Diada de Sant Jordi. 23 abril 2016

Un any més, gràcies a Déu, dins el temps pasqual, celebrem la festa de Sant Jordi, titular d’aquesta Parròquia. Amb aquesta ocasió, celebrant la seva festa contemplem la seva figura per aprendre d’ell el camí cristià que ell va recórrer, escoltem la Paraula de Déu, que aporta sempre ensenyaments bones i positives per a la nostra vida aquí a la terra, i celebrem l’Eucaristia, unint-nos més a Jesús que, a través de l’Eucaristia ens diu que vol estar proper a cadascun de nosaltres, a tots units que formem l’Església. I tot això perquè som cristians membres d’una comunitat parroquial.

Pocs són les dades que tenim d’aquest personatge, tot i que està clar que va ser un valent cavaller, martiritzat probablement a Lydda, Israel. Si la història és parca en dades biogràfiques, la llegenda ha «completat» la seva figura. Venerat des del segueixo IV, diversos països i llocs ho han triat com a patró: Grècia, Anglaterra, Portugal, Lituània, Gènova … Al segle XIII, la seva devoció va entrar a València, Catalunya i Aragó, que també el van escollir com a patró.

La llegenda més difosa de Sant Jordi és sens dubte la del drac, en la quin se’ns presenta al nostre sant com un soldat o cavaller que lluita contra un ésser monstruós (el drac) que vivia en un llac i que tenia atemorida a tota una població situada a Líbia. Aquest animal exigia dos bens diaris per alimentar-se a fi de no aproximar-se a la ciutat, ja que desprenia una pudor molt forta i contaminava tot el que estava viu. Al final va ocórrer que els ramaders es van quedar gairebé sense ovelles i van decidir que se li lliurés cada dia una persona viva, que seria escollida en un sorteig. Un bon dia, li va tocar la «sort» a la filla del rei, però, quan el monstre anava a menjar-, Jorge va lluitar contra aquella bèstia i la va vèncer, aconseguint salvar així la princesa. D’on havia de treure sant Jordi la valentia per lluitar contra el drac i alliberar la princesa? De la seva unió i comunió amb Jesús que el va alimentar amb la saba de la pròpia vida: «Jo sóc el cep; vosaltres les sarments »(Jn 15,5). D’on va obtenir la força per ser fidel i suportar el martiri? És del Senyor, que va dir: «Sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5). I reunint a tots els veïns que estaven plens d’admiració i d’emoció, els va parlar molt bellament de Jesucrist i va obtenir que molts d’ells es fessin cristians.

Després d’uns anys en l’exèrcit romà, Sant Jordi s’adona que el seu veritable exèrcit és el de Jesucrist, reparteix els seus béns entre els pobres, renuncia a la seva carrera militar i s’enfronta a les autoritats romanes, contràries a la fe ia la pràctica de la doctrina cristiana. L’emperador Dioclecià va manar que tots adoressin ídols o déus que eren falsos i va prohibir adorar a Jesucrist. Jorge va declarar que ell mai deixaria d’adorar Crist i que mai adoraria ídols. Llavors l’emperador va declarar la pena de mort contra ell. De pas per al lloc del martiri el van portar al temple dels ídols per veure si els adorava, però en la seva presència diverses d’aquestes estàtues van caure enderrocades pel terra i es van esbocinar. A Jorge el van martiritzar i mentre ho assotaven, ell es recordava dels flagells que li van donar a Jesús, i no obria la boca, i patia tot per Nostre Senyor sense cridar ni plorar. Molts al veure-ho exclamaven: «És valent. En veritat que val la pena ser seguidor de Crist». Quan el matarien deia: «Senyor, a les teves mans encomano la meva ànima». Ell sempre resava i Déu sempre l’escoltava. En sentir la notícia que ja li anaven a tallar el cap es va posar molt content, perquè ell tenia molts desitjos d’anar al cel a estar al costat de nostre Senyor Jesucrist.

Compleix així Sant Jordi un missatge important: Els cristians estem cridats a empeltar en Jesús i viure en comunió de vida amb Ell i amb tots els altres. Així, a través nostre, tots els altres sarments, fins i tot els que potser viuen poc o molt separats de la veritable Vinya, tindran un cert llaç d’unió amb Crist.

«Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia, i que em segueixi» (Lc 9,23), hem escoltat en l’Evangeli d’avui. Trobem en aquestes paraules un compendi de la vida cristiana, el mirall de la Paraula amb el qual el deixeble ha de conformar el seu propi rostre (cf. St1,22-25).

