FESTA DE SANT AGUSTÍ. 28 agost 2015

Avui celebrem la festa d’un Sant, Sant Agustí, i amb aquest motiu ens vam reunir celebrant l’Eucaristia, activitat que ens fa real i autèntica la presència de Jesús entre nosaltres i amb nosaltres, una presència que és un do, un regal, però al mateix temps, una responsabilitat. Una responsabilitat perquè, escoltant les seves paraules, vam quedar cridats a posar-la en pràctica, a organitzar la nostra vida, les nostres opcions, els nostres desitjos d’acord amb ella.

Així van fer els sants, i així som cridats a fer nosaltres. Tots nosaltres. Així, els sants ens estimulen amb el seu exemple en el camí de la vida i ens ajuden amb la seva intercessió, de manera que animats per la seva presència encoratjadora, lluitem sense defallir en la carrera i aconseguim, com ells, la corona de glòria que no es marcida.

Hem imitar les virtuts heroiques dels sants. Ells ens ensenyen a interpretar l’Evangeli evitant així acomodar-lo a la nostra mediocritat i a les desviacions de la cultura. Per exemple, en veure com els sants estimen l’Eucaristia, a la Verge i als pobres, podem entendre fins on pot arribar l’amor en un cor que s’obre a la gràcia. En venerar als sants donem glòria a Déu de qui procedeixen totes les gràcies.

Els sants són mestres per a cada un de nosaltres. El Papa Francesc, en el seu recent i admirable Encíclica “Laudato si”, sobre la cura que hem de posar tots en la cura del planeta, no només ens dóna una doctrina, sinó que ens presenta la figura de Sant Francesc d’Assís com qui, mogut per la Paraula de Déu, ens proposa reconèixer la naturalesa com un esplèndid llibre en el qual Déu ens parla i ens reflecteix una mica de la seva bellesa i de la seva bondat: «a través de la grandesa i de la bellesa de les criatures, es coneix per analogia a l’autor »(Sa 13,5), i« la seva eterna potència i divinitat es fan visibles per a la intel·ligència a través de les seves obres des de la creació del món »(Rm 1,20). Sant Francesc és l’exemple per excel·lència de la cura del que és feble i d’una ecologia integral, viscuda amb alegria i autenticitat.

Ell va manifestar una atenció particular cap a la creació de Déu i cap als més pobres i abandonats. Estimava i era estimat per la seva alegria, la seva entrega generosa, el seu cor universal. Era un místic i un pelegrí que vivia amb simplicitat i en una meravellosa harmonia amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb si mateix. En ell s’adverteix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia amb els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior.

Un sant, doncs, ens ensenya el que cal fer. Una altra realitat que cal cuideu i defensar: la família. Doncs bé, veiem sants que són mestres en això. Per exemple, a l’octubre pròxim serà canonitzat un matrimoni, el marit i la dona, els pares de Santa Teresa de l’Infant Jesús: van arribar a la santedat vivint així, com a marit i dona. I jo recordo quan vaig assistir el 21 d’octubre de 2001 a la beatificació per Sant Joan Pau II d’un altre matrimoni: Luis i Maria Beltrame Quattrocchi, un matrimoni de Roma, beatificats perquè van viure a la llum de l’Evangeli i amb gran intensitat humana l’amor conjugal i el servei a la vida. Van assumir amb plena responsabilitat la tasca de col·laborar amb Déu en la procreació, dedicant-se generosament als fills per educar-los, guiar-los, orientals, en el descobriment del seu designi d’amor. La família, fundada en la recíproca confiança i en la fe, anuncia l’esperança, és el lloc on brolla i creix la vida, en l’exercici generós i responsable de la paternitat i de la maternitat. En la nostra vida, doncs, el recurs als sants ens és una ajuda important.

Avui venerem, pensem, contemplem, considerem a Sant Agustí. Va ser una persona guiada sempre per la recerca de la veritat, i no va admetre qualsevol. És un dels grans Pares de l’Església; ha deixat tal deixant-hi amb la seva vida i amb la seva ingent obra, que continua sent inigualat. És un referent que troben Orient i Occident en la intersecció d’un mateix camí. Va néixer a Tagaste el 13 de novembre de l’any 354. Tenia un germà i una germana. Educat en la fe per la seva mare santa Mònica, fins als seus 32 anys no es va convertir.

Abans de complir els 17 havia emprès un sender perillós que va marcar diverses dècades de la seva vida. Engendrar un fill en una relació irregular, va defensar les heretgies maniquees, i es va aferrar a les glòries d’aquest món. La seva mare mai va claudicar, i, al final, amb les seves insistents pregàries va obtenir per a ell la gràcia de la santedat. A les emblemàtiques i profundes Confessions d’Agustí es detecta la grandesa d’ànima i la puresa de cor que tenia, així com l’abast de la seva conversió que li va conferir una extraordinària sensibilitat per reflexionar en el seu passat confrontant-lo amb la nova visió de la vida i del món que li va donar la fe. Veia l’equívoc de certs càstigs o tàctiques pedagògiques rebudes en els seus anys de formació que després es van tornar ombrívols per a la seva esdevenir perquè, almenys si és el cas, van tenir un efecte contrari al perseguit.

