HOMILIA A LA SOLEMNITAT DE LA DEDICACIÓ DE LA SANTA ESGLÉSIA CATEDRAL Eivissa, 31 de gener de 2019

Un any més, la roda del temps ha donat una volta completa i ens trobem a la solemnitat de la Dedicació d’aquesta Santa Església Catedral. Externament les campanes s’han fet ressò del misteri que aquí es celebra, alhora que a l’interior, les espelmes, enceses en les columnes que van ser ungides en aquella magna celebració, indiquen a tots els que ací s’acosten el caràcter sagrat d’aquest lloc: la seva flama, elevada cap al cel, segons el ritme de la natura, recorda com ha de ser l’actitud dels que aquí s’acosten.

Avui celebrem, seguint les normes litúrgiques, el 202 aniversari de la consagració de la S. I. Catedral pel llavors bisbe d’Eivissa, Mons. Felipe González Abarca. L’antic temple parroquial de Santa Maria quedava així constituït església mare i principal de tota la Diòcesi, lloc on el Bisbe té la seva seu. I des d’on presideix i guia la porció del poble de Déu a ell encomanada, ensenyant, des del servei a la comunitat, la vida de fe i la doctrina de l’Església; casa de pregària i de súplica; de culte i adoració; de gràcia i santificació. Lloc on el poble cristià acudeix per trobar-se amb el Déu viu i veritable, i també imatge visible del temple viu que és cada batejat.

La festa de la Dedicació ens fa present la resposta de l’home a la petició de Déu que hi hagi un espai perquè els homes -anomenats a la comunió, a la relació amorosa i al diàleg filial amb Ell – puguin trobar-se amb aquell que és el nostre Déu, el nostre Creador i el nostre Pare. Aquí es compleix el que diu el Llibre de l’Apocalipsi: “Aquest és el tabernacle de Déu amb els homes: acamparà amb ells, … i Déu estarà amb ells” (Ap 21,22). Per facilitar i afavorir aquesta comunicació divina el temple és un marc que ho fa possible.

Déu, que és provident i amant dels homes, no deixa mai de manifestar el seu desig, -crec que podríem dir el seu major i més important desig, almenys vist des de la part humana-, de relacionar-se amb l’home, perquè aquesta relació descobreixi la seva voluntat salvífica, el camí que ha traçat l’home per poder aconseguir la salvació i els mitjans i gràcies perquè l’home pugui recórrer aquest camí i arribar a aquesta dolça meta. El temple, qualsevol temple, i en primer lloc com a essència i model la Catedral, ha de ser així un ambient apropiat per a això. A més, aquest temple catedralici, que s’eleva cap al cel en el punt més alt d’aquesta ciutat, és tot un símbol: el dinamisme del Poble de Déu, que va unir les seves forces, treballs, almoines i oracions, per oferir a Déu una digna estada en la qual s’invoqui el seu nom i s’implori la seva misericòrdia.

La Catedral, principal lloc on el Senyor ens crida, ens acull, ens ensenya i ens beneeix, és, a més, l’estatge i el signe per excel·lència de l’Església Una, Santa, Catòlica i Apostòlica, que en cada Església particular governada pel Bisbe es fa present. No som només catòlics d’una parròquia determinada: som catòlics de l’Església universal present en cadascuna de les Esglésies locals, i per això casa i casa de l’Església catòlica i apostòlica és la Catedral, església pròpia del bisbe, successor dels apòstols que cridà Jesús

És possible que Déu habiti a la terra? “(1R 8, 27). La litúrgia d’avui ens presenta aquestes paraules del rei Salomó, que hem sentit a la primera lectura. I continua: “Si no caps al cel, i al capdamunt del cel, quant menys en aquest temple que t’he construït!” (Ibíd., 8, 28). L’home és conscient de la infinitud i immensitat de Déu, no circumscrit als límits de l’espai i del temps, ja que “sent Senyor del cel i de la terra, no habita en temples fets per mans de l’home” (Ac 17, 24) . Però el Déu de l’Aliança, ha volgut venir a habitar enmig del seu poble. El que abasta tot i ho penetra tot habitava a la tenda, anomenada de la Trobada, durant el pelegrinatge del poble cap a la terra promesa. El Senyor ha habitat a la muntanya santa, Jerusalem, perquè “la seva delícia és habitar entre els fills dels homes” (Pr 8, 31); i, quan “va arribar la plenitud del temps” (Ga 4, 4) es va fer Emmanuel, “Déu amb nosaltres” (Cf. Mt 1, 23). En la persona de Jesucrist, Déu mateix surt a trobar l’home. Déu es fa accessible als sentits, tangible: “Hem vist”, “hem sentit” i “hem tocat el Verb de la Vida”, “perquè la Vida s’ha manifestat, i nosaltres l’hem vist”, escriu l’apòstol sant Joan (Cf. 1Jn 1, 1-2). En efecte, en Jesucrist “habita corporalment la plenitud de la divinitat” (Col 2, 9), fins al punt que el seu cos és el temple veritable, nou i definitiu, com hem sentit en la lectura de l’Evangeli (Cf. Jo 2 , 21). El Verb de Déu s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres (Ibíd., 1, 14). Per això, amb el cor ple de goig, proclamem amb el salmista: “Que desitjables són les teues morades, Senyor de l’univer!” (Sl 83 [82], 2).

