FESTA DE SANT MIQUEL ARCANGEL Parròquia de Sant Miquel de Balansat 29 setembre 2017

Un any més tenim la sort i l’alegria de reunir-nos en aquest temple per celebrar la Santa Missa amb motiu de la festa de San Miguel, titular d’aquest temple parroquial.

Sant Miquel és una de les quatre esglésies fortificades que es van construir a la illa, juntament amb les de Sant Jordi, Sant Antoni i Santa Eulària. Igual que aquestes, va ser erigida tant per atendre les necessitats espirituals de la població com per protegir-la davant les invasions de corsarios turcs i nord-africans. El temple original es va aixecar entre els segles XIV i XV. Al segle XVII se li afegeixen les dues profundes capelles laterals, cridades de Benirràs (1690) i de Rubió (a partir de 1691). La primera, situada a la dreta de la nau principal, compta amb boniques pintures al fresc, inspirades en motius religiosos, geomètrics i florals, que estan dedicades a Jesús, com posa de manifest l’anagrama central de la volta, “IHS”, abreviatura grega del seu nom.

En 1785 es va convertir en parròquia, pel primer Bisbe de la nostra diòcesi, Mons. Manuel Abad i Lasierra. Aquest Bisbe, en establir les vint primeres parròquies, va voler dedicar una a Sant Rafael, de manera que tots els ensenyaments que ens poden venir d’aquest Sant Arcàngel ens servissin pels quals vivim aquí i en totes les nostres Illes. Amb aquests sentiments, doncs, anem a tractar de celebrar i aprofitar els beneficis que ens poden venir d’això.

En els anys que porto servint en aquesta Diòcesi he vist bons sacerdots que han anat treballant aqui. Pinso en Don Antonio Torres Ripoll, al que ja vaig conèixer major i el funeral del qual oficiï aquí, rebent molt bones opinions sobre ell. Després a don Vicente Tur Ribas, que ara està en Sant Carlos. Després Vicente Ribas, a Miguel Angel Sanchez, i ara, des de l’any passat a Jaiver Betancour. En aquesta parròquia he confirmat, he tractat als bons nois i noies que estan inscrits a les classes de religió, com és bo, en els col·legis, i he vist bons fidels que col·laboren, com són els de el Cor parroquial i molt especialment els bons obrers de la Parròquia.

Un any més, doncs, tenim la sort i l’alegria de reunir-nos en ocasió de la festa de San Miguel participant en la celebració de la Santa Missa, escoltant la Paraula de Déu, i acostar-nos a Jesús a través de la sagrada comunió i admirar la figura de San Miguel.

Participar en la Santa Missa és alguna cosa que ens fa bé als quals assistim, ens uneix a tots, ens fa germans i amics. En efecte, escoltem les paraules de Jesús, les seves obres i les seves activitats i la invitació a ser també nosaltres així.

La Missa ens ajuda a viure prop de Jesús i al fet que Jesús aquest prop de nosaltres i ens ajudi. I aquesta proximitat amb Jesús és important, doncs com deia Santa Teresa de Calcuta, una santa a la qual jo vaig conèixer i vaig tractar, “Jesús és el meu Déu/ Jesús és el meu espòs/ Jesús és la meva vida/ Jesús és la meva tot. Per això, mai temo”. La Missa és, entre moltes coses bones, una oportunitat de tractar a Jesús.

Què podem dir de San Miguel? Sabem que abans que existís el nostre món, Déu ja havia creat un món d’esperits purs: els àngels. Però ells es van dividir en dos bàndols – uns fidels a Déu i uns altres rebels en contra d’Ell. I llavors es va iniciar una batalla terrible en el cel: d’una banda, San Miguel i els seus àngels i, per l’altre costat, Llucifer o Satanàs amb els seus secuaces. Van vèncer Miguel i els seus àngels fidels i van llançar al diable i als seus a l’infern. És el que ens explica la primera Lectura d’avui, presa del lliuro Apocalipsi.

