FESTA DEL PRIMER DIUMENGE DE MAIG. 3 de maig de 2.015. Parròquia de Santa Eulàlia, màrtir

Un any més, amb el favor de Déu, celebrem aquesta festa del Primer Diumenge de Maig que aquí, a Santa Eulàlia té una dimensió extraordinària i pot ser un moment que contribueixi a afavorir i beneficiar a tots els habitants, sense exclusió de cap, ja qui, per bons motius, s’acosten fins aquí.

Aquesta festa té un origen religiós. Una llegenda popular parla de l’esfondrament d’una església en el lloc avui conegut com Església Vella sense que ningú patís cap mal, llegenda que està confirmada per documents que avalen un atac turc produït en 1543. Ben segur que la gent del Quartó del Rei va recordar durant molt de temps aquell succés, especialment perquè va significar, uns anys més tard, que es construís un temple nou en substitució de l’anterior, molt maltractat aquella jornada i antiquat en el seu sistema de fortificació. Per això, després es va construir aquesta església nova de Santa Eulària, la que avui ens acull, inaugurada amb una solemne missa cantada el 12 de febrer de 1568.

L’esdeveniment d’aquella vella església, unit després a la celebració de la festa de la Mare de Déu del Roser a l’inici de maig, són doncs els elements que van donar origen a aquesta festa, un origen que ha de ser conservat i no oblidat ni esborrat. Una festa, doncs, la nostra, que és religiosa. Així, l’element central d’aquesta festa és la missa solemne, amb la participació dels estaments polítics, eclesiàstics i socials, completant la festa amb ball tradicional tant a la sortida de missa com davant l’ajuntament, entre les quals trobem les desfilades de carros i vehicles antics pels principals carrers del poble. La festa continua tota la tarda fins a la nit amb concerts de música, fires i exposicions, així com la processó des d’aquí a la capella de Lourdes amb la imatge de la Mare de Déu.

En la Santa Missa escoltem la Paraula de Déu, com els deixebles van escoltar la Paraula de Jesucrist en aquella primera eucaristia celebrada al Cenacle de Jerusalem, i després, consagrant el pa i el vi, esdevenen el Cos i la Sang de Jesús. Amb l’acollida de la Paraula i el compromís de complir-la, i amb la recepció, feta de manera digna, de la Sagrada Comunió, ens unim i enfortim la nostra unió amb Jesús, i amb Jesús amb Déu ui tri.

La Paraula de Déu, presa de l’Evangeli de Sant Joan que hem escoltat aquest matí aquí i que es proclama avui a tota l’Església, ens proposa una paràbola, aquesta de la vinya i els sarments, que és molt significativa, ja que considera d’expressar la naturalesa i la profunditat de la relació existent entre Jesucrist i els que creuen el Ell. i a més, i això li dóna molta força, són unes paraules pronunciades per Jesús la nit del primer dijous Sant, quan després de l’última sopar, esperava ser detingut, jutjat, condemnat i crucificat al dia següent. En aquell moment Jesús no està contra ningú, sinó assegurant la seva unió, el seu amor amb els que s’acosten a Ell.

Entre la vinya i els sarments ,, els que sou agricultors ho sabeu bé, hi ha una unió estreta, vital, profunda, tant que si la sarment no està unida al cep no pot donar cap fruit. El sarment rep de la vinya la saba vital.

I així succeeix amb els creients en Crist: són participis de la mateixa vida divina que brolla de Crist i que Ell té plenament, i d’aquesta plenitud, com diu el pròleg de l’Evangeli de Sant Joan, «de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia després gràcia «(Jn 1,16.

El fet que ens fa sarments del cep, el que ens empelta, que ens agafa en Crist és el baptisme (Rm 11,16), per mitjà del qual l’Esperit Sant, l’Esperit de Crist, és vessat en els nostres cors (Rm 5,5), i nosaltres, així, renaixem a la vida divina.

I el que comença amb el baptisme, es completa i perfecciona amb la confirmació. Que important és rebre la confirmació!

