1.- L’Evangeli de Joan ens diu que Jesús ressuscitat s’aparegué als apòstols reunits al cenacle i els digué: Pau, a Vosaltres. Tal com m’ha enviat el Pare, així us enviï jo a vosaltres. Dit això, va bufar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. (Jo 20, 21-22). El ritu de la meua ordenació episcopal ens ha fet reviure avui l’esmentat passatge evangèlic, fent així patent la voluntat de Crist que els Bisbes, successors dels Apòstols, siguin pastors de la seua Església fins a la fi del temps.
Jo assumeix avui, en comunió plena amb el cap del col·legi episcopal, o sigui, el Papa, l’encàrrec d’anunciar la Bona nova a aquesta Església d’Eivissa i Formentera. Per portar endavant aquesta missió, renov la meua fidelitat al Sant Pare Benet XVI i la meua adhesió de tot cor al seu magisteri. Procuraré, amb l’ajuda de la gràcia de Déu, ser profeta audaç, testimoni fidedigne i servidor fidel de Jesucrist i de la seua Església. Desitj que el meu exemple, la meva actuació, siguin a la semblança del Bon Pastor, configurant-me a ell, amb el propòsit de santificar la meua vida, en l’entrega generosa a l’Església que m’ha set encomanada, i ensems, portant al cor la preocupació per totes l’Esglésies del món.
Salud a tots i a cadascú des del fons del meu cor. Voldria que la meua salutació arribi a cada casa d’aquesta diòcesis i cadascuna de les persones que el Senyor ara em confia. Desitj que arribi a totes les famílies i especialment a les que viuen qualsevol tipus de dificultat. El meu salut vull que sigui manifestació de l’afecte d’un amic pels nens i per la joventut; que sigui expressió de la meva voluntat de compartir la responsabilitat amb els adults; que sigui veneració pels majors; que sigui proximitat pels malalts; que sigui amor preferencial pels desvalguts, i els pobres; vull que el meu salut sigui una oferta de diàleg per tot aquell que es cregui indiferent o inclús per aquell que es reconegui contrari.
Que ningú no se senti exclòs de la meua salutació, així com de l’amor i de l’afecte amb què el faig. Desitj que tothom sàpiga que estim i estimaré aquesta Església d’Eivissa i Formentera, reconeixent en aquest amor un reflex, maldament siga dèbil, de l’amor immens del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
Desitj expressar a tots i cadascun la meua sincera gratitud per la seua presència, veient en ella el preludi d’una intensa comunió i d’una lleial i generosa col·laboració recíproca amb tots aquells que el Senyor posa ara al meu camí, confiant-los a la meua cura pastoral.
2.- “Vobis enim sum episcopus; vobiscum sum christianus” (St. Agustí, Sermo 340,1). Som Bisbe per a vosaltres, som cristià amb vosaltres. Cristià amb vosaltres, som fill i membre de l’Església. D’aquesta Santa Mare he rebut el Baptisme i l’ensenyament de la fe.
Li estic profundament agraït al Sant Pare Joan Pau II, qui en la seua sol·licitud per totes les esglésies, ha volgut confiar-me aquesta porció del Poble de Déu perquè en ella faça de Crist cap, sense deixar per això de ser, alhora germà, amic i servidor de tothom. He tengut el privilegi de servir-lo de prop alguns anys del seu llarg i fecund pontificat i he après d’ell l’entrega sense reserves, el magisteri clar, la perseverància en la missió. En ell voldria inspirar-me en el meu servei pastoral a les illes Pitiüses.
Després del Sant Pare, el meu agraïment va també als seus col·laboradors, alguns d’ells presents avui en aquesta catedral, començant per Mons. Leonardo Sandri, Substitut de la Secretaria d’Estat, el qual ha tengut la bondat de conferir-me l’ordenació episcopal. Ell em rebé fa gairebé onze anys a Roma i ell em lliura, ordenat bisbe, a aquesta església particular. Particularment apreciï la presència de dos senyors bisbes tan vinculats al Sant Pare Joan Pau II: Mons. Piero Marini, mestre de celebracions litúrgiques del Summe Pontífex, el qual l’ha acompanyat en els moments més sacres del seu ministeri, i Mons. Stanislaw Dszwizs, el qual ha estat tan a prop d’ell, un fidel secretari personal, primer a Cracòvia i després quasi vint-i-set anys a Roma. Mons. Estanislau, aquesta Església d’Eivissa, amb el seu pastor al front, desitja la prompta elevació als altars del servent de Déu el Papa Joan Pau II. Un esment especial mereixen els companyons i amics de la Secretaria d’Estat, particularment els components de la secció de llengua espanyola.
