FESTA DE LA TRANSFIGURACIÓ. 6 agost 2015

Avui, dia 6 d’agost, l’Església celebra la festa de la Transfiguració del Salvador, i en aquesta estimada parròquia que té com a titular el Salvador, celebreu la vostra festa patronal. Amb alegria vinc a compartir amb vosaltres aquesta celebració i amb vosaltres i per a vosaltres reflexionar sobre aquest gran esdeveniment que ens expliquen els Evangelis i que avui hem proclamat amb el text de Sant Marc. És una de les pàgines més meravelloses i més instructives de l’Evangeli, a la qual hauríem d’acudir amb freqüència, sense cansar-nos, veient i gaudint d’aquesta revelació que ens presenta.

Anem a meditar, doncs, aquest text. Quantes coses podríem meditar i aprendre d’aquest text, imprimint després en les nostres ments sobre aquesta escena sublim! Sant Pere, escrivint des de Roma la seva segona carta, recordarà el fet prodigiós, amb un testimoni que confirma d’això la miraculosa realitat i ensenya d’això l’eficàcia probatòria del missatge evangèlic.

A nosaltres n’hi haurà prou amb recordar com el rostre humà de Crist amaga i revela a un temps el seu rostre diví; com Jesús, i amb ell el cristianisme que deriva, es presenta amb semblants, que sovint, a primera vista, no ensenyen res extraordinari, gens original, res profund. Més aviat, algunes vegades, la cara de Crist és aquell d’un dolgut, d’un condemnat, d’un mort; l’escoltem en les commemoracions de la Litúrgia quaresmal, les paraules punyents d’Isaïes, que es refereixen al Crist crucificat: «… ell no té bellesa alguna ni resplendor: ens ho hem vist, i no va tenir alguna aparença que atragués les nostres mirades. va ser abatut, ell últim dels homes, l’home dels dolors, que coneix el sofriment… » (53) 2 -3).

La cara de Crist i la de la seva religió ens apareix de vegades pobre i miserable, el mirall de la malaltia i la deformitat humana. Ens sembla tacada, profanada, inepta a irradiar el que agrada molt al gust de la gent d’avui: la bellesa sensible, l’expressió formal, l’aparença alegre. De vegades sembla com si Crist i la seva Església semblen no tenir algun atractiu per a moltes persones, cap secret amb el qual fascinar i salvar-nos.

Ara bé, cal repensar el prodigi de la Transfiguració; cal acollir l’advertència que ve del Cel i ens convida a escoltar-lo. Va ser una hora única i prodigiosa la qual els deixebles fidels van transcórrer aquella nit sobre el Tabor; però seria una hora continuada i usual per nosaltres, si sabéssim tenir l’ull fix sobre la cara de Crist i sobre aquell, que el reprodueix històricament, de la seva Església: una transparència rara ens deixarà en un primer moment entreveure, després albirar, després admirar la cara amagada, la cara veritable, la cara interior de Déu i la seva místic Cos; i la nostra meravella, el nostre alegria no tindran més ni mesura ni desmentida.

Cal redescobrir i remirar sempre el rostre transfigurat de Jesús, per sentir qui és Ell, i en favor nostre és la nostra llum, la nostra pau, el nostre consol. La que il·lumina cada ànima que el busca i que l’acull, que il·lumina cada escena humana, cada fatiga, i li dóna color i ressalt, mèrit i sort, esperança i felicitat.

Deixem doncs que avui la llum suau i fulgurant de Crist en l’Església us il·lumini i sota aquesta llum fem el nostre camí de forma clara i sense entrebancs cap al cel.

Crist es presenta, es manifesta, però podem davant d’això preguntar-nos: Qui és Crist? Qui és Crist per a mi?

Quan reflexionem sobre aquestes simples, però formidables i recurrents qüestions ens adonem que tenim el perill de relliscar en un buit nominalisme cristià i d’eludir la lògica dramàtica del realisme cristià. Si Crist és Aquell sense el qual no hi ha solució a les qüestions capitals de la nostra existència, si són veritables, si són actuals les paraules «plenes d’Esperit Sant» de l’apòstol Pietro en el xoc del primer procés promogut a seu Predicació messiànica: «. . .Aquest Jesús és la pedra que, descartada pels constructors, s’ha convertit en la pedra angular. En cap altre hi ha salvació; no hi ha en efecte un altre nom els donat als homes sota el cel en el qual és nosaltres podem ser salvats «(Act. 4, 11-12), llavors la nostra mentalitat és sacsejada i potser trastornada; ja no podem considerar el nom de Jesús Crist com un apel·latiu pur i simple que s’ha introduït en el llenguatge convencional de la nostra vida. «Ell és l’alfa i l’omega, el principi i la fi» de cada cosa, (Cfr. Ap. 1, 8).

Fa pocs dies, dissabte passat, festa de Sant Alfons, en l’ofici de lectura que resem els sacerdots i els religiosos, se’ns deia en un text d’aquest sant:»Tota la santedat i la perfecció de l’ànima consisteix en l’amor a Jesucrist, el nostre Déu, el nostre bé suprem i el nostre redemptor. La caritat és la que dóna unitat i consistència a totes les virtuts que fan l’home perfecte.

¿Per ventura Déu no mereix tot el nostre amor? Ell ens ha estimat des de tota l’eternitat. «Considera, oh home -així ens parla-, que jo he estat el primer a estimar-te. Encara no havies nascut, ni tan sols existia el món, i jo ja et estimava. Des que existeixo, jo t’estimo ».

Déu, sabent que l’home s’ho guanya amb beneficis, va voler omplir-lo de dons perquè se sentís obligat a estimar-lo: «Vull atraure els homes al meu amor amb els mateixos llaços amb què habitualment es deixen seduir: amb els vincles de l’amor» . I aquest és el motiu de tots els dons que va concedir a l’home.

A més d’haver donat una ànima dotada, a imatge seva, de memòria, enteniment i voluntat, i un cos amb els seus sentits, no content amb això, va crear, en benefici seu, el cel i la terra i tanta abundància de coses, i tot això per amor a l’home, perquè totes aquelles criatures estiguessin al servei de l’home, i així l’home ho estimés a ell en atenció a tants beneficis.

I no només va voler donar-nos aquelles criatures, amb tota la seva bellesa, sinó que a més, amb l’objecte de conquerir el nostre amor, va arribar a l’extrem de donar-se a si mateix completament a nosaltres. El Pare etern va arribar a donar-nos el seu Fill únic. Veient que tots nosaltres estàvem morts pel pecat i privats de la seva gràcia, què és el que va fer? Portat pel seu amor immens, millor encara, excessiu, com diu l’Apòstol, ha enviat el seu Fill estimat per satisfer pels nostres pecats i per restituir a la vida, que havíem perdut pel pecat.

Donant-nos al Fill, a qui no va perdonar, per perdonar-nos a nosaltres, ens va donar amb ell tot bé: la gràcia, la caritat i el paradís, ja que totes aquestes coses són certament menys que el Fill: Qui no va perdonar el seu propi Fill , sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens donarà tot amb ell? »

Amb aquests sentiments, avui, contemplant Jesús com qui és, el Fill de Déu que cal escoltar i seguir, que aquesta festa ens faci més deixebles de Jesús, més membres de l’Església, més practicants, com Ell, de la caritat