Amb aquesta Eucaristia solemne d’aquest matí, donem gràcies a Déu pel 146 aniversari de la fundació de la Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats, que la història fixa el dia 27 de gener de 1873 a Barbastre, encara que poc després, el 8 de maig de 1873 la primera comunitat es va traslladar aquí a València, primer en una casa prop de la Basílica de la Verge dels Desemparats a la Plaça de l’Almoina i al novembre de 1874 a una casa més espaiosa per poder servir a més persones, la casa de Santa Mònica, aquesta en què ens trobem ara i des de llavors és la casa Mare de la Congregació.

Donem gràcies a Déu per la seva misericòrdia amb la humanitat, una de les expressions és animar la vida i la marxa d’aquesta Congregació que en el seu nom presta ajuda i atenció a la gent gran en quatre continents: Europa, Amèrica, Àfrica i a Asia. A Europa, a Espanya, Itàlia, Portugal i Alemanya; a Amèrica a Mèxic, Guatemala, El Salvador, Cuba, República Dominicana, Puerto Rico, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Brasil, Xile, Argentina i Paraguai; a l’Àfrica a Moçambic, on jo el vaig demanar l’any 1993 treballant llavors allà; en Àsia a Filipines, que va ser inaugurada fa ara 9 anys i on hi ha dues comunitats.

Amb els sacerdots concelebrants, en aquesta bona ocasió, doncs, manifest la salutació i l’afecte a les Mares del Consell General i a totes les Germanetes d’aquesta Comunitat que, amb generositat, es prodiguen en atendre els residents en aquesta Casa Mare, així com les Germanetes estudiants, a les Junioras, a les Novícies ia les Postulants. Una salutació també a tot el personal que treballa en aquesta Casa, als benefactors i a les persones que, per la seva proximitat i amistat amb les Germanetes són presents en aquesta celebració. I una salutació especial als residents que són la raó de ser d’aquesta casa, els destinataris de tot el molt i bo que es fa aquí, hereus d’aquells en els que van pensar els fundadors quan fa ara 146 anys van donar els passos necessaris per iniciar la Congregació.

Déu ha creat el món. I en crear el món, l’ha anat destinant del necessari que ha d’haver al món. El més important del món, l’última i definitiva creació de Déu som les persones. I Déu venint al món a ajudar ha pres la imatge de persona en Jesucrist.

I Déu, deixant-nos llibertat, té amor i amb les seves paraules, amb els seus ensenyaments que estem cridats a acollir, va donant-nos els consells perquè el món estigui bé i les persones siguem feliços aquí a la terra preparant-nos per la nostra vida eterna al cel

Déu, doncs, ens ha estimat i ens demana i ens ensenya a que siguem persones amb amor veritable i autèntic. En Mateu 5,48, Jesús els diu als seus deixebles que «siguin perfectes, com el seu Pare celestial és perfecte.» Això no és tan impossible com podria semblar. Fer-se perfecte com Déu vol dir que estem destinats a ser complets en la nostra crida cristiana, reflectint l’amor de Déu en el món. Així com Déu té misericòrdia de tots, nosaltres hem de lliurar-nos completament a la misericòrdia de Déu estenent misericòrdia a tots. Així en una ocasió, com ens explica l’Evangeli de Sant Lluc 6,34: «Sigueu misericordiosos com el vostre pare és misericordiós». I una expressió d’això la tenim en la Carta als Gàlates: «Ajudeu-vos els uns als altres i compliu així la llei de Crist» (6,2).
Déu, doncs, que vol un món bo, en el qual les persones que Ell crea siguin bones i facin el bé, amb les seves paraules ens ho va dient. I quan les seves paraules són acollides llavors es fan aquestes coses i accions bones que hi ha d’haver al món.

Avui celebrem que un bon sacerdot, Saturnino López Novoa, que es va formar bé al Seminari de Sigüenza, després es va traslladar a Barbastre i en 1854 va ser ordenat sacerdot. El seu oncle Basilio va ser nomenat Bisbe d’Osca i ell el va assistir en tot fins que el seu oncle va morir a Roma on havia assistit al Concili Vaticà I.

