FESTA DEL PRIMER DIUMENGE DE MAIG

Parròquia de Santa Eulàlia 7 maig 2017

Aquest poble de Santa Eulàlia celebra avui una bonica i atraient festa local, concentrada en el Primer Diumenge de Maig, una festa les expressions molt significatives avui són aquesta Missa solemne al Puig de Missa, la ballada tradicional a la sortida de l’església, el desfilada de carros i vehicles antics pels carrers del poble, la fira de maquinària agrícola i automoció al passeig de s’Alamera, l’exposició de flors i plantes, la mostra de vehicles antics, els concerts musicals i els focs artificials. I a la tarda la processó amb la Verge del Rosari, ja que ens trobem en el mes d maig, el Mes de Maria.

És important honrar, venerar i aprendre de la Mare de Déu. «Des d’ara em diran benaurada totes les generacions» (Lc 1, 48), va dir María en visitar la seva cosina Elisabet. Precisament aquestes paraules es compleixen en tants i tants llocs de la terra, i d’una manera especial, a més de les festes, el mes de maig és una oportunitat de fer-ho.  Déu envià el seu Fill fent-ho néixer a través de Maria de Natzaret. I quan ell tenia la missió encomanada, ens va donar a la seva Mare com a mare nostra, mare de tota la humanitat. I una forma d’apropar-nos a ella és amb el rés de Sant Rosari.

Mirar a Maria com a una mare: parlar-li tot el que ens passa: el bo i el dolent. Saber acudir-hi en tot moment. Demostrar-nostre afecte: Fer el que ella espera de nosaltres i recordar-la al llarg del dia. Confiar plenament en ella: Totes les gràcies que Jesús ens dóna, passen per les mans de Maria, i és ella qui intercedeix davant el seu Fill per les nostres dificultats. Imitar les seves virtuts: Aquesta és la millor manera de demostrar-li el nostre amor.

Hem de donar-li un lloc especial a Maria no perquè sigui una tradició de llarga data en l’Església o per les gràcies especials que es poden obtenir, sinó perquè Maria és la nostra Mare, la mare de tot el món i perquè es preocupa per tots nosaltres, intercedint fins i tot en els assumptes més petits.

Si volem buscar els orígens de la festa, ens haurem de remetre a la llegenda que l’envolta. Ja sabem que totes les llegendes tenen alguna part de veracitat, per tant serà bo que la recordem. Hi ha al costat de ses Estaques un petit puig conegut des de temps immemorials com s’Església Vella.

Un dia que els fidels havien acabat de sentir-hi la missa, i després de sortir-ne, sentiren una enorme remorada i comprovaren que l’església acabava d’esfondrar-se i que les parets havien caigut, juntament amb la campana, pel penjall camp al fons de la mar. El fet que l’esfondrament s’hagués produït quan tota la gent havia abandonat l’església, va ser interpretat pel poble com un miracle i com que aquest fet va tenir lloc el primer diumenge de maig, a partir d’aleshores, es començà a celebrar cada any aquesta festivitat.

Avui, gràcies a Déu, gràcies a les intervencions de les dignes autoritats, gràcies a la participació dels veïns i del que des de fora vénen a gaudir-lo, tenim l’alegria i satisfacció d’aquesta festivitat.

 

I cada any, amb l’aportació de tots, es va renovant aquesta festa. Quants bo dades podríem anar citant de la realització d’aquesta festa, any per any. Que això ens animi a continuar amb la festa, ben feta i que sigui així fonament d’amistat i afecte d’entre ells. Jo recordaré sempre, i ho va dir, que la primera processó amb la imatge de Sant Joan Pau II es va fer aquí a Santa Eulàlia l’1 de maig del 2009.

 

A més d’aquesta festa local, avui és també el Quart Diumenge de Pasqua, per anar enfortint la nostra fe en la Resurrecció de Jesús, ia més, en tota l’Església, per suggeriment del Beat Pau VI el 1964, se celebra i és ja la 53 ocasió, la Jornada Mundial de Pregària per les vocacions,

 

1. Seguim celebrant els cinquanta dies del temps de Pasqua amb l’alegria que Crist va ressuscitar després de morir i ser enterrat. La resurrecció de Senyor és la major garantia que la nostra fe és veritable, i viscuda ens condueix a la pleta etern del cel, on està el nostre Pastor a la dreta del Pare per nosaltres. Ens trobem avui ja en diumenge quart de Pasqua, que sol ser conegut com el Diumenge del Bon Pastor, perquè els textos bíblics parlen de Déu i de Crist com a pastor del seu poble.

