1. Un any més tenim la sort i l’alegria de celebrar la festa de Santa Teresa de Jesús Jornet i Ibars, fundadora de la Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats, les restes del qual, tot esperant la resurrecció final, es troben en aquesta casa.
Amb motiu de la festa, entre altres activitats, ens vam reunir per a la celebració de la Santa Missa, de l’Eucaristia, acció que fa real i autèntica la presència de Jesus entre nosaltres i amb nosaltres, una presència que és un regal, un do, però al mateix temps una responsabilitat. Una responsabilitat perquè escoltant les paraules de Jesus, vam quedar cridats a posar-les en pràctica, a organitzar la nostra vida, les nostres opcions, els nostres desitjos d’acord amb ella.
Així van fer els sants, i així estem cridats a fer nosaltres. Tots nosaltres. Així els sants ens estimulen amb el seu exemple en el camí de la vida i ens ajuden amb la seva intercessió, de manera que animats per la seva presència encoratjadora, lluitem sense defallir en la carrera i aconseguim, com ells, la corona de glòria que no es marceix .
2. Hem escoltat un fragment de l’Evangeli de Sant Mateu, en el qual Jesus deixa ben clar que cal practicar l’amor, la misericòrdia, l’ajuda als altres i que això és el que cal fer en els anys de la nostra vida a la terra per poder escoltar després dels llavis de Jesus el que ha deixat ben clar: Veniu, beneïts del meu Pare perquè vaig tenir fam i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure, vaig estar malalt i em vau visitar, etc.
Per què Jesus ens demana això? Doncs és molt clar. Déu és amor i les seves accions, les seves actuacions, les seves obres són sempre expressió d’aquesta forma de ser. No hi ha res que faci Déu que no sigui expressió d’aquesta forma de ser. Cada dia, quan escoltem les actuacions de Déu en la Bíblia, sigui en la celebració de la Santa Missa, a la meditació personal, el que veiem són actuacions de Déu expressió del seu amor.
Déu, ens explica la Bíblia a l’inici, en el llibre del Gènesi va crear l’home a la seva imatge i semblança. Amb això queda ben clar que si Déu és amor i crea a la persona a la seva imatge i semblança la crea perquè sigui capaç i eficaç en la pràctica i l’exercici de l’amor.
I l’amor de Déu que es veu en totes les seves actuacions, sense excloure cap, té una meravellosa actuació en la vida de Jesus en la terra. En els Evangelis veiem aquest amor de Jesus donant de menjar als famolencs, guarint als malalts, salvant a condemnats, acollint als nens i a les dones que en aquella cultura eren menyspreats, ensenyant i transmetent la Paraula de Déu. Jesus és Déu i es va portar com Déu però és també home i es va portar com Déu vol que es portin les persones, és a dir, que creats a imatge i semblança siguin persones que actuïn com actua Ell, és a dir amb a amor i misericòrdia.Aquesta actuació de Jesus té una bella i clara expressió des de la creu. Allà Jesus no demana al Pare venjança, càstig, sinó perdó, misericòrdia, assegurant l’entrada al cel a qui, com el bon lladre es penedeix, canvia i confia en Déu.
I aquesta actuació extraordinària, meravellosa que Jesus anava a dur a terme a la creu, Jesus l’demana als Apòstols en la nit del seu últim sopar, aquesta ocasió en que Jesus no vol deixar als seus sense la seva presència real instituint l’Eucaristia i ens la demana també a nosaltres ia tota la humanitat: estimeu-vos uns als altres com jo us he estimat. Aquest és, doncs, el programa de vida dels cristians, dels homes i dones de tots els temps.
I per aprendre aquest programa, aquestes actituds, aquesta forma de ser i estar en el món tenim l’ajuda que ens donen els sants amb l’exemple de la seva vida i la seva intercessió per ajudar-nos a que la nostra vida pugui ser així, una vida en la qual ens estimem els uns als altres com ens estima Déu.
