HOMILIA AL FUNERAL DE SOR CRISTINA ROSELLO JUAN DE LA CONGREGACIÓ DE LES AGUSTINES DE L’AMPARO Parròquia de Santa Creu 2 agost 2018

Ens reunim avui en aquesta església de Santa Creu per donar el nostre comiat terrenal a la nostra estimada germana religiosa Sor Cristina Rosello Joan, que ha estat cridada a completar la seva vida terrenal després d’una malaltia que ha anat minvant les seves forces físiques i l’ha privat de la activitat que la va caracteritzar en els anys de la seva existència entre nosaltres.

El passat dia 27 del mes de juliol a Mallorca, envoltada de l’afecte i l’estima de la seva benemèrita Congregació d’Agustines Germanes de l’Empar, que aquí a Eivissa tenim la sort de tenir-la present en l’acció de la Congregació que regeix dos bons col·legis, un aquí a Vila i un altre a Sant Jordi, Sor Cristina lliurava la seva ànima a Déu. Veient així les coses, la situació és menys dolorosa humanament parlant.

I així, en aquesta tarda, preparant-nos per la gran festa de la Solemnitat de la Mare de Déu de les Neus, la imatge està ara aquí per celebrar el tridu que ens farà celebrar bé la seva festa, ens hem reunit en aquest temple parroquial de la Santa Creu per celebrar el seu funeral i encomanar la seva ànima a Déu.

La mort del cristià no és una desgràcia: és la possibilitat més precisa de trobar-se definitivament amb Déu, i viure sempre i eternament units a Ell. Si aquest és el nostre anhel més viu, la mort, encara que de vegades té preparació dolorosa, per al cristià no és una tragèdia, sinó que, com direm més endavant en el prefaci, la vida no acaba, sinó que es transforma i quan sens desfà la morada terrenal vam adquirint una altra d’eterna al cel.

Curiosament, el cristià està cridat a creure, afirmar i ensenyar que per a ell la mort no és mort, sinó inici d’una vida nova que no acabarà mai. Si ens fixem bé, en els textos que la litúrgia fa servir en les celebracions exequials, hi ha una paraula que es pronuncia moltes vegades i aquesta és la paraula vida. Tant que es podria dir que els funerals no són la celebració de la mort, sinó la celebració de la vida.

El moment que vivim és un moment de tristesa, perquè comporta una separació física, que sabem que serà definitiva aquí a la terra. Acomiadem a una persona a la qual no veurem mai més amb els ulls del cos. La mort li ha vingut a Sor Cristina després d’un període de pesada malaltia. Quant sofriment l’ha acompanyat en aquests mesos, privada de la seva resistència física! Quant patiment per a les persones que l’han assistit i acompanyat! La pregunta sorgeix espontània: Per què, Senyor, tant patiment? Era necessari tot això? I aquesta pregunta d’aquest cas particular ens porta a aquesta altra general Per què tant dolor? Per què el dolor? Per què l’home, que és criatura de Déu i estimat de Déu, ha de patir?

A aquests interrogants s’han donat al llarg de la història moltes respostes a les diferents religions, filosofies o doctrines. Penso que la resposta millor, si no l’única vàlida, és la resposta cristiana.

I aquesta resposta no és fruit de les nostres reflexions o saviesa humana, sinó que ens la dóna la Paraula de Déu rebuda i il·luminada per la fe. La resposta cristiana al problema del dolor la prenem des de l’experiència d’un que va patir, la resposta cristiana al problema és Jesucrist crucificat.

L’Evangeli de sant Marc ens presenta la pàgina dolorosa i gloriosa de la mort i la resurrecció de Jesús, una pàgina que uneix misteriosament les tenebres a la llum, que ens presenta un cos adolorit pels turments infligits i, a continuació, el sepulcre buit que crida joiós la notícia: “Veritablement ha ressuscitat el Senyor!”.

