Un any més tenim la sort i l’alegria de reunir-nos en aquest temple per celebrar la Santa Missa amb motiu de la festa de Santa Gertrudis, titular d’aquest temple parroquial. Aquesta festa fa que ens reunim ara participant en la celebració de la Santa Missa, escoltant la Paraula de Déu, acostar-nos a Jesús a través de la sagrada comunió i admirar la figura de Santa Gertrudis, aprenent coses d’ella.
Jo estic content cada any quan vinc aquí a celebrar aquesta festa. Els primers anys acollit per Don Vicente Ribas, després per Don Antonio Ferrer Mari, i ara, des de fa uns anys per Do Jaiver Betancour, que venint de fora es va convèncer, com l’estic jo, de la bellesa i bondat d’Eivissa i de la satisfacció de pertànyer i servir a l’Església aquí. I al costat dels sacerdots aquí avui presents, m’alegro de trobar-me amb els obrers, amb els membres del Cor, amb els fidels de la Parròquia als quals saludo amb afecte i estima. I el mateix de les dignes autoritats.
Hem escoltat la Paraula de Déu tal com ens la transmet la Bíblia. L’Evangeli d’avui ens anima a créixer en la fe, utilitzant l’exemple d’una imatge agrícola. Per això, compara la nostra fe amb el sarment perquè si la fe no ens uneix a Jesús Ressuscitat, no donarem fruits perquè el sarment dóna fruit quan està unit a la vinya.
La Paraula de Déu presenta la imatge de la vinya com a símbol del poble que el Senyor ha triat. Com una vinya, el poble requereix molta cura, requereix un amor pacient i fidel. Així fa Déu amb nosaltres, i així som cridats a fer nosaltres
Per donar fruits hem de conèixer a fons la vida de Jesús, viure el més semblat a com Ell va viure, deixar-nos il·luminar per l’Esperit que serà qui ens de forces, energia per viure en el camí que ens ha marcat.
Les paraules que ens dirigeix són paraules consoladoras. Jesús ens diu que mai estarem sols perquè el Pare ens vol, ens cuida i protegeix. En l’evangeli, l’Església troba la força necessària per seguir els seus passos que no són uns altres que la proximitat amb els més febles, els més desatesos de la societat. El nostre testimoniatge farà que no s’oblidi el seu missatge i que l’Església es vagi renovant i sigui propera als problemes que la societat té en cada època.
Ens trobem avui, a moltes persones que no coneixen l’evangeli, fins i tot dins de les comunitats eclesiales ens conformem amb la lectura dominical des del ambón.
Per això cal animar al fet que les persones llegeixin de primera mà la Paraula de Déu i la millor opció perquè la nostra fe tingui un creixement continu és alimentar-nos amb la Paraula de Déu.
Tenir fe, alimentar-nos de la Paraula de Déu és alguna cosa que ens fa bé en tot: els anys de la nostra vida aquí a la terra, el treball, tantes coses. I una de les entitats que hem de portar bé és la vida familiar.
Però perquè la família pugui caminar bé, amb confiança i esperança, és necessària que estigui nodrida per la Paraula de Déu. […] Una Bíblia en cada família! Una Bíblia en cada família!. Davant aquesta proposta, un pot dir: “Nosaltres tenim dos, tenim tres’. ‘Però, on les teniu amagades?’ La Bíblia no és per posar-la en una prestatgeria, sinó per tenir-la a mà, per llegir-la sovint, cada dia, ja sigui de forma individual o junts, marit i dona, pares i fills, potser en la nit, especialment el diumenge. Així la família creix, camina, amb la llum i la força de la Paraula de Déu.
I una persona que escolto i va transmetre la Paraula de Déu és Santa Gertrudis, persona de la qual podem aprendre moltes coses, però una d’elles, fonamental i important ara i sempre és escoltar, complir i transmetre la Paraula de Déu. Escriptora i mística benedictina, nascuda a Alemanya en 1256. Va morir en Helfta, prop de Eisleben, Sajonia, el 17 de novembre de 1301 o 1302.
Als cinc anys d’edat va ingressar en el convent de Helfta. En aquest racó espiritual un podia trobar tot el que pot contribuir a la santedat, afavorir la contemplació i l’aprenentatge.. Així era Helfta quan els seus portals es van obrir per rebre a una petita nena destinada a convertir-se en una de les glòries més brillants d’aquest convent.
A Gertrudis se li va posar sota la cura de la seva tia Santa Matilde, qui era germana de l’abadessa i estava a càrrec de l’alumnat. La petita tenia el do de guanyar-se els cors, segons els seus biògrafs, era encantadora. Així doncs, des de molt primerenc va créixer entre Gertrudis i Santa Matilde, una bona amistat.
Es diu que Gertrudis posseïa qualitats excepcionals per a l’estudi i als vint-i-cinc anys d’edat que va rebre l’impacte de la seva primera visió, que seria només el començament d’una sèrie de revelacions que tindria successivament al llarg de la seva vida, fins al moment de la seva mort. Fins a abans de la primera revelació, l’objecte dels seus estudis eren temes de ciències naturals, literatura etc., passat l’èxtasi, va comprendre que s’havia dedicat completament a l’estudi de temes mundans i va canviar totalment el sentit dels seus estudis. A partir d’aquest moment, va optar per dedicar-se a l’estudi dels escrits dels sants pares, de teologia i de Sagrada Escriptura.
Ella va passar de l’alumnat a la comunitat religiosa. Per fora, la seva vida era la d’una monja benedictina senzilla, com les altres. La seva caritat sense límits abastava a tots; tant als rics com als pobres, als lletrats com als comuns, al monarca en el seu tron, com al camperol en la seva parcel·la; es manifestava en una tendra compassió cap a les ànimes en el purgatori, en un gran anhel de perfeccionament en les ànimes consagrades a Déu. La seva humilitat era profunda.
Una de les característiques de la pietat de Gertrudis pot trobar-se en la devoció que tenia al Sagrat Cor. Devoció que es va encarregar de propagar primer que ningú. Ja que per a ella, en la Devoció al Sagrat Cor es trobava el símbol de la caritat immensa, que impulsa a “La Paraula” a fer-se “carn”, a instituir la Santa Eucaristia, a carregar amb els nostres pecats i, a morir en la creu per oferir-se com a víctima i com a sacrifici al Pare Etern. (Col·lecció de Ritus, 3 d’abril de 1825).
Quan va sentir que s’acostava la seva mort, Gertrudis tindria aproximadament 45 anys d’edat. Santa Gertrudis va sofrir deu anys de penoses malalties i va morir el 17 de Novembre de 1301 o 1302. Tenia al voltant dels quaranta-cinc anys.
Ni Santa Gertrudis ni la seva germana van ser canonizadas formalment, però Inocencio XI va introduir el nom de Gertrudis en el Martirologi Romano en 1677. Clemente XII va ordenar que se celebrés la seva festa en tota l’Església d’occident.
Que Crist Jesús ens regali també a nosaltres una flamarada d’amor cap a Ell, com la qual li va concedir a la seva fidel serva Gertrudis.
Deja tu comentario
You must be logged in to post a comment.