Homilia en l’ordenació sacerdotal de Vicente Boi Pedra Carrión SANTA ESGLÉSIA CATEDRAL DE SANTA MARIA EIVISSA 1 d’octubre de 2016

1. Estem celebrant l’expressiu ritu de l’ordenació sacerdotal

És expressiu per a tu, estimat Vicent, que des d’avui i per sempre seràs sacerdot; amb el Sagrament reps unes missions, uns encàrrecs divins, ordenats al servei de les altres persones en general i en particular i concrets seran a favor de les persones a les que en cada moment el teu Bisbe de encarregui. Amb l’exercici d’això, com les persones són sempre necessitades de Déu, encara que de vegades no siguin conscients, duràs endavant un servei que no és excloent per a ningú i, com cap a Jesús amb les seves paraules i les seves obres, serà en benefici de tots. Així, des d’avui, amb aquest ritu quedes objectivament configurat amb Crist, sacerdot, mestre i rei; Ell et col·loca en la seva Església com a ministre de l’Evangeli, de l’Eucaristia, del foment de la caritat, de la misericòrdia, sent misericordiós perquè tots els que d’tractin puguin ser compassius com el nostre Pare Déu és misericordiós.

Aquest ritu és expressiu per a aquesta diòcesi d’Eivissa, que des d’avui compta amb un nou prevere per a dur endavant la vida nova que Crist, Nostre Senyor, vol donar-li a través de les accions pròpies del ministeri sacerdotal.

Dins de la diòcesi, per a un grup molt especial aquest és també un dia esperat i joiós; en manifestar aquesta constatació penso en tu família, que t’ha ajudat en el teu camí vocacional, penso en els tants amics que tens i molts dels quals t’acompanyen també avui.

És expressiu per a mi doncs, ja que és una més de les ordenacions sacerdotals que he anat realitzant en els gairebé 12 anys del meu servei episcopal aquí, un servei que em va demanar un Sant, Sant Joan Pau II, i m’han conservat fins ara els seus successors , el Papa Benet XVI i el Papa Francesc. Amb el teu ordenació sacerdotal et col·loques des d’avui al meu costat i al dels meus successors en aquesta seu ebusitana com a col·laborador lleial i generós del ministeri episcopal, complint una promesa que faràs i que jo va confiar que compliràs de ser persona respecte i obediència amb mi i els meus successors.

2. Hem donat inici a aquest ritu cridant pel teu nom. Qui t’ha cridat? Era la veu d’un home o la veu de Déu? Era Déu que t’ha cridat a través d’un dels seus servidors. Que sigui Déu el que cridi de la manera que Ell vol és una bona explicació del misteri de la vocació! I tu, amb senzillesa i audàcia, t’has presentat: adsum !, Sóc aquí! Com un dia, quan el Senyor va cridar els apòstols i ells van ser.

Quina col·loqui! Quina resposta! Has sentit pronunciar el teu nom i has respost. La veu que t’ha cridat ara era ressò de la veu de Déu que ja t’havia parlat fa anys, mantenint amb tu una conversa especial, única, íntima, personal. Sí, estimat Vicent, tu has estat cridat i amb la teva resposta aquest matí et poses en marxa en un camí especial i concret, un camí assenyalat per Déu i que com a tal ho has de recórrer així.

Has pronunciat el teu adsum! , I vas a pujar a l’altar, revestit des d’ara i per sempre amb els ornaments sacerdotals. Et demano que consideris la immensa gràcia que Déu et fa amb aquesta elecció: t’ha cridat, ha posat sobre tu un projecte seu, t’ha manifestat que espera alguna cosa de tu.

3. L’Evangeli que hem proclamat en aquesta celebració està ambientat en el que Jesús anava dient camí de Jerusalem, on anava a donar el compliment a la missió que el Pare li havia encomanat pel bé i la salvació de tota la humanitat. Jesús camina amb seguretat perquè tot i que serà lliurat i condemnat a mort, es burlaran d’ell, el assotaran i el van crucificar, el tercer dia ressuscitarà (Cf. Mt 20, 17-19).

Els Apòstols, que estaven cridats a ser continuadors d’aquesta missió, servint, estimant correctament, ajudant a tots sense excepció i especialment als més necessitats, podien tenir temptacions i abandonar aquest camí. I per això, Jesús els va donar llavors i ara a nosaltres aquests ensenyaments.

Deixem parlar a Jesús en aquest passatge de l’Evangeli. Davant qui demana privilegis, Jesús indica que el seu camí, i en conseqüència el nostre camí, ha de ser el de servir, el d’ajudar, a donar fins a la vida cada dia a favor dels altres.

