Aquest poble, que té el nom del bisbe Sant Carles, celebra avui la seva festivitat, la seva festa patronal, i és una festa que ens mou a veure a Sant Carlos, a acollir la seva ajuda i els seus ensenyaments, i sent el dia de la Parròquia, doncs que aquesta Parròquia que porta el seu nom, es reafirmi en la seva identitat, les seves funcions i les seves activitats. Anem a considerar doncs, aquests dos aspectes: el que Sant Carles aporta a la nostra vida i el que una parròquia, i en concret està Parròquia aquesta crida a ser.
El primer bisbe d’Eivissa, Mons. Manuel Abad i Lasierra, va crear per Decret aquesta parròquia i la va posar sota l’advocació i la titularitat de Sant Carles. Es va començar a construir en 1785. Des de llavors fins als nostres dies els fidels d’aquesta parròquia han procurat tenir-la en bon aspecte, prova de la qual cosa és l’última intervenció que va ser col·locació del nou retaule fa uns anys.
I qui és aquest Sant Carles a què es va dedicar aquesta església?
És un sant, i com sant després d’haver complert la seva missió enmig de la terra, és ara al Cel advocat nostre e intercessor. Havent portat una vida agradable a Déu, unit a Ell en comunió perfecta de vida, pot ser eficaçment el nostre intercessor i obtenir-nos les gràcies de les quals tenim necessitat, especialment les de caràcter espiritual. I nosaltres hem d’aprendre a invocar-freqüentment, amb fe, sentint-nos propers a ell.
A l’Evangeli de Sant Joan que ha estat proclamat en aquesta celebració l’evangelista ens ha presentat la figura de Jesús com un bon pastor que estima, cuida i protegeix les seves ovelles i les coneix una a una.
En la cultura dels temps de Jesús la figura del pastor és tendra, acollidora, propera. Es preocupa per l’ovella que es perd. A la qual per avatars de la vida camina esgarriada, la busca, li dóna el seu temps i al final l’atreu cap al ramat. Jesús pren com a referència el pastor que quan veu en perill a l’ovella, va i l’ajuda, no l’abandona a la seva sort. Jesús, actuant com a pastor que estima i vol les seves ovelles, sap que Déu ens ha ofert un món habitable, amb el necessari per a tothom, però també nosaltres som corresponsables de que el món segueixi sent habitable per a tothom.
Jesús ens crida a tots com Pastor, perquè comprenguem que hem de fomentar la germanor, la unitat, la pau, allunyar-nos de destruir per destruir o espoliar als altres per a nosaltres tenir més. Jesús, doncs, des de la seva vocació ens dóna a cadascun una vocació, una manera d’estar al món ajudant i fent el bé pels altres, fent això amb l’ajuda i els ensenyaments divines. Així, Jesús ens marca el camí a seguir, per on les ovelles hem de caminar,
Davant aquestes paraules de Jesús que hem escoltat, ens podem preguntar: ¿Fem cas de les seves Paraules? Complim la vocació rebuda allà on som?
Una persona que va complir aquesta i totes les paraules de Jesús va ser Sant Carles Borromeu, una persona el nom significa «home prudent»; una persona que va ser extraordinàriament activa a favor de l’Església i del poble. I tot això des dels ensenyaments de la Paraula de Déu.
Era de família molt rica. El seu germà gran, a qui corresponia la major part de l’herència, va morir sobtadament en caure d’un cavall. El va considerar la mort del seu germà com un avís enviat pel cel, per estar preparat perquè el dia menys pensat ens pot arribar la mort i llavors haurem de donar comptes del que hem fet.
Carles Borromeu va renunciar a les seves riqueses i va ser ordenat sacerdot i més tard arquebisbe de Milà. Els seus enormes fruits de santedat i les seves activitats demostren que va ser una bona elecció.
Com a bisbe, la seva diòcesi era gran i reunia als pobles de Llombardia, Venècia, Suïssa, Piemont i Ligúria. Hi havia, doncs, molt a fer i moltes persones però Carlos Borromeo els atenia a tots. El seu escut portava una sola paraula: «Humilitas», humilitat. Ell, sent noble i riquíssim, vivia prop del poble, privant-se de luxes. Va ser cridat amb raó «pare dels pobres»
Envers els necessitats era supremament comprensiu. Envers els seus col·laboradors era molt amigable i atent, però exigent. I per si mateix era exigentísimo i sever.
En una ocasió va ser víctima d’un vil atemptat, mentre resava en la seva capella, però va sortir il·lès, perdonant generosament l’agressor.
Va fundar fins a sis seminaris per formar sacerdots ben preparats, i va redactar per a aquests instituts uns reglaments tan savis, que molts bisbes els van copiar per organitzar segons ells els seus propis seminaris. També va fundar 740 escoles de catecisme amb 3,000 catequistes i 40.000 alumnes Va ser amic de Sant Pius V, Sant Francesc de Borja, Sant Joan de Ribera, Sant Felip Neri, Sant Fèlix de Cantalici i Sant Andreu Avelino i de diversos sants més.
