Amb motiu del 135è aniversari de la ‘Rerum novarum’, el Papa Lleó XIV reflexiona a la seua primera encíclica, ‘Magnifica humanitas’, sobre la doctrina social de l’Església a l’era de la intel·ligència artificial (IA). Es tracta d’una crida a custodiar «una magnífica humanitat habitada per Déu», promovent la veritat, la dignitat del treball, la justícia social i la pau. A l’era digital, cal desarmar la IA i superar la teoria de la ‘guerra justa’, rellançant el diàleg i el multilateralisme.

«La magnífica humanitat que Déu ha creat es troba avui davant d’una elecció decisiva: aixecar una nova torre de Babel o edificar la ciutat on Déu i la humanitat habiten junts». L’incipit de la primera encíclica de Lleó XIV —Magnifica humanitas, «sobre la custòdia de la persona humana a l’era de la intel·ligència artificial»— en resumeix les raons fonamentals i el propòsit. Publicada aquest dilluns, 25 de maig, va ser signada pel Pontífex el passat dia 15, en el 135è aniversari de la promulgació de la Rerum novarum de Lleó XIII. I del seu predecessor, el papa Prevost ha recollit el llegat, escrivint una encíclica social que aborda un dels reptes principals de l’època contemporània: la intel·ligència artificial.

Dividida en cinc capítols, més una introducció i una conclusió, Magnifica humanites parteix d’una premissa: la tecnologia no és una “força antagònica respecte a la persona”, ni “un mal en si mateixa”. Tot i això, «no és neutra, perquè assumeix el rostre de qui la concep, la finança, la regula i la utilitza». Per això la crida del Pontífex a «construir en el bé» i a «romandre humans», seguint la lògica de la coresponsabilitat valenta, de la subsidiarietat, de la comunió, perquè «el món pugui reconèixer al cor de l’ésser humà el lloc on Déu vol habitar».

La Doctrina Social de l´Església és teologia de la comunió
El primer capítol —Un pensament dinàmic fidel a l’Evangeli— repassa la Doctrina Social de l’Església (DSI) al magisteri recent i al Concili Vaticà II, posant en relleu «el seu caràcter dinàmic». Lluny de ser «un manual de principis i normes per aplicar», la DSI és més aviat «un camí de discerniment comunitari», una «teologia de la comunió a la història» que orienta la lectura dels esdeveniments a la llum de l’Evangeli. Lleó XIV recorda el pensament dels seus predecessors: des de Pius XII —el primer a emprar l’expressió «Doctrina social de l’Església» a l’exhortació apostòlica Menti nostrae de 1950— fins al Papa Francesc, passant naturalment per la Rerum novarum de 1891, definida com a «fita en l’evolució del magisteri». En les seves èpoques respectives, cada successor de Pere «ha posat en relleu diferents aspectes d’un únic patrimoni: la dignitat de la persona, el valor del treball, la destinació universal dels béns, la solidaritat i la subsidiarietat, la cura de la creació, la centralitat de la pau i la fraternitat».

Protegir la dignitat humana: la persona no és un recurs que es pugui explotar
Al segon capítol, Lleó XIV enumera els Fonaments i principis de la Doctrina social de l’Església: entre els primers, inclou la dignitat de la persona, creada a imatge i semblança de Déu. Cal recordar-ho, ja que “la pressió de noves ideologies i de determinats interessos molt poderosos” pot reduir la persona a “un recurs que s’usa i s’explota” o “allò que realitza o produeix”. En realitat, “la dignitat fonamental de cada persona no s’adquireix ni es mereix, ni necessita ser demostrada”. Un segon fonament de la Doctrina Social de l’Església és la inviolabilitat dels drets humans, entre els quals el primer és el dret a la vida «des de la concepció fins al final natural»: en aquest sentit, Lleó XIV defineix l’avortament provocat, l’assassinat d’innocents i l’eutanàsia com a «decisions greument il·lícites». El tercer fonament és el reconeixement dels drets de les minories, amb especial atenció a les dones: a favor seu, el Pontífex demana «decisions concretes» a les lleis, a la feina, a l’educació, a les responsabilitats socials i polítiques, perquè siguin veritablement escoltades i valorades.

