1.      Avui, vuit d’agost, dia gran per a Eivissa i Formentera, ens recorda com en aquesta mateixa data, en la qual el calendari romà celebra el màrtir Sant Ciriac, entraren en 1235 les tropes cristianes en aquesta vila i la conquistaren per a la Corona d’Aragó, davall la guia del llavors arquebisbe electe de Tarragona, Guillem de Montgrí, amb l’ajut de l’infant Pere de Portugal i Nunó Sanç, comte del Rosselló. Ells portaren la fe cristiana, la qual des dels primers segles de la nostra era ja havia estat present en les nostres illes. La fe cristiana, idò, és una antiquíssima arrel de la identitat pitiüsa i el vuit d’agost ens ho fa present. 

2.      Mentre l’ambient festiu i relaxat, propi d’aquest dia, ens convida al faust i a l’alegria, l’Evangeli de Sant Mateu que acabam d’escoltar ens diu: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans... Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà (Cf. Mt 10, 17-22) El contrast és gran. A més de la festa històrica, avui es presenta a la nostra consideració el martiri de Sant Ciriac, un martiri causat per creure en la promesa del Senyor, fiar-se de la seua Paraula i ordenar la seua vida segons ella.

En el passatge proclamat de l’Evangeli de Mateu (Mt 10,17-22), el bon Jesús adverteix els seus deixebles que la fidelitat a l’Evangeli comporta dificultats i persecució. Mes per al bon Jesús allò que importa en la persecució no és el costat dolorós del patiment, ans el costat positiu del tesimoni: i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. La persecució és una oportunitat per donar testimoni de la Bona Nova que Déu ens porta. Fou l’acontès amb Sant Ciriac i amb tota la plèiade de màrtirs que sempre ha acompanyat el caminar de l’Església. El martiri és una forma de viure el cristianisme que pertany a la seua mateixa essència i al qual, per tant, no podem renunciar ni descartar.

Davall l’altar major de l’església romana de Santa Maria in Via Lata es conserva el sepulcre d’aquest màrtir. Cèlebre diaca, fou molt conegut per haver-se dedicat a ajudar els cristians condemnats a treballs forçats; fou martiritzat per ordre de l’emperador Maximià Hercul·li en la Via Salaria. El papa Sant Marcel traslladà la seua sepultura a la Via Lata. La vida de Sant Ciriac fou un reflex de la preocupació constant de l’Església de Roma per promoure l’assistència als necessitats. Sant Ciriac és, idò, un bell testimoni de com la fe cristiana s’expressa en un servei generós, encara que de vegades arriscat, als germans. Un servei inspirat en l’amor a Déu, el qual s’estén naturalment en l’amor als altres, especialment als més necessitats, maldament la seua realització ens costi la vida. 

3.      La vinculació entre el dia de la memòria litúrgica de Sant Ciriac i la victòria de la host cristiana ha creat, idò, un lligam estret entre aquest sant i nosaltres.

Quan les tropes es feren amb les nostres illes en 1235 es diu que entonaren el Te Deum, per donar gràcies a Déu per haver permès que arribassen fins aquí, portant amb elles una manera de viure que certament enriquí les Pitiüses. N’eren dipositaris i ens deixaren unes lleis, uns costums, una llengua, una cultura i, per damunt de tot, la fe cristiana. Monsenyor Isidor Macabich ho descriu sintèticament i modèlica: Fe, llengua i llibertat (Cf. Himne a Nostra Dona Santa Maria d’Eivissa). La celebració, idò, d’aquesta festa cada any ens ha de moure a entonar també el Te Deum, agraïnt a Déu allò que han set les nostres illes en aquestos 776 anys, amb les seus llums i també amb les seues ombres; alhora que constitueix una oportunitat privilegiada per enfortir la identitat de la nostra comunitat i afermar el nostre compromís perquè aqueixos valors, tan nostres, no desapareixin, ans segueixin configurant la nostra identitat i la nostra manera de viure. Com a creients és, idò, una bona ocasió per promoure, amb renovat entusiasme, la nostra presència en un territori on podem aportar les riqueses de la fe i les conseqüències de la seua vivència. 

