Estimats germans i germans de vida consagrada;
Germans i germanes en el Senyor:
La festa de la presentació del Senyor al temple de Jerusalem ens convida a la contemplació de l’ofrena que els seus pares fan de Jesús, complint d’aquesta manera la llei de Moisès, que establia que tot primogènit varó havia de ser consagrat al Senyor (cf. ex 13,2.11).
En fer-ho així, s’actuava d’acord amb la llei, com a memorial de la salvació dels primogènits israelites en sortir d’Egipte, mentre van ser sacrificats els fills dels egipcis. Amb el rescat ritual dels primogènits d’Israel s’evocava aquella gesta d’alliberament amb la qual Déu va fer possible la sortida d’Egipte dels israelites. El rescat ritual dels primogènits al temple es realitzava mitjançant l’ofrena d’un animal, i en el cas de les famílies a les quals no era assequible adquirir un cap de bestiar menor prou sacrifici era l’ofrena de «dues tórtores o colomins» (Lv 5,11 ). D’aquesta manera, alhora que es produïa l’ofrena sacrificial, s’arribava a la purificació dels pecats i s’adquiria la puresa ritual exigida per la llei.
Aquesta consagració dels primogènits al Senyor aconsegueix en Jesús un significat redemptor, doncs mira profèticament a la seva immolació com a víctima que s’ofereix en llibertat a la passió i a la creu per la salvació de la humanitat allunyada de Déu pel pecat i reconciliada en la seva sang , com exposa l’autor de la carta als Hebreus, que diu: «Doncs si la sang dels bocs i dels toros i la cendra d’una becerra tenen el poder de santificar amb la seva aspersió als contaminats, amb vista a la purificació de la carn, molt més la sang de Crist …! »(He 9,13-14)
Prenent la consagració dels primogènits al temple, considerem nosaltres que la consagració de vida dels que segueixen els consells evangèlics s’acomoda al model de Crist, en una particular configuració amb ell, en lloança de Déu misericordiós i en servei als germans. Aquesta consagració de vida respon -tal com resa el lema d’aquest any per a la jornada de la Vida consagrada- a la trobada amb l’amor de Déu que precedeix tota resposta, en la fe i en el seguiment de Crist, a aquest amor de Déu , que ofereix el seu perdó al pecador i vol la salvació de tots. És així, perquè els designis de Déu per als homes, diu el Senyor pel profeta, «són pensaments de pau i no d’aflicció, de donar-vos un alè d’esperança … Em buscareu i em trobareu, quan em demaneu de tot cor; em deixaré trobar de vosaltres … »(Jr 29,11b-14a).
Jesús s’ofereix al Pare per la salvació del món i, en aquesta ofrena de si mateix sotmetent-se al designi de salvació de Déu, Jesús rescata als que estaven destinats a la perdició per causa del pecat; com Déu va rescatar els captius d’Israel, lliurats a la dispersió per haver desobeït la Llei del Senyor. Aquella recuperació dels captius, que Déu va recollir «d’entre les nacions i llocs on us vaig llançar» (Jr 29,14), i per on estaven dispersats, era figura de la definitiva recuperació en Crist l’home perdut pel pecat i allunyat de Déu.
Això ens permet entendre el contingut d’aquell ritu pel qual Jesús va haver de ser circumcidat i alhora rescatat com a primogènit, sense perdre la condició de consagrat al Senyor, perquè l’amor del Pare pel món ho lliurava en obediència perfecta a la passió ia la creu. És el que posaven de manifest les paraules profètiques de Simeó: «Aquest motiu que a Israel molts caiguin i s’aixequin; serà una senyera combatuda … »(Lc 2,34).
És la carta als Hebreus què fa la interpretació de la humiliació del Verb de Déu, fent-se carn en prendre la naturalesa humana. Es col·loca per sota dels àngels aquell que està sobre ells, però aquest abaixament del Fill de Déu té una finalitat sacrificial, el contingut és la redempció mitjançant el sacrifici que obté l’expiació dels pecats. Tal va ser la raó per la qual Crist Jesús es va despullar de la seva glòria, com afirma Pau a la carta als Filipencs, perquè Crist s’abaixà fent-se per nosaltres un home més, «obedient fins a la mort de creu» (cf. Fil 2, 8).
