HOMILIA A LA FESTA DE SANTA TERESA Parròquia de Nostra Senyora del Carme, Cubells 15 octubre 2019

Estimats:

L’Església celebra avui la festa de Santa Teresa de Jesús, i nosaltres, en la nostra diòcesi d’Eivissa, ens vam reunir en aquest lloc, beneït per la presència de la família teresiana, per festejar a la Santa espanyola més universal.

El poble de Cubells celebra les seves festes patronals al voltant del quinze d’octubre, festa de Santa Teresa de Jesús. Les festes als pobles són un moment privilegiat que contribueix a augmentar l’afecte, la proximitat, l’amistat entre els veïns entre si i amb els que els visiten. És un moment de l’any molt bonic, que no es pot deixar passar en va i que cal aprofitar per al bé. Les festes patronals han de deixar una empremta que es perllongui al llarg de tot l’any.

Ara bé, un es pot preguntar: en un món com el nostre, tan secularitzat, que de vegades sembla que camina com si Déu no existís i els aspectes de la religió es volen reduir a la simple esfera privada pot el record d’un sant ser motiu per provocar una festa pública, per congregar als homes i dones d’un poble en un ambient festiu. La resposta que jo dono a aquest interrogant, és fàcil comprendre-ho, és positiva: els sants valen la pena celebrar-los, recordar-los, tenir-los presents.

Per què? Normalment invoquem als Sants com a homes i dones com nosaltres, que han viscut a la terra i aquí han complert a la perfecció la voluntat de Déu, font de bé i de veritable felicitat. Els sants ens indiquen un camí que val la pena recórrer i ens ajuden amb la seva intercessió.

És bo fixar l’atenció en els sants, en aquells models exemplars que eleven l’home i l’ajuden a descobrir el millor que hi ha en ell.

Va néixer a Àvila el 1515, amb el nom de Teresa de Ahumada. En la seva autobiografia ella mateixa esmenta alguns detalls de la seva infància: el seu naixement de «pares virtuosos i temorosos de Déu», en el si d’una família nombrosa, amb nou germans i tres germanes. Encara nena, quan té menys de nou anys, llegeix les vides d’alguns màrtirs que li inspiren el desig del martiri, fins al punt que improvisa una breu fugida de casa per morir màrtir i pujar al cel; «Vull veure Déu» diu la petita als seus pares. Alguns anys més tard, Teresa parlarà de les seves lectures de la infància i afirmarà que en elles va descobrir la veritat, que resumeix en dos principis fonamentals: d’una banda «el fet que tot el que pertany al món d’aquí, passa»; i, de l’altra, que només Déu és «per sempre, sempre, sempre», tema que es reitera en la famosíssima poesia «Res et torbi / res et espanti; / Tot es passa. / Déu no es muda; / La paciència tot ho aconsegueix; / Qui a Déu té / res li falta / Només Déu n’hi ha prou! ». En quedar òrfena de mare als 12 anys, demana a la santíssima Verge que li faci de mare.

A l’edat de 20 anys, entra al monestir carmelita de l’Encarnació d’Àvila; en la vida religiosa pren el nom de Teresa de Jesús. Tres anys després, malalta greument; tant que roman quatre dies en coma, aparentment morta. Fins i tot en la lluita contra les seves malalties la santa veu el combat contra les debilitats i les resistències a la crida de Déu. En 1543 perd la proximitat dels seus familiars: el seu pare mor i tots els seus germans emigren, un darrere l’altre, a Amèrica. A la Quaresma de 1554, als 39 anys, Teresa aconsegueix el cim de la lluita contra les seves debilitats. El descobriment fortuït de l’estàtua d ‘ «un Crist molt nafrat» marca profundament la seva vida.

