Una missa solemne a la S. E. Catedral, a la qual han assistit les autoritats insulars, representants de les parròquies pitiüses i nombrosos fidels, juntament amb l’ofrena floral a la Verge, han posat fi aquest dimecres a les celebracions religioses en honor de Santa Maria de les Neus, patrona de les illes d’Eivissa i Formentera.

En la seua homilia, Mons. Vicent Ribas ha connectat la devoció a la Mare de Déu i l’Evangeli amb la història de les nostres illes i amb la realitat actual. Ha recordat que durant molts segles “homes i dones de les nostres illes s’han reconegut com a fills i filles de Maria, portant aquí [a la Catedral] les seues alegries i les seues preocupacions, els seus treballs i les seues malalties, els seus dols i també les seues esperances; generacions senceres han après aquí que la fe mai no es viu tot sol, que la fe és un compromís, que la fe no ens tanca dins el temple, sinó que sempre ens remet a la realitat: és allí on hem de donar testimoni de la nostra fe”

El bisbe d’Eivissa i Formentera s’ha preguntat a continuació “quin és el compromís” al qual ens obliga la nostra fe del qual ens hem d’ocupar, I a assenyalat a “les persones que viuen en soledat, les que no tenen un habitatge digne, les que se senten explotades, les que han deixat de creure en la justícia, les que contemplen els estralls de la corrupció, les que no creuen en l’Església, les que se senten escandalitzades per la incoherència de polítics, empresaris, sacerdots i periodistes, les que veuen amb preocupació com la violència i la mentida van guanyant terreny en la nostra societat, els qui han perdut la fe…” Una relació de realitats perturbadores “que no s’acaba mai”, però davant les quals “la solució no és tancar els ulls ni fer orelles sordes. No és la indiferència ni tancar-nos a casa nostra, on potser tot ens va bé”. En la seua homílía de la Mare de Déu de les Neus ha convidat a mirar el nostro voltant, on sempre hi ha “algú a qui dedicar temps, atenció, afecte i cura; algú a qui ajudar, assistir i socórrer; algú que necessita el nostre suport i que estem al seu costat en les seues justes reivindicacions. La paraula de Jesús deixà de ser una idea per convertir-se en una manera concreta de viure”.

“La primera persona que Crist ens confía -ha destacat- no és lluny. Potser és algú de la nostra família amb qui fa temps que no parlam; o uns pares que envelleixen i necessiten més companyia que consells; o un fill que reclama ser escoltat abans que rebre respostes; o una persona que travessa una situació difícil i la telefonada de la qual continuam ajornant perquè sempre trobam alguna cosa més urgent a fer”·

En aquest sentit, Mons. Ribas Prats ha recalcat que “l’Evangeli és un mosaic de rostres concrets que es reflecteix en la nostra realitat quotidiana”. I ha afegit: “Una societat es construeix segons el lloc que hi ocupen les persones. Quan parlam de l’habitatge, de la feina, de les dificultats que troben tants de joves per desenvolupar el seu projecte de vida, de les famílies desestructurades i amb problemes econòmics, estam parlant de persones. No estam parlant de qüestions socials. I quan el debat públic es converteix exclusivament en dades sense cap rostre, aleshores no pensam d’una manera real, sinó fictícia; no pensam d’una manera humana ni cristiana, sinó indiferent, perquè ja no tenim davant persones, sinó estadístiques”

El Bisbe és consciente que “l’Església no proposa solucions tècniques a tots els desafiaments”, però subratlla que “cap persona no pot ser reduïda a un número, una etiqueta o un interès particular. Cada home i cada dona tenen una dignitat que neix d’haver estat creats i estimats per Déu”.

L’homilia ha acabat amb unes referències del prelat a alguns «signes que conviden a l’esperança» a Eivissa i Formentera: “Veim joves que tornen a fer-se preguntes sobre la fe; persones que cerquen silenci enmig d’una vida accelerada; homes i dones que tornen a les celebracions religioses, a les processons i a les nostres parròquies”. I també amb una invitació a construir la comunitat diocesana des de la unitat: “Parròquies, comunitats, vida consagrada, moviments, confraries i tantes sensibilitats diferents enriqueixen la nostra Església diocesana. Cap d’elles no està cridada a caminar per separat. La comunió no elimina la diversitat; la fa fecunda quan tots posam els nostres dons al servei de l’única missió que Crist ha confiat a la seva Església.

