HOMILIA FUNERAL DE LA MARE EDESIA DEL SAGRAT COR DE JESÚS

CASA GENERAL DE LES

GERMANETES D’ANCIANS DESEMPARATS

15 de juny de 2017

Ens reunim avui i ara en aquesta capella de la Casa General de la Congregació per oferir aquesta Santa Missa en sufragi de la Mare Edesia del Sagrat Cor de Jesús, que als seus gairebé 92 anys d’edat, d’aquests 74 viscuts com Germaneta dels Ancians Desemparats, ha estat cridada a completar la seva vida a la terra.

La seva mort abans d’ahir ens ha agafat a tots després d’haver celebrat el temps Pasqual, aquest temps en què cantem a la vida, recordant la resurrecció del nostre Diví Salvador, la vida s’ha manifestat i efectiva gràcies a l’acció de l’Esperit Sant en el si de la Mare de Déu. Tots nosaltres hem nascut per obra de Déu amb la col·laboració dels nostres pares.

El cristià està cridat a creure, afirmar i ensenyar que per a ell la mort no és mort, no és un final, sinó que la mort física és l’inici d’una vida nova que no acabarà mai. Si ens fixem bé, en els textos que la litúrgia fa servir en les celebracions de les exèquies hi ha una paraula que es pronuncia moltes vegades i aquesta és la paraula vida. Tant que es podria dir que els funerals no són la celebració de la mort, sinó la celebració de la vida.

2. La Mare Edesia va néixer a Esperante -Chantada (Lugo) el 29 de juny de 1925: gairebé 91 anys d’edat. Va realitzar les seves etapes de formació a Palència: Va emetre la seva professió temporal el 30 d’abril de 1943 i els Vots perpetus a Palència el 15 d’octubre de a 1946.

Molt aviat, als 6 anys de la seva professió perpètua, va ser enviada a Lima (Perú), de secretària provincial. Després de 22 anys, en els que també exerceix el càrrec de Superiora, torna a València i és nomenada Superiora provincial de la nova província de Burjassot, erigida canònicament l’11 de gener de 1975, exercint el mateix càrrec en dues províncies més, fins que el 12 de març de 1987 es elegida Superiora general, càrrec que exerceix durant 18 anys.

Va ser una ànima de molta vida interior, humil, senzilla, sacrificada, callada; li agradava passar desapercebuda, de natural bondadós i molt amant de la pau, que reflectia en el seu semblant, fins en els moments difícils de la seva malaltia. Que el Senyor li concedeixi el premi als seus esforços per la Congregació.

Responent a la crida del Senyor, ha viscut 74 anys com a membre de la Congregació. I vivint com a tal, seguint l’acollida del missatge diví a Santa Teresa de Jesús Jornet i del Venerable Saturnino López Novoa, s’és feliç, es fa el bé i s’ajuda als altres. Cada un de nosaltres, que hem tingut la sort de conèixer-la i tractar-la, doncs ens ha fet bé, ens ha donat felicitat i hem rebut ajuda.

Cada un, doncs, podria comptar tantes coses bones en aquest sentit de la Mare Edesia. Jo personalment vaig començar a conèixer i tractar aquesta Congregació gràcies a ella. En efecte, el meu primer contacte amb ella va ser en el Nadal de l’any
1993, quan havent vingut a València des de Moçambic, on jo estava llavors destinat, a causa de la mort del meu pare, vaig venir aquí i sent llavors ella Superiora general li vaig demanar que les Germanetes vinguessin a Moçambic per atendre les persones grans. El va pensar, el consulto, i el va organitzar, i així, des de llavors gràcies a la seva gestió allà s’atén a la gent gran en dues cases i joves d’aquell país han entrat a formar part de la Congregació. I tot això a mi m’ha produït l’alegria de tractar a la Congregació i aprendre tantes coses bones del seu estil de vida i acció.