L’Església celebra avui la festa de la presentació del Senyor, o – com solem dir nosaltres – la Verge de la Candelaria. L’Evangeli d’avui que acabem d’escoltar succeeix alguns dies després del naixement de Jesús. És quan Maria i Josep van amb el nen al temple de Jerusalem per complir amb les obligacions de la llei jueva. Es tracta de la purificació de Maria i la presentació de Jesús al temple.
En aquesta festa es recorden alguns misteris. En el centre estan Jesús i Maria:
El primer misteri: la purificació de Maria. La llei de Moisès deia que la dona, després del part, quaranta dies després del naixement d’un fill home (80 d’una filla), la mare havia de purificar-se en el temple i deixar-hi la seva ofrena
Consumat el sacrifici, la dona quedava neta de la impuresa legal. En el cas de la gent pobra, no s’exigia el be, sinó dos coloms o tórtores.
Sabem que Crist va ser concebut sense taca de pecat i que la seua Mare romania Verge. Per això, a ella evidentment no li corresponia aquesta disposició de la llei. No obstant això, als ulls del món, l’obligava el mandat. I llavors, amb tota humilitat, com Maria és obedient a tot al Déu del seu poble, se sotmet a aquesta cerimònia tradicional i fa l’ofrena dels pobres: dos coloms.
El segon misteri, la presentació de Jesús: Una segona llei ordenava oferir a Déu el fill primogènit mascle. Des de la sortida d’Egipte, tot primogènit era propietat de Déu. I havia de ser rescatat, mitjançant certa suma de diners. Maria va complir també estrictament amb totes aquestes ordenances. Per descomptat, Crist estava exempta d’aquesta llei, ja que és el Fill de Déu. No obstant això volia donar-nos exemple d’humilitat, obediència i devoció en renovar públicament la pròpia oblació al Pare.
La trobada amb Simeó i Anna. En realitzar els ritus previstos en el temple, es troben dues persones fora del comú: Simeó i Anna. Els dos són ancians d’anys, però joves d’ànima. Són persones sàvies i piadoses. Formen part de la «resta d’Israel», és a dir, del petit cercle de veritables israelites que estan esperant els temps messiànics. Són els que segueixen confiant amb tot el seu cor en les promeses sobre el Messies i que per això ho estan esperant amb ànsia com el gran Salvador del seu poble.
No és difícil imaginar l’immens goig d’aquests dos ancians, que abans de morir poden veure i tocar el Messies!
El beneït Simeó va rebre en els seus braços a l’anhelat i va lloar Déu per la felicitat de contemplar el Messies. Va predir el dolor de Maria i va anunciar que se salvarien tots els que creguessin per mitjà de Crist.
La profetessa Anna també va compartir el privilegi de reconèixer i adorar el nounat Redemptor del món. Aquest no podia ocultar-se als que ho buscaven amb senzillesa, humilitat i fe ardent. Les seves paraules profètiques li fan comprendre a Maria i Josep el gran destí d’aquest nen acabat de néixer. Ells no sabien tot des del començament. Pas a pas, Déu els revela tot el que han de saber sobre Jesús. Només gradualment se’ls obren els ulls sobre el misteri d’Ell. I Simeó i Anna són uns dels primers instruments per a això.
Quin és el missatge, la profecia que l’ancià Simeó els lliurava? «Els meus ulls han vist el Salvador». Jesús és el Salvador, el Messies esperat. La seva missió serà salvar tots els homes de la servitud del pecat.
I llavors Simeó distingeix dues classes d’homes, segons el costum d’aquell temps: els pagans i dels jueus: Aquest nen serà «llum que es reveli a les nacions», és a dir, serà el Salvador no només dels jueus, sinó també dels pagans. Dir això i més en el temple mateix dels jueus, va ser com un escàndol.
