HOMILIA A LA SOLEMNITAT DE LA VERGE DE LES NEUS Patrona d’Eivissa i Formentera Santa Església Catedral 5 agost 2019

1.-  Un Any més, i són ja més de set segles, quasi huit, que ens donem cita en aquest temple, primer temple en dignitat i cronologia d’Eivissa i Formentera, per a celebrar aquesta bona i gran festa de la Verge de les Neus, recordant que, amb la volta d’Eivissa i Formentera l’any 1235 al cristianisme, element constitutiu i multisecular de la seua identitat, va ser la Mare de Déu, sota aqueixa advocació de les Neus qui és Mare i Protectora de Ses Illes Pitiuses.

En efecte, quan a l’inici del mes d’agost de 1235 les tropes cristianes van entrar a Eivissa, retornant-la a la cultura cristiana a la qual havia pertangut ja en segles passats i que després s’havia perdut. En aquell moment aquells conqueridors, devots de la Mare de Déu, van voler dedicar-li el primer temple ací en aquesta ciutat a la Mare de Déu sota l’advocació d’aqueixos dies, que era i és el títol de les Neus. I així des de llavors existeix aquest temple, que en aquests segles ha anat creixent i ara és la Catedral,

Així doncs, ens reunim amb alegria i satisfacció en aquest temple, monument més antic dels que estan en ús en les nostres terres, ric d’història, i en els nostres dies un lloc molt visitat cada mes pels qui vénen a aquesta Illa. Jo que tinc la sort i l’alegria d’estar ací tots els dies veig amb satisfacció quants turistes entren dignament ací i els bells gestos que fan també de cara a la imatge de la Verge.

Hui el temple està bellament adornat per flors, signe d’amor i devoció a la Mare de Déu que és també, perquè així li ho va demanar Jesús des de la Creu, mare espiritual nostra. I així, participant dignament hui ací en aquesta festa religiosa li oferim els dons que més li agraden: la nostra devoció, el nostre amor, i la nostra oració, aqueixa que cadascun de nosaltres fem des del nostre cor i el nostre sentiment i que encomanem a la seua poderosa i materna intercessió.

Amb l’oració expressem el nostre agraïment de tot el bo que hem rebut, especialment el do de la fe, l’esperança i la pràctica de la caritat i supliquem els nostres diferents necessitats, per les nostres famílies, per la nostra salut, pel treball,

I així la devoció a la Verge de les Neus és una bona activitat de moltes persones ací. Per això, un preclar fill d’aquesta terra, glòria de les lletres i canonge que va ser d’aquesta Catedral, Mons. Isidor Macabich, ens va ensenyar a cantar un himne el text del qual fa eixir la més filial i tendra emoció: “Set segles fa que vostro cor mos mostra que són llum i gombol del vostros fills…Mare del Bon Amor, Verge María, regnau en nostro cor”.

Així doncs, amb l’emoció que ha caracteritzat als eivissencs des de fa més de set segles, amb el filial amor dels bons fills d’aquesta terra, amb la fe i devoció pròpia dels cristians, un any més, doncs, celebrem hui aquesta festa a la Verge.

 

2.-   Us salude amb afecte i estima a tots els que esteu ací presents, que heu acudit en un gran nombre. A vosaltres, els meus germans sacerdots, col·laboradors en la fascinant tasca d’ajudar i conduir al poble cristià per les sendes de l’amor i de la pau i de presentar a tots el missatge de l’Evangeli, font de la vida.

També a totes les autoritats civils i militars presents, al Molt honorable Senyor President del Consell Insular d’Eivissa i altres Consellers, als Alcaldes i regidors dels municipis, als parlamentaris, a les autoritats militars i del Cos Nacional de Policia.

Salutació també als obrers de les parròquies, que amb la seua presència i les banderes són portadors ací de l’afecte i de l’amor de les diferents parròquies a la Verge de les Neus.

A tots els altres ací presents, cor, músics, a tots en general sense excepcional a cap, la meua salutació satisfeta d’afecte i estima, sempre creixent amb el pas dels anys.