Com a cristians, la nostra vida ha de portar impreses els trets de Jesús, el Fill crucificat per amor. Mirant «que han traspassat» (Jn 19,37), la creu s’ha convertit en un segell de pertinença a Déu en Jesús (cf. Ap 7,2ss; Ez 9,4). Aquest passatge de Jesús és ric pel seu contingut i perquè posa les bases del discipulat: «Negar-se a si mateix, prendre la creu de cada dia i no avergonyir-se de ser deixeble del Mestre». Qui pren seriosament l’Evangeli i busca viure conforme a ell, el primer que notarà és que el seu ensenyament moltes vegades és contrària al que molts dels nostres coneguts fan i pensen, és contrari a alguns dels nostres més profunds desitjos i aspiracions. Però aquestes són les condicions per a la santedat i per ser veritablement feliç en l’amor de Déu.

Portar la creu cada dia és fer-se càrrec de les nostres obligacions, és lliurar-se totalment i cada dia a Crist, vivint per a Ell, fins a poder dir: «amb Crist estic crucificat: i no visc jo, sinó que és Crist qui viu en mi» ( Ga 2,20). Prendre la creu vol dir sentir-se crucificat amb Crist, ser partícips de la Passió del Senyor Jesús, sentir que som d’ell i que ja no ens pertanyem més a nosaltres mateixos. En el nostre món actual, on semblen dominar les forces que divideixen i destrueixen, Crist continua oferint a tots la seva clara invitació: qui vulgui ser deixeble meu, renegui al propi egoisme i carregui amb mi la creu. Invoquem la intercessió del Sant Jordi perquè el Senyor ens concedeixi anar amb decisió darrere d’Ell, conformar-nos a la Passió de Crist i ser partícips de la seva resurrecció.

El fet que avui ens hagin estat proposades a cada un de nosaltres aquestes paraules de Jesús és una cosa important. Repitámoslas al cor i vegem quins efectes produeixen en cada un de nosaltres doncs, de què en treu l’home de guanyar el món, si no es realitza en ell aquest pla amorós de Déu? Permet que l’amor de Déu ompli avui la teva vida. Obre-li el cor.

I com vaig dient aquest any a cada parròquia amb ocasió de la festa patronal, ha de ser un dia que ens ha de fer reflexionar sobre la nostra pertinença a una parròquia i la nostra col·laboració en la vida de la parròquia. Avui us ho dic als d’aquesta Parròquia de Sant Jordi, que té tantes, tantíssimes coses bones, expressió de les bones condicions dels que sou membres d’aquesta Parròquia. Aquí es dóna catequesi als nens i joves, es perllonga la catequesi amb el moviment infantil dels júniors, es té una Càritas parroquial, es té un cor, un bon grup d’obrers, de catequistes; hi ha també aquí un col·legi religiós de les Germanes Agustines de l’Empar. En definitiva, hi ha moltes, moltíssimes accions bones en aquesta parròquia.

El Papa Francisco defineix la parròquia dient que «és la presència eclesial en el territori, àmbit de l’escolta de la Paraula, del creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l’anunci de la caritat generosa, de l’adoració i celebració. A través de totes les seves activitats, la parròquia encoratja i forma als seus membres perquè siguin agents de l’evangelització. És una comunitat de comunitats «(EG, 28) .

La parròquia, un cop iniciada la nostra fe, la manté i enforteix. Formant part d’una parròquia, hem de preguntar-nos: què fem nosaltres per la vida de la parròquia? En què col·laborem i què aportem?

Cada un de nosaltres ha rebut dons de Déu i com ens ensenya la paràbola dels talents (Mt 25, 14 i ss.) Un no ha de guardar aquests dons, sinó que els ha de fer fructificar en el sentit pel qual Déu ens els parlat . Tots hem rebut dons de Déu i per això, cadascú pot aportar alguna cosa als altres en la pròpia comunitat parroquial. És viva i gran una parròquia en la qual tots col·laboren, on tots ajuden i no perjudiquen, on tots s’estimen i s’afavoreixen. Aquesta festa, ja que ha de provocar en cadascun una reflexió de la pertinença a la pròpia parròquia, reconèixer amb gratitud el que hem rebut de Déu i fer-lo servir i oferir-lo al servei de la comunitat parroquial. Per això és una bona ocasió de preguntar-nos: en què puc servir i ajudar?

Que la celebració, doncs, avui, un any més de la festa d’aquesta Parròquia ens ajudi a tots a aprendre més de Sant Jordi i del seu lliurament a Déu per sobre de totes les coses, a estimar-lo més ia ser membres vius de la Parròquia que porta el nom d’aquest Sant i màrtir.