1.-  Un any més, gràcies a Déu, que ens vol, mestressa i ajuda, tenim l’alegria de trobar-nos en el dia 8 d’agost, dia que el calendari ens presenta com a festa de San Ciriaco. I per a nosaltres, gent d’Eivissa i Formentera, és una aportació per al creixement de la nostra vida personal i social.

Salutació cordialment als sacerdots ací presents, concelebrando amb mi en aquesta Santa Missa; a les autoritats presents: al President del Consell Insular de Eivisssa i altres membres d’aquest digne Consell ací presents; als Alcaldes i regidors de diferents Ajuntaments; a les altres autoritats, així com als Obrers de les Parròquies i a tots vosaltres, benvolguts germans i amics, que habeis vingut a aquesta activitat de la bona festa de hui, a la qual el Consell organitza tantes coses bones.

Celebrar la festa d’un sant és sempre una cosa bona i important, una ajuda per al nostre temps de vida en la terra. La festa d’un sant no és sol honrar i recordar a aqueix sant, sinó també tractar de conéixer-lo més i millor, prendre detalls de la seua vida i existència i com ho feien bo, tractar nosaltres de fer-ho també per a poder tindre, quan serà el canvi de la nostra vida, el canvi que el sant té, és a dir, anar a Cel.

D’aquest Sant màrtir precisament el 8 d’agost de l’any 307, al principi del segle IV de la nostra era, el Papa Sant Marcelo va traslladar les seues restes juntament amb els d’un grup més de 20 cristians, que van ser martiritzats per ordre de l’emperador Maximiano Herculeo en la Via Salaria, al costat dels horts salustianos.

Després del seu martiri les restes d’aquests màrtirs van ser depositats en la Setena milla de la Via Ostiense, no lluny de l’anual Basílica de Sant Pau Extramurs, i des d’aqueix trasllat del 8 d’agost  són venerats a l’Església de Santa María in Via Lata, sota l’altar major.

Curiosament els 15 anys que vaig viure a Roma servint al Vaticà la casa on jo vivia estava molt prop d’aqueixa Església de Santes María en Via Lata i moltes vesprades anava una estona ací a resar. Així vaig conéixer a San Ciriaco, li resava i tractada d’aprendre coses seues.

Quan Sant Joan Pau II em nomene bisbe, fa ja 14 anys i mig, d’Eivissa, jo no coneixia aquest lloc, perquè mai havia tingut la sort de vindre, i resant davant la tomba de San Ciriaco li demanava que no l’oblidara, i curiosament en vindre a Eivissa vaig veure amb alegria que era el patró i com es venera la seua imatge en aquesta Catedral, el continue mirant, resant i demanant-li coses bones.

Sentint-me eivissenc cristià és costum meu sempre que vaig a Roma anar a resar allí i allí he portat sempre a totes les persones de les nostres Illes que m’han acompanyat en aquests 14 anys que tinc la sort i l’alegria de servir ací.

 

2.- Qui era aquest Ciriaco del qual XVIII segles després del seu martiri és venerat a l’Església? Sabem, i així ho recullen les cròniques, que era membre actiu, diácono de l’Església de Roma, que va viure fent el bé i anunciant la Paraula de Déu. Com era l’Església a Roma en aquells temps en què va viure San Ciriaco?

Per a respondre a aquesta pregunta acudim al testimoniatge dels apologistes que ens narren com els cristians van aconseguir transformar, en aquest cas millorar, el món pagà amb l’anunci de la Paraula de Déu i amb el testimoniatge exemplar de vida inspirada en aqueixa mateixa Paraula. I el testimoniatge era viure la caritat fraterna i la puresa de costums. L’exercici de la caritat fraterna va fer de San Ciriaco un gran suport dels cristians que es trobaven condemnats a treballs forçats al mig a una situació cruel i inhumana.

 

3.- Va viure Ciriaco entre finals del segle III i inicis de l’IV, i durant l’imperi de Maximiano (al qual Diocleciano havia deixat el govern. Un bon home anomenat Trason, cristià en l’ocult, donava almoines a Ciriaco perquè les repartira entre els cristians esclavitzats condemnats per Maximiano a treballar en les obres dels banys termals de Salustio. Aquesta labor de caritat va arribar a l’orella del papa Sant Marcelo I (16 de gener), el qual li va ordenar diácono en secret, perquè, a més de la seua caritat poguera portar la Paraula i el Sagrament als captius cristians.

Un dia el van sorprendre, al costat dels seus amics Llarg i Esmaragdo, portant queviures als cristians i per això van ser condemnats al mateix treball forçat.