La resposta cristiana al misteri del dolor està tota aquí: en Jesús mort i ressuscitat. Quina hi ha de més gran i meravellós que un Déu que baixa a la terra, es fa home, assumeix en carn pròpia tota la humilitat i limitació de la condició humana, precisament per poder “patir”! Això és el que hem d’entendre: que el dolor forma part de la nostra condició humana i que és una cosa que Déu assumint-ho ha “sacralitzat”.

Ningú té culpa del dolor: Jesús sofrent no és culpable sinó innocent. No obstant això, aquest dolor de Jesús ens ha salvat a tots. I precisament, per poder aconseguir la salvació és menester compartir la sort de Jesús, fins i tot quan sigui el cas, en el dolor.

El dolor d’un, va ser font de salvació per a tothom, perquè el dolor crea una mena de solidaritat entre tots els homes. Així pot exclamar sant Pau en mitjà als seus patiments: “complet en la meva carn allò que manca als sofriments de Crist a favor del seu cos que és l’Església” (Col 1,24).

Arribats a aquest punt de la nostra reflexió, ve espontani el sentiment d’acció de gràcies. Gràcies a Jesús, perquè el seu sofriment ens ha arribat la salvació. De l’calvari, dels seus patiments pacient i amorosament acceptats sorgeix per a tothom la salvació.

De la mateixa manera és legítim pensar que els sofriments passats en la seva malaltia per la nostra germana Sor Cristina són d’utilitat per a la seva Congregació, per a la seva família per la seva parròquia, per als seus amics, gràcies a la unió dels seus sofriments als de Crist. Per això, la seva missió no ha acabat. Sí, amb la mort han acabat els seus patiments i limitacions, però no per això deixa d’estar proper als seus, ajudant-los i estimant-los d’una forma nova, perquè pensem, demanant-Déu, que està ara en la glòria al costat del Senyor ressuscitat.

Per a això, pensem amb serenitat en el que li ha passat a la nostra estimada Sor Cristina després de la mort terrenal. L’àngel els va dir a les dones: “No és aquí: ha ressuscitat”. No hi ha ja el sofriment per la terrible malaltia. No hi ha ja patiment en el seu cos colpejat per la malaltia, sinó la vida en Déu i amb Déu. No hi ha ja les limitacions del cos, sinó la certesa de la reconstrucció de l’ésser que, si en el seu suport físic és causa de dolor i de pena, amb l’esperit participa de la glòria de la vida sense fi, de la vida eterna. I aquí hi ha la resposta última cristiana al misteri del dolor: és el camí de la resurrecció. El gra de blat que cau a terra i mor és la premissa de la vigorosa espiga. Del dolor ve la glorificació. Així va ser per a Jesús. Així és per a tots els que estan units a ell. Obrim, doncs, els nostres cors a l’esperança.

La nostra estimada Sor Cristina està ara prop de Déu i ningú la  podrà separar de l’amor d’un Pare tendre i misericordiós que sap bé pagar a cadascú el que es mereix. Així és. Entorn al seu cos mortal és veritat que ens acompanya la pena, però també el convenciment que ha començat una vida nova, una vida que és eterna.

Sor Cristina, eivissenca d’origen i d’afecte, que jo vaig tenir la sort de conèixer-la a la meva arribada com a Bisbe d’aquí fa ja més de tretze anys com a superiora de la comunitat del Col·legi de la Consolació i que en la seva família tenia també un sacerdot que va morir fa uns mesos, ha estat sobretot una religiosa consagrada al Senyor amb els tres vots de pobresa, castedat i obediència.

La seva vida religiosa va començar d’una forma bona: va tenir una crida del Senyor i va respondre a això. Una crida que és divina i en la qual Déu demana al qual s’ha fa i l’escolta una resposta generosa, gran total.

Les religioses, en el moment en que proven donar la resposta, fan un ritu important i bonic que és la professió religiosa. I un dels aspectes d’aquest ritu és que es postren davant terra mentre es proclamen les Lletanies dels Sants.

