Mater Ecclesiae: «Aquí tens el teu fill … Aquí tens la teva mare.
I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva »(Jn 19,26-27)
Estimats germans i germanes:
L’Església ha de servir sempre als malalts i als que tenen cura d’ells amb renovat vigor, en fidelitat al mandat del Senyor (cf. Lc 9,2-6; Mt 10,1-8; Mc 6,7-13), seguint l’exemple molt eloqüent del seu Fundador i Mestre.
Aquest any, el tema de la Jornada del Malalt s’inspira en les paraules que Jesús, des de la creu, dirigeix a la seva mare Maria i a Joan: «Aquí tens el teu fill … Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva »(Jn 19,26-27).
1. Aquestes paraules del Senyor il·luminen profundament el misteri de la Creu. Aquesta no representa una tragèdia sense esperança, sinó que és el lloc on Jesús mostra la seva glòria i deixa les seves últimes voluntats d’amor, que es converteixen en les regles constitutives de la comunitat cristiana i de la vida de tot deixeble.
En primer lloc, les paraules de Jesús són l’origen de la vocació materna de Maria cap a la humanitat sencera. Ella serà la mare dels deixebles del seu Fill i tindrà cura d’ells i del seu camí. I sabem que la cura matern d’un fill o d’una filla inclou tots els aspectes de la seva educació, tant els materials com els espirituals.
El dolor indescriptible de la creu traspassa l’ànima de Maria (cf. Lc 2,35), però no la paralitza. Al contrari, com a Mare del Senyor comença per a ella un nou camí d’entrega. A la creu, Jesús es preocupa per l’Església i per la humanitat sencera, i Maria està cridada a compartir aquesta mateixa preocupació. Els Fets dels Apòstols, en descriure la gran efusió de l’Esperit Sant en la Pentecosta, ens mostren que Maria va començar la seva missió en la primera comunitat de l’Església. Una tasca que no s’acaba mai.
2. El deixeble Joan, el deixeble estimat, representa l’Església, poble messiànic. Ell ha de reconèixer a Maria com la seva pròpia mare. I a reconèixer-la, està cridat a acollir-la, a contemplar-hi el model de l’deixebles i també la vocació materna que Jesús li ha confiat, amb les inquietuds i els plans que comporta: la Mare que estima i genera a fills capaços d’estimar segons el manament de Jesús. Per tant, la vocació materna de Maria, la vocació de cuidar els seus fills, es transmet a Joan i a tota l’Església. Tota la comunitat dels deixebles està involucrada en la vocació materna de Maria.
3. Joan, com a deixeble que el va compartir tot amb Jesús, sap que el Mestre vol conduir a tots els homes a la trobada amb el Pare. Ens ensenya com Jesús va trobar a moltes persones malaltes en l’esperit, perquè estaven plenes d’orgull (cf. Jn8,31-39) i malaltes en el cos (cf. Jn 5,6). A totes els va donar misericòrdia i perdó, i als malalts també curació física, un signe de la vida abundant del Regne, on s’eixuga cada llàgrima. Igual que Maria, els deixebles estan cridats a tenir cura els uns dels altres, però no exclusivament. Saben que el cor de Jesús està obert a tothom, sense excepció. Cal proclamar l’Evangeli del Regne a tots, i la caritat dels cristians s’ha de dirigir a tots els necessitats, simplement perquè són persones, fills de Déu.
4. Aquesta vocació materna de l’Església cap als necessitats i els malalts s’ha concretat, en la seva història bimil·lenària, en una rica sèrie d’iniciatives en favor dels malalts. Aquesta història de dedicació no s’ha d’oblidar. Continua avui a tot el món. Als països on hi ha sistemes sanitaris públics i adequats, el treball de les congregacions catòliques, de les diòcesis i dels seus hospitals, a més de proporcionar una atenció mèdica de qualitat, tracta de posar la persona humana al centre del procés terapèutic i de realitzar la investigació científica en el respecte de la vida i dels valors morals cristians. Als països on els sistemes sanitaris són inadequats o inexistents, l’Església treballa per oferir a la gent la millor atenció sanitària possible, per eliminar la mortalitat infantil i eradicar algunes malalties generalitzades. A tot arreu tracta de cuidar, fins i tot quan no pot curar. La imatge de l’Església com un «hospital de campanya», que acull a tots els ferits per la vida, és una realitat molt concreta, perquè en algunes parts del món, només els hospitals dels missioners i les diòcesis brinden l’atenció necessària a la població.
