FESTA DE SANTA EULALIA. • diumenge 12 de febrer de 2017 • Parròquia de Santa Eulària des Riu

La festivitat de cada sant o santa ens ofereix l’ocasió de conèixer a una persona que va acollir la crida que Jesús li va fer a que escoltés la seva Paraula i la va posar en pràctica, fins i tot quan no li van faltar mitjans que l’hi impedien. I celebrar la festa de cada Sant o Santa és, veient aquesta vida, tractar amb força que sigui aquesta també la nostra vida: que acollim la crida de Jesús, que escoltem la seva paraula i que en tot l’posem en pràctica.

Així va ser va ser una jove de Catalunya que resava cada dia amb les seves amigues. Amb aquest tracte amb Jesús es va acollir a les seves paraules i indicacions i, quan la persecució als cristians duta a terme pels emperadors romans Dioclecià i Maximià, que havien sentit explicar la ràpida i meravellosa propagació de la fe cristiana a les terres d’Espanya, van enviar al més cruel i ferotge dels seus jutges, anomenat Dacià, perquè acabés d’una vegada amb aquella religió.

El meravellós exemple de Santa Eulàlia va quedar molt gravat en aquelles terres. I així, les seves restes es troben a la Catedral de Barcelona i allà és venerada. Per això, quan fa gairebé vuit segles gent d’allà va venir a Eivissa, entre les coses bones que van voler portar estar la vida i els ensenyaments que aquesta joveneta els va deixar perquè també això sigui una bondat per als que vivim aquí.

Eulàlia va néixer a la ciutat de Barcelona, ​​en els últims anys del segle tercer. Brillava en aquella nena un pur amor a Déu; es tancava en una petita cel·la de casa amb un grup de amiguetes per passar bona part del dia al servei del Senyor, resant oracions alternades amb el cant d’himnes. Ja púber, cap als dotze o tretze anys, va arribar a les seves oïdes que la persecució contra els cristians tornava a cremar en tot l’Imperi, i qui s’obstinés en negar-se a sacrificar als ídols era turmentat amb espantosos suplicis.

Els emperadors romans Dioclecià i Maximià, veient la ràpida propagació de la fe cristiana a les llunyanes terres d’Espanya, van enviar al cruel i ferotge Dacià a exterminar aquella religió. A Barcelona va fer, amb tot el seu seguici, públics i solemnes sacrificis als déus, i va donar ordre de buscar a tots els cristians per obligar-los a sacrificar també. La ciutat era pertorbada per un jutge impiu i inic. Sentint-comptar Santa Eulàlia s’alegrava i es repetia: “Gràcies us dono, el meu Senyor Jesucrist, glòria sigui donada al vostre nom perquè veig molt prop el que tant anheli, i estic segura que amb la vostra ajuda podré veure complerta la meva voluntat”.

Els seus pares estaven preocupats per aquell desig tan vehement de l’Eulàlia. Una nit, Eulàlia -que tenia 13 anys- va emprendre el camí cap a Barcelona a peu per increpar Dacià. • Es el va trobar en el fòrum i es va dirigir a ell:

-Jutge injust, d’aquesta manera tan superba s’atreveix a seure per jutjar els cristians?

-I qui ets tu, que d’una manera tan temerària t’has atrevit, no només a presentar-te espontàniament davant del tribunal, sinó que, a més, t’atreveixes a reprotxar-coses contràries a les disposicions imperials? – va contestar Dacià.

Eulàlia es va presentar com una servidora de Déu, el que va propiciar la seva detenció i que, immediatament, la assotar. Dacià la va torturar amb 13 pràctiques diferents, entre elles, la van estendre en un poltre on uns homes amb garfis li van arrencar la pell, li van tallar els pits i la van ruixar amb oli per cremar-la. Les seves oracions contínues van permetre que les flames es tornessin en contra dels soldats que les sostenien.

Dacià va decidir també posar en una bóta ple de vidres trencats i ganivets i llençar-pel que avui dia es coneix com Baixada de Santa Eulàlia. Posteriorment, el jutge romà va manar penjar-la en una creu en forma d’aspa, que a partir d’aquest moment, passaria a cridar-creu de Santa Eulàlia. En el moment de la seva mort a la creu, un colom blanc va sortir de la boca de Santa Eulàlia, portant la seva ànima al cel.

El poble que va assistir a aquell espectacle, en veure tantes meravelles, va quedar fortament impressionat i admirat, especialment els cristians.

Avui nosaltres, també havent recordat això, quedem impressionats, admirats i desitjosos, com ella, es ser persones que escoltem la Paraula de Déu freqüentment, i especialment els diumenges assistint a la Santa Missa, acollint i posant-la en pràctica en les nostres paraules i obres.