Acollint la Paraula de Déu sent bo i misericordiós va fer moltes obres bones; la fundació de la casa per a estudiants pobres, la creació de les Conferències de Sant Vicenç de Paül a Osca com ho havia fet a Barbastre … en definitiva complint el que Déu demana. I tractant d’ajudar a tots els que tenien necessitat, en l’any 1872 quan en els primers dies de gener, acull a casa a una dona gran malalta, la Sra. Antònia, que vivia abandonada a la seva sort i morirà, embolicada en les cures que requeria el seu estat, el dia 7 d’abril d’aquest mateix any a la casa de Saturnino. El Senyor se serveix de la Sra. Antonia per mostrar amb més nitidesa els seus camins, com ens explica ell mateix: «En una tarda dels dies pròxims a la mort de la Sra. Antonia, vaig sortir de passeig sol, segons costum, i pensant en el que ha passat amb ella, comencí a discórrer d’aquesta manera: Vegi Vd. em deia a mi mateix, si el que s’ha fet amb aquesta pobra dona pogués fer-se amb tants altres ancians pobres i abandonats a si mateixos, que, no tenint de tot recurs i assistència, arriben a morir sumits en la major tristesa, que n’és acceptable no seria per Déu, el nostre Senyor, l’obra de recollir-los, cuidar-los i assistir-los! Al poc temps recordava els molts casos que, com el de la Sra. Antònia, havia presenciat a Barbastre, quan em trobava de capellà principal, i als pocs moments m’assaltava la idea del que és convenient que seria la fundació d’un Institut religiós de dones, que tingués per objecte recollir a ancians pobres i desvalguts de tots dos sexes, cuidar-los i assistir-los en l’espiritual i corporal. Però això, em deia, és una gran empresa, i jo no podria realitzar-la. No obstant això, la idea concebuda en aquella tarda em va anar perseguint cada dia una mica més «.

I així va decidir impulsar la creació d’un institut per acollir a persones grans que no necessiten. I per això es va trobar i es va servir d’altres persones que també acollien la paraula de Déu de ser bons, compassius, de ser persones que ajuden.

I un grup de noies, que també acollien les paraules de Déu, s’uneixen a aquest sacerdot per tractar de fer obres bones d’amor i servei necessari i des de la tarda del 3 d’octubre, dirigides per Don Saturnino un grup de noies inicien el procés de la seva formació. Pocs dies després 11 de octubre de 1872 va arribar Teresa Jornet a Barbastre, (Osca) acompanyada de la seva germana Maria i de l’amiga d’ambdues, Mercedes Calçada, a unir-se a les primeres aspirants. Pocs dies després, Teresa va ser nomenada superiora del grup, i el senyor Saturnino li lliura oficialment les constitucions, que ella rep com un designi de Déu.

Aquesta Teresa Jornet tenia llavors 30 anys i havia portat una vida de religiositat completa i total. En efecte, va rebre el baptisme l’endemà al seu naixement, la confirmació als 6 anys. Va estudiar magisteri i va servir al seu oncle, germà de la seva àvia el Pare Francesc Palau i Quer, avui beatificat i fundador de dues congregacions religioses. Va ingressar un temps en un monestir de Clarisses, gaudint així de la vida d’oració; va haver de deixar-ho per motius de salut però aquest estil de persona que prega sempre i be el va acompanyar tota la resta de la seva vida.
Doncs a disposició del que Déu li demani, en una ocasió acompanya la seva mare a prendre les aigües termals d’Estadilla (Osca). A la tornada, s’aturen a Barbastre, on entra casualment en relació amb el sacerdot don Pedro Llacera; aquest va captar de seguida els valors excepcionals de la Teresa, la mestra, que havia caminat temptejant camins i així s’apropava als 30 anys d’edat, sense tenir encara una orientació definitiva, sense haver trobat el camí que Déu tenia pensat per a ella. Don Pedro li va donar a conèixer els plans d’una fundació en favor de la gent gran i el convida a integrar-se en aquella empresa de vida religiosa i caritativa que en aquells dies inspirava l’activitat d’un gelós sacerdot, don Saturnino López Novoa, el seu gran amic des del temps en que D. Saturnino fora rector de Barbastre.

El 27 de gener de 1873, amb la vestició de l’hàbit de germanetes d’aquell grup de 10 joves a l’església del seminari de Barbastre (Osca), quedarà registrat a la història com la data de fundació de la Congregació de Germanetes dels Ancians Desemparats . En aquest dia el 27 de gener de 1873, a les 8,30 del matí es celebrava una Santa Missa a la capella de Seminari de Barbastre. Va presidir aquella celebració el Vicari Capitular de la diòcesi. En aquest marc deu dones, després d’un retir espiritual de tres dies, vestien l’hàbit religiós d’una nova congregació religiosa. El dia següent, la que d’entre totes era cap visible, Teresa Jornet i Ibars, que quatre dies després seria nomenada primera Superiora de la comunitat, – superiora seguiria per vint anys- escriu així al sacerdot Saturnino López Novoa el següent: «No sé com dir-li la gran alegria que hi ha en els nostres cors en veure’ns ja amb el sant hàbit … Déu ens va donar una serenitat per a tot que no l’esperava. Gràcies a Déu i al nostre respectable P. Fundador …! «.

