HOMILIA A LA FESTA DE SANT CARLES BORROMEO Parròquia de Sant Carles de Peralta 4 novembre 2016

Un any més tenim la sort i l’alegria de reunir-nos en aquest temple per celebrar la Santa Missa amb motiu de la festa de Sant Carles, titular d’aquest temple parroquial. La festa fa que ens reunim ara participant en la celebració de la Santa Missa, escoltant la Paraula de Déu, i acostar-nos a Jesús a través de la sagrada comunió i admirar la figura de Sant Carles. Amb aquests sentiments, doncs, tractarem de celebrar i aprofitar els beneficis que ens poden venir d’això.

En 1785 es va convertir en parròquia, pel primer bisbe de la nostra diòcesi, Mons. Manuel Abad i Lasierra. Aquest Bisbe, a l’establir les vint primeres parròquies, va voler dedicar una a Sant Carles, de manera que tots els ensenyaments que ens poden venir d’aquest Sant Bisbe ens servissin per als que vivim aquí i en totes les nostres Illes.

La seva construcció va ser ordenada pel bisbe Abad y Lasierra en 1785 i les obres van concloure abans de finalitzar el segle XVIII. En aquells temps, la zona de Sant Carles estava habitada per unes 80 famílies, que per assistir als oficis religiosos es veien obligades a desplaçar-se fins al temple de Santa Eulària.

Tant l’ampli porxo amb columnes, arcs i pou, com la cadireta o la rectoria van ser afegits amb posterioritat. La de Sant Carles, de la mateixa manera que les esglésies de Sant Llorenç o Sant Mateu, crida l’atenció per tenir el campanar desplaçat a un costat, en aquest cas l’esquerre. L’interior és d’una sola nau amb set capelles laterals. L’altar major i els retaules originals de les capelles van ser destruïts durant persecució religiosa de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), i fa uns anys, senyor Vicente, el Rector actual, amb l’ajuda i col·laboració dels obrers i altres persones de aquí va dur a terme aquest nou i bell retaule que presideix l’altar major.

Contemplant a Sant Carles ens preguntem: què és un sant?

Un sant, conegut o no conegut és la persona que després d’haver complert a la terra en l’encàrrec que Déu li ha fet, ara està per sempre al cel i és el nostre defensor i intercessor. Sent els sants persones agradables a Déu, estant units a Ell per la comunió perfecta de la seva vida poden eficaçment ser els nostres intercessors i obtenir-nos les gràcies de les que teneos necessitat. I nosaltres hem d’aprendre a invocar sovint, amb fe, sentint germans i amics.

Però honrar-los, venerar i invocar-no és suficient: a més i sobretot cal imitar-los. L’Església ens els proposa com a models, com a mestres, com fars de llum que ens indiquen el camí que cal seguir.

Cada un de nosaltres pot trobar en els Sants el model que imitar, si guia preferencial. En efecte, els Sants pertanyen a totes les edats, estats de vida, condicions socials, hi ha sants que van ser sacerdots i ànimes consagrades, però hi ha també sants laics, casats i solters; hi ha santes mars i sants pares; sants joves i sants ancians i també nens; sants pertanyents a famílies riques i sants pobres, sants llestos i altres no tant, rics i pobres, sants que han conservat sempre la innocència baptismal i sants que han conegut l’amarga experiència del pecat i de la llunyania de Déu.

El Concili Vaticà II, en la Constitució dogmàtica sobre l’Església, Lumen gentium, té un capítol titulat precisament “Vocació universal a la santedat” (n. 40), amb el qual vol cridar a tots al deure de la santedat.  En quin sentit tots sense distinció som cridats per Déu a la santedat? En el sentit que:

tots estem cridats a buscar la perfecció de la vida cristiana, és a dir no a coses excepcionals i extraordinàries, sinó a la perfecció de l’amor a Déu i al proïsme,