És immoral i inacceptable eliminar o sotmetre una nació
Pel que fa als principis de la DSI, Lleó XIV n’assenyala cinc: el primer és el bé comú, «forma social de la dignitat reconeguda a cadascú». En un punt el Papa és particularment ferm: «La promoció del bé comú no es pot separar mai del respecte al dret dels pobles a existir, a custodiar la seva pròpia identitat ia contribuir amb la seva originalitat a la família de les nacions». En conseqüència, «qualsevol intent o projecte d’eliminar o sotmetre una nació és greument immoral i, per tant, inacceptable».

La tecnologia no s’ha de concentrar en mans d’uns quants
El segon principi es refereix a la destinació universal dels béns: aquí i en altres punts de l’encíclica, Lleó XIV insisteix en la necessitat que els coneixements i les tecnologies no es concentrin en mans d’uns quants, alimentant l’escletxa entre els inclosos i els exclosos de la revolució digital. D’això se’n deriven el tercer i el quart principi, és a dir, la subsidiarietat —que exigeix ​​superar el paternalisme i l’assistencialisme en favor de la coresponsabilitat— i la solidaritat, «principi i virtut» que s’oposa a la indiferència i té en compte els pobles i les generacions futures.

La justícia social i la «prova de foc» dels migrants
El cinquè principi de la DSI assenyalat pel Papa és la justícia social: a l’era digital, ha de garantir a tothom un accés equitatiu a les oportunitats, protegir els més fràgils, combatre l’odi i la desinformació, sotmetre a control públic l’ús de les dades i les tecnologies, «de manera que el criteri no sigui només el lucre, sinó la dignitat de cada persona i el bé dels pobles». Lleó XIV assenyala als migrants, els refugiats i els desplaçats un «banc de proves decisiu» en aquest àmbit: la manera com la societat els tracta demostra «si la idea de justícia està guiada per la por o per la fraternitat». Per això la crida tant a custodiar «el dret a l’esperança» dels qui es veuen obligats a partir, garantint-los vies segures i legals, una acollida digna i la integració; com a promoure «el dret a quedar-se» de cadascú a la seva pròpia terra en pau i seguretat, abordant «les causes profundes» de les migracions.

Els abusos i examen de consciència per a l’Església
El Pontífex entén que els cinc principis esmentats estan dirigits no només a la societat, sinó també a l’Església, anomenada «un examen de consciència»: el Papa exhorta a «depurar les relacions i les estructures eclesials d’aquelles distorsions que produeixen desigualtats, opacitat i prevaricacions». La invitació és a escoltar les “víctimes d’abusos espirituals, econòmics, institucionals, sexuals, de poder i de consciència”, ja que això “forma part integrant d’un camí de justícia, que comprèn el reconeixement del mal, la reparació justa i la prevenció”.

Cal un codi ètic compartit sobre la IA
El tercer capítol -Tècnica i domini. La grandesa de la persona humana davant les promeses de la IA entra en el centre del tema de la intel·ligència artificial. Lleó XIV adverteix contra el «paradigma tecnocràtic» ja denunciat pel Papa Francesc i pel qual tota elecció és dictada exclusivament per paràmetres d’eficiència i benefici. Per contra, la tecnologia més potent no és necessàriament la millor: la IA pot imitar i simular l’home, però no té consciència moral, empatia, capacitat afectiva, relacional ni espiritual. Per tant, cal abordar la IA amb sobrietat i vigilància, mantenint la claredat sobre les responsabilitats de totes les etapes (accountability) i apostant per polítiques i marcs jurídics adequats, una supervisió independent i l’educació dels usuaris. Sobretot, cal un codi ètic sotmès a criteris de justícia social compartida, perquè «no serveix una IA més moral si aquesta moral la decideixen uns quants». Sense deixar de banda l’impacte ambiental de les noves tecnologies, que requereixen grans quantitats d’energia i aigua, afectant les emissions de diòxid de carboni i perjudicant la creació.

