Estimats germans en el sacerdoci,

amats religiosos i religioses,

fidels tots molt estimats en el Senyor.  

1. Introducció. 

Santa Maria, la Mare de Déu i de l’Església, dona evangelitzada i evangelitzadora, ha guiat el camí de l’Església a Eivissa i Formentera. Quan el vuit d’agost de 1235 les tropes cristianes entraren a Eivissa, pensaren de seguida a complir la promesa abans feta de dedicar el primer temple a la Verge Maria. Més de set segles després, el nou d’octubre de l’any 1955 la nostra diòcesi d’Eivissa visqué una jornada inoblidable amb motiu de la Coronació Canònica de la Mare de Déu de les Neus. La vespra, i per primera vegada, la venerada imatge que presideix l’altar major del primer temple diocesà sortí en processó des de la Catedral fins a la parròquia de Santa Creu. La portaven a muscle els hòmens d’Acció Catòlica; presidia la comitiva el meu venerat antecessor, Mons. Antoni Cardona Riera, de santa memòria, i l’acompanyava un gran nombre de devots. En arribar el seguici al barri de la Marina, una gentada rebé la Mare de Déu amb aplaudiments entusiastes i –segons conten les cròniques de l’època- l’acompanyà fins al nou temple parroquial. Entendreix recordar com les mares aixecaven els seus fills petits perquè rebessen la benedicció d’aquella que és Mare nostra o invitaven els majors a que amb la mà li donassen besades. Eren expressions d’un fervor popular que caracteritzava i ha de seguir caracteritzant els fills i filles d’Eivissa i Formentera, hòmens i dones de profunda tradició catòlica que vertaderament feien realitat aquella frase de l’Himne del Centenari composat pel benemèrit Mons. Isidor Macabich: “No passi nit ni dia, sense fer-vos pregàries i llaor”. 

El dit dia de la Coronació, a les quatre de la tarda, la venerada imatge sortí des de la parròquia de Santa Creu, envoltada de salves d’aplaudiments i altres expressions d’amor, fins al lloc assenyalat per a la Coronació. Acabada una solemne Missa de Pontifical, oficiada pel Nunci Apostòlic a Espanya, Mons. Hildebrando Antoniutti, i després de la lectura de la Butlla Pontifícia que concedia la Coronació Canònica, foren col·locades sobre els caps de la Mare de Déu i de l’Infant sengles corones d’or, confeccionades amb l’aportació de tants fidels de la diòcesi, com a expressió de l’amor que sentien cap a la seua patrona i els noms dels quals es custodien a un llibre al retaule major de la Catedral. 

Fou realment un dia gloriós per a Eivissa. Un dia d’aquells que fan història. Un dia el significat del qual no pot caure en l’oblit. Per això ara, cinquanta anys després, hem de reviure els sentiments que animaren els fidels de llavors a fomentar amb aquella celebració l’amor i la devoció a la Mare de Déu, que acompanya el caminar de l’Eivissa cristiana. 

He volgut, idò, que aquesta efemèride no passi desapercebuda per a la nostra diòcesi i desig, per tant, invitar-vos, estimats sacerdots, religiosos i religioses i fidels tots, a celebrar amb diversos actes aquest moment del nostre caminar com a Església particular. Voldria que el fervor i l’amor de fa mig segle romanguessen vius com llavors i que, sota l’empara i la mirada misericordiosa de la nostra patrona, caminem per les sendes de la justícia i la pau, del servei al proïsme i de la caritat fraterna fins a l’encontre gojós amb el Senyor.  

2. Quin sentit té el record dels esdeveniments? 

Per al creient, la història té importància perquè amb l’Encarnació Déu mateix ha pres la nostra carn i ha entrat a la història. En certa manera, podem dir que la història es converteix en el lloc on Déu surt a l’encontre de l’home, de tot home, per allargar-li la mà i fer-lo partícep de la seua salvació. 

El poble d’Israel, el poble de l’Antiga Aliança, enmig de les seues vicissituds trobà en la celebració de la memòria de les intervencions de Déu en la història força per perseverar en la seua fe i confiança en el Senyor, encara que hagués de viure en captivitat o a l’exili. Recordant les meravelles que Déu féu a favor seu, mantengué la seua esperança i salvaguardà la seua identitat com a poble elegit. Resulta encara commovedor recordar com es celebrava el record de la nit de la creació del món, l’evocació de la promesa feta a Abraham i al seu llinatge i, molt especialment, la memòria de la nit santa de la Pasqua, quan els israelites es veren alliberats de l’esclavatge d’Egipte i es posaren en camí cap a la terra promesa. 