Un dia va veure Ciriaco un ancià anomenat Saturnino, que no podia amb la seua càrrega de pedres, i al costat d’un altre diácono anomenat Sisinio, el van ajudar a portar-la. Per aquesta acció van ser empresonats, on van trobar a altres cristians als quals Ciriaco va predicar i a algun que era cec li va retornar la vista. Quan els van cridar davant el jutge, el carceller Apronio va entrar a la presó i va veure com descendia una llum celestial sobre els dos cristians, i va sentir una veu que deia: «Veniu, beneïts del meu Pare, a rebre el regne preparat per a vosaltres». Apronio es va convertir i va ser batejat per Ciriaco. Davant el jutge, Apronio va confessar la seua fe cristiana, al costat de Saturnino i Sisinio, negant-se els tres a sacrificar. Després de martiritzar-los, van ser decapitats en diversos dies. San Apronio a 2 de febrer, Santos Papías, Mauro i uns altres, a 29 de gener. Per la seua part Sisinio i el Saturnino que vaig esmentar abans van aconseguir la palma del martiri a 29 de novembre.

Ciriaco hauria sigut martiritzat també de no ser perquè en aqueix moment, Artemia, la filla de Diocleciano, que estava posseïda per un esperit maligne, va clamar: «No eixiré d’aquest cos llevat que el diácono Ciriaco es presente davant meu». Així que va ser portat Ciriaco davant la princesa, per la qual va parlar el dimoni: «Si vols que em vaja d’ella, dóna’m un cos el que puga seguir». «Presa el meu» – va dir Ciriaco al diable. Però era tal la puresa del sant diácono, que no el dimoni va poder fer res contra ell i va cridar l’esperit: «Això m’és impossible, eres inaccessible per qualsevol part. I t’advertisc que si em tires d’ací, t’obligaré a seguir-me a Babilònia». «Sap que res faràs» – va replicar Ciriaco «si no és per a la glòria de Crist i la seua fe», i va expulsar al dimoni de Artemia, la qual lliure ja va exclamar: «Veig davant meu al Déu que predica Ciriaco», i convertida, es va batejar al costat de la seua mare Santa Serena (16 d’agost).
Agraït, Diocleciano va donar a Ciriaco un libelo de protecció, li van donar una casa i va poder practicar la seua fe tranquil·lament.

Vivia Ciriaco entregat a la seua labor a l’Església, quan li van avisar que Jovia, la filla del rei Sapor de Pèrsia estava endimoniada i clamava per la seua presència, com a únic que podia alliberar-la. Va embarcar Ciriaco al costat dels cristians Llarg i Esmaragdo. Una vegada davant Jovia, el diable va dir per la seua boca: «I, dis-me Ciriaco, estàs cansat?» «En absolut» – va respondre el sant – «perquè Déu em conforta allà on vaja». I va seguir el diable: «Encara no sé a quin has vingut ací». Va replicar el sant diácono: «El meu Senyor Jesucrist, t’ordena eixir d’ella». I el dimoni es va veure comminat a deixar-la en pau, en nom de Crist. Ciriaco va batejar a Jovia, i als seus pares i tota la cort i soldades, unes 400 persones. Sapor va oferir tresors i presents a Ciriaco i els seus companys, però ells els van rebutjar enèrgicament, però a canvi va demanar quedar-se 45 dies predicant i convertint als pagans. Se li va permetre i durant aqueixos dies sol es van alimentar de pa i aigua i van batejar a milers de persones.

I van tornar a Roma. Dos mesos més tard va morir Diocleciano i va pujar al tron Maximiano Galerio, casat amb Valeria, una altra filla de Diocleciano [2]. Aquest no va tindre la mateixa condescendència que Diocleciano i va manar al seu governador Carpasios que prenguera a Ciriaco i els seus companys (i a un tal Crescenciano, 24 de novembre) i els obligara a sacrificar als déus, per a provar la seua lleialtat a l’imperi. Els tres sants es van negar a idolatrar als déus, per la qual cosa Carpasios va vessar una caldera de brea bullint sobre el cap del sant diácono, que només va obrir la boca per a cantar les lloances del Senyor, quedant il·lés. Després li van estendre en el ecúleo i li van apallissar, sense que diguera cap paraula, excepte aquesta súplica: «Jesús meu, el meu sobirà amo, tingues misericòrdia de mi, pecador miserable, i indigne de la gràcia que em fas de patir per la glòria del teu nom».

Veient Maximiano que res aconseguia va manar decapitaren als tres sants, al costat d’altres 21 cristians, entre els quals s’esmenten Memmia i Juliana, a 16 de març de 305. Van ser enterrats en la Via Salaria, per un prevere anomenat Juan. Després d’això Carpasios es va apropiar de la casa que Diocleciano havia regalat a Ciriaco i la va annexar a les termes. Els pagans es van ficar en la piscina que Ciriaco i el papa Marcelo usaven per a batejar, per la qual cosa tots van morir sobtadament.

4.-  Vivint en aqueix Església, servint com diácono, San Ciriaco va portar una existència digna i va aconseguir la palma del martiri. L’és un bell testimoniatge de com la fe cristiana s’expressa en un servei generós, encara que a vegades arriscat, als germans. Hui, en celebrar la seua festa en la nostra Diòcesi que ho té com a Patró, rebem la seua invitació a seguir els seus passos, a portar una existència marcada per l’escolta i l’anunci de la Paraula de vida, la qual cosa ens portarà a una vida honrada, digna als ulls de Déu i dels homes, una vida fecunda en bones obres, en definitiva, una vida que val la pena ser viscuda.