I des de llavors, Satanàs i els seus secuaces busquen contrarestar el poder i domini de Déu. I perquè no els és donat enfrontar-se directament amb Déu, ho fan indirectament. Tracten d’arrabassar-li el seu creatura preferida de la terra: l’home. Per això, cadascun de nosaltres no només és buscat i volgut per Déu: ens busca també el dimoni.

Qui negaria tal realitat? Cadascun de nosaltres experimenta aquesta tensió, aquest conflicte en el seu propi cos i en la seva pròpia ànima: ens busca Déu i ens pretén el dimoni. Estem entre les dues forces i d’ambdues portem alguna cosa dins de nosaltres.

Sempre hi haurà el bo en l’home, perquè Déu està actuant contínuament. Però també pot haver-hi el dolent dins d’ell, perquè també el diable està actuant permanentment.

Però pansa que el món modern ja no creu en el dimoni. Ell ha aconseguit realitzar en els nostres dies la seva millor maniobra: fer que es dubti de la seva existència. En contra d’aquestes tendències modernes, penso que hem de prendre molt de debò la presència i el poder del dimoni. Perquè crec que existeix una prova evident de l’existència del dimoni: que la presència i l’acció del mal al nostre món sobrepassa molt la capacitat i la maldat dels homes que la realitzen.

Probablement també cadascun de nosaltres hem sentit aquest tremend poder del mal que treballa en nosaltres i que en determinats moments irromp en la nostra vida. Qui de nosaltres mai s’ha sentit sorprès en veure del que era capaç, del que arribava a pensar, a desitjar o fer?

I així ens adonem que un ser forta obra en nosaltres i ens vol imposar la seva voluntat, i que necessitem a un altre més forta per alliberar-nos. En realitat, vam ser alliberats ja el dia del nostre baptisme. Però el dimoni va tornar a nosaltres i ho deixem entrar de nou, per mitjà dels nostres pecats.

La gran obra del diable és el pecat. Ell és el pare del pecat. La realitat del mal – que porta als homes a matar, robar i enganyar; que fa triomfar a l’injust i sofrir al just; que torna egoistes als quals tenen ja massa i porta a la desesperació als marginats. Tot això i molt més és la seva obra, ben present i actual al nostre món.

Realment, l’home no viu solament la seva destinació. És incapaç de ser absolutament independent. O es lliura a Déu o és encadenat pel dimoni: o és Crist o és Satanàs el que viu i triomfa en nosaltres. O som fills de Déu o som fills del diable!

Però nosaltres mateixos no aconseguirem deixar-nos anar del poder del dimoni. Amb les nostres pròpies forces no podrem vèncer el mal dins de nosaltres. És necessari que Crist ens enforteixi en la nostra lluita diària contra l’enemic. És necessari que Crist ens alliberi, pas a pas, del seu poder destructor. També la Sma. Verge, la vencedora del diable, ha d’ajudar-nos en això.

I allí entra llavors el nostre patró, San Miguel, amb els seus àngels. Els àngels, sobretot els nostres àngels custodios, són els nostres grans amics i companys en el camí de la vida. Són els enviats de Déu, per així sentir-nos, ajudar-nos, aconsellar-nos i protegir-nos en la nostra lluita diària contra el mal.

Ens donen força i ànim en moments de temptació o desesperació, ens aconsegueixen la gràcia de Déu quan la necessitem i ens guien en el nostre camí cap a la perfecció cristiana.

Per tot això, hem de prendre molt de debò als àngels, la seva presència i ajuda en el nostre caminar quotidià. Només amb la seva protecció podrem resistir i rebutjar els atacs del dimoni. Hem de confiar-nos molt més a ells i a la seva conducció. Però, qui de nosaltres pensa en els àngels, els resa o s’encomana a ells?

Benvolguts germans, en aquesta festa en què recordem al nostre gran patró San Miguel, volem posar-nos de nou a les seves mans i a les mans dels seus àngels, els nostres fidels companys i protectors, perquè ens guiïn en el nostre caminar cap a la casa del Pare, cap al cor de Déu.

Leave a Comment