SOLEMNITAT DE SANT CIRIAC Santa Església Catedral 8 agost 2017

El 8 d’agost de 1235 un grup de conqueridors van arribar a les nostres Illes d’Eivissa i Formentera, demanant l’ajuda i la protecció de la Mare de Déu, perquè, sent ells cristians nostres Illes ho tornessin a ser, com l’havien estat als primers segles del cristianisme a Europa després de l’acció, ensenyaments, passió, mort i resurrecció de Jesucrist. Aconseguint-ho, doncs, en aquest dia, en el qual l’Església celebra des de fa segles la festa d’un bon sant, Sant Ciriaco, diácono romà i màrtir, les nostres Illes van recuperar des d’entonis, el cristianisme en la seva vida i acció, amb llibertat per a tots, però amb els bons efectes que fa l’ésser cristians, és a dir, persones que viuen amb fe, amb esperança i amb caritat. I així, des de llavors, fa ja gairebé vuit segles això es viu entre nosaltres.

Avui, 782 anys després, en aquest dia de la festa d’aquest Sant diácono màrtir, ens reunim en aquesta Santa Església Catedral per celebrar l’Eucaristia i donar-li gràcies a Déu per la presència cristiana en aquestes terres beneïdes, presència cristiana que és un element essencial i bo de la nostra identitat insular. Fidels a la tradició multisecular, ben consolidada, com van fer llavors en aquesta zona alta de la ciutat, entonem en la nostra Catedral l’himne Et Deum, amb el qual, segons un antic costum de l’Església, es donen gràcies a Déu, donant-li gràcies i demanant-li que segueixi beneint-nos i protegint-nos.

Est és un cant religiós amb el qual els nous pobladors d’Eivissa i Formentera es van felicitar per l’èxit aconseguit. I després d’ells el Rei Jaime, estant a Alcanyís, va fer cantar solemnement a l’església, després d’orar davant la Mare de Déu, tan aviat com va conèixer la notícia de la victòria de Guillem de Montgri i dels seus companys. Seguint amb aquesta tradició, aquesta melodia l’entonarem, amb aquests mateixos sentiments en acabar la Santa Missa i després davant la capella de Sant Ciriaco al Carrer Mallor. I així, entre altres coses recordarem d’una forma especial a aquelles bones gents que van oferir la seva vida en aquests memorables esdeveniments, estenent el nostre record espiritual i la nostra gratitud avui a tots aquells que, al llarg de gairebé vuit segles han anat construint, d’una manera o una altra, aquesta societat de la qual nosaltres avui formem part, amb respecte i promoció de la nostra identitat, una identitat que té les seves arrels en el cristianisme i en els valors que del mateix es deriven.

Gran esdeveniment, doncs, per a nosaltres des del dia de la festa de Sant Ciriaco de 1235. Qui va ser Sant Ciriaco? Què podem aprendre d’ell per a la nostra vida? Doncs va ser una persona caritativa, generosa, creient i practicant. I sent el nostre patró ens protegeix perquè siguem també nosaltres així, i sent-ho, siguem feliços i contribuïm al fet que siguin feliços els altres. Va viure Ciriaco entre finals del segle III i inicis de l’IV, i durant l’imperi de Maximiano un bon home anomenat Trason, cristià, donava almoines a Ciriaco perquè les repartís entre els cristians esclavitzats condemnats per Maximiano a treballar en les obres dels banys termals de Salustio. Aquesta labor de caritat va arribar a l’orella del papa Sant Marcelo I (16 de gener), el qual li va ordenar diácono en secret, perquè, a més de la seva caritat pogués portar la Paraula i el Sagrament als captius cristians. Persona, doncs, caritativa i missionera, com ens correspon ser a tots nosaltres.

Un dia ho van sorprendre, al costat dels seus amics Llarg i Acurat, portant queviures als cristians i per això van ser condemnats al mateix treball forçat. Per fer el bé, per autoritats no perfectes, va ser condemnat.

En aquesta esclavitud un dia va veure Ciriaco a l’ancià sacerdot Saturnito, també sant i la festa del qual se celebra el 29 de novembre, que no podia amb la seva càrrega de pedres, i al costat del diácono Sant Sistino li van ajudar a portar-la. Per aquesta acció van ser empresonats, on van trobar a altres cristians als quals Ciriaco va predicar i a algun que era cec li va retornar la vista.