I en segon lloc, aquest nen serà també «glòria del poble d’Israel». Glòria, honor perquè el Salvador de tots els pobles prové d’Israel.
Després Simeó revela les conseqüències que porta la missió d’aquest nen, la seva missió de Salvador: «Serà causa tant de caiguda com de resurrecció per a molts», «serà una senyera». Molts jueus esperen a un Messies polític que els alliberi de l’opressió política dels Romans. Per això no poden acceptar a un Salvador religiós que voldrà alliberar-los del pecat.
Jesús va separar els esperits en el seu propi poble. Serà causa de caiguda per als que no creuen, els que no volen seguir-lo, els que no li fan cas. Això val també per a tots nosaltres: també de cada un de nosaltres s’exigeix una decisió a favor o en contra del Senyor.
Per als que creuen en Ell, serà causa de resurrecció, de salvació i de felicitat eterna. Així en Crist realment es separen els esperits, es divideixen els homes. Amb el naixement del Messies s’acosten temps transcendentals, temps de decisió per a Israel i tots els pobles.
Finalment afegeix una paraula adreçada directament a la Sma. Verge: «A tu una espasa et traspassarà l’ànima». El seu destí estarà unit íntimament amb el del seu Fill. Estarà al seu costat, com a companya i col·laboradora de Jesús. I arribarà un moment culminant, en aquesta lluita del seu Fill per complir la seva gran missió: un moment que omplirà la seva ànima maternal de dolor i de patiment, com una espasa li travessarà.
Simeó li anuncia aquí l’hora del Calvari que Ella patirà al peu de la creu del seu Fill.
Penso que després d’aquesta trobada amb els dos ancians, Maria i Josep van sortir del temple i hauran tornat silenciosos, abstrets i fins preocupats. En mirar al nen ja no veuen només la cara feliç, sinó també la seva missió tan gran i pesada: serà el Salvador no només d’Israel, sinó de tots els homes i de tots els pobles. Però serà també un signe de contradicció: salvació i resurrecció per a uns, ruïna i condemnació per a altres. I intueixen també que aquest destí el portarà necessàriament a patir molt pels seus germans. I s’adonen que també ells mateixos han de patir amb Ell.
I tot això anava a ser com una espasa en l’ànima de Maria. Veien l’espasa a l’horitzó, una espasa enorme i plena de sang, segura com la maldat dels homes, segura com la voluntat de Déu. I amb aquests pressentiments tornen a Natzaret.
El naixement del Messies no només és alegria i goig. És també anunci de lluita contra l’enemic de Déu, contra la debilitat i la resistència de l’home. I, finalment l’anunci de la creu, que, és humanament un gran fracàs, però en realitat es convertirà en la victòria definitiva de Crist sobre el pecat, el diable i la mort.
Avui celebrem també la Jornada de la Vida Consagrada, instituïda pel Papa Sant Joan Pau II, que en el missatge de la primera Jornada de la Vida consagrada (Joan Pau II, Missatge per a la primera jornada de la vida consagrada, 6 gener, 1997 ), deia amb les seves paraules que pretenia aconseguir tres importants objectius. En primer lloc, lloar el Senyor i donar-li gràcies pel do de la consagració de vida, que radicalitza la consagració baptismal il·luminant la vida dels cristians i de tots reben la llum del testimoni de Crist, que brilla amb especial brillantor a la vida dels que segueixen en radicalitat els consells evangèlics. Promovent, en segon lloc, amb aquesta Jornada un millor coneixement de la vida de consagració en l’Església, amb les moltes obres d’amor que acompanyen la vida religiosa i d’especial consagració en general.
Finalment, en tercer lloc, sant Joan Pau II va voler que aquesta Jornada fos motiu de descobriment de la bellesa que acompanya una vida de consagració com a vida lliurada a Déu i als homes. Bellesa que és obra de l’Esperit Sant, autor dels carismes i subjecte diví que sosté amb la seva gràcia la vida de consagració, obrant en la vida consagrada com va obrar en Maria el prodigi de donar a llum al món al Redemptor.