Quan va partir a Cartago a finals de l’any 370 ja era un expert coneixedor del llatí. En el seu nou destí, l’ambició i la vanitat van estimular més si cap els seus afanys per l’estudi, i va destacar en la retòrica i en altres disciplines. Allà es va apassionar pel Hortensius de Ciceró que va començar a obrir un sender de llum en la seva recerca de la veritat. Va ser també una època en la qual va cedir les portes del seu cor a altres passions. Al mateix temps que llegia i estudiava amb intrepidesa formant-se en la filosofia, les pernicioses companyies li anaven conduint a l’abisme. Una de les preocupacions que li acuitaven és el conegut «problema del mal», i entre la influència maniquea i la foscor en què malvivia no va poder trobar la resposta òptima a aquesta antiga qüestió.

No obstant això li convenia mantenir-vinculat a aquest corrent errònia per diferents motius en part relacionats amb el seu futur professional, i també li permetia justificar la vida irregular que portava seguint les regles del plaer.

Després de la mort del seu pare va contreure una malaltia. Davant la por de seguir els seus passos va determinar fer-se catòlic sent instruït convenientment. En recobrar la salut, es va vincular als maniqueus i no va redreçar el seu camí. Durant nou anys va regir l’Escola de Gramàtica i retòrica que va obrir a Tagaste i després va retornar a Cartago. L’any 383 es ​​va establir a Roma temporalment; el maniqueisme, que no va satisfer les seves aspiracions i el va deixar insatisfet, havia quedat enrere. D’allí es va traslladar a Milà per ocupar-se de la càtedra de retòrica que havia obtingut. Era el lloc triat per la Providència per donar resposta a la insistent súplica de la seva mare per la seva conversió. Agustí va ser fidel a la dona amb la qual convivia fins a l’any 385. Després es va desempallegar d’ella. En no voler casar-se amb ell, abans de marxar a Àfrica la seva companya va deixar sota la seva custòdia al fill comú, Adeodat, nascut l’any 372.

Quan va conèixer a sant Ambròs es va suscitar en el seu cor una profunda admiració per la saviesa i rigor del bisbe, i poc a poc va anar endinsant-se en el misteri de l’amor de Déu. Malgrat tot, la virtut de la castedat se li resistia, i no acabava de donar el pas cap a la seva conversió. Tractava de dilatar, dient: «Ho faré aviat, a poc a poc; dóna’m més temps ». En conèixer la vida de sant Antoni va veure que no tenia sentit demorar la seva resposta a Crist: «Què estem fent? -li deia al seu estimat Alipio-. Els ignorants arrabassen el Regne del cel i nosaltres, amb tota la nostra ciència, ens vam quedar enrere covardament, rebolcant en el pecat. Tenim vergonya de seguir el camí pel qual els ignorants ens han precedit, quan per contra, hauríem d’avergonyir de no avançar per ell ».

Rellegir amb una altra òptica el Nou Testament, particularment les cartes paulines, i en dolorós i intens debat interior pregava la gràcia de la conversió i el seu perdó. Un dia va sentir la veu d’un nen que des d’una casa contigua repetia: «presa i llegeix, pren i llegeix». Interpretant que havia d’anar a l’Evangeli, el va obrir i va llegir el passatge de Rom 13, 13-14. Instantàniament es van dissipar totes les tenebres i va topar de cara amb aquesta veritat tan anhelada que havia perseguit; comprendre que era Crist. Després, ple d’amor, diria a aquest Déu al que ja havia comportat: «Massa tard, massa tard vaig començar a estimar-te […]. Em vas cridar a crits i vas acabar per vèncer la meva sordesa ». L’any 387 van ser batejats Alipio, Agustín i el seu fill Adeodat, que va morir més tard.

Després de la mort de Mònica, que va suposar un cop dur per a ell, el sant va passar a l’Àfrica tres intensos anys d’oració, dejuni i penitència, mantenint tals pautes fins al final dels seus dies. Va ser ordenat sacerdot l’any 391, i en el 395 ho van designar bisbe d’Hipona. Va fundar un monestir dedicat als homes i un altre a les dones. Predicava i escrivia defensant amb bravura la fe catòlica. Humil i desprès, amb tota senzillesa reconeixia que no era fàcil la missió: «Contínuament predicar, discutir, reprendre, edificar, estar a disposició de tots, és una gran càrrega i un gran pes, una enorme fatiga». Va ser flagell d’heretges i va donar una immensa glòria a l’Església en els seus trenta-quatre anys com a prelat. Ha deixat un llegat excepcional i insuperable amb obres com “Sobre la Ciutat de Déu” i les “Retractationes”, entre altres. Poc abans de morir, va esclatar la guerra al nord d’Àfrica i va travessar moments difícils. Arribat a la fi, va escriure: «Qui estima Crist, no pot tenir por de trobar-se amb Ell». Va morir el 28 d’agost de l’any 430. El 20 de setembre de 1295 Bonifaci XIII el va proclamar doctor de l’Església.

Un sant que cerca la veritat, la troba en la Paraula de Déu, l’assumeix i porta així una vida exemplar. Tot un camí per a nosaltres

Leave a Comment