3. Celebrar aquest funeral de la Mare Edesia és primer de tot un moment particular i intens de fe. Aquí estem una porció
considerable de membres de la Congregació, sacerdots i fidels, reafirmant la nostra fe en la resurrecció. «Crec en la
resurrecció dels morts. Crec en la vida eterna. Amén «. Diem cada diumenge a la celebració de la Missa. El creiem i diem perquè la Paraula de Déu ens ho diu i ensenya.» Si estem units a Crist amb mort semblant a la seva, ho estarem també en una resurrecció com la seva «(Rm 6,5). els cristians no som com els altres que no tenen esperança (1Tes 4,12). Al contrari, davant de Crist crucificat acceptem la certesa de la nostra mort i del seu misteri, però conscients que la nostra mort ha estat vençuda per la mort de Crist, i amb la seva resurrecció nosaltres adquirim una vida sense fi. que aquest sigui un moment de fe que no estem per celebrar una separació o un comiat. Si ho féssim així no seríem cristians. estem senzillament acompanyant una germana nostra, a una religiosa, al seu estatge etern, amb la convicció profunda que amb el seu esperit està a la Casa del Pare. I gairebé gairebé li estem dient: «Mare Edesia, estem aquí al costat del teu cos que ha patit per els anys i la malaltia. Estem en comunió amb tu que ja ets a l’altra riba de la realitat perquè ens marques el camí que porta serenament allà.  El seu camí va ser l’assumpció de responsabilitats de la Congregació que li van ser confiant per al bé d’aquesta vinya del Senyor.

Avui i ara, com formant una corona al voltant del seu cadàver, li diem: Mare Edesia, continua interessant-te per la Congregació i els seus membres i obres. Ara, des del paradís, davant Déu ho pots fer amb més llibertat, amb més consciència, amb més fecunditat, perquè davant el Senyor, sense vels ni embuts, pots demanar-li per tots nosaltres
perquè puguem ser cada vegada més fidels als plans uns projectes de Déu sobre nosaltres.

4. És un moment de fe, però també un moment d’esperança. Esperança en el que creiem: l’entrada al paradís, confiant que s’hagi fet realitat per a la Mare Edesia. Creiem nosaltres que on ha entrat Jesús, que és el cap, entren cada un dels que en són membres. Esperem que un dia això sigui una realitat per a cada un de nosaltres, com ho ha estat ja per la Mare Edesia.

L’esperança ens anima a pensar, a més, que cap mort és inútil, doncs l’Evangeli, sempre ia tot arreu bona notícia, ens ensenya que «si el gra de blat mor, dóna molt de fruit».

Encomanem, doncs, la mort de la Mare Edesia a Déu demanant-li que produeixi molts fruits, el primer dels quals un increment de la vida espiritual dels membres de la Congregació i els assistits als quals ella ha servit, ha estimat, ha honrat amb les seves obres i les seves paraules, i des de la vida nova ajudi a promoure moltes i bones vocacions.

5. La nostra celebració més d’un acte de fe i esperança, és també un acte de caritat. Un de les obres de misericòrdia és pregar pels difunts. Som aquí perquè cada un de nosaltres, a la seva manera i amb el seu estil, ha volgut a la Mare Edesia del Sagrat Cor de Jesús.

Demostrem ara aquest amor de la manera més elevat, noble i sublim que podem fer: amb la pregària de sufragi. Déu, el nostre Pare ens permet ara oferir aquest sufragi que és una gràcia per a ella i un mèrit per a nosaltres. «És una idea piadosa i santa pregar pels difunts perquè siguin absolts de les seves culpes» diu el llibre dels Macabeus.

Arribats a aquest punt de la nostra reflexió, ve espontani el sentiment d’acció de gràcies. Gràcies a Jesús, perquè el seu
sofriment ens ha arribat la salvació. Del Calvari, de les seves
sofriments pacient i amorosament acceptats sorgeix per a tothom la salvació.

Gràcies a la Mare Edesia perquè és legítim pensar que els seus patiments passats per ella són d’utilitat per a la Congregació, per a la seva família terrenal, unint els seus sofriments als de Crist. Per això, la seva missió no ha acabat. La seva amb la seva mort física han acabat els seus sofriments humans i limitacions, no per això deixa d’estar propera als seus ajudant-los i amándoles d’un forma nova, considerant que està davant la glòria al costat del Senyor Ressuscitat.

La nostra estimada religiosa està ara més a prop de Déu i ningú la podrà separar de l’amor d’un Pare tendre i misericordiós que paga a cadascú el que es mereix. Així és. Entorn al seu cos mortal és veritat que sentim una pena, però també el convenciment que ha començat una vida nova, una vida que és eterna.

Que la pregària que elevem al voltant d’aquesta taüt que conté el seu cos terreny sigui un acte de gratitud per tot el bé que ens ha fet, ia la veu una confessió valenta de la nostra fe en l’certesa de la resurrecció.