Un any més tenim l’alegria de celebrar la festa de l’Apòstol Santiago. És una de les festes importants i boniques que es celebren a Espanya, on és tingut com el Patró d’Espanya. Encara que en algunes comunitats autònomes d’Espanya aquest dia no és tingut ja com a festa civil, en gran part de la gent del poble espanyol, que s’ha criat i crescut amb aquest concepte, és considerat com un dia significatiu. Entre nosaltres, des de fa anys, es té com una festa local important a l’illa de Formentera, recollint així la tradició dels anys en què es vivia aquest dia.
Un any més, tenim la sort i l’alegria de reunir-nos amb ocasió de la festa de Sant Jaume participant en la celebració de la Santa Missa, escoltant la Paraula de Déu, i acostar-nos a Jesús a través de la sagrada comunió i admirar la figura de Santiago , persona que correspon gustosament al que Jesús li va demanar, es va dedicar a servir i ajudar els altres per mitjà de la predicació de l’Evangeli, heroi davant les coses difícils sense fer-se enrere per això; i per fer tot això bé, com correspon, és sant, és a dir, persona la història ens ensenya que va complir el que Déu esperava d’Ell, que Déu el va acollir en el cel acabada la seva etapa d’estar a la terra, i des de llavors és per a nosaltres exemple a seguir, intercessor de les nostres oracions i ajuda en els nostres bons projectes.
Qui va ser Santiago? Santiago de Zebedeu o Santiago el Major va ser un dels primers deixebles en vessar la seva sang i morir per Jesús. Membre d’una família de pescadors, germà de Joan Evangelista -tots dos sobrenomenats Boanerges ( ‘Fills del Tro’), per les seves temperaments impulsivos- i un dels tres deixebles més propers a Jesucrist, l’apòstol Sant Jaume no solament va estar present en dos dels moments més importants de la vida del Messies cristià -la transfiguració a la muntanya Tabor i l’oració a l’hort de les Oliveres-, sinó que també va formar part del grup restringit que va ser testimoni del seu últim miracle, la seva aparició ja ressuscitat a la vora del llac de Tiberíades.
Després de la mort de Crist, Santiago, apassionat i impetuós, va formar part del grup inicial de l’Església primitiva de Jerusalem i, en la seva labor evangelitzadora, se li va adjudicar, segons les tradicions medievals, el territori peninsular espanyol, concretament la regió del nord-oest, coneguda llavors com Gallaecia.
Conta la tradició que Sant Jaume es va prendre molt seriosament les paraules del seu Mestre quan va dir: «Aneu a la fi del món i anuncieu l’Evangeli». Per aquells llavors, el ‘fi del món’ conegut estava en «finis-terrae», i allà que Santiago es va anar, creuant Espanya, per arribar fins a Galícia, on avui el veneren amb molta fe. Molts altres han seguit les seves petjades recorrent el seu mateix camí, el «camí de Santiago», no sé jo si amb aquest mateix interès evangelitzador que l’Apòstol tenia.
Mirant els textos de la Paraula de Déu d’avui descobrim que els primers apòstols tenien clar el missatge que havien d’anunciar, que no era altre que la resurrecció de Jesús, malgrat les prohibicions de les autoritats religioses de l’època, i tot i que això els pogués costar la vida, com així va ser. Però hi ha un canvi substancial entre aquests apòstols que com hem sentit a l’Evangeli es barallen pels primers llocs, però després, convertits de veritat, donen testimoni amb la seva vida. Precisament en l’Evangeli apareix Jaume i el seu germà Joan que, posant a la seva mare com a mediadora, volen ocupar els primers llocs en el «regne» de què parla Jesús. Els altres deixebles s’enfaden i Jesús ha de resoldre una situació tensa. Això ens dóna a entendre la qualitat humana d’aquells Apòstols que Jesús havia triat. Tots sabem que no eren especials i els més virtuosos. Coneixem com se la va jugar Judes a Jesús; també sabem com reaccionar Pere. Sabem que el grup es va dispersar quan van capturar al Mestre. Amb aquelles persones podia Jesús posar en marxa el seu projecte? Ho anava a deixar tot a les mans? ¿Es podia confiar-hi?