Paral·lelament a la maduració de la seva interioritat, la santa comença a desenvolupar concretament l’ideal de reforma de l’Ordre carmelita: en 1562 funda a Àvila, amb el suport del bisbe de la ciutat, el senyor Álvaro de Mendoza, el primer Carmel reformat, i poc després rep també l’aprovació del superior general de l’Orde, Giovanni BattistaRossi. En els anys successius prossegueix les fundacions de nous Carmels, en total disset. És fonamental la trobada amb sant Joan de la Creu, amb qui, en 1568, constitueix a Duruelo, prop d’Àvila, el primer convent de Carmelites Descalços. En 1580 obté de Roma l’erecció com a província autònoma per als seus Carmels reformats, punt de partida de l’Ordre religiosa dels Carmelites Descalços. La vida terrenal de Teresa acaba precisament mentre està compromesa en l’activitat de fundació. En efecte, en 1582, després d’haver constituït el Carmel de Burgos i mentre es troba camí de tornada a Àvila, mor la nit del 15 d’octubre a Alba de Tormes, repetint humilment dues expressions: «Al final, moro com filla de la Església »i« Ja és hora, Espòs meu, que ens vegem ». Beatificada el 1614 pel papa Pau V i canonitzada per Gregori XV el 1622, el servent de Déu Pau VI la va proclamar «doctora de l’Església» en 1970.

No és fàcil resumir en poques paraules la profunda i articulada espiritualitat de Santa Teresa de Jesús. En primer lloc, santa Teresa proposa les virtuts evangèliques com a base de tota la vida cristiana i humana: en particular, la desafecció dels béns o pobresa evangèlica, i això ens afecta a tots; l’amor mutu com a element essencial de la vida comunitària i social; la humilitat com a amor a la veritat; la determinació com a fruit de l’audàcia cristiana; l’esperança teologal, que descriu com set d’aigua viva. Sense oblidar les virtuts humanes: afabilitat, veracitat, modèstia, amabilitat, alegria, cultura.

En segon lloc, santa Teresa proposa una profunda sintonia amb els grans personatges bíblics i l’escolta viva de la Paraula de Déu. Ella se sent d’acord sobretot amb l’esposa del Càntic dels càntics i amb l’apòstol sant Pau, a més del Crist de la Passió i del Jesús eucarístic.

Així mateix, la santa subratlla com de essencial és l’oració; resar, diu, significa «tractar d’amistat, estant moltes vegades tractant a soles amb qui sabem que ens estima». La pregària és vida i es desenvolupa gradualment alhora que creix la vida cristiana: comença amb l’oració vocal, passa per la interiorització a través de la meditació i el recolliment, fins a aconseguir la unió d’amor amb Crist i amb la Santíssima Trinitat. Òbviament no es tracta d’un desenvolupament en el qual pujar als esglaons més alts signifiqui deixar el precedent tipus d’oració, sinó que és més aviat un aprofundiment gradual de la relació amb Déu que envolta tota la vida.

Un altre tema important per a la santa és la centralitat de la humanitat de Crist. Per Santa Teresa, de fet, la vida cristiana és relació personal amb Jesús, que culmina en la unió amb ell per gràcia, per amor i per imitació. D’aquí la importància que ella atribueix a la meditació de la Passió i a l’Eucaristia, com a presència de Crist, a l’Església, per a la vida de cada creient i com a cor de la litúrgia.

Un últim aspecte essencial de la doctrina Teresiana, que vull subratllar, és la perfecció, com aspiració de tota la vida cristiana i meta final de la mateixa. La santa té una idea molt clara de la «plenitud» de Crist, que el cristià reviu.

Estimats germans, santa Teresa de Jesús és veritable mestra de vida cristiana per als fidels de tots els temps. En la nostra societat, sovint mancada de valors espirituals, santa Teresa ens ensenya a ser testimonis incansables de Déu, de la seva presència i de la seva acció; ens ensenya a sentir realment aquesta set de Déu que hi ha en el més profund del nostre cor, aquest desig de veure Déu, de cercar Déu, d’estar en diàleg amb ell i de ser els seus amics.

Aquesta és l’amistat que tots necessitem i que hem de buscar de nou, dia rere dia. Que l’exemple d’aquesta santa, profundament contemplativa i eficaçment activa, ens impulsi també a nosaltres a dedicar cada dia el temps adequat a la pregària, a aquesta obertura cap a Déu, a aquest camí per buscar Déu, per veure-ho, per trobar la seva amistat i la veritable vida.

Santa Teresa va saber honorar amb gran devoció a la Mare de Déu, a qui invocava sota el dolç nom del Carme. Que Maria, Estel de l’evangelització, i el seu cast espòs Sant Josep intercedeixin perquè aquella «estrella» que el Senyor va encendre en l’univers de l’Església amb la reforma teresiana segueixi irradiant el gran resplendor de l’amor i de la veritat de Crist a tots els homes.