|
Untitled Document
 |
|
|
| |
|
Febrer |
|
|
| |
dl. |
dt. |
dc. |
dj. |
dv. |
ds. |
dg. |
|
| |
|
|
1 |
2 |
3 |
4 |
5 |
|
| |
6 |
7 |
8 |
9 |
10 |
11 |
12 |
|
| |
13 |
14 |
15 |
16 |
17 |
18 |
19 |
|
| |
20 |
21 |
22 |
23 |
24 |
25 |
26 |
|
| |
27 |
28 |
29 |
|
|
|
|
|
| |
|
|
|
|
|
| |
|
|
| |
|
|
| |
|
|
| 5/4/2007 |
|
|
| 1. Ens trobam ajuntats en aquesta Santa Església Catedral el Bisbe i els preveres, amb els religiosos i religioses i fidels, per celebrar l’Eucaristia i beneir i consagrar els olis que, com a noves fonts de la gràcia sagramental, es difondran al llarg del pròxim any sobre tota la nostra Església a Eivissa i Formentera, per ser d’aqueixa manera, davall l’acció de l’Esperit Sant, reedificada, purificada i vivificada. El Dijous Sant l’Església celebra la institució de dos sagraments de la Nova Aliança: l’Eucaristia i l’Orde sacerdotal. Aquesta tarda, estimats preveres, a la comunitat eclesial que teniu confiada, celebrareu la Santa Missa, anomenada in Coena Domini, i en aquesta solemne ocasió els fidels seran animats a acostar-se, mitjançant la comunió i l’adoració, al misteri del Cos entregat i la Sang vessada per la salvació del món. Com a preludi, celebram aquesta missa crismal, amb la qual commemoram la institució del sacerdoci, la nostra passió més forta, la nostra forma de ser i estar a l’Església per a la vida del món. També en aquesta celebració ens acompanyen alguns fidels, i no podia ser d’altra manera, perquè vivim també per a ells, i ells, que tantes vegades ens envolten amb el seu afecte i toquen a la nostra vida per rebre ajuda i consol espiritual, esperen de nosaltres que siguem enterament sacerdots, mestres, liturgs i pastors, sense deixar per això de ser, com el Crist, germans i amics seus. L’Esperit Sant a la vida de Jesús2. L’Evangeli proclamat ens ha recordat aquelles solemnes paraules que Jesús, prenent-les del profeta Isaïes, pronuncià a la sinagoga de Cafarnaum: L’Esperit del Senyor és sobre meu, perquè ell m´ha ungit. M’ha enviat a portar el missatge gojós als desventurats, a anunciar als captius la llibertat i als cecs el recobrament de la vista; a posar en llibertat els oprimits, i proclamar un any de gràcia del Senyor (Lc 4, 18-19). El bon Jesús, ben conscient d’allò que l’Esperit Sant fa en la seua vida, afegí: Avui s’ha complert aquesta escriptura que acabau de sentir (Lc 4, 21). En efecte, l’Esperit Sant orienta la vida terrenal de Jesús cap al Pare. El Fill unigènit de Déu fou concebut en el si de la Verge Maria (Cf. Lc 1, 35) i es féu home. És també l’Esperit qui, davallant sobre Jesús en forma de colom al seu baptisme al Jordà, el manifesta com a Fill del Pare (Cf. Lc 3, 21-22) i, acte seguit, el condueix al desert (Cf. Lc 4, 1). Després de la victòria sobre les temptacions, Jesús comença la seua missió amb el poder de l’Esperit (Lc 4, 14), en Ell s’omple de goig i beneeix el Pare pel seu bondadós designi (Cf. Lc 10, 21) i amb la seua força engega els dimonis (Cf. Mt 12, 28; Lc 11, 20). En el moment dramàtic de la creu s’ofereix ell mateix en virtut del seu Esperit etern (Hb 9, 14), pel qual és ressuscitat després (Cf. Rm 8, 11) i constituït Fill de Déu en poder (Rm 1, 4). La tarda de Pasqua, Jesús ressuscitat diu als apòstols aplegats al cenacle: Rebeu l’Esperit Sant (Jn 20, 22) i, després de prometre’ls una nova efusió, els confia la salvació dels germans, enviant-los pels camins del món: Anau, idò, convertiu tots els pobles batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot allò que us he manat. I jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món (Mt 28, 19-20). La presència del Crist a l’Església de tots els temps i llocs es fa viva i eficaç en els creients per obra del Consolador (Cf. Jn 14, 26). L’Esperit és també per a la nostra època l’agent principal de la nova evangelització… construeix el Regne de Déu en el decurs de la història i prepara la seua plena manifestació en Jesucrist, animant els hòmens en el seu cor i fent germinar dins de la vivència humana les llavors de la salvació definitiva que es donarà al final dels temps (Tertio millennio adveniente, 45). L’Esperit Sant en el sacerdot, alter Christus 3. Aqueix Esperit vengué sobre cada u de nosaltres, estimats sacerdots, el dia de la nostra ordenació i ens fa capaços d’actualitzar l’obra i