1. Un any més, tenim l’alegria de trobar-nos al dia 8 d’agost, dia que el calendari ens presenta com a festa de Sant Ciriac. I per a nosaltres, gent d’Eivissa i Formentera, és una aportació per al creixement de la nostra vida personal i social.
D’aquest Sant màrtir precisament el 8 d’agost de l’any 307, al començament del segle IV de la nostra era, el Papa Sant Marcelo va traslladar les seves restes juntament amb els d’un grup més de 20 cristians, que van ser martiritzats per ordre de l’emperador Maximiano Herculeo en la Via Salaria, al costat dels horts salustianos. Després de la seva martiri les restes d’aquests màrtirs van ser dipositats en la Setena milla de la Via Ostiense, no lluny de l’anual Basílica de Sant Pau Extramurs, i des d’aquest trasllat del 8 d’agost són venerats a l’església de Santa Maria in Via Lata, sota l’altar major. Sentint-me eivissenc cristià és costum meva sempre que vaig a Roma anar a resar-hi i allà he portat sempre a totes les persones de les nostres Illes que m’han acompanyat en aquests onze anys que tinc la sort i l’alegria de servir aquí.
2. Qui era aquest Ciriaco del qual XVIII segles després del seu martiri és venerat a l’Església? Sabem, i així ho recullen les cròniques, que era membre actiu, diaca de l’Església de Roma, que va viure fent el bé i anunciant la Paraula de Déu. Com era l’Església a Roma en aquells temps en què va viure Sant Ciriac ?.
Per respondre a aquesta pregunta vam acudir al testimoni dels apologistes que ens narren com els cristians van aconseguir transformar, en aquest cas millorar, el món pagà amb l’anunci de la Paraula de Déu i amb el testimoni exemplar de vida inspirada en aquesta mateixa Paraula. I el testimoni era viure la caritat fraterna i la puresa de costums. L’exercici de la caritat fraterna va fer de Sant Ciriac un gran suport dels cristians que es trobaven condemnats a treballs forçats al mig a una situació cruel i inhumana.
Aquesta obra, portada a terme pel nostre Sant, era un reflex de la preocupació constant de l’Església pels pobres i desemparats. Així ho fa el bisbe Dionisio de Corint, quan en una carta a finals del segle II escriu: «Teniu el costum i tradició, ininterrompuda des del principi mateix del Cristianisme, que ajudeu amb tota mena de socors als germans, i proveéis de tota classe de recursos a innombrables esglésies, escampades per cadascuna de les ciutats, quan estan en necessitat. I d’aquesta manera alleugeu la indigència de moltíssims, i als germans condemnats a les mines els subministreu el necessari. I aquest costum vostra, el benaurat bisbe Sotero no només la guarda, sinó que l’ha ampliat; subministrant abundantment recursos als sants, i fins i tot socorrent als que arriben a aquesta des de lluny, sense que, com a pare afectuós, alhora els deixi de consolar amb santes exhortacions » .
3. Al costat d’aquesta solidaritat, l’estil de vida digne i els costums sanes distingien als cristians. En un passatge de la llamadaCarta a Diognet (5,5) llegim: «(els cristians) es casen com els altres i tenen fills, però no abandonen els seus nadons. Comparteixen la taula, però no el llit; viuen a la carn, però no segons la carn; estan en aquest món però són, en realitat, ciutadans del món «. A la societat pagana li impactava la sanació de la família, que les autoritats de llavors -com en ocasions les d’ara- pretenien reformar, però les disgregacions eren incapaços de corregir ja que partien de principis equivocats i de la relaxació moral de la societat. Així Sant Justí Màrtir en la seva Apologia afirma que les autoritats romanes es preocupen per millorar els costums i sanar la família, però les lleis amb les que ho pretenen són inadequades i insuficients. Doncs bé, davant d’aquesta situació s’imposava el reconeixement del que les lleis cristianes són capaços de provocar molt bé entre aquells que les han acollit i els mateixos principis cristians poden proporcionar també una ajuda valida a la societat civil. I aquesta situació és perfectament aplicable a la realitat actual.
4. Vivint en aquest Església, servint com diaca, Sant Ciriac va portar una existència digna i va aconseguir la palma del martiri. El és un bell testimoni de com la fe cristiana s’expressa en un servei generós, encara que de vegades arriscat, als germans. Avui, en celebrar la seva festa a la nostra Diòcesi que el té com a Patró, vam rebre la seva invitació a seguir els seus passos, a portar una existència marcada per l’escolta i l’anunci de la Paraula de vida, la qual cosa ens portarà a una vida honrada, digna als ulls de Déu i dels homes, una vida fecunda en bones obres, en definitiva, una vida que val la pena ser viscuda. L’existència terrenal de Sant Ciriac va acabar, com la de tants cristians, amb el martiri, és a dir, amb la confessió de la fe a preu de la pròpia sang. Ja el Senyor ens els havia anunciat en l’Evangeli: «Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat a mi. Si vosaltres fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva. Però com que no sou del món, sinó que jo us he escollit i us vaig treure d’ell, ell món els odia … Si em van perseguir a mi, també us perseguiran a vosaltres …; Però us tractaran així a causa del meu nom, perquè no coneixen aquell qui m’ha enviat. M’han odiat sense motiu «(Cf. Jn 15, 21-27) .I davant d’aquest avís, la veu que crida a l’esperança:» En el món tindreu tribulació. Però ànim! jo he vençut el món «(Jn 16,33).
