Un any més tenim la sort i l’alegria de reunir-nos en aquest temple per celebrar la Santa Missa amb motiu de la festa de Santa Gertrudis, titular d’aquest temple parroquial. La festa fa que ens reunim ara participant en la celebració de la Santa Missa, escoltant la Paraula de Déu, i acostar-nos a Jesús a través de la sagrada comunió i admirar la figura de Santa Gertrudis. Amb aquests sentiments, doncs, tractarem de celebrar i aprofitar els beneficis que ens poden venir d’això.

Uns dels actes que s’organitzen amb motiu de la festa d’aquest Sant Patró, Santa Gertrudis, és la celebració de la Santa Missa al dia de la seva festa. I participar en la Santa Missa és una cosa que ens fa bé: escoltem i acollim Paraules de Déu de la Bíblia, fem peticions, consagrem el pa i en vi com a Cos i la Sang de Jesús i combreguem.

En aquesta Missa d’avui hem escoltat una porció de l’Evangeli de Sant Joan 15,1-8.

Hem escoltat la Paraula de Déu tal com ens la transmet la Bíblia. L’evangeli d’avui ens anima a créixer en la fe. En aquest Evangeli d’avui escoltem uns dels discursos de Jesús sobre la vinya i els sarments. I crec que hi ha tres aspectes dignes de ser esmentats.

El primer és que Jesús ens convida a romandre en Ell. Sabem que romandre és més que estar; implica relació afectiva, amor recíproc, no és el sol mantenir-se. El romandre en Jesús és netament actiu: és voler entrar sempre en relació amb Jesús, escoltant, interpel·lant, aprofundint, estimant. Romandre té més a veure amb estimar recíprocament que amb estar-se parat i esperant alguna cosa de la vida.

El segon, és el que ens parla que sense Jesús, separats d’Ell, no podem fer res de bo. És a dir, que és aquest romandre és més profund encara: no és que hem d’estimar Jesús perquè no ens queda una altra, sinó que és l’única via possible si volem aconseguir alguna cosa en aquesta vida i en aquest món. Si de debò volem lluitar dia a dia per la construcció d’un món més just, més fratern i més solidari, tot això només ho podem fer de la mà de Jesús. Sense Ell estem perduts i la vida sap a buit.

El tercer és el que té a veure amb els fruits: el que roman en Jesús, pren consciència que sense Ell no pot res i llavors, només amb Ell, un pot donar fruit. Si roman, si estima, si està amb Jesús, si es relaciona amb Ell, pot donar fruit i aquest fruit és abundant.

Tot això avui ens diu molt. Perquè de debò si volem ser deixebles de Jesús no podem viure d’una altra manera que no sigui la de romandre i donar fruit a l’estil de com ho planteja Joan. Si som deixebles hem de buscar una vegada i una altra a Jesús per relacionar-nos amb Ell. Però és clar … on el trobo Jesús?

Estar units a Jesús és escoltar-lo, i en conseqüència fer les coses bones que ens va dient.

Romandre en Jesús és estimar-lo en els nostres germans. Perquè estimar Déu i estimar el proïsme és el mateix.

Per això, si volem que la nostra vida doni fruit, que sigui una cosa qüestionable, que li digui alguna cosa a algú, que qüestioni, que denunciï les injustícies de pecat social i anunciï l’alliberament a tots els captius de el sistema, no pot ser d’esquena a Jesús. Ell és el model. Ell és el que guia. Ell camina primer. Nosaltres anem darrera, seguint. Per això volem trobar-nos amb el Cor de Jesús. I per això hem d’anar al més profund i a el fang més profund de cor de l’món. Allà es provoca la trobada. Allà reneix l’esperança. Allà reneix l’amor.

Contemplant avui de forma molt especial a Santa Gertrudis ens preguntem: què és un sant? Val la pena acostar-nos als sants? Tenen una ajuda, un ensenyament per a la nostra vida?

Un sant és la persona que després d’haver complert en els seus anys de vida a la terra en l’encàrrec que Déu li ha fet, ara està per sempre, eternament al cel i des d’allí, imitant Déu amb l’amor i la misericòrdia, és el nostre defensor i intercessor.

Sent els sants persones agradables a Déu, estant units a Ell per la comunió perfecta de la seva vida es converteixen així en ser els nostres intercessors i amb la seva ajuda obtenir-nos les gràcies de les que tenim necessitat. I nosaltres hem d’aprendre a invocar sovint, amb fe, sentint germans i amics.