Desarmar la IA i apartar-la de la lògica competitiva
Cal «desarmar la IA» —insisteix Lleó XIV— per sostreure-la de la lògica de la competència militar, econòmica i cognitiva; per trencar l’equivalència entre el poder tècnic i el dret a governar; per sostreure-la dels monopolis i impedir que domini l’ésser humà. Aquesta tasca és ètica, tècnica i ecològica perquè la IA «ja és l’entorn on estem immersos i el poder amb què hem de comptar». Es dedica un ampli espai a la crítica del transhumanisme i del posthumanisme, que interpreten el progrés com la superació dels límits del que és humà. En canvi, el límit no és un defecte que cal eliminar, sinó una dimensió constitutiva de la persona, perquè «l’ésser humà no floreix malgrat el límit, sinó sovint a través del límit», reconeixent en la fragilitat i en la finitud llocs on maduren la relació, la cura i l’obertura a Déu i l’altre.

Que el progrés de la tècnica no faci retrocedir el cor
Hi ha molt en joc: fer créixer la tècnica eliminant els límits del que és humà significa, de fet, fer retrocedir el cor. Magnífica i, malgrat això, ferida, la humanitat «no ha de ser substituïda ni superada». La tecnologia pot alleujar els seus patiments i obrir-li noves possibilitats, però no l’ha de negar en allò que li és propi: «la capacitat de relació i d’amor». Davant la IA, la veritable alternativa no està entre l’entusiasme i la por, sinó entre dues maneres de construir el progrés: al servei de la persona i dels pobles o de les lògiques de poder. Una elecció que ens concerneix a tots: “la construcció de Babel o la de Jerusalem”, les dues “ciutats” de l’home i de Déu assenyalades també per sant Agustí, comença per cadascú.

Ecologia de la comunicació i la centralitat de l’escola
Al quart capítol –Custodiar el que és humà en la transformació. Veritat, treball, llibertat —l’encíclica considera la veritat com un bé comú i un element essencial de la democràcia. A l’entorn digital, la veritat s’ha de plasmar en una «ecologia de la comunicació» perquè la cultura generada per la web no es converteixi en un instrument d’«homologació i domini», sinó en un espai de maduració per a la «llibertat interior i el pensament crític». El Papa assenyala alguns instruments: transparència en els criteris de selecció de continguts, protecció de les dades personals, un periodisme seriós basat en l’argumentació i la verificació, una consciència nova en l’ús «correcte i crític» de la IA, la integració dels coneixements. L’Església també exigeix ​​una comunicació transparent i lleial, sobretot en els casos d’injustícies i abusos. És fonamental, a l’encíclica, la crida a una aliança educativa renovada perquè en els joves no s’apagui «el desig de fer preguntes» a causa de màquines perfectes que fan semblar inútil el pensament humà. «Hem d’educar-nos en el dejuni de la IA», subratlla Lleó XIV, eliminant les desigualtats en l’accés a l’educació i apostant per l’escola com a lloc on s’aprèn a «buscar i estimar la veritat» i s’ensenya allò que no pot donar digital: «temps compartit per aprendre i relacions fiables».

La feina ha de centrar-se en la persona, no en el benefici
A la «quarta revolució industrial» que representa la transició digital, el Pontífex destaca la importància de protegir la dignitat i el valor del treball: «Les noves formes de treballar no són necessàriament millors», explica, ja que la tecnologia pot desqualificar els treballadors, relegar-los a funcions marginals i sotmetre’ls a una vigilància automatitzada. Per contra, cal dissenyar sistemes centrats en la persona i no només en el rendiment, perquè la tecnologia pot sens dubte alliberar l’home de feines pesades o repetitives, però no ha de conduir en absolut a la desocupació en nom de la reducció de costos i l’augment dels beneficis. En un escenari en què es perfilen més nivells de pobresa i desigualtat, provocats per sistemes automatitzats que han substituït l’home, el Pontífex advoca també per una renovació de les organitzacions sindicals.https://youtu.be/foQ6tHjbVOU?si=P4fGtOC9I40cyf7a

El desenvolupament no es mesura només en termes de PIB
La transformació digital s’ha de gestionar per endavant mitjançant criteris socials estables, formació accessible i contínua per als treballadors i responsabilitat empresarial. El Pontífex assenyala, a més, la necessitat de superar el PIB com a paràmetre del grau de desenvolupament d’un país, apostant al seu lloc per la dignitat del treball, la prosperitat compartida, la reducció de les desigualtats i la protecció del medi ambient. El finançament pel finançament és, de fet, diferent del finançament per al desenvolupament. I, seguint l’estela de sant Pau VI, se subratlla la interdependència entre pau i desenvolupament, advocant per una cooperació internacional capaç de definir estratègies comunes «sobretot a favor dels països i els grups més vulnerables», perquè la prosperitat contribueix a la pau «només si és generalitzada, inclusiva i sostenible».

