari, gairebé com ensenyant-nos que el Rosari, contemplant els misteris de la Vida de Jesús i recorrent a ells amb les oracions importants i senzilles del parenostre, l’avemaria i del glòria ens condueixen amb Maria cap a Jesús. El rosari és, doncs, una bona oració i en ocasió d’aquesta festa vull recordar l’important i convenient que és recórrer al rés del rosari.

Recordo que quan era petit un dia la meva àvia em va donar una moneda i em va enviar a casa d’una dona dient-me que fos i comprés un rosari; jo era un nen i no sabia el que era això però vaig anar i el vaig comprar. A tornar a casa l’hi vaig donar a la meva àvia, creient que era una cosa per a ella però … no era així, la meva àvia, que tantes coses bones em va ensenyar, em va donar el rosari a mi i em va ensenyar a resar-lo, fent-me aprendre els misteris. Va ser una de les mostres d’amor, de buscar el meu bé que la meva àvia va tenir amb mi. Tants anys després, quan cada dia reso el rosari, recordo aquell fet i agraeixo que en la meva família, buscant tantes coses positives per a mi em ensenyessin també el rés del rosari.

El rosari és un dels mitjans de pregària cristiana que ens porta amb la companyia i l’ajuda de la Mare de Déu, a contemplar el rostre de Crist. Sant Joan Pau II va voler potenciar i ajudar que els cristians recorrem a aquesta manera d’oració. Així el 16 d’octubre de 2002 va publicar una Carta Apostòlica dedicada al Roser, en la qual a l’inici diu: «El Rosari de la Verge Maria, difós gradualment en el segon Mil·lenni sota el buf de l’Esperit de Déu, és una oració apreciada per nombrosos Sants i fomentada pel Magisteri. En la seva senzillesa i profunditat, segueix sent també en aquest tercer mil·lenni tot just iniciat una oració de gran significat, destinada a produir fruits de santedat. S’encuadra bé en el camí espiritual d’un cristianisme que, després de dos mil anys, no ha perdut res de la novetat dels orígens, i se sent empès per l’Esperit de Déu a «remar mar endins» (duc in altum!) , per anunciar, més encara, ‘proclamar’ a Crist al món com a Senyor i Salvador, «el Camí, la Veritat i la Vida» (Jn14, 6), el «fi de la història humana, el punt en el qual convergeixen els desitjos de la història i de la civilització ».

Efectivament, en el Rosari, contemplant el misteri de Crist mitjançant la referència a les etapes de la seva vida, des de la concepció fins a la seva passió, mort i resurrecció, ens ajuda a comprendre més i millor la veritat sobre l’home. Contemplant el naixement de Jesucrist s’aprèn el caràcter sagrat de la vida humana triada per Déu, mirant la casa de Natzaret es coneix la veritat sobre la família segons el designi de Déu, veient Jesús en els misteris de la seva vida pública es troba la llum per entrar al Regne de Déu, i seguint els passos cap al Calvari, es comprèn el sentit del dolor, de la passió. Per fi, en els misteris gloriosos, contemplant el Crist i la seva Mare en la glòria, es veu la meta a la qual cada un de nosaltres està cridat a arribar si es deixa guiar per això.

El rosari no només es resa en les parròquies o en la solitud: és una oració de família i per la família: la família que resa unida, roman unida. A mi la meva família em va ensenyar el rosari i per això puc dir que és bonic i fructuós confiar aquesta oració en el procés de creixement dels fills. Resar el rosari pels fills, i millor encara amb els fills és un ajut espiritual que no es pot minimitzar.

Vull acabar aquesta invitació a acollir el rosari acollint les paraules d’un seglar italià, promotor del Rosari, que en una oració deia: «Oh Rosari beneït de Maria, dolça cadena que ens uneix amb Déu, vincle d’amor que ens uneix als Àngels , torre de salvació contra els assalts de l’infern, port segur en el comú naufragi, no et deixarem mai. Tu seràs el nostre consol en l’hora de l’agonia. Per a tu l’últim petó de la vida que s’apaga. I l’últim murmuri dels nostres llavis serà el teu suau nom, oh Reina del Rosari de Pompeia, oh Mare nostra estimada «.

I avui és també el Dia d’aquesta Parròquia. Un dia per a fomentar la consciència de la nostra pertinença a l’Església, concretada en la vinculació de cada un a la seva pròpia parròquia.

Cada un hem estat cridats a ser membres del Poble de Déu, un poble els membres han d’estar units en l’amor recíproc i que té l’encàrrec de servir i transformar cap al bé al món, amb l’ajuda i la llum de l’Evangeli.

En tot l’any cada parròquia ens ofereix la celebració de l’Eucaristia, l’anunci de la Paraula de Déu, la pràctica dels sagraments, l’exercici de la caritat. A cada parròquia es donen les catequesis dels nens que es preparen per rebre la Primera Comunió, dels joves que es preparen per rebre el Sagrament de la Confirmació, la formació cristiana de les parelles que pensen contraure el sagrament del matrimoni en els pròxims mesos ; els catequistes i responsables d’evangelització adquireixen la seva formació per exercir de la millor manera possible el seu servei, les activitats de les Càritas a cada parròquia promouen que l’amor i l’ajuda que Déu vol donar i oferir arribi a través dels fidels.

La parròquia, un cop iniciada la nostra fe, la manté i enforteix. Formant part d’una parròquia, hem de preguntar-nos: què fem nosaltres pels altres?

Cada un de nosaltres ha rebut dons de Déu i com ens ensenya la paràbola dels talents (Mt 25, 14 i ss.) Un no ha de guardar aquests dons, sinó que els ha de fer fructificar en el sentit pel qual Déu ens els parlat . Tots hem rebut dons de Déu i per això, cadascú pot aportar alguna cosa als altres en la pròpia comunitat parròquia. És viva i gran una parròquia en la qual tots col·laboren: obrers, catequistes, membres del cor, conservadors dels edificis, membres de les associacions, etc.

Aquesta festa, ja que ha de provocar ha de provocar en cadascun una reflexió de la pertinença a la pròpia parròquia, reconèixer amb gratitud el que hem rebut de Déu i fer-lo servir i oferir-lo alservei de la comunitat parroquial. Per això és una bona ocasió de preguntar-nos: en què puc servir i ajudar?

Deja tu comentario