En aqueix esperit, el Nou Testament ens presenta com els primers cristians celebraven setmanalment en el diumenge la vertadera i definitiva Pasqua, la Resurrecció del Senyor, amb la celebració de l’Eucaristia, la qual commemora i reviu el misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist, el nostre Salvador. De llavors ençà, l’Església no ha deixat de celebrar així el memorial de la nostra redempció. 

També a la vida ordinària de les persones, el record dels esdeveniments de la nostra vida és motiu d’alegria i mou a distintes celebracions; així, festejam els nostres aniversaris, els matrimonis festegen les bodes de plata, d’or o de diamant, o també, per exemple, les institucions públiques o privades rememoren els seus naixements amb diverses activitats, tendents a dinamitzar els principis que les feren nàixer. Aquestes celebracions tenen un paper important i significatiu en la vida dels individus i de les comunitats. 

El temps, idò, estimats germans, és important a la vida de les persones. Respecte això, em complau ara recordar allò que escrivia el Servent de Déu el Papa Joan Pau II a la Carta Apostòlica Tertio Millenio Adveniente, al número 10, on diu: Al cristianisme el temps té una importància fonamental. Dins de la seua dimensió es crea el món, al seu interior es desenvolupa la història de la salvació… En Jesucrist, Verb encarnat, el temps arriba a ser una dimensió de Déu, el qual en si mateix és etern. D’aqueixa relació de Déu amb el temps naix el deure de santificar-lo.  

3. El compliment d’una profecia: Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. (Lc 1, 48) 

En deixar l’àngel Gabriel la casa de Natzaret, després d’anunciar que havia arribat el moment culminant, és a dir, que el Verb s’havia fet carn dins les entranyes puríssimes de la Verge Maria, Ella, gairebé contagiada pel misteri d’amor present al seu si, es posa en camí per manifestar el fruit de l’amor: estimar i servir. Quan Maria i Elisabet es troben té lloc una escena que mai cap pintor no podrà descriure en la seua radicalitat: les dues dones, il·luminades per l’Altíssim, pronuncien unes vibrants paraules, a les quals el temps ha donat la raó i ha descobert la seua profunda veritat. Si Elisabet exclama: Beneïda tu entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre! (Lc 1, 42); Maria, per la seua part, respon amb el Magnificat (Lc 1, 48-53), on entre d’altres coses anuncia: Des d’ara totes les generacions em diran benaurada. I així ha estat al llarg dels segles i així serà fins al final de la història. 

Com pot ser que una al·lota senzilla, d’un poble quasi desconegut en la seua època, haja pogut traçar un quadre tan exacte de la història? L’explicació rau en què Maria, dona de fe, veu les coses des de l’òptica de Déu: la fe audaç i total de la Verge el matí de l’Anunciació la dota d’un coneixement que brolla de l’essència mateixa de la Veritat, aqueixa Veritat que l’ha posseïda i a la qual ella s’ha entregat: mirant la història amb la mateixa mirada de Déu, no té por de dir l’anunci gojós del Magnificat. Gran misteri el de la fe! Oculta les coses als potents i les revela en la seua veritat als senzills. Déu elegí Maria perquè era senzilla, humil, pura, sense orgull ni doblec i així ella ens ha ensenyat més del que ens poden ensenyar mil biblioteques. Maria cregué, es féu esclava del Senyor i la fe li féu veure en profunditat i el seu Magnificat, pronunciat per primera vegada a quasi dos mil anys de distància dels nostres dies segueix essent la més alta i exacta lectura de la història. 

I en aqueixa història, les generacions, una darrere de l’altra, hem felicitat Maria. Tenia raó l’humil al·lota de Natzaret quan, moguda per l’Esperit Sant, digué: Des d’ara totes les generacions em diran benaurada. Milers de catedrals, santuaris, temples i ermites s’han aixecat en el seu honor; multitud de celebracions al llarg dels dos mil·lenis passats fins ara han felicitat Maria. En aquesta successió de felicitacions a Maria, fa ara cinquanta anys els eivissencs i formenterers li col·locaren una formosa corona i nosaltres avui ho recordam i celebram amb ànim agraït i de fe.  

4. Què significa la coronació? 

Si volguéssem respondre aquesta pregunta, podríem dir senzillament que és un acte d’amor, d’amor mesclat amb la veneració, amb el respecte, amb l’admiració. Fa uns dies, contemplant l’esplèndid mosaic de la basílica de Santa Maria in Trastevere, a Roma, i meditant les celebracions que se’ns acosten, davant d’aquella magnífica escena en què se’ns presenta a Jesucrist gloriós, mirava amb renovada admiració la tendra figura de la Mare de Déu coronada que apareix a la seua dreta. L’anònim autor d’aquella esplèndida obra d’art sabé plasmar en les tessel·les de pedra la mirada complaguda de Jesús davant de la Mare coronada, una corona conquistada amb les armes de la fe, l’esperança i la caritat i que, precisament per això, és immarcessible. 

