HOMILIA EL DIA DE FESTA DE SANTA EULALIA VERGE I MÀRTIR. Parròquia de Santa Eulàlia, 12 febrer 2019

Com tots els anys, el dia 12 de febrer venim a aquesta Església parròquial, a Puig d’en Misses, per a celebrar la festa de la seua titular, Santa Eulalia, Verge i Màrtir. Aquest temple en el qual tenim la sort, l’alegria i la misericòrdia, de reunir-nos hui, és el primer temple que es va construir fora de Vila, tenint les notícies sobre això en escrits de l’any 1309. I aquest edifici actual va ser inaugurat en 1568, fa ara 451 anys, com una vicaria dependent de la Parròquia de Santa María, que és la nostra actual Catedral. En 1785, el Bisbe d’Eivissa, Mons. Manuel Abad i Lasieera, la va erigir com a parròquia i així segueix des de llavors.

L’any passat, sent el 450 aniversari de la inauguració d’aquest edifici, tenint present que s’utilitzava des de llavors molt i bé pels veïns cristians que viuen ací però que no havia sigut consagrat, vaig demanar al Vaticà que se’ns concedira un Any Jubilar i amb la bondat de Papa Francesc se’ns va atorgar i així vam fer la consagració del temple, que podeu veure pels ciris que hi ha en els pilars que vaig beneir i vaig fer encendre i comencem aqueix Any Jubilar, amb la qual cosa, des de llavors fins hui vindre a aquest temple ha sigut una ocasió de guanyar la indulgència. I així queda clar la dignitat del temple i que això siga una bona pràctica per als que viviu ací.

Santa Eulalia és una Santa jove i màrtir, cristiana absolutament per damunt de tot i sense renunciar mai a ser cristiana ni comportar-se d’una altra manera, és volguda apreciada per molts.

Després del seu martiri les seues relíquia van ser ocultades però miraculosament van ser trobades l’any 877, que el Bisbe Frodoi en descobrir-les les trasllade a la catedral de llavors. I en 1339 les restes de santa Eulalia es van traslladar a la nova Catedral que es va fer a Barcelona i ací estan des de llavors fins ara. Les seues restes van ser col·locades en una tomba de marbre realitzada per un artista Italià i allí des de llavors són molt visitades per diverses decenes de milers de persones en la cripta d’aqueixa Catedral on estan, que es diu cripta de Santa Eulalia.

En 1983 el Papa Sant Joan Pau II va visitar Barcelona i va anar allí a retre homenatge a Santa Eulalia. I jo mateix vaig tindre la sort de visitar aqueixa tomba diverses vegades, anant a Barcelona per l’amistat i l’afecte que tenia amb l’Arquebisbe d’allí el Cardenal Ricardo María Carles, que va ser rector del meu poble quan jo era xic i que va ser el que em va ordenar sacerdot.

Quan en 1235 nostres Illes d’Eivissa i Formentera van ser conquistades per un grup de persones vingudes de Catalunya i presidides per un que després va ser Bisbe de Tarragona, Guillem de Mongri, amb un contracte amb Pere, Infant de Portugal i Nunó Sanç, Comte de Rosselló, pel qual unien les seues forces per a dur a terme aquesta conquesta. Entre les coses que van voler aportar a les Illes, a més de l’idioma, els costums, etc., l’erecció i dotació d’una església parroquial a Eivissa, “per a glòria de Jesucrist i de la seua Mare la Mare de Déu. Així, a la devoció a la Mare de Déu amb el títol de les Neus per ser la festa més pròxima al dia de la conquesta, a la qual es va dedicar el primer temple en el que anomenem Dalt Vila i que hui és la Catedral, a San Ciriac, diaca màrtir la festa del qual és del dia de l’entrada, que va ser el 8 d’agost, venint de Catalunya promovien també la devoció a Santa Eulalia. I així, com he dit abans, el primer temple fet després del de la Mare de Déu va ser aquest a Santa Eulalia.

Ací a Eivissa tenim aquesta parròquia dedicada a ella, i fa un any, quan vaig fer la consagració d’aquest temple vaig demanar una relíquia d’aquesta Santa i em va ser concedida i està col·locada en l’altar. I a més, hi ha una imatge seua en la Catedral, i cada diumenge, quan celebre allí la Missa, la mire, li rese i li demane la seua ajuda i la seua gràcia.

Celebrar la festa d’un sant no és només honrar-lo sinó que hem de fer, tenint present la seua vida, les seues activitats, les seues obres i accions, tractar d’imitar-lo, amb la gràcia de Déu i l’ajuda del Sant per a portar així una vida digna en el temps que vivim ací en la terra per a poder anar després eternament al cel.
I així, doncs, celebrant hui la festa de Santa Eulalia, tenim present el record de la seua història en els anys que va viure ella també ací en la terra. I veient això, tractem d’imitar-la.

Va nàixer filla d’un matrimoni cristià. I sent els seus pares bons i treballadors, tenien les necessitats materials necessàries. Sent els pares cristians, va ser educada en la fe cristiana. I vivia en conseqüència d’això; així, entre altres coses, es reunia cada dia amb un grup d’amiguetes resant oracions i cantant himnes al Senyor. En definitiva, vivia sent cristiana en les seues obres.

Quan Eulalia va complir els dotze anys, els emperadors romans Diocleciano i Maximiniano, que havien sentit contar la ràpida i meravellosa propagació de la fe cristiana en les terres d’Espanya, van fer un Decret prohibint als cristians donar culte a Jesucrist, i manant-los que havien d’adorar als falsos ídols dels pagans. La xiqueta va sentir un gran disgust per aquestes lleis tan injustes i es va proposar protestar entre els delegats del govern.