“No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?” (1Co 3, 16). Aquestes paraules de sant Pau, que hem escoltat en la segona lectura, ens porten a preguntar-nos: Quin és el fonament de ser i saber-nos temples de Déu? I la resposta és: Jesucrist. Per això el mateix apòstol podrà dir: “Ningú pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist” (1Co 3, 11). I tot això sense abrogar el que l’Antic Testament diu sobre el temple de Jerusalem, i que en el Salm responsorial hem repetit amb tanta força emotiva: “Feliços els que viuen a casa teva” (Sl 83 [82], 5).

El zel per la casa de Déu veiem que porta a Jesús un dia, al temple de Jerusalem -aquell temple aixecat per Salomó i reconstruït després de l’exili a Babilonia- a expulsar els mercaders dient-los: “No feu de la casa del meu Pare una casa de mercat “(Jn 2, 16). I a la pregunta dels jueus: “Què senyal ens mostres per fer això?” (Ibíd., 2, 18), el Senyor respon: “Destruïu aquest temple, i en tres dies l’aixecaré” (Ibíd., 2, 19). Aquestes paraules no podien ser compreses llavors, perquè Jesús estava parlant del temple del seu cos. Només després de la resurrecció els seus deixebles les van entendre i van creure.

A semblança d’aquest edifici material, la dedicació del qual avui rememorem, i en l’edificació totes les pedres, ben ensamblades, contribueixen a la seva estabilitat, bellesa i unitat, per ser fills de Déu, hem de recordar que nosaltres, i els fidels tots d’Eivissa i Formentera, mitjançant el baptisme, “com pedres vives, hem entrat en la construcció del temple de l’Esperit, un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals, acceptades per a Déu per Jesucrist”. I a la base d’aquest edifici estarà com a garantia d’estabilitat i perennitat la “pedra angular, escollida i preciosa” (1P 2, 5.6), el nom és Jesucrist.

A la Catedral, església mare de totes les altres esglésies que s’estenen per Eivissa i Formentera, s’ha de respirar amor de Déu, consciència del seu amor i interès per nosaltres, i després reviure’ls contínuament en els altres temples on tenen la seva seu les comunitats cristianes. Per això, veig amb estima com es promou l’amor per aquesta Catedral, com cal, per les parròquies que, almenys un cop l’any organitzen les seves peregrinacions o com la visiten a les assenyalades festes de Santa Maria, Sant Ciriac o per a la Missa Crismal, així com grups de nens de catequesi que anualment vénen també aquí en visita espiritual, sense oblidar els fidels, que habitualment o de forma esporàdica, venen aquí a la Santa Missa dominical.

En els últims anys, especialment en els mesos d’estiu he vist, amb alegria i satisfacció l’increment de visitants a la nostra Catedral. No podem desaprofitar aquesta oportunitat d’evangelitzar, de donar a conèixer Jesucrist. Per això, estimadíssims canonges, voldria en aquest dia en què celebrem la dedicació d’aquest temple, animar-vos al vostre compromís real i personal amb l’evangelització des de la nostra Catedral. Recentment hem recuperat la Missa conventual i el rés de Laudes els dijous al matí. La gent que passa i veu al capítol resant unit, celebrant la santa missa unit queda edificada. Seria bo també que en el futur programàssim la manera que cada dia hi hagués algú disposat a escoltar i a dedicar temps als milers de visitants que al llarg de l’any passen per la nostra estimada Catedral. Es de les vostres innombrables tasques pastorals en tots els àmbits, però també la Catedral ha de ser un lloc en el qual s’aculli als cristians, en el qual es confessi, en el qual es dirigeixi espiritualment.

En aquest dia de festa, voldria concloure les meves paraules posant les nostres vides i les nostres tasques en mans de la Santíssima Mare de Déu, estrella de la Nova Evangelització. Que Ella, que en aquesta S.I. Catedral té casa i palau, ens protegeixi, ens guiï i ens acompanyi sempre

Leave a Comment