MISSA D’ACCIÓ DE GRÀCIES PEL 142 ANIVERSARI DE LA FUNDACIÓ DE LES GERMANETES DELS ANCIANS DESEMPARATS. 27 de gener de 2015. Casa Mare

El 27 de gener de 1873, a les 8,30 del matí es celebrava una Santa Missa a la capella de Seminari de Barbastre. Va presidir aquella celebració el Vicari Capitular de la diòcesi. En aquest marc deu dones, després d’un retir espiritual de tres dies, vestien l’hàbit religiós d’una nova congregació religiosa. Al dia següent, la que d’entre totes era cap visible, Teresa Jornet i Ibars, que quatre dies després seria nomenada primera Superiora de la comunitat, – superiora seguiria per vint anys- escriu així al sacerdot Saturnino López Novoa el següent: “No es com dir-li la gran alegria que hi ha en els nostres cors en veure’ns ja amb el sant hàbit … Déu ens va donar una serenitat per a tot que no l’esperava. Gràcies a Déu i al nostre respectable P. Fundador …! “.

Queda així constància que dues persones enamorades de Déu i dels ancians havien donat tots els passos necessaris per a concretar una estructura, una Congregació, que servís per donar molta glòria a Déu i fer molt bé als germans que, carregats del pes inevitable de els anys, mereixen i tenen dret a una assistència digna.

En efecte, la Sagrada Escriptura, que fa freqüent referència a la gent gran, considera la vellesa com un do que es renova i que ha de ser viscut cada dia en l’obertura a Déu i al proïsme. Ja en l’Antic Testament es considera a l’ancià sobretot com un mestre de vida: “Que bé diu la saviesa als ancians …! La corona de la gent gran és la seva rica experiència, i el temor del Senyor, la seva glòria” (Sir 25, 7-8). 92, 15-16). Sent persones així, han de ser atesos i escoltats:: «No menyspreïs les sentències dels ancians» (Sir 8, 11), “pregunta al teu pare, i t’ensenyarà; als teus ancians, i et diran” (Dt 32, 7); i el d’assistir-: “¿Fill, acull el teu pare en la seva ancianitat, i no li donis pesars en la seva vida. Si arriba a perdre la raó, mostra’t amb ell indulgent i no li afrentes perquè estiguis tu en la plenitud de la teva força “(Sir 3, 14-15).
No menys rica és l’ensenyament del Nou Testament, on Sant Pau presenta l’ideal de vida de la gent gran mitjançant consells “evangèlics” molt concretes sobre la sobrietat, dignitat, bon sentit, seguretat en la fe, en l’amor i en la paciència ( cf. Tit 2, 2).

Anys després, aquest mateix dia del 27 de gener de l’any 1974 -fa ara 41 anys- el Papa, el Beat Pau VI, declarava Santa Teresa Jornet dient d’ella que la podem prendre com a orientació per a la nostra vida espiritual, ja que és una de les figures que deixen una empremta pròpia i profunda del seu pas pel món, llegant a l’Església ia la societat el segell de la seva personalitat sempre ufanosa i immarcescible: servir, immolar pels altres, serà la faceta distintiva de l’espiritualitat de Santa Teresa Jornet.

Aquesta data doncs, ens recorda i ens convida a celebrar que es va obrir un camí, una manera d’estar al món, la de la Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats, i que aquest camí, aquesta forma de viure porta, si es és fidel, a la santedat. La crida universal, la invitació a tots a ser sants, com Sant és Déu, es concreta en diverses formes. Si bé la santedat en l’Església és la mateixa per a tots, ella no es manifesta d’una única manera. Cadascú ha de santificar-se en la forma de vida al qual ha estat cridat, seguint en ell al Senyor Jesús, model de tota santedat I una d’aquestes formes, els fets que celebrem avui ho confirmen, és aquesta Congregació.

És meravellós pensar, i per això donem avui gràcies a Déu, que en aquesta data, fa 142 anys, Déu es va servir d’alguns dels seus fills, en concret d’un sacerdot, Saturnino López Novoa, i d’una dona, Teresa Jornet i Ibars , per obrir un camí que portés a la santedat. Les Germanetes que en aquests anys han anat entrant i perseverant en la Congregació han de tenir això clar: han entrat en un camí de santedat, i això, per sobre de tot, és el que han de cercar, un camí de santedat concretat en donar glòria a Déu i servir els germans.

Aquestes dues persones, una ja santa i l’altra en camí de reconeixement -el passat 8 de juliol va ser declarat Venerable- van buscar la santedat i la justícia i ensenyen un promouen un camí de santedat.

