Dilluns que ve, 16 de novembre, se celebra la festa patronal de la parròquia i el poble de Santa Gertrudis, on a les 12 del migdia està prevista la missa solemne en honor a la patrona, seguida de processó.

La parròquia de Santa Gertrudis, com la majoria de les d’Eivissa i Formentera, va ser creada pel primer bisbe d’Eivissa, Mons. Manuel Abad i Lasierra, quan va fer la divisió parroquial de les Pitiüses en 1785. El decret d’erecció és del mes de juliol d’aquest any i el bisbe Abad i Lasierra la justifica així:

“Just al mig de l´illa, que és la part més allunyada de totes les vicaries, perquè aquestes foren edificades a les costes, correspon a un indret on brolla una copiosa font anomenada sa Fontassa, malgrat que les generoses aigües no tenguin altra utilitat que la de fundar-hi una nova parròquia, per tal que, amb la immediata assistència del rector i la possibilitat de participar en les celebracions religioses, siguin més fàcils el poblament de les terres i el seu conreu. Per tot això ha semblat convenient d´establir una parròquia nova en el mencionat indret, dedicada a la verge santa Gertrudis, el terme de la qual té devers una llegua, confinarà amb les parròquies de Sant Miquel, Sant Antoni, la Mare de Déu de Jesús i Santa Eulària, de les quals s´han pres per formar-lo rodalies que tenien a la part més interior de l´illa. Les famílies de Santa Gertrudis passen de cent.” El decret cita erròniament a Sant Antoni com a parròquia limítrofa, quan en realitat confinava amb la de Sant Rafel.

La nova parròquia comptava amb 136 cases: 71 a la vénda d’es Port, 8 a la de Rubió, 12 a la de Santa Maria, 31 a la de Cala Llonga i 14 a la de sa Picassa. I el terme parroquial comptava amb una sèrie de finques que amb el temps es van convertir en véndes: Cas Savions, Can Llàtzer, Fruitera, part de l’alqueria de Santa Maria, l’alqueria de Cas Serres i Cas Ramons.

Per a decidir la ubicació de l’església parroquial, es va pensar en el punt en el qual convergien totes les comarques de la parròquia. Aquest lloc sembla que havia pertangut a l’alqueria de Fruitera i estava situat en territori de Balansat i de la rectoria de Sant Miquel. De tots els temples de nova planta que van haver de construir-se a finals del segle XVIII, després de la divisió parroquial, el de Santa Gertrudis va ser un dels primers a ser acabats; segons el canonge i historiador Joan Marí Cardona, va ser segurament el segon, en 1797, després del de Sant Rafel, encara que només es va edificar la part essencial de l’església. De fet, la seua façana principal, que inicialment no tenia porxo, ha sofert moltes modificacions des de llavors. El campanar actual no pot ser l’original, perquè no existia la paret sobre la qual se sosté; el d’ara és un dels més grans de les esglésies de l’illa i és possible que es contruía a finals  del segle XIX. A primers del segle XX es va edificar la ‘capella nova’, ‘capella fonda’ o ‘capella del Cor de Jesús’. La volta de l’església destaca també per unes formes i ornaments molt diferents als de la resta de les esglésies rurals d’Eivissa.