5. La memòria de la llarga història de servei als malalts és motiu d’alegria per a la comunitat cristiana i especialment per a aquells que realitzen aquest servei en l’actualitat. No obstant això, cal mirar al passat sobretot per deixar-se enriquir pel mateix. D’ell hem d’aprendre: la generositat fins al sacrifici total de molts fundadors d’instituts al servei dels malalts; la creativitat, impulsada per la caritat, de moltes iniciatives empreses al llarg dels segles; el compromís en la investigació científica, per proporcionar als malalts una atenció innovadora i fiable. Aquest llegat del passat ajuda a projectar bé el futur. Per exemple, ajuda a preservar els hospitals catòlics del risc del «empresarialismo», que en tot el món intenta que l’atenció mèdica caigui en l’àmbit del mercat i acabi descartant als pobres.
La intel·ligència organitzacional i la caritat requereixen més aviat que es respecti la persona malalta en la seva dignitat i se la posi sempre al centre del procés de la curació. Aquestes han de ser les orientacions també dels cristians que treballen en les estructures públiques i que, pel seu servei, estan cridats a donar un bon testimoni de l’Evangeli.
6. Jesús va lliurar a l’Església el seu poder de guarir: «Als que creen, els acompanyaran aquests signes: […] imposaran les mans als malalts, i es posaran bons» (Mc 16,17-18). En els Fets dels Apòstols, llegim la descripció de les curacions realitzades per Pedro (cf. Ac 3,4-8) i Pau (cf. Ac 14,8-11). La tasca de l’Església, que sap que ha de mirar als malalts amb la mateixa mirada plena de tendresa i compassió que el seu Senyor, respon a aquest do de Jesús. La pastoral de la salut continua sent, i sempre serà, una missió necessària i essencial que cal viure amb renovat ímpetu tant en les comunitats parroquials com en els centres d’atenció més excel·lents. No podem oblidar la tendresa i la perseverança amb què moltes famílies acompanyen als seus fills, pares i familiars, malalts crònics o discapacitats greus. L’atenció brindada en la família és un testimoni extraordinari d’amor per la persona humana que cal recolzar amb un reconeixement adequat i amb unes polítiques apropiades. Per tant, metges i infermers, sacerdots, consagrats i voluntaris, familiars i tots aquells que es comprometen en la cura dels malalts, participen en aquesta missió eclesial. Es tracta d’una responsabilitat compartida que enriqueix el valor del servei diari de cada un.
7. A Maria, Mare de la tendresa, volem confiar tots els malalts en el cos i en l’esperit, perquè els sostingui en l’esperança. Li demanem també que ens ajudi a acollir els nostres germans malalts. L’Església sap que necessita una gràcia especial per estar a l’altura del seu servei evangèlic d’atenció als malalts. Per tant, l’oració a la Mare del Senyor ens veu units en una súplica insistent, perquè cada membre de l’Església visqui amb amor la vocació al servei de la vida i de la salut. La Mare de Déu intercedeixi per aquesta XXVI Jornada Mundial del Malalt, ajudi a les persones malaltes a viure el seu sofriment en comunió amb el Senyor Jesús i doni suport als que tenen cura d’elles. A tots, malalts, agents sanitaris i voluntaris, imparteixo de cor la benedicció apostòlica.
Vaticà, 26 de novembre de 2017.
Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot.
Francisco
Deja tu comentario
You must be logged in to post a comment.