Ens reunim avui en aquesta Santa Missa, dins de la celebració del XXXII Aniversari de les Associació de la Tercera Edat d’aquesta ciutat d’Eivissa i en coincidència amb la festa litúrgica del Patró d’aquesta Associació, Sant Vicent de Paul, i així, amb aquesta celebració tenim tres detalls per reflexionar, aprendre i després practicar: el que ens ha dit l’Evangeli, el que és Sant Vicent de Paul i el que és l’Associació de Gent Gran d’Eivissa.
1. L’Evangeli de Sant Lluc que hem escoltat ens ha presentat una bona actuació de Jesús, que per a tots nosaltres és un bon ensenyament que hem d’acollir i practicar. Jesús es dirigeix cap a Jerusalem i entrant en un poble no li donen l’allotjament que demana perquè va cap a Jerusalem. Els samaritans eren enemics, eren contraris als jueus i, en conseqüència, no els donen suport. Això és una cosa dolenta: no cal veure a les altres persones com a enemics. I és clar, sentint-se tractats com enemics, els apòstols, el grup que va amb Jesús i ha de complir el que pensa Jesús, li diuen: aquestes persones ens han tractat malament, ¿voleu que manem que baixi foc del cel i que acabi amb ells? , és a dir, ¿busquem una venjança envers aquests?
I Jesús que és bo, que és misericordiós, s’ho diu ben clar: «No he vingut a perdre als homes, sinó a salvar-los». I si més endavant, en l’últim sopar Jesús els dirà als apòstols llavors i ara a nosaltres: · «Estimeu-vos uns als altres com jo us he estimat», vol això dir que nosaltres no hem de ser persones que busquin el mal, que procurin la venjança contra els altres.
Jesús no s’atura davant el rebuig. Els deixebles volen aturar-se a barallar, però el Mestre decideix continuar amb el seu camí. Segurament tots hem patit algun tipus de rebuig en la nostra vida: en les nostres famílies, a la feina, en el nostre veïnat, a l’exercir el nostre ministeri. Hi ha dues maneres d’enfrontar-se al rebuig: barallar per convèncer altres que ens acceptin o buscar altres espais d’acceptació, sense per això fer mal a ningú. En definitiva ser bons i misericordiosos.
2. Un exemple de persona que complint els ensenyaments de Jesús és bo i misericordiós va ser Sant Vicent de Paul.
Va néixer Sant Vicent al poblet de Pouy a França, en 1580. La seva infantesa la va passar al camp, ajudant els seus pares en el pasturatge de les ovelles. Des de molt petit era summament generós en ajudar els pobres. Els pares el van enviar a estudiar amb els pares franciscans i després a la Universitat de Tolosa, i als 20 anys, en 1600 va ser ordenat de sacerdot.
Diu el sant que al principi del seu sacerdoci l’únic que li interessava era fer una carrera brillant, però Déu el va purificar amb tres patiments molt forts.
1r. La Captivitat. Viatjant pel mar, va caure en mans d’uns pirates turcs els quals el van portar com a esclau a Tunis on va estar els anys 1605, 1606 i 1607 en continus sofriments.
2n. Va aconseguir fugir de la captivitat i arribar a França, i allí es va allotjar a casa d’un amic, però a aquest se li van perdre 400 monedes de plata i li va donar la culpa a Vicente i per mesos va estar acusant-lo de lladre davant tots els que trobava. El sant callava i només responia: «Déu sap que jo no vaig ser el qual va robar aquests diners». Als sis mesos va aparèixer el veritable lladre i es va saber tota la veritat. Sant Vicent en narrar més tard aquest cas als seus deixebles els deia: «És molt profitós tenir paciència i saber callar i deixar a Déu que prengui la nostra defensa».
3r. La tercera prova va ser una terrible temptació contra la fe, que va acceptar per aconseguir que Déu lliurés d’aquesta temptació a un amic seu. Això ho va fer patir fins fora mida i va ser per la seva ànima «la nit fosca». Als 30 anys escriu a la seva mare explicant-li que amargat pels desenganys humans pensa passar la resta de la seva vida retirat en una humil ermita. Cau als peus d’un crucifix, consagra la seva vida totalment a la caritat envers els necessitats, i és llavors quan comença la seva veritable història gloriosa.
