FUNERAL DE DON JOSE ESCANDELL CARDONA SACERDOT. PARRÒQUIA DE SANT RAFAEL 30 gener 2018

Hi ha un moment significatiu en el ritu d’ordenació sacerdotal, que és un dels més significatius i conmoventes: el que serà ordenat es postra a terra davant l’altar major com reduït al no-res, mentre que l’assemblea de fidels presents, presidida pel Bisbe ordenant invoca els sants, mitjançant el cant de les Lletanies, la intercessió de Déu sobre ell. Aquesta actitud del candidat a ser sacerdot, postrat en humilitat davant la majestat de Déu, gairebé com anul·lant-se a si mateix anticipa una mort: el sacerdot mor a si mateix, mor a una vida individual o privada, mor a gustos personals i es converteix així en un instrument dòcil a les mans de Déu per a la salvació del món.

Avui, seixanta-dos anys després que el rei Josep va complir aquest ritu el 26 de juny de 1956, ens trobem envoltant el seu cos físic, postrat com el dia de la seva ordenació sacerdotal. Com aquell dia està envoltat per una bona part del poble de Déu que com llavors prega i així, amb la seva mort cristiana Don Josep s’ofereix com hòstia pura, santa i immaculada, unit al sacrifici de la Missa, que ell tatas vegades s’ha celebrat a diverses parròquies de la nostra diòcesi, sigui a la parròquia d’aquest poble on va néixer i després a les parròquies de Santa Agnès de Corona, on va romandre com a rector onze anys, sent també Delegat diocesà de Litúrgia. Posteriorment va ser destinat com a rector de Sant Pere Apòstol, a Dalt Vila i allà foment la vida de les Confraries i associacions, així com un nodrit cor parroquial. En aquest període, a més, el Bisbe de llavors el va nomenar Beneficiat Mestre de Cerimònies de la S.I. Catedral vista la seva aptitud per fomentar la vida litúrgica.

Va tenir una crisi i el llavors Bisbe Administrador Apostòlic de la nostra Diòcesi, Mons. Teodor Úbeda, va tractar la seva dispensa de l’ordre sacerdotal que li va ser concedida a Roma. Posteriorment va contreure matrimoni explicant que no volia crear escàndol a ningú. Es va traslladar a viure a València, treballant en diverses empreses i col·laborant molt en l’església de Sant Josep de la Muntanya. En aquests anys en què va viure a València, fins que la seva dona va morir, amb regularitat practicava tots els anys exercicis espirituals i pràctiques de pietat, com el rés quotidià del Sant Rosari, la visita al Santíssim Sagrament i fins i tot el rés de l’Ofici diví.

En morir la seva dona va pensar en demanar la reintegració a l’exercici del ministeri sacerdotal. Va venir a veure l’any 2007, em va explicar la seva història i em va demanar ser admès de nou perquè em va dir que no volia morir sense tornar a celebrar la Santa Missa.

En aquest temps venia a Eivissa des de València diverses vegades a l’any per visitar la seva família i s’allotjava sempre a la casa d’aquesta parròquia de Sant Rafel, el rector era llavors Don Jose Planells Boned, a qui estava unit per una bona amistat nascuda en els anys del Seminari.

Informant-me de tot el que és seu i fent els papers necessaris, els vaig remetre a Roma i li vaig demanar al Papa Benet XVI que fos readmès, cosa que se li va concedir. Així, des de llavors fins abans d’ahir, diumenge passat, vivint a la Residència Reina Sofia ha exercit dignament el ministeri sacerdotal.

La mort de qualsevol persona està unida a la mort de Jesucrist. I això és molt evident en el cas d’un sacerdot, que ha anat unint especialment els seus anys a la terra per poder unir així la seva mort a la de Crist.

Ara bé, el cristià està cridat a creure, afirmar i ensenyar que per a ell la mort no és mort, sinó inici d’una vida nova que no acabarà mai. Si ens fixem bé, en els textos que la litúrgia fa servir en les celebracions exequials, hi ha una paraula que es pronuncia moltes vegades i aquesta és la paraula vida. Tant que es podria dir que els funerals no són la celebració de la mort, sinó la celebració de l’inici d’una nova manera de la vida que ens dóna Déu, que perquè ens vol ens ha fet viure.

El moment que vivim és un moment de dolor, perquè comporta una separació física, que sabem que serà definitiva aquí a la terra. Ens vam acomiadar d’una persona a la qual no veurem mai més amb els ulls del cos. La mort li ha vingut al senyor Josep després d’un llarg període de problemes mèdics. La pregunta sorgeix espontània: Per què, Senyor, tant patiment? Era necessari tot això? I aquesta pregunta d’aquest cas particular ens porta a aquesta altra general Per què tant dolor? Per què el dolor? Per què l’home, que és criatura de Déu i estimat de Déu, ha de patir?