3. Avui considerem i contemplem a un d’aquests sants meravellosos, que poden ser de tanta bona ajuda per a la nostra vida, per ajudar-nos a estimar els altres com ens estima Jesucrist que és el que ens correspon fer en aquesta terra, en els anys de la nostra vida aquí segons el pla de Déu per després escoltar la veu del Senyor que ens digui: «veniu, beneïts del meu pare» i puguem així entrar per sempre al cel.
Tal dia com avui, l’any 1897, a la Casa Residencial d’avis de Llíria acabava la seva vida aquí a la terra la Mare Teresa de Jesus Jornet i Ibars. Podia semblar jove, ja que havia nascut en un poble de Lleida, Aitona, el 9 de gener de 1843. Tenia físicament 54 anys, però eren uns anys ben viscuts, empleats complint l’encàrrec de Déu a tota persona vivint a la terra estimant i servint als altres, especialment als més necessitats.
L’endemà del seu naixement va rebre el baptisme i quan tenia sis anys va rebre la confirmació i amb això rebia la gràcia de Déu per viure a la terra com Déu esperava d’ella i espera de cadascun: viure practicant l’amor, la caritat, la misericòrdia.
Déu a ella, com a cada un de nosaltres ens dóna amb els sagraments la gràcia perquè amb la nostra llibertat siguem persones que estimem. I ella ho va complir. Així sent una jove estudiant a Lleida, la seva caritat activa la portava a portar els, pobres a casa de la seva tia on vivia ella.
Buscant servir Déu tracte d’entrar en les Clarisses de Briviesca, prop de Burgos, però no va poder professar per la legislació llavors en vigor. Després, guiada pel seu oncle, el Beat Pare Francesc Palau, va col·laborar amb ell en tasques educatives de les congregacions que aquest sacerdot, antic carmelita fundava i segurament en aquest procés va estar servint un temps a la meva diòcesi d’Eivissa, motiu pel qual en el meu Catedral he posat les dues imatges, la del Pare Palau i la de Teresa Jornet, de manera que els fidels i turistes que la visiten puguin veure i aprendre d’ells aquesta pràctica de la caritat. En morir el Pare Palau en 1872, va deixar aquesta obra i va tornar al seu poble d’Aitona esperant una llum per seguir servint.
Aquesta llum va arribar en el mateix 1872 i va il·luminar definitivament la seva existència. Al juny d’aquest any acompanya la seva mare a prendre les aigües termals d’Estadilla (Osca). A la tornada, s’aturen a Barbastre, on entra casualment en relació amb el sacerdot don Pedro Llacera; aquest va captar de seguida els valors excepcionals de la Teresa, la mestra, que havia caminant temptejant camins i així s’apropava als 30 anys d’edat, sense tenir encara una orientació definitiva, sense haver trobat el camí que Déu tenia pensat per a ella.
Don Pedro li va donar a conèixer els plans d’una fundació en favor de la gent gran més necessitats i el convida a integrar-se en aquella empresa de vida religiosa i caritativa que en aquells dies inspiraven l’activitat d’un gelós sacerdot, don Saturnino López Novoa, el seu gran amic des del temps en què D. Saturnino fora rector de Barbastre. Això explica el que donés suport al projecte de fundació de D. Saturnino i el zel en orientar cap a aquesta missió a les joves que es dirigien espiritualment amb ell.
En aquest moment, Teresa va veure obert el camí de la seva vida, ja ho veia clar: aquesta era precisament l’obra a la qual Déu la cridava. Teresa dóna per concloses les seves incerteses i temptejos, i s’ofereix immediatament a ser col·laboradora en aquesta obra de caritat. Torna a Aitona amb la voluntat decidida de donar-se per sencer al que li havien proposat.
L’11 d’octubre de 1872 Teresa abandona una altra vegada la seva llar d’Aitona per unir-se a les primeres aspirants que estaven des del 3 d’octubre a Barbastre. Des del primer dia Teresa va destacar en la incipient comunitat. Teresa, al capdavant del nou Institut com superiora general, primer designada per l’autoritat eclesiàstica i, després elegida i reelegida en els capítols generals de la Congregació, el va regir amb mà ferma, amb intel·ligència lúcida i amb cor generós.