Aquest ritu ho va complir Sor Cristina a dia de la seva professió definitiva i solemne i, com ha d’ocórrer en els religiosos, configura tota la vida. Aquesta actitud del religiós en el moment de la seva professió postrat en humilitat davant la majestat de Déu, és una expressió de renunciant a gustos personals, a detalls d’una vida individual o privada, es converteix així en un instrument dòcil a les mans de Déu per la salvació del món, estant destinada amb Déu a donar molts fruits.

Ara, molts anys després que Sor Cristina complís aquest ritu, ens trobem envoltant el seu cos postrat com el dia de la seva professió. Avui, a l’enterrar-la podem dir que ha complert la seva obra que Déu li va demanar, que ha fet el que havia de fer i espera no una recompensa humana sinó el premi de la misericòrdia divina.

Sor Cristina ha tingut molts anys la seva estada en aquesta ciutat de Vila treballant amb tenacitat en les tasques que l’obediència religiosa li havia encomanat i a partir d’ara té la seva morada al Paradís etern, en contemplació joiosa del rostre de Déu.

En els anys de la seva vida a la terra, lliurant-se amb generositat al carisma de la Congregació, renunciant a tantes coses per servir principalment a Déu i al que Déu per mitjà de la Congregació li anava encarregant, va saber guanyar-se l’afecte, l’estima i la amistat de tantes persones d’aquí.

La vida d’un religiós compleix d’aquesta manera el que diu l’Evangeli: el gra de blat cau a terra, es podreix i mor, però això dóna molt de fruit; de la mort del gra neix l’espiga plena de nous grans. L’existència d’una religiosa és un lliurar-se cada dia ara que neix l’espiga, perquè la vida es difongui en les ànimes a les quals serveix i produeixi fruits de gràcia. El religiós, des del dia que dóna el sí a la crida divina tria el camí de servir cada dia amb Crist perquè Crist neixi en les ànimes de les persones a les que serveix, com ha fet Sor Cristina, amb generositat i dedicació.

I aquest servei quotidià Sor Cristina l’ha expressat de tantes maneres. El seu lliurament de cada dia es va expressar també en la separació dels afectes terrenals, sense renunciar per això a ser fraterna i amable, amiga dels seus amics; en la pobresa de mitjans materials, al multiplicar-se per poder realitzar tots els compromisos, l’obediència als superiors, encara que això costi. I, finalment, quan les forces declinen, l’acceptació serena de la malaltia i de la mort.

Per anys Sor Cristina ha tingut la seva estada en aquesta ciutat, treballant amb tenacitat en les tasques que l’obediència religiosa li havia encomanat i ara té el seu estatge al Paradís, en l’eternitat, en la contemplació joiosa del rostre de Déu. En els anys de la seva vida mortal a la terra, lliurant-se amb generositat al carisma congregacional, renunciant a tantes coses per servir principalment a Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, imitant la Mare de Déu i als sants que ha anat coneixent, va saber guanyar-se també l’afecte, l’estima i l’amistat de tantes persones d’aquesta terra.

El cristià se sap sempre pelegrí, caminant sense fi. Ella ha estat en els convents on ha s’han destinat cada vegada i ara es posa en espera de la resurrecció final a Eivissa, a Vila.

Per a ella, el dia 27 del passat mes va sonar una veu que deia: “L’espòs, sortiu a rebre’l”. És una veu que un dia cada un de nosaltres ha d’escoltar. És la paraula que anunciarà el judici de Déu al que cap de nosaltres podrà escapar i que marcarà el nostre destí per sempre. És la paraula que xiuxiuejarà al nostre odi quan ens visita la germana mort.

La cosa important per a tots nosaltres és que en aquell solemne moment puguem respondre a l’anunci elevant amb les nostres mans, ben brillants i plenes d’oli, les nostres llums, que com apareix ben clar en la narració evangèlica, són el símbol de la nostra fe viva, que serà l’única raó dels nostres mèrits i per això de la recompensa.