Don Saturnino López Novoa va ser un sacerdot exemplar, amb una formació excel·lent i un lliurament a l’Església sense límits. Coneixent a Déu, escolta la Paraula de Jesús i ben podia dir amb Sant Pau “Charitas Crhisti urget ens” “Em apressa l’amor de Crist”. Els pobres, fossin els que fossin, van trobar en ell a un pare. Va centrar el seu sacerdoci en la caritat i el servei als pobres. Començava per a ell una etapa de cultiu de la vida interior, de pregària perllongada demanant al Senyor que li ensenyi els seus camins i li mostri clarament la seva voluntat per complir-la amb il·lusió i promptitud; descobreix així que, a més de l’estudi i la predicació -aspectes fonamentals de la vida sacerdotal- ha de dedicar-se als pobres.

Don Saturnino, que ja s’havia dedicat als estudiants pobres, s’adona que un sector molt necessitat per les circumstàncies històriques de l’època són les persones grans i en conseqüència actua perquè l’Església, amb maternal sol·licitud atengui aquesta greu necessitat del moment . I Déu, de diverses maneres, li fa veure que la seva voluntat sobre ell era l’atenció a la gent gran. Tot i que volia descartar la idea, li venia repetidament al cap que es va concretar amb la fundació de l’Institut de les Germanetes dels Ancians Desemparats.

I en aquest procés el dia de Sant Francesc de 1872 arriben a Barbastre deu dones, tenien entre 18 i 30 anys, per, amb Don Saturnino constituir les primeres pedres de l’edifici de l’Institut de les Germanetes dels Ancians Desemparats. Una d’elles és Teresa Jornet i Ibars. Durant algun temps, Teresa va treballar a les escoles del P. Palau, el seu oncle, arribant a residir a Eivissa, però va abandonar aquestes activitats poc després de mort el P. Palau.

Circumstàncies providencials van decidir definitivament la seva vida, ja que en aquest mateix any de 1872; a Barbastre (Osca) va entrar en relació casual amb un gelós sacerdot, D. Pedro Llacera, que li va donar a conèixer els plans de fundació a favor de l’ancianitat que inspiraven l’activitat de D. Saturnino López Novoa, xantre de la Catedral d’Osca . Teresa va veure obert el camí de la seva vida i es va oferir immediatament a ser col·laboradora en tal empresa caritativa, unint-se a les primeres aspirants del nou Institut.

Don Saturnino continu, però residint a Osca. Fins a la seva mort, es va dedicar a la direcció i desenvolupament de l’institut. Va buscar la col·laboració de sacerdots de tota confiança a València, perquè assessoraran a la Congregació, i en ocasions es va traslladar a la Ciutat del Túria. Va mantenir la direcció de la seva obra amb amor de Pare i amb plena autoritat moral.

Dues ànimes grans que van saber complir el designi diví, la realització d’una gran obra a l’Església de Déu per al bé espiritual i temporal de l’ancianitat. L’Esperit Sant va trobar aquestes dues ànimes per deposar els seus dons i fer néixer una Congregació té com a finalitat “ser continuadores de la missió de Crist, que va passar pel món fent el bé”; concretada en acollir, cuidar i prodigar tot gènere d’assistència, inspirada en la caritat evangèlica, als persones grans. Amb la vocació que van identificar els Fundadors, més de deu mil Germanetes en aquests anys han sentit la crida divina a fer de la seva vida una joiosa donació d’amor, en el servei als ancians necessitats, a l’estil de Crist que “ens va estimar fins al extrem “(Joan 13,1). Amor que s’alimenta en l’oració i en l’Eucaristia. I això amb una motivació cristiana, que en paraules de Santa Teresa Jornet, consisteix a “cuidar els cossos per salvar les ànimes.

Donar glòria a Déu i servir els germans que ho necessiten. Aquest és el programa de vida cristiana. És el camí que cal recórrer si volem arribar a la meta, feliç i victoriosa, de la vida eterna. L’Evangeli de Sant Mateu (25,31-40) que acabem d’escoltar ens ho confirma. L’Evangeli ens ha parlat d’un judici. Ho sabem per experiència que un judici és l’última paraula sobre un determinat assumpte. Una vegada que hi ha una sentència, això és el que val. En el cas del la nostra vida, de la seva solució definitiva, la sentència que ho arreglarà tot i el deixarà així per l’eternitat és aquella que Jesucrist ha dit clarament: “Veniu, beneïts del meu Pare, a heretar el regne preparat per a vosaltres des de la creació del món … Us asseguro que el que hagueu fet a un de sol d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu. Us asseguro que el que no vau fer a un d’aquests més petits no m’ho fèieu a mi. “.

