Avui celebrem la festa d’un Sant, Sant Jaume o Santiago, Apòstol i amb aquest motiu ens vam reunir celebrant l’Eucaristia, activitat que ens fa real i autèntica la presència de Jesús entre nosaltres i amb nosaltres, una presència que és un do, un regal , però al mateix temps, una responsabilitat. Una responsabilitat perquè, escoltant les seves paraules, vam quedar cridats a posar-la en pràctica, a organitzar la nostra vida, les nostres opcions, els nostres desitjos d’acord amb ella.
Així van fer els sants, i així som cridats a fer nosaltres. Tots nosaltres. Així, els sants ens estimulen amb el seu exemple en el camí de la vida i ens ajuden amb la seva intercessió, de manera que animats per la seva presència encoratjadora, lluitem sense defallir en la carrera i aconseguim, com ells, la corona de glòria que no es marcida.
Hem imitar les virtuts heroiques dels sants. Ells ens ensenyen a interpretar l’Evangeli evitant així acomodar-lo a la nostra mediocritat i a les desviacions de la cultura. Per exemple, en veure com els sants estimen l’Eucaristia, a la Verge i als pobres, podem entendre fins on pot arribar l’amor en un cor que s’obre a la gràcia. En venerar als sants donem glòria a Déu de qui procedeixen totes les gràcies.
Els sants són mestres per a cada un de nosaltres. El Papa Francesc, en el seu recent i admirable Encíclica «Laudato si», sobre la cura que hem de posar tots en la cura del planeta, no només ens dóna una doctrina, sinó que ens presenta la figura de Sant Francesc d’Assís com qui, mogut per la Paraula de Déu, ens proposa reconèixer la naturalesa com un esplèndid llibre en el qual Déu ens parla i ens reflecteix una mica de la seva bellesa i de la seva bondat: «a través de la grandesa i de la bellesa de les criatures, es coneix per analogia a l’autor »(Sa 13,5), i« la seva eterna potència i divinitat es fan visibles per a la intel·ligència a través de les seves obres des de la creació del món »(Rm 1,20). Sant Francesc és l’exemple per excel·lència de la cura del que és feble i d’una ecologia integral, viscuda amb alegria i autenticitat.
Ell va manifestar una atenció particular cap a la creació de Déu i cap als més pobres i abandonats. Estimava i era estimat per la seva alegria, la seva entrega generosa, el seu cor universal. Era un místic i un pelegrí que vivia amb simplicitat i en una meravellosa harmonia amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb si mateix. En ell s’adverteix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia amb els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior.
Un sant, doncs, ens ensenya el que cal fer. Una altra realitat que cal cuideu i defensar: la família. Doncs bé, veiem sants que són mestres en això. Per exemple, a l’octubre pròxim serà canonitzat un matrimoni, el marit i la dona, els pares de Santa Teresa de l’Infant Jesús: van arribar a la santedat vivint així, com a marit i dona. I jo recordo quan vaig assistir el 21 d’octubre de 2001 a la beatificació per Sant Joan Pau II d’un altre matrimoni: Luis i Maria Beltrame Quattrocchi, un matrimoni de Roma, beatificats perquè van viure a la llum de l’Evangeli i amb gran intensitat humana l’amor conjugal i el servei a la vida. Van assumir amb plena responsabilitat la tasca de col·laborar amb Déu en la procreació, dedicant-se generosament als fills per educar-los, guiar-los, orientals, en el descobriment del seu designi d’amor. La família, fundada en la recíproca confiança i en la fe, anuncia l’esperança, és el lloc on brolla i creix la vida, en l’exercici generós i responsable de la paternitat i de la maternitat. En la nostra vida, doncs, el recurs als sants ens és una ajuda important.
Avui considerem a Sant Jaume, que va ser és un dels dotze apòstols de Jesús; fill de Zebedeu. Ell i el seu germà Joan van ser cridats per Jesús mentre estaven arreglant les seves xarxes de pescar al llac Genesaret.
En els evangelis es relata que Santiago va tenir a veure amb el miracle de la filla de Jairo. Va ser un dels tres apòstols testimonis de la Transfiguració i després Jesús el va convidar, també amb Pere i Sant Jaume, a compartir més de prop La seva pregària a la Muntanya de les Oliveres.
Els Fets dels Apòstols relaten que aquests es van dispersar per tot el món per portar la bona nova. Segons una antiga tradició, Santiago el Major va venir a Espanya. Primer a Galícia, on va establir una comunitat cristiana, i després a la ciutat romana de Cèsar August, avui coneguda com Saragossa. La Llegenda Aureade Jacobus de Voragine ens explica que els ensenyaments de l’Apòstol no van ser acceptades i només set persones es van convertir al Cristianisme. Aquests eren coneguts com els «Set Convertits de Saragossa». Les coses van canviar quan la Mare de Déu es va aparèixer a l’Apòstol en aquesta ciutat, aparició coneguda com la Verge del Pilar. Des de llavors la intercessió de la Mare de Déu va fer que s’obrissin extraordinàriament els cors a l’evangelització d’Espanya. En els Fets dels Apòstols descobrim que va ser el primer apòstol martiritzat. Va morir assassinat pel rei Herodes Agripa I, el 25 de març de 41 AD (dia en què la litúrgia actual celebra L’Anunciació). Segons una llegenda, el seu acusador es va penedir abans que matessin a Santiago per la qual cosa també va ser decapitat. Santiago és conegut com «el Major», distingint l’altre Apòstol, Jaume el Menor.