Tenint present tot això, la idea següent és que és essencial que, una vegada que hem estat empeltats en Crist, cep veritable per mitjà del baptisme i la nostra adhesió a Ell per mitjà de la fe, hem de «romandre» nosaltres amb Ell i Ell amb nosaltres. És el que en aquest Evangeli avui proclamat Joan ens ha repetit diverses vegades. Estar units amb Crist que significa: íntima relació, unió vital, compenetració recíproca, unió en l’amor.

Què hem d’entendre que vol dir romandre en Crist? Doncs això vol dir: – Ser fidels als compromisos que hem assumit en el baptisme.

– Ser fidels als ensenyaments de Crist.

– Romandre en l’amor de Crist (Jn 15,2), és a dir, deixar-nos estimar per Ell, deixar-nos conduir i guiar pel seu Esperit d’amor i no posar obstacles ni impediments al fet que la seva gràcia actuï en nosaltres. – Romandre el Crist significa fer créixer totes les coses cap a Ell (Ef 4,15), ser adults, madurs en la fe i, en conseqüència, donar fruits abundants de bones obres. Com més s’està unit a Crist, com més es participa de la seva amistat i de la seva vida divina, més s’és espiritualment fecund. Els sants són una prova clara d’això: de la seva unió amb Crist neix la fecunditat extraordinària de la seva vida. Si estem units a Crist, es creix en la vida de gràcia i d’amistat amb Ell, i això s’expressa:

– alimentat contínuament la nostra fe amb la seva Paraula i amb l’oració.

– nodrint la nostra ànima amb els sagraments, especialment amb l’Eucaristia, ja que com diu Jesús: «Qui menja la meva carn i beu la meva Sang, està en mi i jo en ell» (Jn 6,56) i amb la confessió. Que important és recórrer a la confessió! Procurar estar nets de tot, encara que es petit. N’hi ha un que vol que no ens confessem: el dimoni. Si ens confessem guanyem nosaltres i honorem a Déu; si no ens confessem, guanya el dimoni. Amb l’Eucaristia i amb la confessió Crist habita i nosaltres i nosaltres en Ell.

– amb el compromís de viure el que diu l’Evangeli d’una manera coherent i, en conseqüència, fer obres bones en particular les obres de misericòrdia i de caritat.

L’Evangeli que ens ha estat presentat avui, en aquest dia de gran festa a Santa Eulàlia, és una bona aportació per a la nostra vida, ja que:

a)    ens convida a reflexionar, a ser plenament conscients i convençuts de la nostra altíssima dignitat com a fills de Déu, com sarments units al cep veritable que és Crist, ens diu que som membres del seu cos místic, participants de la seva vida divina;

b)    ens demana que ens comprometem cada vegada més fortament en el adherir-nos a Crist, al estar cada vegada més empeltats en Ell, eliminant tot allò que impedeix que la seva vida, la seva llum, el seu amor estiguin en la nostra ànima, com és ele pecat , els mals costums, la tebiesa o les omissions.

Hi ha una persona que és mestra en tot això. És la Mare de Déu. I acabem de començar el mes de maig, mes dedicat a ella. De la Verge vam rebre la seva ajuda, el seu afecte, el seu afecte. I també hem d’aprendre d’Ella les coses importants per a la nostra vida, és a dir, com ella ser deixebles de Jesús. El llibre dels Fets dels Apòstols ens explica que la Verge acollida per Sant Joan després de la mort de Jesús a la Creu, no va quedar marginada, sinó unida i en comunió amb els Apòstols, amb la comunitat cristiana. Així ens diu Lluc que els Apòstols «feien oració comú amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els seus germans (Ac 1, 14), és a dir, la Verge anava a l’oració, a la Missa, a escoltar la Paraula de Déu a enfortir la seva vida cristiana. En això ens dóna un exemple i un ensenyament per a tots nosaltres.

Estimats germans i germanes que visquem aquest mes de maig promovent la devoció a la Mare de Déu i que aquesta devoció sigui expressada en el compromís d’imitar-sempre i en tot.