Vicente: des d’avui queda clar que per invitació de Déu, per resposta teva, entres a formar part d’un grup molt especial, el cos dels preveres que, en comunió i unitat amb el Bisbe i amb el Papa, igual que el Fill l’home, de Jesús de Natzaret, està en el món no per ser servit sinó a servir i donar la vida en rescat per molts. Ell et crida a entrar a formar part d’un grup molt especial.

I en aquesta missió sàpigues que no estàs sol. A més de la proximitat del Bisbe, dels altres sacerdots, tens una proximitat molt clara i certa. Jesús està avui i sempre a prop teu perquè compleixis bé i com Ell espera i vol la missió que et confia i que l’Església et concreta. I aquesta missió és exactament la mateixa que el Pare li va confiar a Jesús: “Com el Pare m’ha enviat, així us envio jo a vosaltres” (Jn 20,21). Hem, doncs els sacerdots, i tu ho ets per sempre des d’avui, realitzar la mateixa tasca de Crist: aquest és el sentit de la nostra configuració amb Ell.

Complint això seràs testimoni qualificat i representant especial de Jesucrist; valen per a tu les paraules: “Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull … qui a mi em rep, acull el qui m’ha enviat” (Mt 10,40).

I perquè quedi clar, se’t donen uns poders sobrehumans: “Com el Pare m’ha enviat, així us envio jo a vosaltres. Als qui perdonareu els pecats, els seran perdonats “(Jn 20,21-23). Un cop els fariseus van retreure a Jesús que l’perdonar pecats era sol possible a Déu i Ell els va donar la raó; només ho pot fer qui posseeix el poder mateix de Déu. I ara, Déu et dóna a tu aquest poder.

4. Quan Jesús mor a la creu per la nostra salvació, acció que el teu representaràs cada dia sacramentalment en l’altar, ens explica el llibre dels Evangelis que va exclamar: “consummatum est”. En el teu cas, estimat Vicent, tot s’ha complert: un camí intel·lectual suficient, l’esforç orant i vigilant de preparació de tants anys, el procés de maduració, de resolució de dubtes, tantes confidències clarificadores. Part d’aquest procés ho has dut a terme en el Reial Col·legi-Seminari de Corpus Christi, on segueix viu l’esperit d’un gran pastor d’ànimes, Sant Joan de Ribera. En la seva doctrina i ensenyament trobaràs un vàlid model del servei a l’Església per amor de Déu. Vagi en aquest moment la meva gratitud al Senyor Rector del Col·legi, aquí present, de manera que aquesta benemèrita i centenària institució ha fet i seguirà fent per aquesta diòcesi, en la meva persona i en la d’altres sacerdots d’aquesta església particular.

En renovar el teu “sí” avui, en rebre la imposició de les mans d’un Successor dels Apòstols, a l’revestirte dels ornaments propis del sacerdot podràs dir agraït des de dins del teu cor: “consummatum est”. Però també Incipit vita nova “. La nostra existència terrenal, que alguns defineixen bé com per a l’estat viae, és a dir com un pelegrinatge, a una etapa li passa una altra i cada meta no és sinó un punt de partida. Per a tu, avui comença una etapa nova: comença la teva vida sacerdotal.

5. No puc dir-te totes les coses que vénen a la meva ment i al meu cor en aquest moment. Has tingut ocasió de preparar-te, de conèixer, de meditar, d’estudiar, de penetrar en el misteri que avui es va a realitzar en tu. Ho deixo a la silenciosa meditació teva, rogándote que prolonguis aquesta meditació tota la teva vida. Només et deixo algunes idees, conscient de la teva responsabilitat i de la meva, recordant-, amb l’afecte del pare teu que sóc, algunes consideracions i alguns deures que assumeixes avui.

En primer lloc, el deure de formar-te una consciència sacerdotal, ser conscient, sempre i tots els dies, del que avui t’ha esdevingut, i ser conseqüent en les seves expressions de la novetat indeleble que el ritu d’avui aporta a la teva vida. Sacerdos in aeternum, Sacerdos et Òstia. Es et dóna un nom nou, se’t dóna un lloc nou a l’Església, se’t comunica una nova missió, adquireixes una nova forma de configuració amb Crist. Estimat Vicent, en poques paraules, des d’avui no ets ja el mateix: ets sacerdot. No temes que la teva identitat sacerdotal et separi dels teus germans els homes, més aviat la tens per a ells, serà ella la que et unirà al món sense ser ja del món. Referent a això, el Papa Joan Pau II deia en una cerimònia similar a la nostra deia: “No tingueu por de ser separats dels vostres fidels i d’aquells a qui la vostra missió us destina. Més aviat us separaria d’ells el oblidar o descuidar el sentit de la consagració que distingeix el vostre sacerdoci. Ser un més a la professió, en l’estil de vida, en la manera de vestir, en el compromís polític, no us ajudaria a realitzar plenament la vostra missió; defraudaríais als vostres propis fidels, que us volen sacerdots de cos sencer: liturgos, mestres i pastors, sense deixar per això de ser, com Crist, germans i amics “(Homilia, 8, XI.1982).