 

El salm responsorial, la segona lectura i l’evangeli, com hem escoltat, fan referència al Bon Pastor. Jesús afirma que el que entra per la porta és el pastor de les ovelles i que Ell és la porta: Jo sóc la porta, qui entri per mi se salvarà. Jesús és la porta, salvador únic de tots els homes, que truca a la porta de la vida de cada home perquè accepti la seva salvació.

 

2. Ja en l’Antic Testament, les imatges del pastor i del ramat són figura de com es relacionava Déu amb el seu poble. A tall d’exemple, serveixin aquestes paraules del salm responsorial recitat: el Senyor és el meu pastor no em manca en prats em fa descansar, em mena al repòs i repara misfuerzas. Però Déu, el veritable Pastor, va voler servir-se de homes escollits, de pastors humans, que en el seu nom l’ajudaran en la tasca de pasturar el seu poble. Certament que, entre ells, els va haver pastors fidels, però és veritat també que molts van ser dolents, per no dir pèssims. Per mitjà del profeta Ezequiel, Déu els diu a aquests mals pastors: ai dels pastors que deixen perdre i escampar-les ovelles dels meus pastures! Una acusació semblant trobem en Jeremies, quan diu: vosaltres heu dispersat les ovelles meves, les empujasteis i no les atendisteis. Però va arribar el moment, en el qual Déu, tal com descriu Ezequiel, promet el següent: jo mateix tindré cura del meu ramat i vetllaré per ell. Important promesa, que era anunci de Crist com el bon Pastor del nou Poble de Déu. En els versets anteriors al text d’avui, l’evangeli de sant Joan posa a la boca de Crist aquesta afirmació: Jo sóc el bon Pastor. El bon Pastor dóna suvida per les ovelles … conec les meves (les seves ovelles) i elles em coneixen. Crist és el bon Pastor que ha vingut no per robar, matar o no tenir cura de les ovelles del seu poble, sinó perquè tinguin vida i en tinguin a desdir.

 

3. I Crist, bon Pastor, ha volgut fer-se ajudar per pastors humans elegits per Ell. Aquests pastors, com Jesús mateix indica, són dolents si no entren per la porta de la cleda, que és Ell, i per això roben, maten, destrueixen … són lladres i saltejadors. Ni Crist ni l’Església volen que els pastors siguin així. I si alguns hi, no és perquè l’Església ho aprovi o transigeixi. És senzillament com a conseqüència de la feblesa humana, seguint-se, per això, molt mal per la pròpia Església i per aquests mateixos pastors. En aquest sentit, un arquebisbe els va dir a uns seminaristes que estaven fent exercicis espirituals: sou el futur de l’Església, l’Església us necessita, però si algú no està disposat a lluitar per ser sant, que marxi i no es ordeni. Aquells pastors, però, que entren per la porta, que estan centrats en Crist, que per Ell i per la seva ramat gasten la vida, són els bons pastors que Crist vol i l’Església necessita. Aquests pastors, que han de lluitar cada dia per ser sants en l’exercici del seu ministeri, són els bisbes i els preveres que prediquen la Paraula de Déu, administren els sagraments i guien al Poble de Déu, amb limitacions i defectes, però amb fidelitat a Déu ia la seva vocació sacerdotal. Són la gran majoria dels nostres sacerdots. L’Església necessita pastors bons. Mas, en els temps presents que ens ha tocat viure, en moltes parts del món hi ha crisi forta de vocacions per al sacerdoci. Si aquesta crisi existeix, no és perquè Crist no segueixi cridant a joves i nens a que vagin al seminari. És més aviat, perquè a causa de causes diverses no hi ha respostes suficients. Algú ha escrit que, més que crisi de vocacions, el que hi ha és crisi de respostes. Sigui el que sigui, el fet és que, per desgràcia, el sacerdot és un bé escàs en moltes diòcesis.