HOMILIA A LA FESTA DE SANT ANTONI Parròquia de Sant Antoni de Portmany 17 gener 2019

Un any més tenim la sort i l’alegria de reunir-nos en aquest temple per a celebrar la Santa Missa amb motiu de la festa de sant Antoni Abat, titular d’aquest temple parroquial. Aquesta festa fa que ens reunim ara participant en la celebració de la Santa Missa, escoltant la Paraula de Déu, acostar-nos a Jesús a través de la sagrada comunió i admirar la figura de Sant Antoni, aprenent coses d’ella.

Jo estic content cada any quan tinc l’oportunitat, gràcies a Déu, de poder venir aquí a celebrar aquesta festa. Els primers anys acollit per Don Vicente Colomar Ferrer, que molts anys ha servit aquí a vegades amb l’ajuda de vicaris, i ara, des de fa uns mesos son Francesc Xavier Torres Peters, amb el vicari Sergio Alberto Pérez García, i també des de l’inici de la seva vida sacerdotal ajuda aquí també, fill d’aquest poble el canonge Antonio Torres Costa.

I al costat dels sacerdots aquí avui presents, m’alegre de trobar-me amb els obrers, amb els membres del Cor, amb els fidels de la Parròquia als quals saludo amb afecte i estima. I el mateix de les dignes autoritats.

Contemplant aspectes de la vida i de les obres de Sant Antoni, la festa del qual tenim l’alegria i la satisfacció de celebrar avui, podem aprendre nosaltres per a procurar imitar-ho en aquestes bondats per a viure en el món com va viure ell, és a dir, complint els ensenyaments de Déu. Va ser un home excepcional, dotat de particulars talents naturals i d’extraordinaris, dons de gràcia, de profundíssima humilitat i ardent zel per la salvació del proïsme, d’íntima comunió amb Déu en la contemplació i de promptitud a l’hora de socórrer als necessitats.

L’Evangeli que hem escoltat avui, tenint present que sempre ens és una bona ajuda escoltar i acollir la Paraula de Déu, avui ens narra la història del jove que pregunta pel camí de la vida eterna. El Senyor Jesús respon a la pregunta del jove ric, sobre quines coses ha de fer per a aconseguir la Vida eterna.

La primera resposta del Senyor és simple: “Compleix els Manaments”. “No mataràs, no cometràs adulteri, no robaràs, no donaràs fals testimoniatge, honraràs al teu pare i a la teva mare, i estimaràs al teu proïsme com a tu mateix”.

Però el jove ric intueix que malgrat haver fet tot això encara li falta més i pregunta al Senyor sobre què és aquest una mica més per fer. “Si vols ser perfecte, li va dir Jesús, ves, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres: així tindràs un tresor en el cel. Després, torna i segueix-me”.

La resposta del jove va ser anar-se entristit, perquè tenia molts béns i estava apegat a ells. El Senyor ens crida a seguir-lo sense condicions, al fet que en el camí seguim les seves petjades en tot, encara quan això ens signifiqui renunciar al que el món valora, a les falses seguretats de béns materials, orgull social, honra mundana, poder.

És en aquest estar disponibles al cent per cent que complim realment en Esperit els manaments de Déu. I és així com desapareix la tensió entre la voluntat de Déu i la nostra personal.
I és també en aquest estar disposats a tot el que Déu demani, com María enfront de l’anunci de l’Àngel, i més perfectament encara, com Crist durant tota la seva passió, que la pau del Senyor arriba plenament a les nostres vides.

Per això el Senyor enalteix tantes vegades als humils. Perquè només els humls se’n eriuen de si mateixos, i deixen a un costat el seu propi full de ruta per a la vida, i segueixen amb tota fe i confiança la paraula que el Senyor ens dóna. Aquesta paraula que trobem en les escriptures, en el catecisme, en el magisteri de l’Església, en la vida sacramental i de missa freqüent, en la pràctica de les virtuts cristianes, en el testimoniatge amorós donat en la comunitat.

Demanem al Senyor la gràcia que, en cada dia de la vida que tenim, siguem menys apegats a les nostres coses, idees, pensaments, i més disponibles al seu anomenat,

Entre els sants més populars de tots els temps està sant Antoni Abat. Avui moltes poblacions celebren amb festejos especials la memòria de Sant Antóni, amb benedicció després de la Missa d’animals domèstics o de companyia, amb jornada festiva en el camp i altres celebracions. Es podria pensar que sant Antoni Abat va ser un sant molt alegre.

Ens conta la seva història que quan van morir els seus pares, Antoni tenia uns divuit o vint anys, i va quedar ell només amb la seva única germana, petita encara, havent d’encarregar-se de la casa i de la cura de la seva germana.

Havien transcorregut a penes sis mesos de la mort dels seus pares, quan un dia en què es dirigia, segons el seu bon costum, a l’església, anava pensant en el seu interior com els apòstols l’havien deixat tot per a seguir al Salvador, i com, segons narren els Fets dels Apòstols, molts venien les seves possessions i posaven el preu de la venda als peus dels apòstols perquè el repartissin entre els pobres; pensava també en la magnitud de l’esperança que per a aquests estava reservada en el cel; imbuït d’aquests pensaments, va entrar a l’església, i va donar la casualitat que en aquell moment estaven llegint aquelles paraules del Senyor en l’Evangeli que hem llegit avui: “Si vols arribar fins al final, ven el que tens, dóna els diners als pobres -així tindràs un tresor en el cel- i després vine’t amb mi.»