missió del Crist. Cada vegada que volguem reflexionar sobre el nostre sacerdoci serà necessari evocar aquella efusió de l’Esperit que està en l’origen del nostre ministeri. L’Esperit és sempre sobre l’Església, l’acompanya, la guia, la dirigeix i la santifica. Aqueix Esperit ens acompanya també avui i, amb consciència del seu segell inesborrable en cada u de nosaltres, renovarem les promeses que férem el dia de la nostra ordenació, quan la veu del Mestre, pronunciada per l’Església, ens constituí sacerdots, ministres i custodis de l’Eucaristia. Certament on es posa l’Esperit Sant hi ha una novetat. Sabeu que quan confirm a les vostres parròquies sempre deix aquesta idea als jòvens. En el nostre cas, la novetat fou que prenent-nos d’entre els hòmens, a continuació ens envià a ells com a sacerdots, com alter Christus perquè el món tenga vida i en tenga a bastament (Cf. Jn 10, 10). Ser alter Christus significa que ens hem d’integrar tant en el Crist que la nostra veu ha de ser la veu del Crist per als hòmens i per al món d’avui; les nostres obres han de ser les del Crist davant d’un món que, malgrat de vegades ho ignori, té necessitat d’Ell. Ser alter Christus i no altra cosa. Per això, el sacerdot del Nou Testament no és cridat a exposar una filosofia privada de la vida que ell haja ideat o llegit, sinó la Paraula que li fou confiada i que no pot en cap cas adulterar, com ensenya Sant Pau a 2Cor 2, 17: Perquè no som com la majoria que posen en venda la paraula de Déu, sinó que honradament parlam en el Crist a la presència de Déu, com a enviats de Déu. Com a sacerdot, jo no puc oferir les meues idees privades: som enviat d’altri, i això és el que dóna relevància al meu missatge: Som ambaixadors del Crist, com si Déu exhortàs per nosaltres, afegirà Sant Pau (2Cor 5, 20). El Sacerdot en l’edifici espiritual que és l’Església 4. La meta d’aqueix ressonar de la Paraula del Crist és la construcció d’un edifici espiritual en el qual les pedres es van encaixant. Aquí no es tracta, idò, d’activismes, sinó de deixar que el constructor, que és Déu mateix, vaja construïnt la seua casa, amb la nostra col·laboració, per ell desitjada. Per entrar en la construcció fa falta deixar-nos ajustar per al lloc on ens utilitzin; per això, no es tracta simplement de fer o ometre el que ens parega, sinó ser tallats per un Altre, és a dir, per Déu mitjançant la seua Església. A la construcció de l’edifici espiritual que és l’Església hi entram tots: preveres i fidels, cada u al seu lloc. Que n’és d’important que cada u, ajudat per la gràcia de Déu, descobreixi el seu lloc a la construcció, el seu lloc a l’Església! A un edifici si manquen algunes pedres, la construcció és imperfeta: aquell que és cridat a ser pedra d’aqueix edifici ha de deixar-se vincular a la totalitat. Si el lloc que correspon a cada u, siga sacerdot o seglar, no és ocupat, queda buit i l’edifici, obviament, resta per acabar. Dijous Sant, idò, dia per redescobrir el nostre servei, uns com a sacerdots, altres com a catequistes, agents de la caritat, animadors litúrgics, servidors del bé comú, etc. El Sacerdot en la gran família dels fills de Déu 5. Aqueix edifici es presenta també amb una altra imatge: la de la família, la gran família de Déu. Posats al front d’una porció d’aqueixa família, els preveres hem de tenir i aprofitar les virtuts elementals sense les quals una família no està unida. És feina nostra com a sacerdots mantenir unides les persones que són extranyes per l’origen, la formació, el caràcter i les circumstàncies de la vida. Per això, forma part de la nostra missió iniciar les persones en la capacitat de perdonar, de reconciliar, fomentar el respecte a l’altre en la seua alteritat, la paciència recíproca, la confiança mútua. També, i la vida n’és mestra d’això, en l’acceptació del dolor, bé siga físic o moral. Difícilment podrem complir aquesta comesa si nosaltres mateixos no ho hem après abans.La família –i nosaltres tots, preveres i seglars formam una mateixa família, la gran família dels fills de Déu- exigeix de cada membre la capacitat de sacrificar-se, de donar-se als altres pel sol motiu del vincle familiar. En el nostre cas, estimats capellans, el celibat forma part d’aqueixa entrega als altres. En el món actual el celibat és l’antítesi de la vida normal; no