Cada un de nosaltres pot trobar en els Sants el model que imitar, el seu guia preferencial. En efecte, els Sants pertanyen a totes les edats de vida a la terra, estats de vida, condicions socials; hi ha sants que van ser sacerdots o religiosos i religioses, però hi ha també sants laics, casats i solters; hi ha santes que van ser mares i sants que van ser pares; sants joves i sants ancians, i també nens; sants pertanyents a famílies riques i sants pobres, sants que han estat molt llestos i altres no tants, sants que han conservat sempre la innocència baptismal i sants que han conegut l’amarga experiència de pecat i de la llunyania de Déu.

A cada festa, doncs, d’un sant, l’honorem, venerem, invoquem. Però això no és suficient: a més i sobretot cal imitar-los. L’Església ens els proposa com a models, com a mestres, com fars de llum que ens indiquen el camí que cal seguir. Cada un de nosaltres pot trobar en els Sants el model que imitar, el seu guia preferencial.

I així, la nostra vida aquí a la terra hem de portar-la seguint l’exemple de Jesús i posant en pràctica els ensenyaments de l’Evangeli, sent compassius, caritatius, pacients, purs de cor i operadors de la pau, fent oracions, com cap a Jesús i la Mare de Déu i participant en els actes religiosos, com han fet tots els sants.

I tot això ens ho ensenya amb la seva vida i les seves paraules Santa Gertrudis. I una persona que escolto i va transmetre la Paraula de Déu és Santa Gertrudis, persona de la qual podem aprendre moltes coses, però una d’elles, fonamental i important ara i sempre és escoltar, complir i transmetre la Paraula de Déu.

Neix el 6 de gener de 1256, festa de l’Epifania, però no se sap res ni dels seus pares ni de el lloc del seu naixement. Als cinc anys d’edat, en 1261, entra al monestir, com era habitual en aquella època, per a la formació i l’estudi. Allà transcorre tota la seva existència, de la qual ella mateixa assenyala les etapes més significatives. En les seves memòries recorda que el Senyor la va prevenir amb paciència i infinita misericòrdia em eduquessin entre els teus amics més devots »(ib., II, 23, 140 s).

Gertrudis va ser una estudiant extraordinària; aprèn tot el que es pot aprendre de les ciències, la formació del seu temps; se sent fascinada pel saber i es lliura a l’estudi profà amb ardor i tenacitat, aconseguint èxits escolars més enllà de qualsevol expectativa. Amb humilitat demana consell i pregàries per la seva conversió.

D’estudiant passa a consagrar-se totalment a Déu en la vida monàstica i durant vint anys no passa res excepcional: l’estudi i la pregària són la seva activitat principal. Destaca entre les seves germanes pels seus dots; és tenaç en consolidar la seva cultura en diversos camps. Des d’aquest moment s’intensifica la seva vida de comunió íntima amb el Senyor, sobretot en els temps litúrgics més significatius -Advent-Nadal, Quaresma-Pasqua, festes de la Mare de Déu- fins i tot quan no podia acudir a el cor per estar malalta. És el mateix humus litúrgic de Matilde, la seva mestra, que Gertrudis, però, descriu amb imatges, símbols i termes més senzills i clars, més realistes, amb referències més directes a la Bíblia, als Pares, a el món benedictí.

La seva biògrafa indica dues direccions de la que podríem definir el seu particular «conversió»: en els estudis, amb el pas radical dels estudis humanistes profans als teològics, i en l’observança monàstica, amb el pas de la vida que ella defineix negligent a la vida d’oració intensa, mística, amb un excepcional zel missioner.

El Senyor, que l’havia elegit des del si matern i des de petita l’havia fet participar en el banquet de la vida monàstica, la flama amb la seva gràcia «de les coses externes a la vida interior i de les ocupacions terrenals a l’amor de les coses espirituals ». Gertrudis comprèn que estava allunyada d’ell, a la regió de la dissemblança, com diu ella seguint sant Agustí; que s’ha dedicat amb massa avidesa als estudis liberals, a la saviesa humana, descuidant la ciència espiritual, privant-se de el gust de la veritable saviesa; conduïda ara a la muntanya de la contemplació, on deixa a l’home vell per revestir-se de nou. «De gramàtica es converteix en teòloga, amb la incansable i atenta lectura de tots els llibres sagrats que podia tenir o procurar-se, omplia el seu cor de les més útils i dolços sentències de la Sagrada Escriptura. Per això, tenia sempre a punt alguna paraula inspirada i d’edificació amb la qual satisfer a qui venia a consultar-la, juntament amb els textos escripturístics més adequats per confutar qualsevol opinió equivocada i tancar la boca als seus opositors »(ib., I, 1, pàg. 25).