Fa vot o jurament de dedicar tota la seva vida a socórrer als necessitats, i des d’ara ja no pensarà sinó en els pobres. El sant fundava a tot arreu a on arribava, uns grups de caritat per ajudar i instruir a la gent més pobres. Però es va adonar que per dirigir aquestes obres necessitava unes religioses que l’ajudaran. I havent trobat una dona especialment ben dotada d’qualitats per a aquestes obres de caritat, Santa Lluïsa de Marillac, amb ella va fundar a les germanes Vicentinas.
En els seus últims anys la seva salut estava molt deteriorada, però no per això deixava d’inventar i dirigir noves i nombroses obres de caritat. El que més li commovia era que la gent no estimava a Déu. Exclamava: «No n’hi ha prou que jo estimi Déu. Cal fer que els meus propers l’estimin també».
El 27 de setembre de 1660 passà a l’eternitat a rebre el premi promès per Déu a qui es dediquen a estimar i fer el bé als altres. Tenia 80 anys.
El Sant Pare Lleó XIII va proclamar a aquest senzill camperol com Patró de totes les associacions catòliques de caritat. Una persona, doncs, que va viure com Déu és i ens ensenya a que visquem nosaltres: sent persones practicants de la caritat.
3. Aquesta Associació té com a Patró a Sant Vicent de Paul. És un avantatge i un compromís.
La gent gran al món són un do i una benedicció. Arribar a l’edat madura és, en la visual bíblica, signe de la benedicció i de la benevolència de l’Altíssim. La longevitat es presenta d’aquesta manera, com un especial do diví.
Les persones grans estan cridades a exercir en la societat i en l’Església, i, d’aquesta manera, disposar també el nostre esperit a l’afectuosa acollida que a aquests es deu. En la societat moderna, gràcies a la contribució de la ciència i de la medicina, estem assistint a una prolongació de la vida humana i a un consegüent increment del nombre de les persones grans. Tot això sol·licita una atenció més específica al món de l’anomenada «tercera edat», per tal d’ajudar a aquestes persones a viure les seves grans potencialitats amb major plenitud, posant-les al servei de tota la comunitat. La cura de les persones grans, sobre sobretot quan travessen moments difícils, ha d’estar en el centre d’interès de tots els fidels, especialment de les comunitats eclesials de les societats occidentals, on aquesta realitat es troba present en manera particular.
Cal fer créixer en l’opinió pública la consciència que la gent gran constitueixen, en tot cas, un gran valor que ha de ser degudament apreciat i acollit. Han de ser incrementades, per tant, els ajuts econòmics i les iniciatives legislatives que evitin la seva exclusió de la vida social. És just assenyalar que, en les últimes dècades, la societat està prestant més atenció a les seves exigències, i que la medicina ha desenvolupat teràpies pal·liatives que, amb una visió integral de l’ésser humà, resulten particularment beneficioses per als malalts.
4. El major temps a disposició en aquesta fase de l’existència, ofereix a les persones grans l’oportunitat d’afrontar interrogants existencials, que potser havien estat descuidats anteriorment per la prioritat que s’atorgava a qüestions considerades més urgents. La consciència de la proximitat de la meta final, indueix l’ancià a concentrar-se en l’essencial, en allò que el pas dels anys no destrueix.
És precisament per aquesta condició, que l’ancià pot desenvolupar una gran funció en la societat. Si és cert que l’home viu de l’herència de qui l’ha precedit, i el seu futur depèn de manera determinant de com li han estat transmesos els valors de la cultura del poble al qual pertany, la saviesa i l’experiència dels ancians poden il·luminar el camí de l’home en la via del progrés cap a una forma de civilització cada vegada més plena.
Que important és descobrir aquest recíproc enriquiment entre les diferents generacions!
Deja tu comentario
You must be logged in to post a comment.