La meua gratitud també a l’Església diocesana de la qual provenc, aquí representada pel Senyor Arquebisbe, Mons. Agustín García-Gasco, y alguns preveres i fidels. Quantes coses he rebut de l’Església valentina al llarg de tota la meua vida! Ara em seran, sens dubte, de tanta utilitat en la meua nova missió. Així mateix l’estenc als altres bisbes presents i, molt particularment, al Senyor Cardenal Ricard Maria Carles Gordó, Arquebisbe emèrit de Barcelona, rector meu els anys de la meua infantesa i qui llavors em conferí l’ordenació sacerdotal fa ja quasi vint-i-tres anys. En ell admir tantes dots de sacerdot i bisbe i m’alegra profundament la seua presència com a coconsagrant en aquesta celebració.
Una menció especialíssima mereix la meua família, aquí present per lliurar-me a aqueixa nova família que és la diòcesi d’Eivissa, la qual avui em rep com al seu Bisbe. El meu record emocionat va per al meu pare. He sentit molt la seua espiritual presència en aquesta celebració. Sé quant li hagués agradat acompanyar-me físicament en aquesta circumstància amb el seu afecte paternal i la seua oració d’home cabal, fort i creient, però estic segur que això no em manca des que se’n anà d’aquesta vida a l’eterna sense tenir el consol de la meua companyia i la meua darrera benedicció davant del seu féretre. Déu l’ha pagat amb escreix fent que puga contemplar aquest dia des de l’eternitat.
A la meua mare, als meus germans i les meues cunyades, als meus nebots, font de tanta alegria, tot el meu afecte i agraïment per l’escalfor i estimació que sempre m’han donat i em seguiran donant. Som una família cristiana i em sent molt honorat i content d’ella.
La meua vida ha anat desenvolupant-se acompanyat per tants amics. Són tots un do del cel, al qual n’estic molt agraït. Estic content en veure-us a tants avui amb jo.
En la meua existència fins ara m’han acompanyat sempre tants religiosos. Vaig començar la meua formació al Col·legi de les Germanes de la Doctrina Cristiana, vaig seguir amb els germans de La Salle, vaig col·laborar en els meus anys d’universitat amb les Germanes de la Caritat de Santa Anna i entre elles nasqué la meua vocació sacerdotal, i he treballat amb les Germanetes dels Ancians Desemparats en aquests darrers anys. Mitjançant aquestes congregacions he conegut i valorat la vida religiosa en l’Església, apreci que estenc a tants instituts religiosos, especialment als presents a Eivissa i Formentera, els quals ja vaig tenir l’oportunitat de trobar fa uns mesos i els quals m’acolliren amb tanta d’amabilitat.
La meua estimació per la vida parroquial nasqué a la parròquia de Sant Pere Apòstol del meu poble, avui representada per Mn. Ernest Orts, el qual treballa en ella des de fa quasi mig segle.
Cresqué, com no podia ser d’altra manera, a la parròquia de Sant Antoni Abat de Cullera, on vaig ser quatre anys vicari, i s’ha anat estenent en els vint anys posteriors a les parròquies de Costa Rica, Marroc, Moçambic i Roma, on he col·laborat d’alguna manera. Amb aquesta història, veig amb tanta simpatia el treball parroquial que es fa a Eivissa i Formentera.
Avui a l’Església floreixen també els moviments apostòlics. També amb alguns d’ells he tengut possibilitat d’entrar en contacte. Per a ells la meua salutació afectuosa, amb l’esperança de que també en aquesta església local tenguen el seu lloc per a l’edificació del Poble de Déu.
3.- Després de serveis prestats a altres llocs dins l’única Església de Crist, venc ara a l’Església d’Eivissa, sentint-m’hi ja part d’ella, per estimar-la amb totes les meues forces. El desig de conèixer-vos, que l’Esperit de Déu ha suscitat en jo des del dia del meu nomenament, s’ha fet avui realitat.
El fet de trobar-me aquí entre vosaltres i per vosaltres no és una decisió meua, sinó fruit del designi de Déu, el qual d’aquesta manera ha volgut donar curs als meus passos. La voluntat divina, manifestada a través de la decisió del Papa, m’ha portat, diré, fins aquí.
Des del primer moment de la meua arribada a Eivissa m’he sentit acompanyat de les oracions de molta gent. El temor del qui comença un nou ministeri es veu transformat en un sentiment de serenitat interior i de confiança en allò que Déu disponga, gràcies a l’ajut sobrenatural de la pregària de tants de germans i de germanes. Comprenc que la pregària és tan necessària que cap altra activitat hi ha més important en la vida d'un Bisbe que la pregària. Serà, per tant, el meu desig que els sacerdots i els fidels, tots, hòmens i dones de la meua diòcesi portin vida d’oració, per tal que l’Església es manifesti com una escola on, per l’oració, puga contemplar-se l’amor del Pare, el rostre del Fill i la força transformadora de l’Esperit Sant.
L’oració, es també, expressió de santedat. Direm, idò, que és l’enfocament genuí de cada cristià. Els sants ens ensenyen com aquesta traça del cultivar l’esperit d’oració és comesa possible i bella. La Santedat personal de cadascú alimenta la santedat de tota l’Església. Heus aquí, cap a on ha d’orientar-se el nostre itinerari pastoral. Consagrats pel baptisme no podem contemptar-nos amb una vida mediocre, sinó que és just que aspirem a les metes més altes de la Santedat.