4.      El 8 d’agost de 1235 les Pitiüses recobraren el seu caràcter cristià, el qual arriba fins al dia d’avui: els nostres pobles prenen noms de sants, les seues festes determinen el calendari festiu de les nostres illes, la fe motiva les millors obres d’art que posseïm, apareixen les obres de caritat, assistencials i educatives pròpies de la religió catòlica, moltes famílies es formen en les virtuts derivades del matrimoni contret indissolublement entre un home i una dona, es defén la vida en totes les seues fases, les gents creuen i prosperen davall el signe de l’amor de Déu, els grans hòmens del món de la cultura tengueren la seua inspiració en el cristianisme.

Amb les necessàries adaptacions, derivades del discurs del temps i la positiva evolució en tants aspectes, aqueix és el nostre món, del qual ens sentim satisfets i el qual hem de preservar i oferir al conjunt de persones i pobles que entren en contacte amb nosaltres.

Aquí tenim les parròquies, comunitats de pedres vives que són els fidels, assentats en aqueixes pedres que formen els nostres temples, molts d’ells de notable valor històricoartístic i, les parets dels quals, començant per les d’questa Catedral i arribant a cada església, són també braços que acullen tota persona en els moments ordinaris i també en els moments forts, com són les bodes, batiars, comunions, confirmacions i enterraments. Reben els fidels quan naixen, els acompanyen al llarg dels seus dies i els despedeixen en acabar el seu pelegrinatge terrenal. La pertinència, proximitat, col·laboració i vida en la parròquia és un element fonamental per preservar la fe personalment i comunitària. Vivint i conservant la fe, tenint en compte l’absolut respecte a la llibertat religiosa i de consciència, es contribueix al progrés de la nostra societat. 

5.      Avui, 776 anys després d’aquella gloriosa data, és el nostre compromís que la llum vertadera que és Crist (Cf. Jn 1,8) i que ens portaren llavors i ha il·luminat les nostres illes, segueixi resplendint entre nosaltres. A aquesta responsabilitat som cridats tots els creients. 

La llum dissipa les tenebres. Per això, il·luminats per aqueixa llum vertadera som cridats a prestar el servei de fer que arribi a tothom, no com a presumits posseïdors de la veritat, sinó com a humils servidors i testimonis de Jesucrist. A les persones que dubten, que sofreixen, que no troben respostes als interrogants més profunds, a l’home que mira el futur amb por i timidesa, la fe i el testimoni de la comunitat cristiana han de fer-li present la plenitud de vida i d’esperança que brollen de Jesucrist. La vertadera resposta a les angoixes que afligeixen l’home es troba en deixar-se il·luminar per aqueixa claror. 

Viure i transmetre aqueixa llum de la fe és l’específic del cristianisme en la vida social en totes les seues facetes, tenint en compte que la fe no és una mera opinió buida de significat, per la qual no es paga el treball implicar-se. La importància de viure i transmetre aqueix compromís ens fa caure en el compte que renunciar a ell seria no prendre en la deguda consideració el testimoni del nostre patró, Sant Ciriac, i també renunciar a la història d’Eivissa i Formentera, la qual ha conegut els seus millors moments quan s’ha fonamentat en aqueixa fe. 

D’altra banda, la veritat de la fe és útil i vàlida per a tota persona. Els ensenyaments de la fe no tenen límits i estan oberts a tothom i a qualsevulla situació humana, sense distinció. Per això hem de sentir-nos tots responsables d’ella i procurar que la saviesa de l’Evangeli il·lumini tots els espais, evitant que la fe quedi relegada a espais i temps limitats, reduïnt les seues expressions a l’àmbit privat i impedint la seua presència en determinats aspectes de la vida social i pública. 

Que el record dels nostres origens i la intercessió dels nostres patrons, la Mare de Déu de les Neus i Sant Ciriac, ens ajudin en aquest camí.