La tradició també relata que els deixebles de Santiago van recollir el seu cos i el van traslladar a Galícia (extrem nord-oest d’Espanya). La seva restes mortals estan a la basílica edificada en el seu honor a Santiago de Compostel·la. A Espanya, Santiago és el mes conegut i estimat de tots els sants. A Amèrica hi ha nombroses ciutats dedicades a l’Apòstol a Xile, República Dominicana, Cuba i altres països.
Sempre que celebrem la festa d’un apòstol, fem memòria del fet fundacional de l’Església i, per tant, ens sentim interpel·lats per dimensions ineludibles de la nostra fe cristiana.
En aquesta solemnitat de Sant Jaume el Major, venerat com a patró de tot Espanya en virtut d’una piadosa tradició, convé que reflexionem el que veiem escrit en el N.T. i que acabem de proclamar en les lectures de la missa d’avui.
En dos punts principals us convido a centrar la reflexió: el que ens ha dit la primera lectura sobre el testimoni dels apòstols, i el que hem llegit a l’evangeli referent a l’esperit de servei que ha d’impregnar l’exercici de l’autoritat en l’Església . Els apòstols són, per antonomàsia, els testimonis de la resurrecció de Crist, és a dir, els heralds i proclamadors del triomf de Jesús sobre la mort i, per tant, els anunciadors primers de la salvació per a tots els homes.
Tal proclamació, els apòstols la feien amb valentia, sense por, perquè era fruit de la convicció profunda que produeix la veritable fe. Tal com ens ha dit l’apòstol Pau a la segona lectura, la predicació apostòlica brollava sempre del convenciment interior: «Tenint el mateix esperit de fe, segons el que està escrit: ‘Vaig creure, per això vaig parlar’. La valentia i gosadia dels apòstols no s’aturava ni tan sols davant les amenaces dels poderosos, perquè estaven convençuts que «cal obeir Déu abans que als homes» I la majoria d’ells -i Santiago el primer de tots- van pagar amb la seva pròpia vida la intrepidesa del seu testimoni.
L’Església -Quants la formem- és l’encarregada de continuar en el món aquest mateix testimoni dels apòstols. Hauríem revisar amb serietat la qualitat de la nostra manera de testificar: si de debò prové d’una convicció interior; si es centra en el nucli del missatge, és a dir, en l’anunci de la resurrecció victoriosa de Crist com a factor de salvació i alliberament universals; si està disposada a testificar fins al final, fins al lliurament de la pròpia vida quan sigui convenient. Només si som capaços de complir totes aquestes condicions, som dignes hereus dels apòstols.
Jaume i Joan van haver de rebre una lliçó molt clara i dura per part de Jesús quan, segons l’evangeli llegit, empesos per l’ambició de la seva mare van demanar al seu mestre un tracte de favor i privilegi en l’organització del Regne de Déu. Ells demanaven honors, i Jesús els va predir el martiri. Ells volien manar, i Jesús els va exhortar al servei humil dels germans.
És aquesta una lliçó perpètuament vàlida en l’Església, no només per als que, continuant el ministeri apostòlic, tenen càrrecs de direcció en la comunitat cristiana, sinó també per a tots els membres d’aquesta comunitat, anomenats igualment al servei recíproc. Jesús és conscient que l’ideal que ell proposa va contra les tendències més innates de l’esperit humà, que impulsen a dominar els altres, a utilitzar-los i fins i tot a abusar-ne.
Per això, després de recordar el que acostuma a passar en les societats humanes, en què predomina la prepotència, la tirania i l’abús de poder, diu amb força: «No serà així entre vosaltres», i formula un principi que hauria de guiar totes les nostres relacions a l’interior de la comunitat cristiana: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau».
Santiago i tots els altres apòstols van entendre perfectament la lliçó, i van fer de les seves vides un servei -un «ministeri» – per a l’Església i per a tota la humanitat. La seva autoritat no va ser mai de domini sinó de disponibilitat i de lliurament amorosa, fins a saber donar la seva pròpia vida, seguint l’exemple del mateix Crist.
En aquesta Eucaristia, en què fem memòria del martiri de Sant Jaume el Major, siguem conscients que la seva mort és inseparable de la de Crist, objecte central de tota celebració eucarística. Que una i altra siguin segons l’expressió de sant Pau a la segona lectura d’avui- objecte d’un gran «agraïment a glòria de Déu
Deja tu comentario
You must be logged in to post a comment.