A aquests interrogants s’han donat al llarg de la història moltes respostes a les diferents religions, filosofies o doctrines. Penso que la resposta millor, si no l’única vàlida, és la resposta cristiana.

I aquesta resposta no és fruit de les nostres reflexions o saviesa humana, sinó que ens la dóna la Paraula de Déu rebuda i il·luminada per la fe. La resposta cristiana al problema del dolor la prenem des de l’experiència d’un que va patir, la resposta cristiana al problema és Jesucrist crucificat.

L’Evangeli de sant Marc ens presenta la pàgina dolorosa i gloriosa de la mort i la resurrecció de Jesús, una pàgina que uneix misteriosament les tenebres a la llum, que ens presenta un cos adolorit pels turments infligits i, a continuació, el sepulcre buit que crida joiós la notícia: “Veritablement ha ressuscitat el Senyor!”.

La resposta cristiana al misteri del dolor està tota aquí: en Jesús mort i ressuscitat. Quina ha de més gran i meravellós que un Déu que baixa a la terra, es fa home, assumeix en carn pròpia tota la humilitat i limitació de la condició humana, precisament per poder “patir”! Això és el que hem d’entendre: que el dolor forma part de la nostra condició humana i que és una cosa que Déu assumint-ho ha “sacralitzat”.

Ningú té culpa del dolor: Jesús sofrent no és culpable sinó innocent. No obstant això, aquest dolor de Jesús ens ha salvat a tots. I precisament, per poder aconseguir la salvació és menester compartir la sort de Jesús, fins i tot quan sigui el cas, en el dolor.

El dolor d’un, va ser font de salvació per a tothom, perquè el dolor crea una mena de solidaritat entre tots els homes. Així pot exclamar sant Pau en mitjà als seus patiments: “complet en la meva carn allò que manca als sofriments de Crist a favor del seu cos que és l’Església” (Col 1,24).

Arribats a aquest punt de la nostra reflexió, ve espontani el sentiment d’acció de gràcies. Gràcies a Jesús, perquè el seu sofriment ens ha arribat la salvació. De l’calvari, dels seus patiments pacient i amorosament acceptats sorgeix per a tothom la salvació.

De la mateixa manera és legítim pensar que els sofriments passats en la seva malaltia pel nostre estimat Don Josep són d’utilitat per a la seva família, per les seves estimades parròquies amb les quals col·laborava, per als seus amics, gràcies a la unió dels seus sofriments als de Crist. Per això, la seva missió no ha acabat. Sí, amb la mort han acabat els seus patiments i limitacions, però no per això deixa d’estar proper als seus, ajudant-los i amándoles d’una forma nova, perquè pensem que està en la glòria al costat del Senyor ressuscitat.

La nostra celebració és una acte de fe en la vida eterna, un acte d’esperança, un acte de caritat amb l’ara humanament difunt Don Josep. Un de les obres de misericòrdia és pregar pels difunts. Som aquí perquè cada un de nosaltres, a la seva manera i amb el seu estil, ha volgut al senyor Josep.

Demostrem ara aquest amor de la manera més elevat, noble i sublim que podem fer: amb la pregària de sufragi. Déu, el nostre Pare ens permet ara oferir aquest sufragi que és una gràcia per a ella i un mèrit per a nosaltres. “És una idea piadosa i santa pregar pels difunts perquè siguin absolts de les seves culpes” diu el llibre dels Macabeus.

Arribats a aquest punt de la nostra reflexió, ve espontani el sentiment d’acció de gràcies. Gràcies a Jesús, perquè el seu sofriment ens ha arribat la salvació. Del Calvari, de les seves

sofriments pacient i amorosament acceptats sorgeix per a tothom la salvació.

Gràcies al senyor Josep perquè és legítim pensar que els seus sofriments passats pel són d’utilitat per a molts, unint els seus sofriments als de Crist. Per això, la seva missió no ha acabat. La seva amb la seva mort física han acabat els seus sofriments humans i limitacions, no per això deixa d’estar propera als seus ajudant-los i amándoles d’un forma nova, considerant que està davant la glòria al costat del Senyor Ressuscitat.

El nostre estimat sacerdot està ara més a prop de Déu i ningú li podrà separar de l’amor d’un Pare tendre i misericordiós que paga a cadascú el que es mereix. Així és. Entorn al seu cos mortal és veritat que sentim una pena, però també el convenciment que ha començat una vida nova, una vida que és eterna.

Que la pregària que elevem al voltant d’aquesta taüt que conté el seu cos terreny sigui un acte de gratitud per tot el bé que ens ha fet, ia la veu una confessió valenta de la nostra fe en la certesa de la resurrecció.

Leave a Comment