Va morir jove i pobre, havent enriquit enormement a molts amb la gràcia. Molt jove, amb només 46 anys va morir dient: «Ja vaig, Senyor, ja vaig». A Milà gairebé ningú va dormir aquella nit, davant la tremenda notícia que el seu estimadíssim Cardenal arquebisbe, estava agonitzant. En Arona, el seu poble natal, li va ser aixecada una immensa estàtua que encara existeix, un bellíssim monument que convida la visita de tants turistes i que deixa ben clara, per la seva grandària i la seva altura la grandesa d’aquest home, d’aquest ciutadà, d’ aquest cristià i d’aquest bisbe.
Sant Carles és un sant, i com sant després d’haver complert la seva missió enmig de la terra, és ara al cel advocat nostre e intercessor. Havent portat una vida agradable a Déu, unit a Ell en comunió perfecta de vida, pot ser eficaçment el nostre intercessor i obtenir-nos les gràcies de les quals tenim necessitat, especialment les de caràcter espiritual. I nosaltres hem d’aprendre a invocar-freqüentment, amb fe, sentint-nos propers a ell.
I cada un de nosaltres pot trobar entre Sants seu model ideal d’imitar, el seu guia preferencial. Els Sants, en efecte, pertanyen a totes les edats, estats de vida, condicions socials: hi ha sants que són sacerdots o ànimes consagrades, però també hi ha sants laics, casats o solters; hi ha santes mares i sants pares; sants joves i sants ancians; sants pertanyents a famílies d’alt rang i sants d’orígens pobres; sants amb cultura i altres sense, uns rics i altres pobres; professionals i obrers; sants que a la vida han buscat conservar la innocència baptismal o que caiguts en el pecat l’han rebutjat per no estar lluny de Déu. Cap de nosaltres pot dir que «en les condicions de vida en què em trobo m’és impossible ser sant» perquè la història i l’experiència ens demostren que en qualsevol condició és possible assolir la santedat.
La celebració de la festa de Sant Carles, doncs, és una cosa que pot ser d’ajuda per a la nostra vida: ens ensenya que la Paraula de Déu ens marca el comportament bo, correcte, el que ens fa bé, ens fa feliços a nosaltres i fa feliços els altres. Així ho va fer Sant Carles, així se’ns presenta avui i sempre davant nostre; aprofitem-i que no sigui un dia més de l’any, sinó un pas el nostre més cap endavant, però cap endavant cap a on hem d’anar.
I avui és també el Dia d’aquesta Parròquia. Un dia per a fomentar la consciència de la nostra pertinença a l’Església, concretada en la vinculació de cada un a la seva pròpia parròquia. Cada un hem estat cridats a ser membres del Poble de Déu, un poble els membres han d’estar units en l’amor recíproc i que té l’encàrrec de servir i transformar cap al bé al món, amb l’ajuda i la llum de l’Evangeli.
El Papa Francisco defineix la parròquia dient que «és la presència eclesial en el territori, àmbit de l’escolta de la Paraula, del creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l’anunci de la caritat generosa, de l’adoració i celebració. A través de totes les seves activitats, la parròquia encoratja i forma als seus membres perquè siguin agents de l’evangelització. És una comunitat de comunitats «(EG, 28).
El servei que està cridat a donar una parròquia és decisiu i insubstituïble. En tot l’any cada parròquia ens ofereix la celebració de l’Eucaristia, l’anunci de la Paraula de Déu, la pràctica dels sagraments, l’exercici de la caritat. A cada parròquia es donen les catequesis dels nens que es preparen per rebre la Primera Comunió, dels joves que es preparen per rebre el Sagrament de la Confirmació, la formació cristiana de les parelles que pensen contraure el sagrament del matrimoni en els pròxims mesos ; els catequistes i responsables d’evangelització adquireixen la seva formació per exercir de la millor manera possible el seu servei, les activitats de les Càritas a cada parròquia promouen que l’amor i l’ajuda que Déu vol donar i oferir arribi a través dels fidels.
La parròquia, un cop iniciada la nostra fe, la manté i enforteix. Formant part d’una parròquia, hem de preguntar-nos: què fem nosaltres per la vida de la parròquia? En què col·laborem i què aportem?
Cada un de nosaltres ha rebut dons de Déu i com ens ensenya la paràbola dels talents (Mt 25, 14 i ss.) Un no ha de guardar aquests dons, sinó que els ha de fer fructificar en el sentit pel qual Déu ens els ha donat. Tots hem rebut dons de Déu i per això, cadascú pot aportar alguna cosa als altres en la pròpia comunitat parroquial. És viva i gran una parròquia en la qual tots col·laboren: obrers, catequistes, membres del cor, conservadors dels edificis, membres de les associacions, etc.
Aquesta festa, ja que ha de provocar en cadascun una reflexió de la pertinença a la pròpia parròquia, reconèixer amb gratitud el que hem rebut de Déu i fer-lo servir i oferir-lo al servei de la comunitat parroquial. Per això és una bona ocasió de preguntar-nos: en què puc servir i ajudar?.
Que la celebració, doncs, avui, un any més de la festa d’aquesta Parròquia ens ajudi a tots a aprendre més de Sant Carles, a estimar més i a ser membres més vius de la Parròquia.
Deja tu comentario
You must be logged in to post a comment.