Quan els van cridar davant el jutge, el carceller Apronio va entrar a la presó i va veure com descendia una llum celestial sobre els dos cristians, i va sentir una veu que deia: «Veniu, beneïts del meu Pare, a rebre el regne preparat per a vosaltres». Apronio es va convertir i va ser batejat per Ciriaco. Davant el jutge Apronio va confessar la seva fe cristiana, al costat de Saturnino i Sisinio, negant-se els tres a sacrificar davant els falsos déus. Així després de martiritzar-los, van ser decapitats en diversos dies. Ciriaco no va ser estat martiritzat en aquest moment perquè una noia, Artemia, la filla de Diocleciano, que estava posseïda per un esperit maligne, va clamar: «No sortiré d’aquest cos tret que el diácono Ciriaco es presenti davant meu». Així que va ser portat Ciriaco davant la princesa. Amb la seva acció i capacitat de curació li va expulsar al dimoni de Artemia, la qual lliure ja va exclamar: «Veig davant meu al Déu que predica Ciriaco», i convertida, es va batejar al costat de la seva mare Santa Serena (16 d’agost). Agraït, Diocleciano va donar a Ciriaco un libelo de protecció, li van donar una casa i va poder practicar la seva fe tranquil·lament.

Vivint doncs lliure en aquest moment, i practicant el cristianisme, havent guarit a la filla de Diocleciano, li van avisar que Jovia, la filla del rei Sapor de Pèrsia estava endimoniada i clamava per la seva presència, per rebre el ben que havia rebut Artemía doncs pensava que era Ciriaco l’únic que podia alliberar-la. Va embarcar Ciriaco al costat dels cristians Llarg i Esmaragdo. Una vegada davant Jovia, Ciriaco la va guarir a Jovia, la va batejar, i juntament amb els seus pares i tota la cort i soldats, unes 400 persones. Sapor va oferir tresors i presents a Ciriaco i els seus companys, però ells no els van acollir i en canvi va demanar quedar-se 45 dies predicant i convertint als pagans. Se li va permetre i durant aquests dies solament es van alimentar de pa i aigua i van batejar a milers de persones.

I van tornar a Roma. Dos mesos més tard va morir Diocleciano i va pujar al tron Maximiano Galerio, casat amb Valeria, una altra filla de Diocleciano. Aquest no va tenir la mateixa condescendència que Diocleciano i va manar al seu governador Carpasios que prengués a Ciriaco i els seus companys i els obligués a sacrificar als déus, per provar la seva lleialtat a l’imperi. Els tres sants es van negar a idolatrar als déus, per la qual cosa Carpasios va vessar una caldera de brea bullint sobre el cap del sant diácono, que solament va obrir la boca per cantar les lloances del Senyor, quedant il·lès. Després li van estendre en el ecúleo i li van apallissar, sense que digués paraula alguna, excepte aquesta súplica: «Jesús meu, el meu sobirà amo, tingues misericòrdia de mi, pecador miserable, i indigne de la gràcia que em fas de patir per la glòria del teu nom». Veient Maximiano que gens aconseguia va manar decapitessin als tres sants, al costat d’altres 21 cristians. Van ser enterrats en la Via Salaria, per un prevere anomenat Juan. Després d’això Carpasios es va apropiar de la casa que Diocleciano havia regalat a Ciriaco i la va annexar a les termes.

La «Depositio Martyrum», el calendari més antic que posseeix l’Església (data sobre 304), posa a 8 d’agost la translació de Ciriaco per obra de Sant Marcelo papa, al cementiri de Lucina, en la Via Ostiense, on el papa Honorio I va aixecar una església en el seu honor al segle VII, així que el seu culte és antic i fora de dubte. Va haver-hi altres esglésies dedicades a la seva memòria a Roma, doncs el sant va gaudir de devoció a la ciutat. Després el seu cos va passar a l’actual església de Santa María in Via Lata, prop de la Piazza Venècia. I allí està i cada vegada que vaig a Roma amb gent de les nostres Illes d’Eivissa i Formentera, els porto a aquesta església perquè resem i celebrem la Missa, com molts poden explicar, davant les restes del nostre Patró. 3. Anècdotes de Sant Ciriaco podria explicar moltes. I ojala cadascun de nosaltres pogués fer-ho també, sent això expressió que un coneix a aquest Sant, es deixa influir per la seva vida i en ensenyaments i quanta amb la seva ajuda i suport.