Va dur a terme una ingent tasca organitzadora de la nova Congregació. Infatigable, va recórrer tot Espanya, amb les limitacions, dificultats i incomoditats de l’època per viatjar, i va posar en marxa 103 llars per acollir els ancians més necessitats. I va realitzar tota aquesta impressionant tasca apostòlica malgrat un delicat estat de salut. El seu zel apostòlic i el seu amor a Déu i als ancians li donaven nova empenta, li donaven ales d’àngel.
4. Aquests fets de la seva vida ens ajuden a comprendre una mica la seva profunda espiritualitat, que el Beat Pau VI va definir en el seu canonització com: «servir, immolar pels altres» és la faceta distintiva de l’espiritualitat de Teresa Jornet. Les seves activitats, els seus temps no eren mai perduts, així amb les Clarisses va reforçar el seu amor als pobres, amb les Carmelites del Pare Palau la devoció a la Mare de Déu, amb els exercicis espirituals de Sant Ignasi la identificació dels propis sentiments amb la voluntat divina.
I, és clar, així les seves accions són sempre expressió d’una inalterable confiança en Déu. Als que la retreien perquè s’ocuparà en humils oficis, deia: «No hi ha res petit quan es tracta de la glòria de Déu». I les seves obres, no sempre fàcils, li donaven una pau interior, que ella reflectia en les seves paraules: «Déu en el cor, l’eternitat al cap, i el món sota els seus peus».
El mateix Papa el Beat Pau VI, en l’homilia de la canonització deia: «Teresa Jornet va tenir alguna cosa, misteriós si es vol, que ens porta. Al seu costat se sent aquesta presència inefable de la Vida que la va sostenir i la va encoratjar en els seus afanys de consagració a Déu i al proïsme, orientant-la cap a la senda concreta de la caritat assistencial «.
Aquesta caritat ens la infon Déu en els cors. Com ho va fer amb Santa Teresa Jornet llavors i avui i ara en cadascuna de les Germanetes? L’atenció a la gent gran, el lliurament generós a les seves necessitats brollen d’una única causa: «l’amor a Crist que tot el, suporta, tot ho supera, tot ho venç, fins al que per a tantes mentalitats d’avui, amarades d’egoisme o presoneres del plaer, és considerat una bogeria «. Es tracta d’un amor que Déu col·loca a la persona, que es descobreix i s’alimenta en el diàleg amb Déu en l’oració i s’enforteix amb l’Eucaristia.
Aquest amor impulsa a veure en la gent gran «una prolongació de Crist, a atenuar-hi les seves fatigues, les seves malalties, els seus sofriments. Aquesta ajuda, aquestalleujament fa que Crist ens pot dir «a mi m’ho fèieu».
5. Vull concloure repetint unes paraules de Jesus en l’Evangeli de Sant Mateu: «Que brilli igualment la vostra llum davant dels homes perquè vegin les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare que està en el Cel» (5,16). Amb humilitat, sense pretensions, els creients tenim el mandat de Jesus de fer que, per mitjà de les nostres obres, els altres puguin glorificar Déu.
Això Santa Teresa de Jesús Jornet el va complir a la perfecció. El Beat Pau VI deia moltes vegades: «L’home d’avui escolta més als testimonis que als mestres i si escolta alts mestres ho fa perquè abans són testimonis». Els ensenyaments de Santa Teresa de Jesús Jornet tenen un gran valor i són útils ajudes per a la vida espiritual perquè les seves accions concorden fidelment amb les seves paraules.
Si volem resumir en una paraula la seva vida, aquesta vida que és una llum perquè la humanitat de Glòria al Pare que és al cel, aquesta paraula és caritat, és lliurament. És donació, és oblació. Primer a Déu i per Déu als altres, concretant en el servei a la gent gran.
Acollim aquesta llum i, amb la força que dimana de l’Eucaristia fem nostra la petició de l’oració col·lecta d’aquesta Missa: «Oh Déu, que heu guiat a la Verge Santa Teresa a la perfecta caritat en la cura de la gent gran, concedeix-nos a exemple seu, servir Crist en el proïsme per ser testimoni del teu amor».
Deja tu comentario
You must be logged in to post a comment.