FESTA DE SANT FRANCESC DE PAULA

Podem dir que el tema dominant de les tres lectures d’aquest diumenge és el poder de Déu.

Així aquest poder diví es manifesta davant del poble hebreu, humiliat fins a l’extrem, comparat pel Profeta Ezequiel en un gran cementiri, en una gran extensió d’ossos secs (1r lectura). I no obstant això, aquest poble serà protegit del seu estat d’humiliació per la intervenció de Déu; i serà una tal resurrecció, una tal rehabilitació, que no es podrà no reconèixer la intervenció de Déu.

El poder sobirà de Déu, com ho expressa sant Pau a la Carta als Romans, es manifesta en cada creient mitjançant l’Esperit Sant que regenera a la vida de fills de Déu ja al present i que, al final dels temps, donarà la vida també els nostres cossos morals, fent-los partícips de la glòria de Crist ressuscitat (2n lectura).

I aquest poder de Déu es manifesta clamorosament en Crist que fa tornar a la vida al seu amic Llàtzer, mort ja des de fa quatre dies i col·locat en el sepulcre.  La litúrgia d’avui, proposant-nos aquesta pàgina de l’Evangeli de Sant Joan vol conduir-nos a adherir-nos a Crist mitjançant una fe ben, gran, entusiasta: Jesús és el Senyor de la vida, és el Fill de Déu, és el Messies promès. Aquest miracle que hem escoltat avui és el miracle més gran dels que ens ensenyen els Evangelis. En els anteriors diumenges de Quaresma Jesús se’ns ha anat presentant com el que resant i complint la Paraula divina venç al diable, el qual és la sal de la terra i la llum del món i avui se’ns presenta com la resurrecció i la vida, la font de la veritable vida.

La fe implica generalment un desenvolupament progressiu, una maduració gradual, un camí.

Ho veiem clarament en la Marta, la germana de Llàtzer, la qual amb franquesa s’adreça a Jesús amb aquestes paraules: «Si tu haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort». Marta està encara incerta sobre la identitat de Jesús. Si hagués cregut en la divinitat de Jesús hagués cregut també que el seu estar físicament a la capçalera de Llàtzer hagués tingut una importància molt relativa, perquè el miracle de la curació podia ser complert també a distància.

En dir-li Jesús: «El teu germà ressuscitarà», Marta respon: «Sé que ressuscitarà en l’últim dia», amb la qual cosa no havia entès encara qui era Jesús. Només quan Jesús es declara obertament «Jo sóc la resurrecció i la vida» i assegura que qui vaig crear en»El «encara que mori viurà», Marta arriba a la fe plena: «Sí, Senyor, jo crec que tu ets el Messies , el Fill de Déu «.

La dificultat d’arribar a la fe incondicional i perfecta per part de la Marta, després de tot ens consola una mica, perquè no és fàcil tampoc per a nosaltres; però és el nostre deure progressar i aprofundir la nostra fe, no quedar-nos en el dubte i la incertesa. A poc a poc, amb la pregària, amb la gràcia dels sagraments, amb la meditació de la Paraula de Déu, amb una direcció espiritual, hem d’arribar a tenir una fe adulta, no quedar-nos agafats en una fe una mica més que infantil.

Aquest episodi evangèlic, a més de revelar-nos la divinitat de Jesús, el seu absolut domini sobre la vida i la mort, ens revela també la seva profunda humanitat: es commou i trenca a plorar davant de la realitat tràgica de la mort del seu amic Llàtzer , demostrant-se així un sentiment d’tendra amistat cap a la Marta i Maria. Aquest fet ens confirma que Crist enarma i exalta tots els valors humans autèntics, no critica ni s’aparta res del que és positiu en la persona, exclou només allò que és dolent, que és pecat.

I el miracle de la resurrecció de Llàtzer és a més, una manifestació de la destinació final de la persona creient: «Qui creu en mi, encara que mori viurà … no morirà per sempre», assegura Jesús. La fe és el triomf sobre la mort, és participació a la destinació gloriós de Crist: aquest miracle és la prova, la confirmació i la garantia segura.

La resurrecció de Llàtzer és a més revelació d’allò que succeeix ara, al present, sobre el pla espiritual, en cada un de nosaltres: símbol de la vida nova de la gràcia que venç la mort del pecat. Estem també nosaltres, sovint, al sepulcre del pecat, i Jesús ens diu amb tota la força: «Surt fora». L’esperit de la resurrecció ens ve a través del sagrament de la reconciliació, i primer de tot, per mitjà del baptisme. Tenim ens lligades les mans i els peus en els cordons de l’egoisme i Jesús ordena als seus ministres: «Deslligueu». Així nosaltres podem sentir-nos novament lliures i vius, i reprendre el nostre camí amb serenitat i amb alegria.