tots estem cridats a portar endavant la vida que hem rebut com a do, com a regal, en el nostre baptisme i que consisteix en la gràcia santificant i en les virtuts de la fe, l’esperança i la cariad; i això ho podem anar assolint amb l’ajuda de l’oració, amb l’aliment de la Paraula de Déu, amb el suport dels sants sagraments participant freqüentment d’ells, especialment de l’Eucaristia. (Lumen gentium, 2)

tots estem cridats a conduir la nostra vida seguint l’exemple de Jesús i posant en pràctica els ensenyaments de l’Evangeli, que un resum del mateix està en el discurs del Sermó de la Muntanya o de les benaurances, que hem escoltat avui, sent pobres d’esperit, humils, compassius, caritatius, pacients, purs de cor i operadors de la pau. I aquesta idees sobre els sants, es compleixen perfectament a San Carlos Borromeo.

Aquest personatge va néixer en un poble del nord d’Itàlia anomenat Arona. Jo vaig tenir la sort d’estar en una ocasió en aquest poble i visitar la imatge de Sant Carles que hi ha allà: és una estàtua de 25 metres sobre un pedestal de 11 metres, situat això en —— i col·locada només 68 anys després de la seva mort. Amb aquesta estàtua, doncs, en aquest poble volen deixar-nos una bona, gran idea i ensenyament de qui va ser Sant Carles i el bé que ens pot fer els seus ensenyaments.

Sant Carles Borromeo, va ser una persona que va prendre molt seriosament les paraules de Jesús; “Qui estalvia la seva vida, la perd, però el que gasta la seva vida per Mi, la guanyarà”. Era de família molt rica. El seu germà gran, a qui corresponia la major part de l’herència, va morir sobtadament en caure d’un cavall. El va considerar la mort del seu germà com un avís enviat pel cel, per estar preparat perquè el dia menys pensat arriba Déu per mitjà de la mort a demanar-nos comptes. Va renunciar a les seves riqueses i va ser ordenat sacerdot i més tard arquebisbe de Milà. Encara que no falten les acusacions que la seva elecció va ser per nepostismo (era nebot del Papa), els seus enormes fruits de santedat demostren que va ser una elecció de l’Esperit Sant.

Com a bisbe, la seva diòcesi que reunia als pobles de Llombardia, Venècia, Suïssa, Piemont i Ligúria. Els atenia a tots. El seu escut portava una sola paraula: “Humilitas”, humilitat. Ell, sent noble i riquíssim, vivia prop del poble, privant-se de luxes. Va ser cridat amb raó “pare dels pobres”.

Deia que un bisbe massa acurat de la seva salut no aconsegueix arribar a ser sant i que a tot sacerdot i a tot apòstol han sobrar-treballs per fer, en comptes de tenir temps de sobres per perdre.

Envers els necessitats era supremament comprensiu. Envers els seus col·laboradors era molt amigable i atent, però exigent. I per si mateix era exigentísimo i sever.

Va ser el primer secretari d’Estat del Vaticà (en el sentit modern).

Va ser blanc d’un vil atemptat, mentre resava en la seva capella, però va sortir il·lès, perdonant generosament l’agressor.

Va fundar seminaris per formar sacerdots ben preparats, i va redactar per a aquests instituts uns reglaments tan savis, que molts bisbes els van copiar per organitzar segons ells els seus propis seminaris.

Va ser amic de Sant Pius V, Sant Francesc de Borja, Sant Felip Neri, Sant Fèlix de Cantalici i Sant Andreu Avelino i de diversos sants més.

Va morir jove i pobre, havent enriquit enormement a molts amb la gràcia. …… morir dient: “Ja vaig, Senyor, ja vaig”. A Milà gairebé ningú va dormir aquella nit, davant la tremenda notícia que el seu estimadíssim Cardenal arquebisbe, estava agonitzant.

Repassant la seva vida podem veure que La seva tasca va suposar una millora dels costums i un increment de la vida cristiana en la seva diòcesi. Tota un ensenyament i un programa per a la nostra vida. Que la seva celebració ens ajudi a ser així, a caminar així, i viure millor a les nostres Illes.

Leave a Comment