Elevem avui la nostra pregària a Déu perquè, com el nostre Sant Patró, tinguem el valor i la fortalesa de portar, per sobre de tot, una existència com la seva amb la seguretat de sentir-nos, sempre ia tot arreu, units a Jesucrist.
5. Segles després, el mateix dia 8 d’agost però de l’any 1235 una expedició catalana-aragonesa va conquistar als sarraïns, que les havien envaït segles enrere, les Illes d’Eivissa i Formentera. Amb la conquesta de les Illes Pitiüses del vuit d’agost es va donava inici a una nova etapa, caracteritzada per la recuperació de la fe cristiana com a motor de la vida dels habitants d’aquestes terres, així com per un nou règim, una nova cultura, la qual cosa va crear una societat nova i millor. Amb les necessàries adaptacions derivades del pas del temps, aquest és el marc sociocultural del que ens sentim satisfets i que hem de preservar i oferir al conjunt de persones i pobles que entren en contacte amb nosaltres.
Són molts, doncs, els segles que ens permeten afirmar que li Pitiusses són terres de profundes arrels cristianes, que es remunten als primers segles de la difusió del cristianisme i, per tant, són un component essencial de la nostra història. Privar a la nostra societat d’aquest component és privar-la de la seva més íntima essència i identitat. La nostra condició és clara al respecte: els nostres pobles prenen noms de sants, les seves festes determinen el calendari de l’illa, la fe motiva les millors obres d’art que posseïm, apareixen les obres de caritat, assistencials i educatives pròpies de la religió catòlica, les famílies es formen amb les virtuts derivades del matrimoni cristià, les gents creixen i es desenvolupen sota el signe de l’amor de Déu, els grans homes del món de la cultura van tenir els seus inspiració en el cristianisme.
Avui, més de set segles després d’aquella gloriosa data, ens trobem amb el compromís de consolidar aquell camí emprès. Consolidar el camí perquè el cristianisme és una important aportació a la nostra vida. Ja ho escrivia Mons. Isidre Macabich quan en el Himne a Santa Maria diu: «Set segles fa que Dalt la host desfeta / refloriren fe, llengua i llibertat …. Que sempre, Verge Pia, guard nostra terra tan preuat tresor .. per ser i mostrar-mos sempre, dins de i fora, Fills d’Eivissa, d’Espanya i de la Creu. Avui i sempre sia Veu de sa nostra terra AQUEST clam «.
6. Fidels a la tradició multisecular, fortament consolidada, s’entona avui en aquesta Catedral l’Himne Te Deum, amb el qual, segons antiquíssima costum en l’Església, es donen gràcies a Déu i se li demana que ens segueixi beneint; aquesta va ser la melodia amb què els nous pobladors d’Eivissa es van congratular per l’empresa, sense avergonyir-se de veure-hi la mà de Déu. Amb aquests sentiments el entonaremos també nosaltres en finalitzar la Santa Missa i el repetirem en arribar a la Capella de Sant Ciriac.
Mentre recordem d’una manera especial en aquesta Santa Missa a qui van oferir la seva vida en aquells memorables esdeveniments de vuit de agost de 1235, estenem també el nostre record espiritual i agraïment viu a tots aquells que han anat construint, d’una manera o altra, aquesta societat de la qual formem part nosaltres, en el respecte i promoció de la nostra identitat, una identitat que enfonsa les seves arrels en el cristianisme i els valors que se’n deriven. I alhora, inspirats pel seu exemple, assumim el compromís de ser nosaltres protagonistes del 8 d’agost de 2016, per portar el bé, la llibertat, la pau i l’amor com van portar aquells gloriosos protagonistes de l’epopeia que commemorem.
Un camí cert per a això és lliurar-se, de forma decidida i generosa, en el servei a tots donant així abundants fruits de progrés integral i genuïns valors humans i cristians, solidaritat i pau social, respecte i col·laboració, sota la protecció de la Mare de Déu la nostra Patrona i de Sant Ciriac, el nostre Patró, venerat també a tot Europa, a Itàlia, a França, a Alemanya. Així l’Església camini decidida en el servei a tots, i la nostra societat conservi i cuidi les seves arrels cristianes.
Deja tu comentario
You must be logged in to post a comment.