Aquest mateix gest de coronar la Mare és el que els fidels de la diòcesi d’Eivissa feren fa mig segle i ara nosaltres ens disposam a renovar. Els fidels eivissencs i formenterers, en coronar la Mare de Déu de les Neus proclamaren algunes veritats que en aquesta ocasió voldria recordar, perquè la seua evocació ens moga cap a la perfecció en la vida cristiana. 

a)     La corona és símbol de reialesa: Maria és invocada per la pietat popular dels cristians com “Reina i Mare de misericòrdia”. Al llarg dels segles, la corona a la testa dels monarques ha significat el seu poder. Al cap de la Mare de Déu ens recorda que ella és l’”omnipotència suplicant”, aquella que, en virtut de la seua íntima relació amb Crist, intercedeix per nosaltres i ens abasta, si ho demanam amb confiança, aquelles gràcies necessàries per al nostre bé. Per això, davant de la Mare de Déu coronada podem exclamar amb raó: Salve Regina, Mater misericordiae, vita, dulcedo et spes nostra, salve. 

b)    La corona és també l’expressió de la culminació d’una obra. En la Verge Maria la corona ens manifesta que en ella Déu ha culminat la seua obra, ja que ella és la criatura més perfecta; que en ella, Immaculada des de la seua concepció, Totasanta la resta de la seua vida, Déu ha vençut. La perfecció desitjada per Déu per a la creació arriba a la seua realització més plena en Maria. La corona és també, idò, una proclamació de la perfecció de Maria Santíssima. 

c)     La corona és també un premi, un guardó, una recompensa. La Verge Santíssima ha rebut de Déu una gràcia singular a la qual ha correspost amb la santedat de la seua vida, tota ella entreteixida de fidelitat en les proves, d’esperança en les promeses, de caritat en l’obrar. Ella es comprometé en el matí gojós de l’Anunciació a ser l’esclava del Senyor, la serventa entregada, la contemplativa ardent. Per això, en haver conclòs la seua missió rebé la corona de glòria que no es marceix. 

d)    La corona és així mateix un signe de la victòria. Ell llibre de l’Apocalipsi ens presenta la lluita entre la bèstia i la dona. En aqueixa escena l’Església ha vist sempre una representació del triomf de la Mare de Déu sobre el mal, sobre les temptacions del maligne. Vencedora, pot dir amb sant Pau: He combatut bé el combat, he corregut fins a la meta, he mantengut la fe, ara m’espera la corona merescuda. Aqueixa corona, en el cas de la Mare de Déu, està representada en la corona que els eivissencs i formenterers fa cinquanta anys col·locaren en el cap de la Mare de Déu de les Neus i nosaltres, amb les celebracions d’enguany, idealment tornam a posar-la. 

e)     La corona és signe d’esperança. Jesucrist adverteix els seus deixebles: Confiau: Jo he vençut el món (Jn 16, 33). El futur és Crist. Ell és la destinació darrera de la història, encara que a vegades els esdeveniments poguessen fer pensar el contrari. Aqueixos esdeveniments només poden donar corones contingents. La corona gloriosa de la Mare de Déu és imperible i expressió de que el camí que recorregué i les opcions que féu condueixen a Crist i, en Crist, a la Trinitat. En aquest respecte, la Constitució Apostòlica Munificentissimus Deus del papa Pius XII sobre el dogma de l’Assumpció de la Mare de Déu al cel diu així: Acabat el curs de la seua vida terrenal, fou portada a la glòria celestial i elevada al tron pel Senyor com a Reina universal, per ser conformada de forma més plena al seu Fill, Senyor dels Senyors i vencedor de la mort i del pecat (AAS 42, 1950). La Mare de Déu coronada és una crida a l’esperança en Crist, el qual no defrauda, de fidelitat a ell i d’adhesió al seu missatge. 

Altres signes poden atribuir-se també a la corona: el del martiri, el de la grandesa, de la lluentor i de l’esplendor. Acostant-nos a ells trobarem motius per comprendre millor el significat de la Coronació de la Mare de Déu, de la seua importància per a la nostra vida cristiana i, sobretot, allò que expressa de la santedat de la seua vida i de la crida a la nostra santificació personal.  