Llavors Antoni, com si Déu li hagués infós el record del que havien fet els sants i com si aquelles paraules haguessin estat llegides especialment per a ell, va sortir de seguida de l’església i va fer donació als vilatans de les possessions heretades dels seus pares (tenia tres-centes parcel·les fèrtils i molt belles), amb la finalitat d’evitar tota inquietud per a si i per a la seva germana. Va vendre també tots els seus béns mobles i va repartir entre els pobres la considerable quantitat resultant d’aquesta venda, reservant només una petita part per a la seva germana.

Havent tornat a entrar a l’església, va sentir aquelles paraules del Senyor en l’Evangeli: «No us atabaleu pel demà.». Sortint una altra vegada, va donar als necessitats fins i tot el poc que s’havia reservat, ja que no suportava que quedés en el seu poder ni la més mínima quantitat. Va encomanar la seva germana a unes verges que ell sabia eren de confiança i va cuidar que rebés una convenient educació; quant a ell, a partir de llavors, lliure ja de cures alienes, va emprendre davant de la seva mateixa casa una vida d’ascetisme i d’intensa mortificació.

Treballava amb les seves pròpies mans, ja que coneixia aquella afirmació de l’Escriptura: El que no treballa que no mengi; el que guanyava amb el seu treball el destinava part al seu propi manteniment, part als pobres.

Pregava amb molta freqüència, ja que havia après que és necessari retirar-se per a ser constants a pregar: en efecte, posava tanta atenció en la lectura, que retenia tot el que havia llegit, fins a tal punt que va arribar un moment en què la seva memòria suplia els llibres.

Tots els habitants del lloc, i tots els homes honrats, la companyia dels quals freqüentava, en veure la seva conducta, el deien amic de Déu; i tots ho estimaven com a un fill o com a un germà.» […]I amb aquesta bona conducta va ser Mestre de vida espiritual.

Del seu magisteri hi ha algunes pinzellades en la Vida de Sant Antoni, del seu deixeble Sant Atanasi. Així ens diu que era freqüent la predicació sobre els novíssims, perquè estava convençut que meditar sobre la mort i la destinació de l’home dóna a l’ànima forces per a lluitar contra el dimoni, contra les passions desordenades, contra la impuresa: Si visquéssim cada dia com si haguéssim de morir aquest mateix dia, mai pecaríem.
El seu exemple personal i la seva paraula aconsellaven el dejuni, l’oració, el senyal de la creu, la vivència de la fe. Ensenyava, per pròpia experiència, que el dimoni té por als dejunis, les vigílies i oracions dels ascetes… I deia que la millor actitud davant les insídies del maligne són, principalment, l’amor encès a Jesucrist, la pau del cor, la humilitat, el menyspreu de les riqueses, l’amor als pobres, l’almoina…

L’ensenyament d’Antoni captivava als qui acudien a ell. I, a poc a poc, van anar formant-se comunitats que tenien com a norma l’estil de vida d’Antoni. Tradicionalment s’ha vist en aquest fenomen el naixement del monacat oriental, cap a l’any 305.

En el 311, durant la persecució de Maximino Daja a Egipte, sant Antoni, amb alguns dels seus monjos, es va dedicar a confortar als cristians. Després es va retirar al desert de l’alt Egipte buscant sempre major solitud i penitència. No obstant això la duresa de les seves penitències, tenia un gran sentit d’equilibri i prudència, per això, als eremitas que es posaven sota la seva direcció no els permetia fer sacrificis extravagants. Més que l’austeritat mateixa, sant Antoni recomanava la puresa d’ànima i una gran confiança en Déu.

Preocupat per la fama que havia adquirit sense buscar-la, en el 312 va voler fugir unint-se a una caravana de beduïns i endinsant-se en el desert fins a arribar a la muntanya Coltzim. Però els seus deixebles no van trigar a trobar-ho i van anar establint-se en la rodalia formant petites comunitats a les quals el sant visitava de tant en tant. D’aquesta forma tan senzilla i sense buscar-ho, el nostre sant va donar inici al que més tard es coneixeria com a “vida cenobítica” o “monàstica». Més enllà dels seus dots carismàtics i dels miracles que van envoltar la seva vida, sant Antoni va ser un veritable pare per als seus monjos, home d’una espiritualitat incisiva i sempre fidel a l’essència del missatge evangèlic. La tradició diu que va morir entorn del 356.

Persona que escoltava la paraula de Déu, la posava en pràctica i l’anunciava com una bona ajuda als altres. Així va ser Sant Antoni, així són els sants, així hem de ser nosaltres. Veient la seva imatge aquí, en aquesta benvolguda parròquia, que ens quedi aquest ensenyament.

Recurrir a la Paraula de Déu, escoltant-la amb intenció cada vegada que es proclama en els temples, llegint-ho a les nostres cases i coneixent-la cada vegada més i millor, complir-la i anunciar-la com una ajuda als altres. Sant Antoni va anar així; i sent el patró nostre siguem nosaltres també així, sabent que si aquest és el nostre ferm propòsit, ell des del cel ens ajudarà amb la seva intercessió.