Amb la vostra bona presència em dóna gust repetir-vos el text d’una cançó tradicional d’Itàlia, que a mi m’agrada molt, i que diu:

“A la casa de la Mare hem vingut hui des de lluny; Aquesta casa irradia des dels seus murs un missatge antic i nou. És la casa de l’anunci, és la casa del misteri, l’amor va vindre amb Ella a nosaltres. Ella ens crida la seua casa per a oferir-nos una carícia. Ella ens acull com a mare i ens condueix cap a la salvació. Com és bell vindre a la Casa de la Mare!”.

Així, doncs, tots benvinguts.

 

3.-    Hem escoltat en l’Evangeli proclamat hui que des de l’arbre de la Creu, Jesús, dirigint-se a la seua Mare li va dir: “Dona, ací tens al teu fill” i després, dirigint-se al deixeble li va dir: “Fill, ací tens a la teua Mare” i des d’aquell moment el deixeble Juan la va rebre i l’acompanye sempre.

Donar a la seua Mare com a Mare espiritual de tots va ser un regal més de Jesús, fet des de la Creu. Jesús, que va gaudir de Maria, amb l’amor que té a la humanitat que vol i ajuda, li va encarregar doncs, que fora també Ella ajuda per a la humanitat.

En l’Evangeli de Sant Lluc, que va ser un que va conéixer i va tractar molt a la Verge, ens dóna molts ensenyaments d’aqueixes coses bones que va fer María amb Jesús. En aqueix Evangeli se’ns presenta María com una jove senzilla, pobra, humil, poc coneguda al seu poble, però era una dona que resava i parlava amb Déu. I així, quan un dia en la seua oració se li va aparéixer un àngel que li va fer una proposta, Ella respon amb un “sí” absolut, total, sense reserves: Ací està l’esclava del Senyor. Faça’s en mi segons la teua Paraula. Dóna un “sí” a Déu i la seua vida, des d’aquell llavors s’estableix en un complir el “si” que ha donat a Déu. María es troba a haver d’afrontar la nova situació que la seua “sí” a Déu ha provocat.

On va portar a María el “sí que” donat a Déu”?

Perquè en primer lloc a la pràctica de la caritat: Déu és amor, i el primer que ens demana Déu és que exercim l’amor, no altres coses: l’amor com és l’amor de Déu. I així, María es posa en camí a servir a la seua cosina Isabel. Presa senzillament una lògica i teologal decisió: Ja que l’àngel li ha dit la situació de la seua cosina Isabel, d’avançada edat, com contagiada pel misteri d’amor que ha germinat en el seu si, es posa a estimar i es dirigeix a ajudar la seua cosina Isabel. El “sí” a Déu porta a la caritat.

Però no s’acaben ací les conseqüències de “si”. El “sí que” condueix a Belém, experimentar la pobresa, no la misèria, sinó el buscar la força no en els mitjans materials sinó en Déu i en els seus plans i, per això, va a Belém i el seu Xiquet, el nostre Redemptor, no naix en un palau sinó en una gruta. La resposta de María és sempre la fe, una fe que no discuteix. María no té res que oposar ni comentar: senzillament creu!

El “sí que” donat a Déu porta a protegir i defensar la família dels atacs, fins i tot si aqueixos atacs provenen de la legislació pública. Herodes, rei i legislador, decreta eliminar als xiquets menors de dos anys de Belém i voltants, i María salva al Xiquet que Déu li ha confiat, encara que això supose la duresa d’un exili a Egipte.

El “Sí que” donat a Déu ens dóna força també per a afrontar les proves. Una mare com ella té no solament que afrontar la persecució d’Herodes; també quan en el Temple de Jerusalem Jesús es perd i en trobar-lo li manifesta clarament la seua missió oberta i al servei de tots. María entén, no obstant això, que el seu fill no és únicament per a Ella; entén que no té dret a apropiar-li-ho tot per a ella; entén que estimar no és només posseir, sinó també i sobretot donar.

María tot això ho sap i ens ho recorda amb la seua vida. Quan Jesús en els seus anys de vida pública rep a la seua Mare la lloa per ser persona de fe que actua amb la força d’aqueixa fe: “Feliços els que escolten la Paraula de Déu i la posen en pràctica” (Lc 11,28).

