La festa de Sant Llorenç ens reuneix aquí, en aquest temple dedicat a la seva figura per celebrar la seva festa, contemplar la seva imatge, aprendre dels seus ensenyaments i exemples i demanar-li, com a sant, com intercessor per nosaltres davant Déu, que també nosaltres puguem respondre amb satisfacció, alegria i generositat al que Déu ens vagi demanant i proposant per al nostre bé i el de les altres persones. Es tracta d’un sant i màrtir molt popular tot i ser llunyà en el temps, ja que va morir en l’any 258 però la seva memòria és viva en el poble cristià.
Jo, des de petit, vaig anar animat a celebrar, viure i aprendre les coses bones d’aquest sant: al meu poble hi ha una ermita a la muntanya dedicada a Sant Llorenç i avui se celebra allà la festa com aquí, amb Missa, processó i després actes festius. Els meus pares, els meus oncles, els meus avis ens portaven allà a mi i als meus germans al fet que la celebréssim i aprenguéssim coses bones d’aquest sant. I en els meus anys de servei a Roma en moltes ocasions anava al temple dedicat a Sant Llorenç, on es venera el seu cos.
La festa d’aquest Sant en aquesta població té diverses activitats. Una d’elles és aquesta celebració de la Santa Missa, moment en què escoltem la Paraula de Déu per ajuda i ensenyament nostra, ens apropar-nos més a Jesús i reforcem aquesta presència i proximitat amb la Sagrada Comunió. Així cap a Sant Llorenç i així va ser un servidor de Déu i de les altres persones, especialment les més necessitades, i així ens correspon ser també a nosaltres com a cristians.
Era Sant Llorenç, encara que nascut a Espanya, era un dels set diaques de l’Església de Roma, càrrec de gran responsabilitat, ja que consistia en la cura dels béns de l’Església per a la distribució d’almoines als pobres.
L’any 257 l’emperador Valerià va publicar un decret de persecució en el qual ordenava que tot el que es declarés cristià seria condemnat a mort. A l’any següent, el 6 d’agost el Papa Sant Sixt celebrava la santa missa en un cementiri de Roma quan va ser assassinat juntament amb quatre dels seus diaques per la policia de l’emperador. Quan aquest era portat al cadafal, el seu diaca Llorenç el seguia, plorant i demanant morir per Crist.
L’antiga tradició diu que quan Lorenzo va veure que al Summe Pontífex el matarien li va dir: «Pare meu, et vas sense portar-te a la teva diaca?» i Sant Sixt li va respondre: «Fill meu, d’aquí a pocs dies em seguiràs». Lorenzo es va alegrar molt en saber que aviat aniria a gaudir de la glòria de Déu. En aquesta persecució, Lorenzo va començar a repartir tots els béns de l’Església entre els pobres per evitar que caiguessin en mans dels perseguidors.
Així, ja aquesta nit, Lorenzo va visitar als captaires, invàlids, orfes, vídues, ancians, mutilats, cecs i leprosos que ell ajudava, i va repartir entre ells els béns de l’església.
L’alcalde de Roma, que era un pagà molt amic d’aconseguir diners, va trucar a Lorenzo i li va dir: «M’han dit que els cristians fan servir calzes i patenes d’or en els seus sacrificis, i que en les seves celebracions tenen canelobres molt valuosos. Vaja , reculli tots els tresors de l’Església i me’ls porta, perquè l’emperador necessita diners per costejar una guerra que va a començar «.
Lorenzo li va demanar que li donés tres dies de termini per reunir tots els tresors de l’Església, i en aquests dies va ser convidant a tots els pobres, invàlids, captaires, orfes, vídues, ancians, mutilats, cecs i leprosos que ell ajudava amb els seus almoines. I al tercer dia els va fer formar en files, i va fer cridar a l’alcalde dient-li: «Ja tinc reunits tots els tresors de l’església. Li asseguro que són més valuosos que els que posseeix l’emperador».
Va arribar l’alcalde molt content pensant omplir d’or i plata i en veure semblant col·lecció de misèria i malaltia es va disgustar enormement, però Lorenzo li va dir: «per què es disgusta? ‘Aquests són els tresors més apreciats de l’església de Crist!»