La Jornada Mundial de la Vida Consagrada, un dia en què recordem a totes les persones de consagració com a religiosos i religioses, de vida contemplativa, a la clausura o en vida activa en tantes i bones activitats.
A la nostra Diòcesi hem tingut sempre bons religiosos i religioses. I en l’actualitat, gràcies a Déu que els crida i a ells i elles que ens serveixen en tantes activitats com col·legis, residències, Càritas, casa espiritual, etc. tenim la sort de comptar amb ells i elles per al nostre bé. Així, en aquests temps tenim entre els religiosos als Germans de La Salle i els Religiosos del Verb Encarnat, i entre les religioses les de clausura les canoneses regulars de Sant Agustí, i de les actives, les Agustines de l’Empar a Vila i Sant Jodi, les Carmelites Missioneres a Es Cubells, les Terciàries Trinitàries a Santa Eulàlia i a Sant Antoni, les de la Congregació de Marta i Maria a Dalt Vila i en la Residència de Reina Sofia i les Servidores del Senyor i de la Mare de Déu de Matarà a Formentera i en Vila.
Amb el bon servei que fan a les nostres Illes aquesta Jornada de Vida Consagrada és una ocasió per promoure el coneixement i l’estima de la vida consagrada com a forma de vida que assumeix i encarna la trobada amb l’amor de Déu i amb els germans, des de cada carisma fundacional. En aquest dia donem gràcies a Déu per totes les persones d’especial consagració, presència eloqüent de l’amor de Déu en el món. Preguem per totes les persones consagrades de la nostra diòcesi perquè mantinguin viva la grandesa del do rebut i visquin coherentment la seva missió en l’Església i en el món, propiciant la trobada amb l’amor de Déu u i tri.
El bon servei ho fan perquè acollint la seva vocació els consagrats estan cridats sobretot a ser homes i dones de la trobada. La seva vida consagrada és la resposta a la trobada personal amb l’amor de Déu en Crist, que es fa enviament i anunci. De fet, la vocació d’especial consagració a Déu no sorgeix d’un projecte humà sinó d’una crida del Senyor, d’una gràcia de Déu que arriba a la persona en la trobada amb l’amor de Déu en Crist que canvia i transforma la seva vida.
Qui troba veritablement Jesús, la seva vida queda transfigurada per l’alegria d’aquest esdeveniment. Crist Jesús és la novetat que fa noves totes les coses. Qui té la sort d’aquesta trobada es converteix en testimoni i treballa per fer possible als altres aquesta trobada amb Crist. Els consagrats estan cridats a ser signe concret i profètic de l’amor proper de Déu, compartint la condició de fragilitat i les ferides de l’home del nostre temps.
Totes les formes de vida consagrada, cadascuna segons les seves característiques, estan cridades a viure en permanent estat de missió, compartint «els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de quants pateixen «(GS, 1). Qui ha estat tocat i es deixa tocar cada dia per l’amor de Déu està proper als problemes de la gent i ‘surt’ -encara que visqui a la clausura- a les perifèries geogràfiques i existencials; no s’atura davant els obstacles i les incomprensions dels altres, perquè manté la cremor de l’amor primer; i té sempre al cor una viva inquietud pel Senyor i un desig vehement de portar-lo als altres, com ho van fer Maria i Josep al temple.
Vulgui el Senyor beneir aquest do admirable de la consagració de vida de tants milers d’homes i dones, que per l’Evangeli ho han deixat tot, per seguir Jesús pels camins de la pobresa, la castedat i l’obediència, a lloança de Déu i servei dels homes. Així, doncs, en ocasió d’aquesta Jornada, felicitació i gratitud als religiosos i religioses que viuen i serveixen a Eivissa i Formentera. Que Maria, Mare de Déu de verges i Mare de l’Església obtingui del seu diví Fill per a totes les persones de vida consagrada.
Deja tu comentario
You must be logged in to post a comment.