En segon lloc l’hora actual del ministeri sacerdotal no és fàcil. Certament l’exercici del ministeri sacerdotal és apassionant, val la pena, però no és fàcil. Vivim uns moments en què es difon el secularisme, el món de l’error no està absent, més aviat s’organitza. Els sacerdots sentim la veu del Senyor que ens mana, però en ocasions aquesta veu ens recorda: mitto vós sicut oves in medi luporum us comandament com ovelles enmig als llops. Davant d’aquesta situació, el sacerdot ha de donar crèdit també a aquesta altra paraula del Senyor: nolite timere, nolite timere no tingueu por. No tenim por ni ens tirem enrere perquè no ho va tenir Crist i nosaltres som Sacerdots de Crist. Això exigeix ​​de nosaltres un esperit de sacrifici, que és l’oposat a buscar-se a un mateix: avui són necessaris sacerdots que sàpiguen donar-se, multiplicar-se i posar a disposició dels altres els tresors que el Senyor ha posat en el seu cor amb la cultura, la preparació i, sobretot, amb la vida espiritual. Cal ser fonts inesgotables per als altres, arribar a tot arreu, a tots els areòpags, respondre a totes les necessitats: aquesta ha de ser la característica del sacerdot dels nostres dies. Avui el nostre ministeri exigeix ​​de nosaltres donar vida a obres, a estructures, però tot això acompanyat d’un sentiment que transmeti una vida interior autèntica i veuràs; caldrà organitzar espais, horaris, activitats, però per transmetre esperit i vida, cosa que només Crist, i qui actua amb Ell pot fer.

En tercer lloc, vull recordar-te que l’esperit de sacrifici ens porta a l’exigència d’un testimoni autèntic en la vida i en l’exemple, com ens ensenya el ritual: “Considera el que realitzes, i imita el que commemores. I confirma la teva vida amb el ministeri de la creu del Senyor “. Si la teva vida no fos així, les teves paraules serien inútils i les ànimes a les que et dirigiràs seran com sordes. El poble al qual seràs enviat al llarg de la teva vida, et voldrà, però estaràs sempre observat, fins i tot allà on et sembli que a ningú li interessi el que faràs, el que llegiràs, el que parlessis, de com viuràs. Cal, doncs, ser veritable imitador de Crist, per poder dir amb sant Pau: “Imitatores mei estote”: vosaltres sigueu imitadors meus! Pensa que aquestes són paraules que per la integritat de la teva vida i costums has de poder dir amb veritat moltes vegades.

6. Benvolgut Vicent: en aquests dies m’he sentit molt proper a tu amb constant record en l’oració. I ara part amb il·lusió allà on la Providència i l’obediència et portaran. Part segur perquè amb tu va el Senyor. “Ecce ego vobiscum sum òmnibus diebus usque ad consumationem saeculi” (Mt 28,20). La promesa de la companyia que Jesús fa als seus s’ha de tenir en compte també en l’apostolat modern.

Jo que tinc la dita i també la tremenda responsabilitat de fer les vegades de Crist Pastor i Cap en aquesta estimada Església local, et vull dir, amb els sentiments mateixos de Crist, les paraules que surten del meu cor: Fill meu, no et comandament fora, sinó que et col·loco al costat meu, formant aquesta Áurea corona que és el presbiteri diocesà; procuraré acompanyar-te, conèixer-te més i millor i comprendre’t, consolar-te si no necessites i recolzar-te si estiguessis en dificultat; treballarem junts per fer que el nostre món modern conegui una forma moderna de ser cristians. I et desitjo que el dia que concloguis aquest pelegrinatge terrenal, puguis dir, com sant Pau: “He combatut bé el meu combat, he corregut fins a la meta, he mantingut la fe.” (2Tm 4,7) I al teu costat, un veu paterna i amiga et digui: “gràcies pel sí que vas donar l’1 d’octubre de 2016 i que mai has retirat”.

Que la Mare de Déu, Mare de Jesucrist Summe i Etern Sacerdot, que a Eivissa i Formentera anomenem de Mare de Déu de les Neus, de la qual cada any recordem que aquest noble poble la va voler “amb corona d’or” i imitant que va ser abans coronada per mans de l’Omnipotent, sia per a tu llum i gombol, i sentis sempre la seva proximitat i materna intercessió.

Leave a Comment