L’alcalde ple de ràbia li va dir: «Doncs ara ho mano matar, però no cregui que morirà instantàniament. Ho faré morir a poc a poc perquè pateixi tot el que mai s’havia imaginat. Ja que té tants desitjos de ser màrtir, el martirizaré horriblement «.
I van encendre una graella de ferro i aquí van ficar al llit al diaca Llorenç. Sant Agustí diu que el gran desig que el màrtir tenia d’anar al costat de Crist li feia no donar-li importància als mals d’aquesta tortura.
Els cristians van veure la cara del màrtir envoltat d’una esplendor bellíssim i van sentir una aroma molt agradable mentre el cremaven. Els pagans ni veien ni sentien res d’això.
Sant Llorenç va patir la mort d’un màrtir, com s’ho havia anticipat el papa Sixt II, el dia 10 d’agost de 258. El poeta Prudenci diu que el martiri de Sant Llorenç va servir molt per a la conversió de Roma perquè la vista del valor i constància d’aquest gran home va convertir a diversos senadors i des d’aquest dia la idolatria va començar a disminuir a la ciutat. Sant Agustí afirma que Déu va obrar molts miracles a Roma en favor dels que s’encomanaven a Sant Llorenç. El sant pare va manar construir-li una bella Basílica a Roma, sent la Basílica de Sant Llorenç la cinquena en importància a la Ciutat Eterna.
En aquesta festa se’ns proposa un evangeli lluminós. Jesús ens recorda que un ha de viure d’una bona manera, i aquesta manera és deixar fora la comoditat i l’egoisme per ser eficaç. L’Evangeli sempre ens demana un canvi i un compromís.
A la figura del gra que mor a la terra la mort és la condició perquè s’alliberi tota l’energia vital que conté; la vida allà tancada es manifesta llavors d’una forma nova. Jesús afirma amb això, que l’home posseeix moltes més potencialitats de les que apareixen, i que només el do de si fins a la fi les allibera perquè exerceixin tota la seva eficàcia.
També ens diu «Qui estima la seva vida la perdrà, però el que ofereix la seva vida pels altres la salvarà». Aquestes paraules retraten a la perfecció al diaca Llorenç.
La por a perdre la vida és el gran obstacle al lliurament. Posar límit al compromís per inclinació a la vida, és condemnar-la al fracàs; doncs aquest afecció per l’amor a la pròpia vida porta, moltes vegades a no voler reconèixer situacions d’injustícia, al silenci còmplice davant la realitat. Per contra, estar disposats a arriscar la vida, desafiant l’hostilitat de la societat injusta, no vol dir frustrar la pròpia existència, sinó portar-la al seu complet èxit. El que ofereix la seva vida pels altres, estima de veritat, s’oblida del propi interès i seguretat, lluita per la vida, la dignitat i la llibertat.
En aquest dia us convido a que vegem el que hi ha darrere de la imatge de Sant Llorenç. Allà hi ha una vida gastada en el servei. Allà hi ha un diaca, és a dir, un servidor. Des d’aquí Sant Llorenç ens està convidant a servir, a estar oberts a les necessitats dels homes i dones d’avui, dels pobres, dels marginats i exclosos per aquesta societat nostra que anomenem del benestar. Allà hi ha una vida lliurada per ser fidel a la seva opció. Allà hi ha un màrtir. Que va estimar donant-se sense escatimar, fins a desaparèixer, si cal. Només qui no té por de la mort pot lliurar fins a la fi, portant la seva vida al seu complet èxit.
No sé si a algú de nosaltres li tocarà viure aquest martiri «vermell». Però si penso que, a tots, ens toca viure aquest altre martiri del dia a dia, de la feina responsable, de l’honradesa i sinceritat, de la coherència, de la fidelitat, del compliment de la paraula, del buit, de vegades, de les nostres propostes, criteris i plantejaments, del compartir, de l’acollida.
A Sant Llorenç podem veure a un cristià, un membre de l’Església que es va comprometre amb ella i des d’ella va servir als pobres. Sentir Església no és només estar batejat. Sentir Església és viure amb tal sensibilitat que res del que en ella passa, de bo o de dolent, pugui resulta indiferent ni estrany. Sigui així la nostra vida, i Sant Llorenç, que ho va fer ens ajudi en aquest bon propòsit.
Deja tu comentario
You must be logged in to post a comment.