Vivim un temps de desgast profund. El cansament s’ha tornat el paisatge quotidià dels nostres barris o als transports públics; un esgotament que no és fruit de l’esforç sa, sinó d’una economia que exigeix massa i retorna massa poc. Amb motiu del Dia Mundial de la Seguretat i Salut en el Treball, que se celebra el 28 d’abril, els departaments de la Pastoral del Treball i la Pastoral de Salut de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) han alçat la seua veu per a denunciar que s’està” normalitzat la precarietat i que és urgent transitar cap a una ètica de la cura que posi la vida en el centre”. El responsable de la Pastoral de Salut de la CEE és el bisbe d’Eivissa, Mons. Vicent Ribas.

La precarietat ja no és una excepció, sinó un sistema que corroeix la vida comuna. Segons el recent Informe PRESME (precaris, inestables i estressats: precarietat laboral i salut mental , del Ministeri de Treball i Economia Social), el 47,5% dels treballadors del nostre país viu sota alguna mena de precarietat. Aquesta inseguretat estructural impedeix planificar el futur, trenca els vincles familiars i debilita el teixit social. La nota elaborada per les pastorals de Treball i Salut de la CEE subratlla que “com a societat, no podem permetre que el treball, que hauria de ser font de dignitat, es converteixi en una eina d’erosió humana”.

“És un escàndol ètic -afegeix la notga- que el 90% de les dones joves migrants que realitzen treballs manuals sofreixi precarietat severa. Elles sostenen les nostres llars, cuiden als nostres majors i netegen les nostres ciutats, sovint sense drets bàsics ni protecció. Una societat que descansa sobre el sacrifici invisible de les més vulnerables ha perdut la seva brúixola moral. La veritable justícia exigeix que els qui més cuiden siguin, precisament, les més protegides”.

En la mateixa reflexió amb motiu del Dia Mundial de la Seguretat i la Salut en el Treball, la CEE alerta que “la precarietat fa emmalaltir i, en massa ocasions, mata”. I aporta algunes dades eloqüents:

• Salut Mental: El risc de sofrir problemes psicològics es multiplica per 2,5 sota condicions precàries. En l’últim any, les baixes per causes psicològiques han fregat les 600.000. L’estrès crònic i l’ansietat no són febleses personals, són conseqüències de ritmes inhumans.

• Sinistralitat Laboral: En 2025, 735 persones van perdre la vida en accidents de treball. En els últims 30 anys (1996-2025) han estat 30.129 les morts registrades en el treball. No són xifres, són famílies truncades per una cultura que anteposa la rendibilitat a la prevenció.

• Pobresa Laboral: L’Informe FOESSA 2025 ens alerta d’una realitat dolorosa: tres de cada quatre llars en exclusió severa compten amb persones treballadores. Treballar ja no garanteix sortir de la pobresa.

Davant aquesta situació, els departaments de Pastoral del Treball i Pastoral de la Salut de la CEE exigeixen “polítiques valentes, estabilitat real, salaris suficients, una inspecció de treball robusta i la integració de la salut mental en la cura de la vida de les persones treballadores”, ja que governar és, en la seva essència, cuidar. En aquest sentit, la seva nota recalca que “tenir cura no és una opció secundària, sinó que és la base d’una comunitat sana i la major forma de justicia”. També recorden que “la dignitat del treballador ha d’estar per sobre de la lògica del benefici” i que “les empreses que cuiden no sols són més ètiques, sinó més sostenibles i humanes”.

La cura comença avui

“Inspirats en l’Evangeli i en una ètica humana universal, diem: Ja n’hi ha prou d’una economia que mata!, de ritmes que emmalalteixen i de morts que podrien evitar-se. És temps d’un país que cuidi, on el treball sostingui la vida en lloc de desgastar-la”, diu la nota. Per això les dos pastorals de la CEE fan una crida a les institucions, sindicats, organitzacions empresarials i ciutadans per a “despertar en aquesta urgència”, perquè “la dignitat humana no és negociable: És temps de justícia, és temps d’un país que cuidi!”