Aquesta mateixa crida a la unitat en la diversitat, ha dit el bisbe, “no només serveix per a l’Església, sinó també per a la societat civil i totes les seves institucions”.

Els oficis religiosos en honor de Santa Maria han començat a la S. I. Catedral a les 7:30 del matí, amb la missa de l’Aurora; més tard, a les 10.30 s’ha celebrat una altra missa solemne, després de la qual s’ha realitzat una presentació de nens a la Mare de Déu.

Diferents imatges de la presentació d’infants a la Mare de Déu

Un moment de la Missa de l’Aurora, celebrada aquest dimecres a primera hora del matí

La celebració aquests dies d’agost de les festes de la Terra per commemorar la conquesta d’Eivissa i la devoció a la Mare de Déu de les Neus és una tradició que perdura des de fa gairebé vuit segles. El setembre del 1235, un mes després de la conquesta d’Eivissa del 8 d’agost del 1235, que va incorporar les Pitiüses a la corona d’Aragó, els lloctinents dels senyors feudals Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona; Pere de Portugal, comte d’Urgell, i Nunó Sanç, comte del Rosselló, als quals el rei Jaume I havia encomanat la conquesta, van complir el primer dels compromisos que havien adquirit prèviament i instituiren la parròquia de Santa Maria, adscrita a la diòcesi de Tarragona i amb un àmbit territorial que abastava totes les illes d’Eivissa i Formentera.

Segons explica el canonge i historiador Joan Marí Cardona, per les primeres referències documentals a la Mare de Déu d’Agost, sembla que inicialment la festa patronal de la nova parròquia se celebrava el 15 d’agost; no obstant això, poc a poc es va anar estenent el costum de celebrar la festa el 5 d’agost, per ser l’advocació mariana més propera a la data de la conquista. Aquest dia era el de la dedicació de la basílica romana de Santa Maria la Major, que també es coneix com Santa Maria i la Mare de Déu de les Neus, perquè la seva construcció està lligada al fet miraculós que nevàs a Roma en un calorós dia del mes d’agost.

Amb els anys, la denominació de Santa Maria d’Eivissa va anar canviant Santa Maria la Major, que ja es troba en documents de 1720, encara que més recentment es va imposar el nom de Santa Maria de les Neus.

El primer temple de la parròquia de Santa Maria és possible que fos una mesquita habilitada com a església, com intueixen els capellans i historiadors Isidor Macabich i Joan Marí Cardona, encara que no hi ha cap evidència que fos així ni ho han confirmat tampoc les excavacions arqueològiques. En tot cas, fins als primers anys del segle XIV no es va començar a construir la nova església parroquial. L’edifici inicial, d’estil gòtic, coincidia amb l’absis actual de la catedral. Al segle XV, ja tenia amb cinc capelles i es van construir la nau i la ‘capella fonda’.

Però al segle XVI, segurament arran dels moviments de terres per construir les noves murades d’Eivissa, les parets mestres i la volta del temple es van clivellar i va començar un deteriorament gradual de l’edificació, fins a tal punt que a finals del segle XVII, l’estat de la nau principal del temple era tan dolenta i la seva situació arquitectònica tan compromesa que necessitava una reparació important que, al final, va acabar sent una reconstrucció total, que va canviar també les seues formes exteriors. L’obra va ser executada al llarg del segle XVIII sota la direcció del conegut mestre d’obres Pere Ferro; va començar el 1712 i havia de durar dos anys i mig, però en realitat es va allargar molt més i no es va acabar fins al 1728.

L’església parroquial de Santa Maria es va convertir en catedral el 1782, quan el Papa Pius VI va crear la diòcesi d’Eivissa, dependent de l’arquebisbat de Tarragona. El seu aspecte era pràcticament el mateix que ha arribat fins als nostres dies.