Gertrudis transforma tot això en apostolat: es dedica a escriure i divulgar la veritat de fe amb claredat i senzillesa, gràcia i persuasió, servint amb amor i fidelitat a l’Església, fins al punt que era útil i grata als teòlegs ia les persones piadoses .

D’aquesta intensa activitat seva ens queda poc, entre altres raons per les vicissituds que van portar a la destrucció de el monestir de Helfta. A més de l’Heraldo de l’amor diví o Les revelacions, ens queden els Exercicis espirituals, una rara joia de la literatura mística espiritual.

En l’observança religiosa -diu el seu biógrafa- la nostra santa és «una sòlida columna (…), fermíssima propugnadora de la justícia i de la veritat» (ib., I, 1, pàg. 26). Amb les paraules i l’exemple suscita en els altres gran fervor. A les oracions i les penitències de la regla monàstica afegeix altres amb tal devoció i abandó confiat en Déu, que suscita en qui es troba amb ella la consciència d’estar en presència d’el Senyor. I, de fet, Déu mateix li fa comprendre que l’ha cridat a ser instrument de la seva gràcia. Gertrudis se sent indigna d’aquest immens tresor diví i confessa que no l’ha custodiat i valoritzat.

Exclama: «Ai de mi! Si tu m’haguessis donat pel teu record, indigna com sóc, fins i tot un sol fil d’estopa, hauria hagut de mirar-lo amb més respecte i reverència de la qual he tingut per aquests dons vostres »(ib., II, 5, pàg. 100 ). Però, reconeixent la seva pobresa i la seva indignitat, s’adhereix a la voluntat de Déu, «perquè -afirma- he aprofitat tan poc teus gràcies que no puc decidir-me a creure que se m’hagin donat per a mi sola, al no poder ningú frustrar el teu eterna saviesa. Fes, doncs, oh Donador de tot bé que m’has atorgat gratuïtament dons tan immerescuts, que, llegint aquest escrit, el cor de al menys un dels teus amics es commogui a l’pensar que el zel de les ànimes t’ha induït a deixar durant tant de temps una gema de valor tan inestimable enmig de l’fang abominable del meu cor »(Ib., II, 5, pàg. 100 s).

Estima en particular dos favors, més que qualsevol altre, com Gertrudis mateixa escriu: «Els estigmes de les teves salutíferes nafres que em imprimiste, com joies precioses, al cor, i la profunda i saludable ferida d’amor amb què ho vas marcar. Tu em inundaste amb els teus dons de tanta aquesta que, encara que hagués de viure mil anys sense cap consolació ni interna ni externa, el seu record n’hi hauria prou per confortar, il·luminar-i colmarme de gratitud. Vas voler també introduir-me en la inestimable intimitat de la teva amistat, obrint-me de diferents maneres el sagrari nobilíssim de la teva divinitat que és el teu Cor diví (…). A aquest cúmul de beneficis vas afegir el de donar-me per advocada la santíssima Mare de Déu, Mare teva, i d’haver-me encomanat sovint al seu afecte com el més fidel dels esposos podria encomanar a la seva pròpia mare a la seva estimada esposa »(Ib. , ii, 23, pàg. 145).

Orientada cap a la comunió sense fi, conclou la seva vida terrenal el 17 de novembre de 1301 o 1302, a l’edat de prop de 46 anys. En el setè Exercici, el de la preparació a la mort, santa Gertrudis escriu: «Oh Jesús, a qui estimo immensament, queda’t sempre amb mi, perquè el meu cor romangui amb tu i el teu amor es mantindrà ferm amb mi sense possibilitat de divisió i tu beneïu el meu trànsit , perquè el meu esperit, alliberat dels llaços de la carn, pugui immediatament trobar descans en tu. Amén »(Exercicis, Milà 2006, pàg. 148).

Em sembla obvi que aquestes no són només coses de el passat, històriques, sinó que l’existència de santa Gertrudis continua sent una escola de vida cristiana, de camí recte, i ens mostra que el centre d’una vida feliç, d’una vida veritable, és l’amistat amb Jesús, el Senyor. I aquesta amistat s’aprèn en l’amor a la Sagrada Escriptura, en a l’amor a la litúrgia, en la fe profunda, en l’amor a Maria, per conèixer cada vegada més realment Déu mateix i així la veritable felicitat, la meta de la nostra vida. Gràcies.

Deja tu comentario