HOMILIA A LA FESTA DE SANTA GERTRUDIS Parròquia de Santa Gertrudis de Fruitera 16 novembre 2016

Un any més tenim la sort i l’alegria de reunir-nos en aquest temple per celebrar la Santa Missa amb motiu de la festa de Santa Gertrudis, titular d’aquest temple parroquial. La festa fa que ens reunim ara participant en la celebració de la Santa Missa, escoltant la Paraula de Déu, i acostar-nos a Jesús a través de la sagrada comunió i admirar la figura de Santa Gertrudis. Amb aquests sentiments, doncs, tractarem de celebrar i aprofitar els beneficis que ens poden venir d’això.

Contemplant a Santa Gertrudis ens preguntem: què és un sant? Val la pena acostar-nos als sants? Tenen una ajuda, un ensenyament per a la nostra vida?

Un sant és la persona que després d’haver complert en els seus anys de vida a la terra en l’encàrrec que Déu li ha fet, ara està per sempre, eternament al cel i des d’allí, imitant Déu amb l’amor i la misericòrdia, és el nostre defensor i intercessor.

Sent els sants persones agradables a Déu, estant units a Ell per la comunió perfecta de la seva vida es converteixen així en ser els nostres intercessors i amb la seva ajuda obtenir-nos les gràcies de les que tenim necessitat. I nosaltres hem d’aprendre a invocar sovint, amb fe, sentint germans i amics.

A cada festa, doncs, d’un sant, l’honorem, venerem, invoquem. Però això no és suficient: a més i sobretot cal imitar-los. L’Església ens els proposa com a models, com a mestres, com fars de llum que ens indiquen el camí que cal seguir. Cada un de nosaltres pot trobar en els Sants el model que imitar, el seu guia preferencial.

El Concili Vaticà II, en la Constitució dogmàtica sobre l’Església, Lumen gentium, té un capítol titulat precisament «Vocació universal a la santedat» (n. 40), amb el qual vol cridar a tots al deure de la santedat. En quin sentit tots sense distinció som cridats per Déu a la santedat? En el sentit que:

tots estem cridats a buscar la perfecció de la vida cristiana, és a dir no a coses excepcionals i extraordinàries, sinó a la perfecció de l’amor a Déu i al proïsme.

tots estem cridats a portar endavant la vida que hem rebut com a do, com a regal, en el nostre baptisme i que consisteix en la gràcia santificant i en les virtuts de la fe, l’esperança i la cariad; i això ho podem anar assolint amb l’ajuda de l’oració, amb l’aliment de la Paraula de Déu, amb el suport dels sants sagraments participant freqüentment d’ells, especialment de l’Eucaristia. (Lumen gentium, 2)

tots estem cridats a conduir la nostra vida seguint l’exemple de Jesús i posant en pràctica els ensenyaments de l’Evangeli, que un resum del mateix està en el discurs del Sermó de la Muntanya o de les benaurances, que hem escoltat avui, sent pobres d’esperit, humils, compassius, caritatius, pacients, purs de cor i operadors de la pau. I aquesta idees sobre els sants la podem veure a Santa Gertrudis; persona a la qual avui especialment honorem, venerem i a la qual acostant-nos cap a ella hem d’imitar a les coses bones de la seva vida que l’han portat a la vida eterna amb Déu.

Santa Gertrudis va ser el que va ser perquè va descobrir la importància de l’oració per a la vida aquí a la terra, i amb aquest descobriment va ser una persona d’oració constant.

Havia nascut a Eisleben (Turíngia), el 1256. Ella mateixa explica que en els anys de la seva infantesa i joventut va viure ofuscada, com pagana entre pagans. Va ser rebuda al monestir cistercenc de Helfta (Sajonia) als cinc anys d’edat. Allà Gertrudis es va lliurar amb tot l’ardor del seu temperament a l’estudi, especialment a la filosofia ia la literatura. Els escriptors grecs i llatins la apassionaven. Però no era una monja fervorosa. «Llegia més que resava».