El “sí que” donat a Déu porta a fer el que Ell diga (Jn 2,5) i a anunciar-ho així als altres. En Caná de Galilea, durant un problema en el convit de les noces, María, dona plena de caritat, d’atenció cap als altres no es queda no es queda parada, perquè està acostumada a resoldre els problemes. Es dirigeix al seu Fill i diu als encarregats: “Feu el que Ell us diga” (Jn 2,5). Són aquestes les últimes paraules de María que ens diu l’Evangeli, les paraules d’una súplica, una súplica que ens fa a nosaltres perquè siguem no solament seguidors de Jesucrist sinó també anunciadors del seu Regne.

Finalment, el seu “Sí” a Déu la porta a estar en l’hora de l’amor. Respectant el “sí que” donat, seguint a Jesús, María es va trobar als peus de la Creu: aqueix és el camí de la fe. María va sentir el crit: “Crucifica-li” (Jn 19,15). I deien això del seu Fill. Era el seu Fill. Pensem bé en això. María va veure les burles, els insults i els maltractaments; va veure la creu preparada, va sentir els colps del martell i li va veure retorçar-se de dolor en la Creu.

Hem sentit com l’evangelista Juan escriu: “Al costat de la Creu de Jesús estaven la seua Mare, la germana de la seua Mare, María la de Cleofás, i l’altra Maria, la de Magdala” (Jn 19,25
I Jesús es dirigeix a la seua Mare, una vegada més, i la convida a caminar en l’últim i decisiu tram de la fe: “Jesús, veient a la seua Mare, i al costat al deixeble que tant volia, va dir a la Mare: Dona, ací tens al teu fill! I després va dir al deixeble: Ací tens a la teua Mare!” (Jn 19, 26-27).

Què signifiquen aqueixes paraules pronunciades en el moment més gran de la història? Què significa el lliurament fet pel Fill de l’home a la més gran Mare dels homes? Què signifiquen en un moment en el qual tot és missatge, és ensenyament, és lliçó?

Jesús vol dir-li a la Mare: “Mare, no plores, no plores per mi: tu saps que Déu és amor, tu veus l’amor de Déu perquè saps veure on cap altre pot veure. Mare, mestressa amb l’amor mateix de Déu! Sé Mare, més encara, jo t’ho dic, tu eres mare!

I com María va acollir en el cor l’Amor de Déu, es converteix en la més gran presència de l’Amor de déu en el desert d’amor de la humanitat. Des de llavors, María és en Crist oració vivent per cadascun de nosaltres. María és, des de llavors, la que intercedeix per nosaltres en cada lloc del món. Aqueixa és la seua missió materna. per sempre!

Que a Eivissa i Formentera continuem experimentant, com des de fa ja més de set segles, la presència de María que ens ajuda, ens ensenya, ens guia cap al seu Fill, ens conserva a l’Església i intercedeix, com a Mare, per nosaltres. Ella ens mira i ens vol com Déu la va mirar a Ella.

 

4.- La Mare ens mira com Déu la va mirar a Ella, jove humil de Natzaret, insignificant als ulls del món, però triada i preciosa per a Déu. Reconeix en cadascun la semblança amb el seu Fill Jesús, encara que nosaltres siguem tan diferents.

Benvolguts germans i germanes, aquest és el missatge que rebem ací, als peus de Santa María. És un missatge de confiança per a cada persona d’aquesta ciutat i de cada poble de la nostra diòcesi. Un missatge d’esperança que no està compost de paraules, sinó de la seua mateixa història: ella, una dona del nostre llinatge, que va donar a llum al Fill de Déu i va compartir tota la seua existència amb ell. I hui ens diu: aquest és també la teua destinació, el vostre, la destinació de tots: ser sants com el nostre Pare, ser immaculats com el nostre germà Jesucrist, ser fills estimats, tots adoptats per a formar una gran família, sense fronteres de nacionalitat, de color, de llengua, perquè existeix un solo Déu, Pare de tot home.

Gràcies, oh Mare, Verge de les Neus, Immaculada Mare de Déu i de l’Església, per estar sempre amb nosaltres i acompanyar el camí dels eivissencs i formenterenses! Vela sempre sobre nosaltres: conforta als malalts, encoratja als joves, sostingues a les famílies. Infon la força per a rebutjar el malament, en totes les seues formes, i triar el bé, fins i tot quan costa i implica anar contracorrent. Dóna’ns l’alegria de sentir-nos estimats per Déu, beneïts per ell, predestinats a ser els seus fills.