MISSA FUNERAL D. JOSÉ MANUEL SEGURA

Missa funeral, 8 de juny de 2017

Parròquia del Salvador, d’Eivissa

Lam 3,17.

Mc 16,6

1. Ens reunim avui en aquesta església del Salvador de la Marina per oferir aquesta Missa en sufragi del meu germà Jose Manuel que ha estat cridat a completar la seva vida terrenal després d’una dolorosa malaltia que ha anat minvant les seves forces físiques i li ha privat de l’activitat que el va caracteritzar en els anys de la seva existència entre nosaltres.

La notícia de la seva mort ens agafa a tots quan encara estàvem en el temps Pasqual, aquest període en què cantem a la vida, recordant resurrecció del nostre Diví Salvador, la vida que es va fer visible gràcies a l’acció de l’Esperit Sant en el si de la Mare de Déu. Tots nosaltres hem nascut per obra de Déu amb la col·laboració dels nostres pares

Curiosament, el cristià està cridat a creure, afirmar i ensenyar que per a ell la mort no és mort, sinó inici d’una vida nova que no acabarà mai. Si ens fixem bé, en els textos que la litúrgia fa servir en les celebracions exequials, hi ha una paraula que es pronuncia moltes vegades i aquesta és la paraula vida. Tant que es podria dir que els funerals no són la celebració de la mort, sinó la celebració de la vida.

2. El moment que vivim és un moment de dolor, perquè comporta una separació física, que sabem que serà definitiva aquí a la terra. Ens vam acomiadar d’una persona a la qual no veurem mai més amb els ulls del cos. La mort li ha vingut a José Manuel després d’un llarg període de dolorosa i pesada malaltia. Quant sofriment l’ha acompanyat en aquests mesos, privat de la seva resistència física! Quant patiment per a les persones que l’han assistit i acompanyat! La pregunta sorgeix espontània: Per què, Senyor, tant patiment? Era necessari tot això ?. I aquesta pregunta d’aquest cas particular ens porta a aquesta altra general Per què tant dolor? Per què el dolor? Per què l’home, que és criatura de Déu i estimat de Déu, ha de patir?

A aquests interrogants s’han donat al llarg de la història moltes respostes a les diferents religions, filosofies o doctrines. Penso que la resposta millor, si no l’única vàlida, és la resposta cristiana.

I aquesta resposta no és fruit de les nostres reflexions o saviesa humana, sinó que ens la dóna la Paraula de Déu rebuda i il·luminada per la fe. La resposta cristiana al problema del dolor la prenem des de l’experiència d’un que va patir, la resposta cristiana al problema és Jesucrist crucificat.

3. L’Evangeli de sant Marc ens presenta la pàgina dolorosa i gloriosa de la mort i la resurrecció de Jesús, una pàgina que uneix misteriosament les tenebres a la llum, que ens presenta un cos adolorit pels turments infligits i, a continuació, el sepulcre buit que crida joiós la notícia: «Veritablement ha ressuscitat el Senyor!».

La resposta cristiana al misteri del dolor està tota aquí: en Jesús mort i ressuscitat. Quina ha de més gran i meravellós que un Déu que baixa a la terra, es fa home, assumeix en carn pròpia tota la humilitat i limitació de la condició humana, precisament per poder «patir»! Això és el que hem d’entendre: que el dolor forma part de la nostra condició humana i que és una cosa que Déu assumint-ho ha «sacralitzat».

Ningú té culpa del dolor: Jesús sofrent no és culpable sinó innocent. No obstant això, aquest dolor de Jesús ens ha salvat a tots. I precisament, per poder aconseguir la salvació és menester compartir la sort de Jesús, fins i tot quan sigui el cas, en el dolor.

El dolor d’un, va ser font de salvació per a tothom, perquè el dolor crea una mena de solidaritat entre tots els homes. Així pot exclamar sant Pau en mitjà als seus patiments: «complet en la meva carn allò que manca als sofriments de Crist a favor del seu cos que és l’Església» (Col 1,24).

4. Arribats a aquest punt de la nostra reflexió, ve espontani el sentiment d’acció de gràcies. Gràcies a Jesús, perquè el seu sofriment ens ha arribat la salvació. De l’calvari, dels seus patiments pacient i amorosament acceptats sorgeix per a tothom la salvació.

De la mateixa manera és legítim pensar que els sofriments passats en la seva malaltia pel nostre germà Jose Manuel són d’utilitat per a la seva família: per la meva mare, per als germans i nebots etc; per a la seva parròquia amb la qual col·laborava, per als seus amics, gràcies a la unió dels seus sofriments als de Crist. Per això, la seva missió no ha acabat. Sí, amb la mort han acabat els seus patiments i limitacions, però no per això deixa d’estar proper als seus, ajudant-los i amándoles d’una forma nova, perquè pensem que està en la glòria al costat del Senyor ressuscitat.

Per a això, pensem amb serenitat en el que li ha passat al nostre germà Jose Manuel després de la mort terrenal. L’àngel els va dir a les dones: «No és aquí: ha ressuscitat». No hi ha ja el sofriment per la terrible malaltia. No hi ha ja patiment en el seu cos colpejat per la malaltia, sinó la vida en Déu i amb Déu. No hi ha ia les limitacions del cos, sinó la certesa de la reconstrucció de l’ésser que, si en el seu suport físic és causa de dolor i de pena, amb l’esperit participa de la glòria de la vida sense fi, de la vida eterna. I aquí hi ha la resposta última cristiana al misteri del dolor: és el camí de la resurrecció. El gra de blat que cau a terra i mor és la premissa de la vigorosa espiga. Del dolor ve la glorificació. Així va ser per a Jesús. Així és per a tots els que estan units a ell. Obrim, doncs, els nostres cors a l’esperança.

El nostre germà Jose Manuel està ara prop de Déu i ningú ho podrà separar de l’amor d’un Pare tendre i misericordiós que sap bé pagar a cadascú el que es mereix. Així és. Entorn al seu cos mortal és veritat que ens acompanya la pena, però també el convenciment que ha començat una vida nova, una vida que és eterna.

Que entre les llàgrimes, humanament comprensibles en aquestes circumstàncies, hi hagi també un lloc per a l’esperança unida a la certesa que el nostre germà està en la pàtria celeste, gaudeix de la possessió de la vida veritable, amb tots els justos de tota la història, contemplant a Déu. Que la pregària que elevem al voltant d’aquest taüt sigui un acte de gratitud per tot el que li devem, començant per la seva família i amics, i alhora una confessió valenta de la nostra fe en la certesa de la resurrecció.

Deja tu comentario