La família, bé social primari
En l’encíclica destaca, a més, la referència a la família, fundada en la unió estable entre un home i una dona: és «bé social primari», «cèl·lula fonamental i insubstituïble de tota organització comunitària» que s’ha de recolzar també mitjançant polítiques laborals que afavoreixin l’estabilitat i els ritmes humans, de manera que es garanteixi el just equilibri de vida i es protegeixi la societat.

L’arquitectura de la visibilitat i els riscos per a la llibertat
Finalment, el tema de la llibertat humana, que cal protegir contra la dependència i la mercantilització: en una època en què les plataformes digitals estan dissenyades per acaparar el temps dels usuaris i explotar-ne les fragilitats, és urgent reforçar la llibertat interior de cadascú i fer front al risc del control social derivat de la recopilació massiva de dades i de l’ús de sistemes. Perfilar, predir i orientar els comportaments és, de fet, «un poder nou» que corre el risc de discriminar els més febles. El Papa deplora, en particular, l’«arquitectura de la visibilitat» que premia i amplifica només allò que és visible, modelant opinions i generant conformisme.

Noves formes d’esclavatge i nou colonialismo
La IA genera noves formes d’esclavatge, com la dels «cossos marcats, mutilats, consumits» dels que treballen en l’extracció de les «terres rares» necessàries per a la tecnologia. Per això, la lluita contra les noves formes d’esclavatge és una altra «prova decisiva per al discerniment ètic» de la transformació digital. En aquest sentit, Lleó XIV subratlla que «l’Església renova la seva condemna ferma contra tota forma d’esclavitud, tracta i mercantilització de les persones» i reitera que no reaccionar o tolerar aquestes «greus violacions de la dignitat humana» significa, de fet, «fer-se còmplice». Alhora, el Papa demana «sincerament perdó» pel retard amb què l’Església, en el passat, va condemnar «el flagell de l’esclavitud». L’encíclica també es refereix a les «noves terres rares del poder», és a dir, la informació vital —per exemple, sobre salut i demografia— utilitzada per orientar les estratègies econòmiques. Es tracta, explica el Pontífex, d?una faceta inèdita del colonialisme que s?apropia de les dades i transforma les vides personals en informació explotable, convertint l?entorn digital en un «espai de depredació».

Superar la teoria de la ‘guerra justa’
Al cinquè i darrer capítol —La cultura del poder i la civilització de l’amor—, Lleó XIV dirigeix ​​la seva mirada cap a la guerra: «La revolució digital està modificant la gramàtica dels conflictes» i, sense un enfocament ètic, les decisions sobre la vida i la mort de les persones seran cada cop més impersonals, considerant-se el recurs per força com una «opció immediata i viable». A la base de tot hi ha una “cultura del poder” que normalitza la guerra i la rehabilita com a “instrument de política internacional”, afavorint el rearmament. Sobre l’opinió pública, que en el passat veia la bel·ligerància només com a opció extrema, avui pesen també les narratives mediàtiques polaritzants, així com «una preocupant pèrdua de memòria històrica» que ens priva d’una visió a llarg termini. Per tant, avui la pau ja no s’entén com una tasca que cal assumir, sinó com un interval precari entre conflictes. Per això, Lleó XIV reitera que —sense perjudici del dret a la legítima defensa en el sentit més estricte— cal superar la teoria de la ‘guerra justa’, promovent més aviat el diàleg, la diplomàcia i el perdó.