Finalment, el miracle de la resurrecció de Llàtzer podem entendre que, com a individus creients i com a comunitats cristianes, estem cridats a treure la pedra del sepulcre en la qual la persona d’avui està tancada, el sepulcre de la immoralitat, de la corrupció, de la injustícia, de la violència, del materialisme. Així, que cada persona d’avui recuperi la seva llibertat i la seva dignitat, el sentit de la seva vida, conduint cap a Jesús, que és la resurrecció i la vida, conduir-lo cap l’Evangeli, que és la llum de la veritat, acostar-lo als Sagraments de l’Església, que són les fonts inesgotables de la gràcia divina, que brolla del Cor de Jesús que ha donat la seva vida per nosaltres.

Francisco va néixer a Paola el 27 de març de 1416, fill de Giacomo D’Alessio, anomenat Martolilla, i Viena de Fuscaldo, una parella de ferm fe catòlica, devota en particular de Sant Francesc d’Assís al qual, fins i tot ja trobant-se en edat avançada, li van demanar la gràcia d’un fill. Nascut doncs, el primogènit, va ser per ells espontani imposar-li el nom de Francesc. A aquest primer nen es va sumar aviat, una altra filla: Brígida

De petit, Francisco va contreure una forma greu d’infecció en un ull, al grau que els pares es van dirigir de nou en prec al pobrissó d’Assís, prometent, en cas de curació, que el petit vestiria per un any sencer (any que es diu famulato) l’hàbit de l’orde franciscà. La malaltia va cedir amb celeritat. Des de petit, Francisco va ser particularment atret per la pràctica religiosa, denotant humilitat i docilitat a l’obediència. A l’edat de tretze anys va explicar la visió a un frare franciscà que li va recordar el vot fet pels pares. Acollit al convent franciscà de Sant Marc Argentano (Cosenza), va quedar, per un any, complint a la promesa dels seus pares.

Conclòs l’any, els frares de Sant Marc Argentano haurien volgut retenir-lo, però Francisco va conservar el desig de conèixer altres modalitats de vida consagrada, inquietud que hi havia albergat abans de fer la seva elecció.  En 1430 va dur a terme, amb la seva família, una llarga peregrinació que, tenint Assís com a meta principal, va incloure alguns dels principals centres de l’espiritualitat catòlica italiana: Loreto, Roma i Montecassino, també tocant els eremitoris de la Muntanya Luco. Tornant a la Paula, va iniciar un període de vida eremítica, utilitzant un lloc inaccessible inclòs en les propietats de la família i suscitant l’estupor dels paolanos.

En 1435, altres es van associar amb aquesta experiència, reconeixent com a conductor espiritual. Amb els seus, va construir una capella i tres dormitoris, donant, de fet, principi a l’experiència, encara en curs, de l’Ordre dels Mínims.  A les primeres adhesions, molts altres es van afegir, tant que el 31 d’agost de 1452 el nou arquebisbe de Cosenza, monsenyor Pirro Caracciolo, va concedir l’aprovació diocesana, acte que va comportar a l’Ordre la facultat d’instituir un oratori, un monestir i una església.

La fama de santedat de Francesc es va difondre ràpidament, tant que en 1467 el papa Pau II va manar a Paola a un emissari per tenir notícies sobre l’ermità calabrès. Sent l’opinió sobre ell positiva, se li va demanar que no quedés aïllat, sinó que anés a influir en altres pobles. I així es va traslladar a França on va viure prop de 25 anys. D’aquest Sant va dir el Beat Pau VI que era un veritable model per als que han de cridar-los l’atenció als governants que abusen de la seva poder i que malgasten en despeses innecessàries els diners que haurien empelar a favor dels pobres.

Per molts anys el nostre Sant va recórrer ciutats i pobles portant els missatges de Déu a la gent. I en aquells temps, com passa també ara en alguns llocs, hi havia autoritats que abusaven del seu poder legítim i malgastaven els diners públics per enriquir-se o per fer coses inútils. A ells els recordava la frase que a cada un ens dirà Jesucrist en el dia del judici final com ens diu l’Evangeli: «Dóna’m compte d la teva administració».

També els recordava aquesta frase de l’Apocalipsi: «Heus aquí que tinc i porto amb mi el meu salari. I li donaré a cadascú segons les seves obres «. Tot això feia pensar molt seriosament a molts governants i els portava a corregir les maneres equivocats de procedir que havien tingut en el passat. Així aquest Sant Francesc va aconseguir convertir al Rei Lluís XI abans de la seva mort. Aquest rei francès va quedar tan agraït que va nomenar a Francisco de Paula com a director espiritual del seu fill, el futur rei Carles VIII, rei de França.

Després d’haver transcorregut els últims anys en serena solitud, va morir a França el Plessis-les-Tours el 2 d’abril de 1507. Aproximant la seva fi, va cridar a si als seus confrares sobre el llit de mort, exhortant-los a la caritat recíproca i al manteniment de l’austeritat en la regla. Va proveir al nomenament del vicari general i per fi, després d’haver rebut els sagraments, es va fer llegir la Passió segons Sant Joan mentre la seva ànima va exhalar.