Queda així constància que unes persones, les primeres Germanetes, guiades per un sacerdot i una superiora se senten orades de Déu i de la gent gran, complint per això la paraula de Déu, havien donat tots els passos necessaris per a concretar una estructura, una Congregació, que servís per donar molta glòria a Déu i fer molt bé als germans que, carregats del pes inevitable dels anys, mereixen i tenen dret a una assistència digna.

Amb la celebració que es va fer avui, preparada per la formació que s’anava rebent i es continuava, es va obrir un camí, una manera d’estar al món, la de la Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats, i que aquest camí, aquesta forma de viure porta, si s’és fidel, a la santedat. La crida universal, la invitació a tots a ser sants, com Sant és Déu, es concreta en diverses formes. Així, en els anys que va viure aquí a la terra, Santa Teresa de Jesús Jornetva tenir moltes i bones vocacions i va poder obrir noves  cases: El 10 de maig de 1874 va obrir un segon asil a Saragossa, començant així una llarga sèrie de fundacions, doncs en vida de la fundadora es van obrir en total cent tres asils. Deixant Aragó i València, aviat van fer el salt a altres regions d’Espanya i així, en 1875 van obrir una casa a Cabra (Còrdova) ia l’any següent una altra a Burgos, arribant hasta103 asils.

Cadascú ha de santificar-se en la forma de vida al qual ha estat cridat, seguint en ell al Senyor Jesús, model de tota santedat I una d’aquestes formes, els fets que celebrem avui ho confirmen, és aquesta Congregació.

És meravellós pensar, i per això donem avui gràcies a Déu, que en aquesta data, fa 146 anys, Déu es va servir d’alguns dels seus fills, en concret d’un sacerdot, Saturnino López Novoa, i d’una dona, Teresa Jornet i Ibars , per obrir un camí que portés a la santedat. Les Germanetes que en aquests anys han anat entrant i perseverant en la Congregació han de tenir això clar: han entrat en un camí de santedat, i això, per sobre de tot, és el que han de cercar, un camí de santedat concretat en donar glòria a Déu i servir els germans.

Així doncs, amb aquest acte avui, tots els sacerdots, les Germanetes, els seglars aquí reunits donem gràcies a Déu pels 146 anys de la fundació d’aquesta Congregació.

Donem gràcies a Déu perquè la Congregació ha estat des dels seus començaments resposta a favor de les persones grans que han de ser ajudades, però l’experiència i les històries ens diuen que no hi ha les religioses aïllades, sinó que fan tota l’ajuda que poden a tots . Així les Germanetes, amb els ensenyaments dels fundadors, amb la vida d’escoltar i complir la paraula de Déu, tenen les seves cases per oferir acollida, afecte, aliment, formació i també, desfrutando de la vida i obres de Jesús, ja que també que en aquestes coses es pugui acollir i gaudir de Jesús.
Celebrant, doncs, avui, aquest aniversari, li donem a Déu gràcies per tot el que ha estat, i també gràcies per tot el que la a ser. Agraint a Déu que amb la seva paraula i la seva ajuda ha fet la història bona de la Congregació, els membres tenen l’actitud i el compromís de respondre a Déu de tot el viscut.

Per als que formen part d’aquesta Congregació, celebrar aquest aniversari és una oportunitat molt bonica de tornar als orígens i apreciar tot el que va fer possible que aquest carisma sigui una riquesa per a la vida de l’Església, de la gent gran, així com per a les diòcesi on estan treballant, ja que amb la seva vida i el seu treball enriqueixen la tasca i l’acció evangèlica i caritativa de l’Església encomanada per Jesús.

Celebrar aquest aniversari, com deia Sant Joan Pau II: «mirar amb agraïment el passat, viure amb passió el present, perquè és el temps de gràcia que el Senyor ha disposat per a nosaltres»
Els animo perquè no perdin l’alegria de saber-se consagrades. Perfum, amb la fregancia suau del seu carisma, tots i cada un dels llocs on realitzen el seu apostolat i la seva missió, especialment entre i la gent gran. Però més encara, no dubteu a anar més enllà del que ja establert, siguin intrèpides missioneres amb l’audàcia i la creativitat de qui se sent captivada per portar el missatge de salvació.

Estimades Germanetes dels Ancians segueixin sent dones de Déu, que amb la seva vida i amb el seu testimoni apostòlic, preparin el camí perquè molts rebin en el seu cor la paraula i l’ajuda de Déu que vol ser llum de les nacions. A Santa Teresa de Jesús Jorned té un model que els pot inspirar els camins de la missió. Moltes felicitats.

Deja tu comentario