es tracta d’exercir una professió més entre d’altres, ans som cèlibes com a renúncia a un projecte de vida per deixar-se cenyir i guiar per un altre, per Jesucrist. No hem elegit nosaltres el sacerdoci viscut en el celibat com a manera de vida. És el Mestre qui ens ha cridat. Per això, per portar endavant el projecte de vida sacerdotal és necessari mantenir els ulls i l’atenció fixes en Ell.Com recorda en un escrit el cardenal Ratzinger: si retiram la vista d’ell, ens pot passar allò que succeí a Pere quan sortí a l’encontre de Jesús damunt les aigües: només la visió del Senyor pot contrarestar la força de la gravetat i pot fer-ho realment. Sempre som pecadors; però si ell ens sosté, les aigües de l’abisme perden el seu poder. Fixos els ulls en Jesús en la meditació assídua de la Paraula de Déu, l’oració de l’Ofici diví, la celebració quotidiana de l’Eucaristia, el recurs freqüent a la Penitència, la tendra devoció a la Mare de Déu, que segueix dient-nos, com als criats de Canà: Féu tot allò que us diga (Jn 2, 5). El record dels gestos de l’ordenació 6. Finalment, quan meditam avui, Dijous Sant, sobre el naixement del nostre sacerdoci ministerial, ens torna a la memòria el moment litúrgic tan suggestiu de la postració en terra el dia de la nostra ordenació mentre es canten les Lletanies. Aquest gest, de profunda humilitat i de sumisa obertura fou oportú per a predisposar el nostre ànim a la imposició sagramental de les mans, mitjançant la qual l’Esperit Sant entrà en nosaltres per realitzar la seua obra. Després d’haver-nos incorporat, ens agenollam davant del bisbe per ser ordenats i rebem d’ell la unció de les mans per a la celebració del Sant Sacrifici, els utensilis del qual rebérem mentre se’ns deia: Rep l’ofrena del poble sant per presentar-la a Déu. Pensa sempre el que faràs, reprodueix en tu el que commemoraràs i conforma la teua vida al misteri de la creu del Senyor. En recordar avui i sempre aquells gestos simbòlics, que indiquen la presència i l’acció de l’Esperit Sant, ens conviden a consolidar en nosaltres els seus dons, perquè és important deixar que Ell segueixi actuant en nosaltres i que nosaltres caminem sota el seu influx. Més encara, que siga Ell mateix qui actui a través de nosaltres. Quan ronda la temptació i decauen les forces humanes és el moment d’invocar amb més ardor l’Esperit perquè venga en ajuda de la nostra flaquesa i ens permeti ser prudents i forts com Déu vol. La Verge Maria, model del “sí” del prevere7. Estimats germans en el sacerdoci: la solemne invocació de l’Esperit Sant i el gest suggestiu d’humilitat fet durant l’ordenació sacerdotal ens recorden el fiat de l’Anunciació. En el silenci de Natzaret, Maria es fa disponible per sempre a la voluntat del Senyor i, per obra de l’Esperit Sant, concebeix el Crist, salvador del món. Aquesta obediència inicial recorre tota la seua existència i culmina al peu de la creu.El prevere ha de considerar sempre aqueix fiat de Maria, per deixar-se conduir, com ell, per l’Esperit. La Mare de Déu ens sostendrà en les opcions de pobresa evangèlica i ens farà disponibles a l’escolta humil i sincera dels germans, per percebre en els seus drames i en les seues aspiracions els gemecs de l’Esperit (Cf. Rom 8, 26); ens farà capaços de servir-los amb una clarivident discreció, per educar-los en els valors evangèlics; ella farà de nosaltres persones dedicades a buscar amb sol·licitud les coses de dalt (Col 3, 1), per ser així testimonis convincents de la primacia de Déu.La Mare de Déu ens ajudarà a acollir el do de la castedat com a expressió d’un amor més gran, que l’Esperit suscita per engendrar a la vida divina una multitud de germans. Ella ens condueix pels camins de l’obediència evangèlica, perquè ens deixem guiar pel Paràclit, més enllà dels propis projectes, cap a la total adhesió als designis de Déu. Acompanyats per Maria, sabrem renovar cada dia la nostra consagració fins que, sota la guia del propi Esperit, invocat confiadament durant l’itinerari humà i sacerdotal, entrem en l’oceà de la llum de la Trinitat.Que la Verge santíssima, venerada com a Mare de Déu de les Neus, Santa Maria d’Eivissa, davant la mirada maternal de la qual renovam les promeses sacerdotals i beneïm els olis sagrats, ens conduexi sempre cap al bon Jesús. Amén. |
|
|
|
| |
|
|
|