5. Fruits i conseqüències de l’evocació de la Coronació de la Mare de Déu de les Neus. 

El Concili Vaticà II ens ensenya que la Verge Maria és model per als cristians i per a l’Església. A la nostra diòcesi la Mare de Déu coronada de les Neus, Santa Maria d’Eivissa, es converteix en un preciós model a imitar en el nostre camí de deixebles de Jesucrist, Mestre de tota perfecció. Per això, imitant-la a ella, i davall la seua maternal protecció podrem abastar també nosaltres la corona de glòria que no s’esmustisssa, segons la coneguda expressió paulina abans citada. Vejam alguns trets característics de la Verge Santíssima per tal d’aplicar-los a la nostra vida personal i eclesial. 

a)    Maria, evangelitzada, és model per a nosaltres. El matí de l’Anunciació la Verge Santíssima, l’humil donzella de Natzaret, fou evangelitzada per l’arcàngel Gabriel, tramès per Déu per donar-li la bona nova de que, amb la col·laboració d’ella, el Verb s’encarnaria en el seu ventre i la salvació promesa al principi de la història humana tacada pel pecat (Cf. Gn 3, 15) anava a ser una realitat. Maria és evangelitzada i acull l’anunci de l’àngel amb gratitud, humilitat i confiança. També nosaltres, estimats germans, som contínuament evangelitzats per Déu a través de l’Església. Els sentiments de Maria ens ajuden a acollir l’evangelització, és a dir, a rebre la Bona Nova que Déu ens vol contínuament comunicar, amb la mateixa actitud de la Verge de Natzaret. 

En un moment de la història en el qual el secularisme i la indiferència religiosa estan tan estesos; en què tantes veus fan difícil escoltar l’autèntica veu de Déu, l’únic que és capaç de donar vida i de donar-la a bastament (Cf. Jn 10, 10), la Mare de Déu evangelitzada pot ser un model per animar-nos a conèixer més la nostra fe, a acollir les seues veritats, a fer les nostres opcions de vida. 

Prego a Déu que la celebració d’aquestes Bodes d’Or de la Coronació canònica de la Mare de Déu de les Neus siga un moment per ser evangelitzats, perquè la nostra fe no s’endormisqui ni s’adormi, ans progressi contínuament i puguem donar raó de la nostra esperança en la vida eterna (1Pe 3, 15) davant dels nostres germans, hòmens i dones d’aquest moment. Ser evangelitzats suposa també participar de les distintes activitats formatives de les nostres parròquies, grups i moviments eclesials. Que siga un moment de vertadera evangelització, de nova evangelització en els seus mètodes, en el seu ardor, en la seua extensió. Que a les nostres parròquies tothom, sacerdots i fidels, senti el desig de rebre amb renovat entusiasme la Paraula de Déu. En un moment tan ple de reptes i interrogants sobre el futur de la humanitat, quan pareix que l’esperança decau, la inseguretat en totes les seues expressions creix arreu, fa falta recuperar la confiança en Déu, el qual mai no ha abandonat els seus fidels. Fa falta posar-se en actitud de ser evangelitzats contínuament perquè els esbarzers, els cards o la pols del camí (Cf. Mt 13, 1-23) no impedeixin que creixi en nosaltres la bona llavor de l’Evangeli que fou sembrada en el camp fecund de la nostra existència. És el moment d’intensificar, de totes les maneres possibles, la recepció de l’Evangeli en cadascú de nosaltres. 

Desig que les parròquies de la diòcesi, els moviments apostòlics i noves comunitats presents, així com les diverses institucions eclesials diocesanes de què disposam, posin en marxa la “imaginació de l’evangelització” i que els fidels tots s’acullin a aqueixa ajuda per créixer en la fe. És tal vegada el moment d’evangelitzar de nou els catequistes i altres agents de pastoral perquè puguen portar a terme amb més eficàcia la seua missió; és el moment de revitalitzar o crear on no n’hi haja, els consells parroquials i arxiprestals de pastoral, germen del Consell Pastoral Diocesà, perquè la força de l’evangelització s’estenga més i més a les nostres terres insulars. 

b)    Maria evangelitzadora, model per a nosaltres. Tantes hagué conclòs el diàleg amb l’arcàngel Gabriel, la Mare de Déu es posà en camí i anà fins a la casa de la seua cosina Elisabet (Cf. Lc 1, 29-20), com ens ensenya l’Evangeli. Allí Maria li anuncià les meravelles de Déu. I així les dues dones es fongueren en una abraçada, expressió d’alegria per haver rebut la Bona Nova. 

Una vegada evangelitzats hem de ser evangelitzadors. Vivim uns temps en els quals és necessària una nova evangelització, nova en els seus mètodes, el el seu ardor, en les seues expressions. Evangelitzar no és anunciar una idea, una teoria o una ideologia, car aquestes no són capaces de salvar l’home. Evangelitzar és anunciar una persona, Jesucrist, que ens estima i ens salva i contínuament vol fer-nos sentir la seua veu amiga, la qual demana entrar al nostre cor, a la nostra vida. El millor servei i de més preu que els cristians podem prestar en aquest moment a la societat és evangelitzar.