Déu s’ha anat revelant progressivament les persones. La plenitud d’aquesta revelació ens arriba amb Jesucrist, la Paraula feta carn, resplendor de la glòria divina (cf. He 1, 1, ss). A l’Antic Testament Déu va donar la seva Llei a través de Moisès (cf. Ex 20, 1ss; Dt 5, 1ss), aquesta Llei va significar un gran pas amb vista a formar la identitat d’un poble escollit per Déu; però, moltes vegades, els qui estaven cridats a complir-la no van ser fidels a la mateixa, fent mal ús de la seva llibertat. L’home, diu el llibre de l’Eclesiàstic, té davant de si per escollir entre la mort i la vida, si compleix els mandats del Senyor llavors tindrà la vida (Cf., Sir 15, 16-21). D’altra banda, Déu no es complau en la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui (cf., Ez 33, 11). En realitat Déu no ofereix dues opcions a l’home: salvació i condemnació, sinó que la seva oferta és una sola: salvació. Quan l’home rebutja lliurement l’oferta de Déu, òbviament, hi ha condemnació; però, aquesta condemnació no pot atribuir-se a la responsabilitat de Déu, sinó exclusivament a l’home. •

Els manaments del Senyor no són obstacles que Déu ens posa per complicar-nos l’existència sinó, tot el contrari: constitueixen una ajuda, una orientació perquè l’home pugui seguir rectament els camins del Senyor, perquè pugui saber amb certesa el que Déu li demana amb vista a la salvació. Les prohibicions ( “no mataràs, no robaràs, no cometràs adulteri, etc.,) són afirmacions sobre el valor de la vida, el respecte de l’altre. Així mateix, alguna cosa no és dolent perquè Déu ho hagi prohibit, sinó que ha estat prohibit perquè és efectivament dolent; és a dir, no es tracta d’una arbitrarietat de Déu que ha volgut assenyalar el que és bo i dolent. Hi ha persones que compleixen els manaments no perquè estiguin convençuts de la necessitat de complir-los, per propi bé, sinó només perquè així Déu ho ha manat o prohibit. Per a aquestes persones l’important és “complir” amb la lletra de la llei, es cau en el legalisme. Aquest va ser l’error de molts lletrats i fariseus, als que Jesús fa referència amb aquestes dures paraules: “si no són millors que els lletrats i fariseus no entraran en el Regne del cel.” (Mt 5, 20).

L’Evangeli d’aquest diumenge (Mt 5, 17-37) és part del Sermó de la Muntanya, en el qual Jesús exposa el més important i central del seu missatge i ensenyament. Jesús és clar en assenyalar que la seva doctrina no és una mera continuïtat del que ensenyat a l’Antic Testament. Ell no ha vingut a abolir la Llei donada a Moisès, sinó a donar-li la seva plenitud. No vol dir cap disminució de les exigències, sinó tot el contrari: és més fàcil complir literalment la llei que viure segons el seu esperit. En altres paraules: l’amor és més exigent que la llei. La llei estableix uns límits precisos del que hem o no fer, el manament de l’amor desborda els límits.

En temps de Jesús, com sabem, a més dels deu manaments donats a través de Moisès, existien una gran quantitat de normes i preceptes, al punt que calia escriure’ls i portar-los penjats en el mantell per poder recordar-los; havia candents debats sobre la seva interpretació entre els lletrats, els qui s’havien convertit en “especialistes de la llei”. Davant aquest embull de normes i preceptes era lícit que li preguntessin Jesús “Quin és el manament més gran de la Llei?” (Mt 22, 36), Què és l’important i què és el secundari? Sabem quina va ser la resposta de Jesús: el fonamental és estimar Déu i el proïsme, ja que “d’aquests ens manament pengen tota la llei els profetes” (Mt 22, 40).

En realitat es tracta d’un únic manament, ja que l’amor a Déu ve mediat per l’amor al proïsme, com diu l’apòstol Joan: “Qui no estima el seu germà a qui veu, no pot estimar Déu, que no veu. “(1Jn 4, 20). Sant Pau diu: “qui estima compleix la llei sencera” (Rm 13, 10), ja que qui estima el proïsme no li fa cap mal. La nova llei del Sermó de la Muntanya, com hem dit, no va significar cap reducció d’exigències, sinó tot el contrari, ja que el compliment del mandat de l’amor no té límits d’exigències. Ser millors que els lletrats i fariseus ens exigeix ​​viure l’esperit de la nova llei portada per Jesús, nova en el sentit que és la plenitud de l’antiga llei. Aquesta plenitud exigeix ​​la superació del legalisme, del simple formalisme legal. És l’Esperit Sant qui ens anima i enforteix per viure la nova llei. La saviesa divina se’ns revela per l’Esperit, “i l’Esperit tot ho penetra, fins a la profunditat de Déu.” (1Cor 2, 10).

Les nostres celebracions litúrgiques no són millors perquè complim amb totes les rúbriques, sinó perquè vivim i fem viure als fidels el veritable sentit de la litúrgia, el qual comporta a un compromís en la vida: viure el que celebrem, és a dir: viure el amor, la fraternitat, la justícia, la solidaritat; en cas contrari caiem en un culte buit, separat de la vida, allò que tant van qüestionar els grans profetes de l’Antic Testament.

El Sermó de la Muntanya ens exigeix ​​un canvi radical d’actitud, una nova mirada i reformulació de la nostra manera de viure la religió. No es tracta de més o menys normes, o de simplificació de normes, sinó d’un canvi de mentalitat i actitud. Viure en l’Esperit és molt més exigent que complir amb el formalisme legal i religiós.• Així va viure Santa Eulàlia i ens deixa l’exemple per a nosaltres, per a tots nosaltres. Que la seva festa ens animi a viure d’acord amb la Paraula de Déu, encara que hagi dificultats a això

 

Leave a Comment