Gràcies a Déu la resurrecció de Jesús va portar un canvi substancial a les seves vides. Van lligar tots els caps, van recordar totes les paraules de Jesús i van descobrir que parlar de la resurrecció no era només per pensar en un més enllà, sinó en un aquí compromès a favor dels altres. Per això diu la primera lectura dels Fets dels Apòstols que aquests mateixos que abans es barallaven entre ells per veure qui era més important, ara donen testimoni de la resurrecció i fan signes davant el poble. S’han convertit en TESTIMONIS. Segueixen sent igual de fràgils, com un atuell de fang dirà Sant Pau, però tenen molt clar que la resurrecció es viu en l’aquí i en l’ara, i que «qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i el que vulgui ser el primer entre vosaltres, que es faci el vostre esclau «.
Aquests eren els signes que parlaven d’una vida nova, ressuscitada, com Jesús els havia ensenyat durant tres anys, i com Ell mateix havia portat a la pràctica demostrant que l’eficàcia era a lliurar la vida per amor.
Creure en la resurrecció implica fer de la vida un exercici de servei als altres. I això ens ho ensenyen molt bé els apòstols, avui en concret, l’Apòstol Sant Jaume. No cal ser «súper-homes» o «súper-dones», els apòstols no ho eren. No obstant això, van ser signe d’una vida nova, d’altres criteris i valors diferents als que vivim en aquest món de vegades tan ambiciós i egoista.
Què ens ensenya Jaume, el Major? Doncs veient la seva història ens ensenya a viure la nostra fe amb autenticitat; a ser testimonis de l’Evangeli amb la nostra vida, a complir amb la nostra missió dins de l’Església: estendre la Paraula de Déu a tots els que ens envolten. Així mateix a complir amb la nostra missió costi el que costi, ja que a ell li va costar el martiri. A ser fidels a Jesús i la seva Església. Nosaltres som fidels a l’Església obeint al Papa i ajudant-lo en la tasca de la Nova Evangelització. A confiar en Déu i als saber-nos abandonar a les mans. A perdonar als nostres enemics, a estimar a aquell que em va ofendre, a aquell que m’ha fet patir. I com a deixeble que va ser de Jesús a ser compassius com Jesús ho és.
Un dels actes d’aquesta festa és venir a la Missa. Quan participem en l’Eucaristia ens acostem a aquesta resurrecció de la que Jesús ens parla, perquè li vam descobrir VIU i present enmig nostre, actuant a favor dels més desfavorits. Quan acaba l’Eucaristia, hem de sentir-nos compromesos a donar testimoni, com els apòstols, de la resurrecció del Senyor Jesús i al fet que els nostres signes parlin d’una manera nova de viure, a l’estil de Jesús, fent del servei la nostra bandera. Així reconeixeran que som deixebles seus i que això de la resurrecció no és una «carrincloneria» o un conte per tranquil·litzar les nostres consciències, sinó una realitat que vivim cada dia quan convertim la nostra vida en un servei als altres sense excepció i especialment als més pobres.
Germans i amics: Germans: alegrem-nos a la festa de Sant Jaume. Donem gràcies a Déu en aquesta eucaristia pel seu testimoni i demanem-li que sapiguem complir amb fidelitat i amb senzillesa la missió que Ell ens ha encomanat a cadascú. Santiago va rebre un encàrrec de part de Déu i el va complir amb una vida que el va portar a santedat, és a dir, al premi per haver complert tot el que li va ser encarregat. Nosaltres, cada un, ha rebut una vocació, un encàrrec, que com Ell ho complim aquí a la terra i com Ell arribarem al cel.
Deja tu comentario
You must be logged in to post a comment.