Als 26 anys va experimentar una veritable conversió. Escriu en les seves Revelacions: «Llavors em vas fer, Senyor, el do inestimable de la teva amistat i familiaritat, obrint-me l’arca nobilíssima de la divinitat, és a dir, el teu cor diví, en el qual trobo totes les meves delícies». S’han acabat els llibres pagans. Des d’ara el seu aliment serà la Bíblia i els Sants Pares, Sant Agustí, Sant Gregori el Gran, i els mestres de l’escola de Sant Víctor. D’ara endavant la seva vida és un deliciós col·loqui ininterromput amb l’estimat de la seva ànima, amb ardents expressions d’amor, apassionades i audaços, que només es donen entre enamorats. És a dir, una vida de pregària.

Santa Gertrudis, doncs, ens ensenya la importància, la necessitat de l’oració en la nostra vida. I, per què és important la pregària, per què és necessària?

Per respondre a aquesta pregunta cal apropar-se a l’oració sabent que no és només una sèrie de peticions a Déu o un exercici espiritual, sinó que és una actitud que ens acosta íntimament al cor de Déu. I acostant-nos a Déu sabem el que Ell ens ensenya, ens demana, espera de nosaltres. Déu ens ensenya a estimar perquè Ell és amor, a ser compassius perquè Ell és misericordiós, a buscar el bé per a tothom, sense excloure ningú perquè per a Déu tots són fills i en conseqüència ens hem de veure uns als altres com a germans. La pregària, doncs, és una activitat, un camí necessari en la nostra vida. Els Evangelis ens presenten Jesús pregant de dia i de nit, pregant quan havia de fer alguna cosa important, pregant quan havia de fer alguna cosa senzilla, pregant sempre. En conseqüència, els cristians hem de ser persones que preguen.

Recentment el Papa Francesc ha canonitzat a una altra religiosa, que ja va ser beatificada per Sant Joan Pau II i que jo vaig tenir la sort de veure i conèixer: la Mare Teresa de Calcuta. Ella era una persona misericordiosa, que ajudava a tots els que tenien necessitat, però ho feia perquè la seva jornada començava amb la pregària i l’oració la portava a la caritat. Deia Mare Teresa de Calcuta: «El fruit de l’oració és la fe. El fruit de la fe és l’amor. El fruit de l’amor és el servei. I el fruit del servei és la pau «. Que bé, doncs, fa l’oració. Amb l’oració es té amor, amb l’amor se serveix als altres, amb el servei es té la pau.

Que com a cristians, siguem, doncs, persones de pregària. Quan vinc a aquesta parròquia, sigui a algun acte religiós, com el d’avui, o quan vinc privadament fent una passejada per aquí, m’agrada experimentar que sou una parròquia on, seguint l’exemple de Santa Gertrudis, promoveu l’oració. Aquí s’adora al Santíssim Sagrament en tants moments, aquí es tenen vigílies d’oració molts diumenges, aquí, obert el tempo fins ben tard es facilita que la gent pugui entrar i molts, entrant, no només són turistes que miren les belleses físiques sinó persones que davant l’ambient, preguen. Conserveu, doncs, aquest esperit d’oració que és l’ensenyament de Santa Gertrudis, i conservant-transmitidlo, enseñadlo als altres pel bé que això fa a qualsevol.

En l’oració de l’inici de la Missa hem demanat: «Oh Déu, que vas fer del cor de Santa Gertrudis una joiosa estatge per a Tu, per la seva pregària i mèrits, concedeix-nos experimentar amb alegria la teva presència i la teva acció entre nosaltres». Això que va succeir en el cor de Santa Gertrudis que ho experimenti també la nostra persona. És tot un ensenyament i un programa per a la nostra vida. Que la seva celebració ens ajudi a ser així, a caminar així, i viure millor a les nostres Illes.