Cap algorisme fa que la guerra sigui moralment aceptable
El Papa Prevost no deixa de lamentar el creixement de la indústria bèl·lica, la carrera armamentística nuclear i l’aparició de nous actors armats —entre els quals hi ha els gihadistes— que pretenen perpetuar els conflictes com a font de poder i d’ingressos. A més, és contundent l’advertència contra l’ús d’armes relacionades amb la IA, ja que «no hi ha cap algorisme que pugui fer que la guerra sigui moralment acceptable»; és més: la tecnologia «no allibera el conflicte de la seva intrínseca inhumanitat, només ho pot fer més ràpid i impersonal, rebaixant el llindar del recurs a la violència i transformant la defensa en previsió operativa, amb les víctimes reduïdes a dades. Així, ens acostuma a la idea que la violència és inevitable i només cal optimitzar-la». Per tant, cal restriccions ètiques rigoroses, compartides a nivell internacional, basades en la responsabilitat personal i en la protecció dels civils, perquè «tota tecnologia que faciliti atacar sense veure el rostre de l’altre rebaixa el llindar moral del conflicte».

La crisi del multilateralisme
La cultura del poder sorgeix també de la crisi del multilateralisme i del sorgiment d’un multipolarisme desordenat i conflictiu en què preval la desconfiança envers l’altre. La força del dret se substitueix pel dret del més fort; les lògiques del poder prevalen sobre la construcció de la pau, relegada a un segon pla, i les institucions creades per custodiar el destí comú dels pobles es troben ara debilitades, sense que se’n reconegui l’autoritat moral. Pel que fa a això, el Papa auspicia per a l’ONU i per al sistema polític internacional «reformes profundes» que superin l’actual crisi de valors a favor del veritable bé comú.

Una Realpolitik irresponsable
Avui, continua l’encíclica, es lliuren guerres «híbrides» que abasten els àmbits econòmic, financer i informàtic, aprofitant la desinformació i la por per influir en l’opinió pública i presentar l’augment de la despesa militar com a «única resposta» a un futur incert. Però tot això no és res més que un «fals realisme», una irresponsable Realpolitik que sembra en les consciències i en les cultures la resignació davant d’una guerra ineludible i qualifica la pau d’utopia. Sense excloure que, per a alguns, el conflicte armat podria ser un instrument de gestió cínica de les dificultats, així com una manera de desviar l’atenció dels problemes interns.

La civilització de l´amor
El cristià està cridat a respondre aquesta cultura del poder construint «la civilització de l’amor»: la gràcia, de fet, no elimina el conflicte com per art de màgia, sinó que genera «una resistència activa al mal i una sorprenent creativitat en el bé». Cadascú, en el seu àmbit d’acció, està cridat a triar entre alimentar la lògica de la força o custodiar la pau i frenar la deshumanització amb petits actes de fidelitat i tenacitat. El Papa assenyala cinc «vies de responsabilitat»: desarmar les paraules dient la veritat; construir la pau a la justícia; assumir la mirada de les víctimes prenent posició, perquè hi ha conflictes en què «no és just romandre neutrals». Els atacs contra civils, hospitals i infraestructures fereixen la pròpia humanitat i no poden quedar relegats a l’àmbit de l’anàlisi abstracta. Per contra, cal donar veu a les víctimes per «prendre veritable consciència de l’abisme de maldat que amaga» la guerra i tota violència. I encara més: el Papa exhorta a cultivar «un sa realisme» que busqui vies de pau viables amb fets, no només amb paraules.

No utilitzar el nom de Déu per legitimar la guerra
Finalment, rellançar el diàleg passant una cultura del poder a una cultura de la negociació. També és decisiu el diàleg entre les religions, portador d’un missatge de pau. «Qui utilitza el nom de Déu per legitimar el terrorisme, la violència o la guerra, traeix el seu rostre -adverteix Lleó XIV-: lluitar en nom de la religió significa, en realitat, copejar la pròpia religió». Per la seva banda, la diplomàcia de la Santa Seu utilitza el principi evangèlic de la misericòrdia com a criteri concret de l’acció política. D’aquí deriva l’exhortació a la pregària, perquè la pau prové abans de res de Déu.

La magnífica humanitat
En concloure la carta, el Pontífex convida els fidels a viure les noves tecnologies a la llum de l’Evangeli, seguint «un itinerari de vida cristiana sobri i exigent», perquè, fins i tot a l’era de la IA, tothom pugui donar testimoni de «la bellesa d’una magnífica humanitat habitada per Déu».