Persones com la benemèrita Sor Cristina, a la qual avui donem el nostre adéu a aquesta celebració, ens recorden la importància de viure procurant l’oli net per a les làmpades. Una ànima consagrada que res ha anteposat a Déu és una lliçó meravellosa de les que el món actual té molta necessitat.

“Vetlleu”, vetlleu amb els llums encesos i amb oli suficient per a l’arribada de l’espòs. Poden ser aquestes les paraules que ens adreça Sor Cristina avui. Sigueu savis. No us deixeu enganyar, no us distragueu ni us deixeu portar per falsos miratges de felicitat efímera. Sigueu constants auditors de la Paraula de Déu i poseu-la en pràctica. No us deixeu vèncer pel fàcil somni de la mediocritat, de la inèrcia espiritual, de les fàcils tripijocs, que fan anar darrere del que no serveix, deixant de banda el realment important, el que compta. “Vetlleu”.

En deixar-nos aquest missatge, vull pensar en Sor Cristina que si als ulls fraternals de les seves germanes de comunitat últimament era un ésser en patiment, carregada d’anys i de malalties en aquests últims temps, en realitat ella estava escoltant la veu angèlica: “Que l’espòs. Surt a la seva trobada “. El llum de l’oli, plena en els seus anys de vida religiosa a la seva comunitat, ha estat la seva meravellosa resposta. I amb la seva arribada, hi ha hagut una gran festa al cel.

Nosaltres, tot i que coberts de llàgrimes i tristesa pel dolor de la separació física, contemplem per la fe el meravellós espectacle celeste i beneïm el Senyor, unint les nostres veus a les dels cors innombrables dels àngels, dels apòstols, dels màrtirs, dels confessors, de les verges, de tots els sants de tots els temps.

Donem gràcies a Déu per haver donat a aquesta Congregació una germana tan bona, disponible, treballadora fins que les seves forces li ho han permès.

I donem gràcies també a Sor Cristina per l’únic mitjà que podem fer-ho ara: l’oració de sufragi. Un gràcies que hauria de ser coral de tota aquesta Església diocesana: qui sap quant devem a Sor Cristina? Li devem tantes hores d’oració silenciosa, de mortificació, de sacrifici, d’entrega … i aquest fruit no pot quedar una galleda. Jo estic segur que Déu Nostre Senyor no deixarà de concedir-nos totes les coses bones que per a nosaltres li ha demanat Sor Cristina en els seus anys d’existència entre nosaltres.

Quantes vegades, sent persona devota, Sor Cristina ha recitat la invocació amb la qual acaba l’Ave Maria! : “Pregueu per nosaltres pecadors ara i en l’hora de la nostra mort”. L’hora de la nostra mort marca definitivament el nostre destí. Bé fem de confiar-, doncs, a la Mare de Déu. Penseu com de bell i consolador anar sembrant tota la nostra vida del continu onatge d’avemaries, sabent que així la Mare de Déu estarà al nostre costat “en l’hora de la mort”. Estic segur que així ha estat en el cas de Sor Cristina. La Santíssima Verge hi haurà allà, acompanyant-la en aquest tràngol com tantes vegades al llarg de la seva vida l’hi havia demanat.

Beneït sigui Déu que ha donat a aquesta Congregació, a aquesta Església diocesana una religiosa com Sor Cristina. Beneït sigui Déu que ha donat a la seva Església el camí de la vida consagrada, un camí capaç d’heroismes i generositat en la forma més amagada i callada, però no per això menys eficaç amb vistes al Regne de Déu i al bé de la societat.

I Beneïda també Vostè, Sor Cristina, per haver escoltat la crida de Déu a la via austera i exigent de la consagració religiosa, per haver donat testimoni de la veritat de l’Evangeli, per haver practicat sempre i cada dia aquell “sí” donat amb ocasió de la seva professió religiosa, aquest “sí” pronunciat i mai retirat, ofuscat o contradit. Gràcies, Sor Cristina. A reveure, al cel per sempre.

Leave a Comment