Jesucrist posa al mateix nivell el que se li faci a Ell i el que se li faci als altres. No podia ser d’una altra manera: cada persona, sigui qui sigui, està feta a imatge i semblança de Déu, és estimada per Déu, Déu ha pensat en ella i l’ha volgut des d’abans de la creació del món. Per això, demana que es tracti als altres com es tracta a Ell, que s’estimi als altres com s’estima a Ell, i més encara, com estimava Ell. Per això, quan es coneix a Déu, no es pot sinó estimar com Déu estima, amb un amor generós, sense mesura, veritable i no fals.

En aquest dia, doncs, l’Evangeli ens ha convidat a viure com va viure Jesús, a obrar com va obrar Jesús. A caminar per la vida en els anys de la nostra vida terrenal per camí que va obrir Jesús. Veiem que en l’Evangeli, quan Jesús es troba amb una persona, sempre la mira, l’estima, i li diu: “Vine segueix-me”.

Un camí que no és sinó el mateix camí que va recórrer Jesús, i cal recórrer com ho va recórrer Ell, que va passar pel món fent el bé. Aquest bé en aquest cas, a la Congregació per la qual donem avui gràcies a Déu perquè porta ja 142 anys fent-ho, es concreta en el servei que s’ha fet a milers i milers les persones que han pogut beneficiar-se de tan esplèndida corrent de gràcia i caritat, i així, en aquestes Cases que van néixer en el dia d’avui es dóna a les persones venerables per la seva ancianitat, la serenitat, l’alegria, la vida en una llar. Les Germanetes, cuidant amb amor i competència a les persones rebudes, proclamen davant del món la dignitat i la dimensió sagrada de la vida humana, que ha de ser sempre protegida i mai violada o perjudicada, tota vida humana des de l’inici fins a la fi natural .

Què fer, doncs, davant d’aquesta obra d’amor i misericòrdia que busca “fer als altres el que es fa a Déu”? Doncs reprenent la carta que he citat abans de Santa Teresa Jornet al dia següent de la vestición de l’hàbit: Gràcies a Déu i al nostre respectable P. Fundador …! I aquest és el sentit de la nostra celebració en aquesta Eucaristia. Donar gràcies a Déu.

Donar gràcies a Déu és la conseqüència lògica per part de l’home en resposta al que Déu fa per ell. Amb aquesta benemèrita Congregació Déu ha creat un camí en el qual moltes Germanetes han estat feliços a la resposta generosa que han donat i han trobat una vida joiosa; molts benefactors han trobat el mitjà per posar en acte la capacitat de ser generosos que Déu els ha donat; moltes persones grans han trobat una llar, l’atenció adequada, l’afecte i la satisfacció de les seves necessitats. Per això, tots els que han estat beneficiats per Déu -en el nostre cas pel que és aquesta Congregación- han d’estar disposats a la lloança, a l’acció de gràcies i als testimoniar davant els altres. Tots hem estat visitats i ajudats per Déu en aquesta Congregació, que a més ens ha ajudat a descobrir aquí la seva presència i la seva potència.

Un nen és salvat moltíssimes vegades per la intervenció dels seus pares en la seva infància. El mateix ens passa a nosaltres; potser no hem estat protagonistes de cap miracle extraordinari, però si ho pensem bé, la nostra vida, dia a dia, és una successió de miracles ordinaris que Déu ens va fent, començant pel gran fet del nostre baptisme.

Dir-li gràcies a Déu és com reconèixer-li a Ell com el donador de tot el nostre bé, com el nostre Creador, en definitiva, és reconèixer-lo com Déu. Per això, el donar-li gràcies a Déu és el més contrari que hi ha al pecat.

Donar gràcies a Déu, doncs, és una de les coses més importants que hem de fer. Ens ho recorda, a més, Santa Teresa Jornet a la carta escrita l’endemà de la presa d’hàbit amb què pràcticament va començar la vida de la Congregació i que avui celebrem. Com ho hem de celebrar ?, doncs així, donant gràcies a Déu, un gràcies que avui és col·lectiu, comunitari, com el d’una gran família impressionada per la fundació i reunida al voltant de la mateixa taula, la de l’altar.

Gràcies a Pare per tot el que ha fet amb la Congregació, on Jesús és el Mestre, el guia i el model, sabent que units a Ell podem rebre tota classe de béns, especialment el seu amor que ens llança també a nosaltres a estimar els altres

Que aquest donar gràcies a Déu sigui el resultat d’aquesta festa per a tots nosaltres; per a les Germanetes, per als treballadors i col·laboradors de les seves cases, per als benefactors, per a tots els que d’una forma i una altra rebem aquí ajuda i exemple. Serà aquest el resultat més perfecte del mandat del Senyor que hem sentit a l’Evangeli que ha estat proclamat en aquesta celebració: el que es fa a un altre, especialment si és necessitat, és igual que si s’ha fet a Déu i si es fa a Déu, es rep un premi propi de Déu.

Leave a Comment