4.- Començant solemnement el meu ministeri episcopal contempl amb admiració l’Església d’aquestes illes, benvolguda per Déu. Aquesta admiració neix de la realitat espiritual que està present i que es funda en el patrimoni espiritual de la cultura cristiana. Amb un coneixement que anirà desenvolupant-se a mesura que passi el temps, em complau ara sentir-me molt a prop de les obres de caritat i d’ensenyança, de l’impuls evangelitzador i missioner dels sacerdots, dels religiosos, dels catequistes i d’altres fidels laics, per l’atenció oferta a les persones que han vengut de fora, pel camí ecumènic que heu emprès. Desitj per això expressar la meva admiració per l’obra generosa dels meus predecessors, gràcies a la qual avui reb una església local viva.
És veritat que el fenomen del secularisme desdibuixa la tradició més autentica del nostre poble. Veim com es difon la indiferència religiosa, alguns viuen com si Déu no existís. Però aquest fet no ha de ser causa de desànim per a nosaltres, creients en Crist Jesús, ans ha de portar-nos a un compromís més ferm, sabent aprofundir el seu missatge, per tal de fer mes fecund i renovat el tresor de la nostra fe. Per això, serà necessari un amor apassionat per la Paraula de Déu, com també mantenir una intimitat i un tracte freqüent amb Jesucrist, el qual ens ho proporcionarà amb tota seguretat, la recepció dels sagraments, l’oració i la vida segons els manaments de l’Església.
Naturalment també serà necessari un renovat dinamisme missioner, donant sempre i en tot lloc testimoni dels valors de l’Evangeli. Com ensenya el Papa Joan Pau II: “la fe es reforça trametent-la” (RM2). No pot la nostra Església d’Eivissa renunciar a un tal compromís. Per tant, els nostres deures espirituals i pastorals no poden reduir-se a tenir cura tan sols dels qui ja participen de la vida de l’Església, sinó que han d’estar oberts a aquells que, sense saber-ho o sense acceptar-ho, estan destinats a conéixer i estimar Jesucrist, tant mitjançant el nostre testimoni personal com la nostra activitat específicament evangelitzadora.
5.- En aquesta tasca d’intensificar la vida cristiana, d’empènyer l’acció missionera i de servir l’home i la societat tots som responsables, segons els variats i complementaris estils de les vocacions. Una paraula especial en aquest punt he de dirigir als sacerdots, ja que de vosaltres depén el present i el futur de nostra Església diocesana. Estimats germans en l’únic sacerdoci de Crist: Us assegur el meu afecte, la meua admiració i gratitud per l’entrega i l’esforç apostòlic del vostre ministeri. Vull que les meues paraules a vosaltres siguen d’animació i esperança perquè no perdeu mai el bon ànim, ni us aturin el cansament ni les dificultats.
També a vosaltres, religiosos, que amb tanta dedicació us heu entregat a les obres diocesanes; a les associacions de caritat o d’ensenyança, teniu part en la responsabilitat de fer créixer la nostra Església d’Eivissa i Formentera.
Desitjaria, i hi dedicaré tot el meu esforç, que els laics, individual i col·lectivament, se sentin corresponsables de la missió de l’Església. Estau cridats tots, estimats germans i germanes, a contribuir a la santificació del món i a fer visible el Crist, amb el testimoni de vida, amb el fulgor de la fe, de l’esperança i de la caritat. Sapigueu que vosaltres també sou Església.
6.- Un apremiant problema de la nostra Església Diocesana és la manca de vocacions. A tots ens correspon encendre una flama d’esperança en aquest sentit. La responsabilitat comença pel compromís en l’oració (Mt 9,38), demanant al Senyor que ens enviï obrers a les seues messes. Abans de res, abans d’estudiar les causes i posar-hi remei, preguem tots, perquè a partir de l’oració i amb referència a ella, es puga anar endavant en aquest aspecte. Donem vida a una intensa campanya d’oració per les vocacions, una pregària confiada, constant, personal i comunitària, que impliqui tothom.
7.- Concloc aquestes paraules confiant també el meu ministeri a Eivissa a la Mare de Déu, la qual conservava en el seu cor el misteri de Crist (cf. Lc 2,5) i el seguí després amb amor i fidelitat fins a la creu, des d’on se’ns donà com a Mare.
Arribant a aquesta ciutat, destaca sobre tots els terrats el campanar d’aquesta Catedral, on es custodia la imatge de la Mare de Déu de les Neus. Ella ens mira i parla al seu Fill diví de nosaltres.
A ella li dic: “Vós, Maria, que vetlau pels vostres fills des de la casa més alta de la ciutat, protegiu els vostres fills, les nostres famílies, les nostres parròquies, les nostres illes. Sigueu un senyal clar d’esperança per a tots, intercediu per cada u de nosaltres, perquè el nostre camí com a Església siga sempre un seguiment gojós de Jesucrist i tenga sempre com a destinació la Santíssima Trinitat”. |