L’existència terrestre de San Ciriaco va acabar, com la de punts cristians, amb el martiri, és a dir, amb la confessió de la fe a preu de la pròpia sang. Ja el Senyor ens els havia anunciats en l’Evangeli: “Si el món us odia, sapieu que abans m’ha odiat a mi. Si vosaltres anàreu del món, el món us estimaria com a cosa seua. Però com no sou del món, sinó que jo us vaig triar i us vaig traure d’ell, ell món els odia… Si em van perseguir a mi, també us perseguiran a vosaltres…; Però us tractaran així a causa del meu Nom, perquè no coneixen al que em va enviar. M’han odiat sense motiu” (Cf. Jn 15, 21-27).I enfront d’aqueix avís, la veu que anomena a l’esperança: “En el món tindreu tribulació. Però ànim! jo he vençut al món” (Jn 16,33).

Elevem hui la nostra oració a Déu perquè, com el nostre Sant Patró, tinguem el valor i la fortalesa de portar, per damunt de tot, una existència com la seua amb la seguretat de sentir-nos, sempre i a tot arreu, units a Jesucrist.

 

5.- Segles després, el mateix dia 8 d’agost però de l’any 1235 una expedició catalana-aragonesa va conquistar als sarraïns, que les havien envaïdes segles arrere, les Illes d’Eivissa i Formentera. Amb la conquesta de les Illes Pitiüses del huit d’agost es donava inici a una nova etapa, caracteritzada per la recuperació de la fe cristiana com a motor de la vida dels habitants d’aquestes terres, així com per un nou règim, una nova cultura, la qual cosa va crear una societat nova i millor. Amb les necessàries adaptacions derivades del pas del temps, aqueix és el marc sociocultural del qual ens sentim satisfets i que hem de preservar i oferir al conjunt de persones i pobles que entren en contacte amb nosaltres.

Són molts, doncs, els segles que ens permeten afirmar que le Pitiusses són terres de profundes arrels cristianes, que es remunten als primers segles de la difusió del cristianisme i, per tant, són un component essencial de la nostra història. Privar a la nostra societat d’aqueix component és privar-la del seu més íntima essència i identitat. La nostra condició és clara sobre aquest tema: els nostres pobles prenen noms de sants, les seues festes determinen el calendari de l’Illa, la fe motiva les millors obres d’art que posseïm, apareixen les obres de caritat, assistencials i educatives pròpies de la religió catòlica, les famílies es formen amb les virtuts derivades del matrimoni cristià, les gents creixen i es desenvolupen sota el signe de l’amor de Déu, els grans homes del món de la cultura van tindre les seues inspiració en el cristianisme.

Hui, més de set segles, quasi ja huit, després d’aquella gloriosa data, ens trobem amb el compromís d’afermar aquell camí emprés. Afermar el camí perquè el cristianisme és una important aportació a la nostra vida. Ja ho escrivia Mons. Isidro Macabich quan en el Himne a Santa María diu: “Set segles fa que dalt la host desfeta/ refloriren fe, llengua i llibertat…. Que sempre, Verge Pia, guard nostra terra tan preuat tresor.. per ser i mostrar-mos sempre, dins i fora, fills d’Eivissa, d’Espanya i de la Creu. Avui i sempre sia veu de sa nostra terra aquest clam”.

 

6.-  Fidels a la tradició multisecular, fortament consolidada, s’entona hui en aquesta Catedral l’Himne Et Deum, amb el qual, segons antiquíssim costum a l’Església, es donen gràcies a Déu i se li demana que ens continue beneint; aquesta va ser la melodia amb que els nous pobladors d’Eivissa es van congratular per l’empresa, sense avergonyir-se de veure en ella la mà de Déu. Amb aqueixos sentiments ho entonarem també nosaltres en finalitzar la Santa Missa i ho repetirem en arribar a la Capella de San Ciriaco.

Mentre recordem d’una manera especial en aquesta Santa Missa als qui van oferir la seua vida en aquells memorables esdeveniments de huit d’agost de 1235, estenem també el nostre record espiritual i agraïment viu a tots aquells que han anat construint, d’una manera o un altre, aquesta societat de la qual formem part nosaltres, en el respecte i promoció de la nostra identitat, una identitat que afona les seues arrels en el cristianisme i els valors que del mateix es deriven. I alhora, inspirats pel seu exemple, assumim el compromís de ser nosaltres protagonistes del 8 d’agost de 2016, per a portar el bé, la llibertat, la pau i l’amor com van portar aquells gloriosos protagonistes de l’epopeia que commemorem.

Un camí cert per a això és entregar-se, de forma decidida i generosa, en el servei a tots donant així abundants fruits de progrés integral i genuïns valors humans i cristians, solidaritat i pau social, respecte i col·laboració, sota la protecció de la Verge la nostra Patrona i de San Ciriaco, el nostre Patró, venerat també en tota Europa, a Itàlia, a França, a Alemanya. Així l’Església camine decidida en el servei a tots, i la nostra societat conserve i cuide les seues arrels cristianes.

Deja tu comentario