Veient la mamà que la joveneta podia córrer algun perill de mort si s’atrevia a protestar contra la persecució dels governants, la va portar a viure al camp, però ella es va vindre d’allà i va arribar a la ciutat de Barcelona.

Arribat que va haver-hi a les portes de la ciutat, i així que va entrar, va sentir la veu del pregoner que llegia l’edicte, i es va anar intrèpida al fòrum. Allí va veure al jutge Daciano assegut en el seu tribunal i, penetrant valerosament entre la multitud, mesclada amb els guardians, es va dirigir cap a ell i li va protestar valentament dient-li que aqueixes lleis que manaven adorar ídols i prohibien al vertader Déu eren totalment injustes i no podien ser obeïdes pels cristians. Així amb veu sonora li va dir: “Jutge inic, d’aquesta manera tan superba t’atreveixes a asseure’t per a jutjar als cristians? És que no tems al Déu altíssim i vertader que està per damunt de tots els teus emperadors i de tu mateix, el qual ha ordenat que tots els homes que Ell amb el seu poder va crear a imatge i semblança seua li adoren i servisquen a Ell solament? Ja sé que tu, per obra del dimoni, tens a les teues mans el Poder de la vida i de la mort; però això poc importa”.

Daciano, esbalaït d’aquella intrepidez, mirant-la fixament, li va respondre, desconcertat: “I qui eres tu, que d’una manera tan temerària t’has atrevit, no solament a presentar-te espontàniament davant el tribunal, sinó que, a més, envanida amb una arrogància inaudita, ósses tirar en cara del jutge aquestes coses contràries a les disposicions imperials?”.

Mes ella, amb major fermesa d’ànim i alçant la veu, va dir: “Jo sóc Eulalia, serva del meu Senyor Jesucrist, que és el Rei dels reis i el Senyor dels quals dominen: per això, perquè tinc posada en Ell tota la meua confiança, no vaig dubtar si més no un moment a anar voluntàriament i sense demora a retraure la teua nècia conducta, en posposar al vertader Déu, a qui tot pertany, cels i terra, mar i inferns i quant hi ha en ells, al diable, i el que és pitjor, que vols obligar a fer el mateix a aquells homes que adoren al Déu vertader i esperen aconseguir així la vida eterna. Tu els obligues inicuamente, sota l’amenaça de molts turments, a sacrificar a uns déus que mai van existir, que són el mateix dimoni, amb el qual tots vosaltres que li adoreu cremareu un altre dia en el foc etern“.

Daciano va intentar al principi oferir regals i fer promeses d’ajudes a la xiqueta perquè canviara d’opinió, però en veure que ella seguia fortament convençuda de les seues idees cristianes, li va mostrar tots els instruments de tortura amb els quals li podien fer patir horriblement si no obeïa a la llei de l’emperador que manava adorar ídols i prohibia adorar a Jesucrist. I li va dir: “De tots aquests sofriments et lliuraràs si li ofereixes aquest pa als déus, i els cremes aquest poquet d’encens en els altars d’ells”. La joveneta va llançar lluny el pa, va tirar pel sòl l’encens i li va dir valentament: “Al només Déu del cel adore; a l’únicament li oferiré sacrificis i li cremaré encens. I a ningú més“.

Llavors el jutge pagà va manar que la destrossaren colpejant-la amb varetes de ferro i que sobre les seues ferides col·locaren torxes enceses. La bella cabellera d’Eulalia es va incendiar i la joveneta va morir cremada i ofegada pel fum.
Diu el poeta Prudencio que en morir la santa, la gent va veure un blanquíssim colom que volava cap al cel, i que els botxins van eixir fugint, plens de paüra i de remordiment per haver matat a una criatura innocent. La neu va cobrir el cadàver i el sòl dels voltants, fins que diversos dies després van arribar uns cristians i li van donar honrosa sepultura al cos de la jove màrtir. En la vida i en la mort dels sants, i molt clarament en els màrtirs, com va succeir en Santa Eulalia, es veu com es compleix a perfecció el que ens va dient Jesús en l’Evangeli.

Complir el que ens diu Déu. En Santa Eulalia veiem uns pares bons, amadors de la filla. I després en ella una persona que aprén la religió cristiana, compleix els ensenyaments de la religió cristiana, i no renúncia mai ni es tira arrere. Llavors, amb aqueix exemple d’ella, que admirem i celebrem, siguem també així. Escolten-nos les invitacions del Senyor a acollir les creences religioses i a viure sempre conscients i responsables de la fe en Jesucrist.

Per a això fem una contínua i bona formació cristiana, escoltant la Paraula de Déu, participant en activitats de formació cristiana, i amb una relació contínua amb Déu a través de l’oració, la participació en els cultes. Així experimentarem goig de confessar públicament allò que creem i que ens porta a un autèntic amor a Déu i a les altres persones, a totes que són també creades per Déu.

Units així a Crist, com va ser Santa Eulalia, com han sigut tants homes i dones en la història, podrem viure com ens correspon i a més oferir a les persones del nostre temps l’amor de Déu i la seua infinita misericòrdia, dient-los que som felices perquè el Senyor ha donat sentit a la nostra existència i encoratja la nostra esperança.

En qualsevol moment, i també si són moments difícils, si vivim des dels ensenyaments de la fe i ens deixem guiar per la Paraula de Déu, trobarem la pau del cor i el consol de Déu que només Ell ens ofereix.

Invoquem en aquest dia sobre nosaltres i sobre tota aquesta ciutat, l’especial protecció de Santa Eulalia, i demanem-li que, en contemplar la seua vida i el seu testimoniatge de creient, no tinguem por a confessar amb obres i paraules la nostra fe en Jesucrist, el Salvador de la humanitat.

Leave a Comment