Quan jo era petit al meu poble natal, tenia un veí, funcionari de l’Ajuntament, el nom del qual era Ciriaco. Sentint als meus pares i als veïns cridar-se sempre així, busqui notícies sobre aquest nom i així sent nen vaig conèixer les bones notícies, la fe, l’esperança, la e la casa on vivia està l’Església de Santa María in Via Romana, i en aquest temple tots els dies des de les 6 de la tarda fins a les 11 de la nit està exposat el Santíssim Sagrament.

Curació d’una italiana atropellada a Formentera.

El dia de la festa de Sant Ciriaco va marcar l’inici de la vida cristiana en les Pitiuses. Aquesta vida cristiana ha forjat la idiosincràsia dels nostres pobles. La fe catòlica ha il·luminat i guiat la vida dels eivissencos des de fa més de set segles. La cultura eivissenca, els seus costums, la seva arquitectura estan fortament impregnades de la fe cristiana. Hem de seguir treballant perquè les nostres Illes ni reneguin ni oblidin aquestes glorioses tradicions.

En virtut de la seva història i de la seva cultura, Eivissa i Formentera, estan cridades a oferir una digna imatge a les gents que de tota Europa i d’altres parts del món ens visiten. Per als creients en Jesús, el repte és fabulós, doncs no podríem fer que Eivissa i Formentera, els seus rics paratges, els dons rebuts del Creador, l’amabilitat de les seves gents i la varietat de les seves tradicions fossin mitjans pels quals tants poguessin escoltar la veu amiga de Crist? No podem consentir de cap manera que la imatge noble d’Eivissa es vegi entelada per presentacions de la nostra realitat que no tenen en compte els nostres autèntics valors. Confio que les autoritats compleixin sempre amb la seva missió en aquest sentit i vetllin pel genuí ben del poble eivissenc, promovent quan sigui el cas, el dret a una bona fama, així com un desenvolupament sostenible a l’abast de tots que tingui en compte els principis ètics i morals, no es neguin o retardin els drets a ningú, tampoc a l’Església, i no es posin dificultats per motius ideològics.

A Eivissa i Formentera, sota el patronat de Sant Ciriaco, l’Església local, amb no pocs sacrificis, manté obres de caritat per alleujar tot tipus de sofriments; ofereix a la societat eivissenca obres educatives, de formació de la infantesa i de la joventut; atén espiritualment als malalts; es preocupa dels marginats; a tots vol repartir el consol que ve de la fe i a tots llança una mà amiga per fer més suportable el camí de la vida. Per aquesta senda anem a seguir, sense buscar privilegis, sinó ocupant aquell espai social que li és necessari para, com Jesucrist, passar fent el ben» (Hch. 10, 38).

Si amb la festa de Sant Ciriaco en 1235 va començar una nova i seductora etapa de la vida en les Pitiusas, avui l’hem de continuar, adaptada a les circumstàncies actuals. Es tracta de la evangelización. L’encàrrec que Jesús va deixar als apòstols abans d’anar-se al Pare, va anar el de transmetre al món sencer el que ells havien rebut: ‘Aneu i proclameu l’Evangeli’. És un encàrrec que ells van percebre clarament i, en conseqüència, es van dispersar per difondre el missatge del Maestro.

Des de llavors a avui no ha cessat de difondre’s l’Evangeli, de manera que no hi ha zona del planeta a la qual no hagi arribat la seva notícia. La evangelización col·loca a la humanitat en el seu veritable lloc. I si avui veiem en alguns llocs i en alguns ambients que es vol construir una civilització al marge dels valors cristians, i fins i tot contra ells, això ens fa pensar que la evangelización adquireix en els nostres dies una importància extraordinària. Evangelitzar és portar la Bona Notícia a tots els ambients de la Humanitat i, amb el seu influx, transformar des de dins a la mateixa Humanitat.

Gran tasca doncs la d’evangelitzar i ha de provocar en cadascun de nosaltres interrogants: Evangelitzem de debò? Com ho fem? Com ha d’evangelitzar-se avui? Tinguem present que ningú està exclòs de l’encàrrec de Crist de predicar el seu Evangeli amb la paraula i la vida. En aquesta tasca ens ajudi el nostre sant Patró, Sant Ciriaco i la sostingui Que davall la protecció de Sant Ciriac la nostra Església camini decidida i generosa en el servei a tothom, i la nostra societat conservi i cuidi els seues arrels cristianes, donant així abundosos fruits de progrés integral i genuí, valors humans i cristians, solidaritat i pau social, respecte i col•laboració. Que amb la seva materna intercessió ens ajudi en això Santa María d’Eivissa, la Verge de les Neus, Mare de tots els eivissencos i formenterenses.