HOMILIA FESTA DE SANTA AGNÈS. Parròquia de Santa Agnès del Pla de Corona dilluns 21 gener, 2019

Un any més tenim la sort i l’alegria de reunir-nos en aquesta bella església per a celebrar la Santa Missa amb motiu de la festa de Santa Agnès, titular d’aquest temple parroquial. Aquesta festa fa que ens reunim ara participant en la celebració de la Santa Missa, escoltant la Paraula de Déu, acostant-nos a Jesús a través de la sagrada comunió i admirar la figura de Santa Agnès, aprenent coses d’ella. La seua imatge presideix aquest temple presentant-nos-la com una jove bella que té a les seues mans un blanc corder, expressió d’innocència i bondat, i la palma del martiri, expressió de la seua vida entregada a Crist per damunt de totes les coses.

Jo estic content cada any quan tinc l’oportunitat, gràcies a Déu, de poder vindre ací a celebrar aquesta festa. Acollit bonament pel responsable de la parròquia, Don Joan Riera, i els altres sacerdots ací avui presents, m’alegre de trobar-me amb els obrers, amb els membres del Cor, amb els fidels de la Parròquia als quals salude amb afecte i estima. I el mateix de les dignes autoritats.

Contemplant aspectes de la vida i de les obres de Santa Agnès, Verge i Màrtir, la festa de la qual tenim l’alegria i la satisfacció de celebrar avui, podem aprendre coses bones nosaltres per a procurar imitar-la en aqueixes bondats seues per a viure en el món complint els ensenyaments de Déu.

Sabem d’ella que va ser molt jove quan va ser martiritzada per negar-se a abandonar les creences, així com el vot de castedat que havia fet al Senyor. Santa Agnès, com correspon als cristians, va tindre fe i confiança en Jesús, comprenent bé el que és l’amor que Déu ens té.

El fragment de l’Evangeli de Sant Mateu (Mt 13,44-46) que hem escoltat hui ens anima a créixer en la fe, i a veure com a Santa Agnès el va acollir, renunciant al que no és bo.
L’evangeli de hui presenta dues breus paràboles del Sermó de les Paràboles. Les dues són similars entre si, però amb diferències significatives per a aclarir millor determinats aspectes del Misteri del Regne que està sent revelat a través d’aquestes paràboles.

L’evangeli de hui presenta dues breus paràboles amb les quals el Senyor continua a instruir-nos més sobre el seu Regne.
La paràbola primera ens diu: “El Regne dels Cels és com un tresor amagat en el camp”.

Això significa que el tresor, el Regne, ja està en el camp, ja està en la vida. Està amagat. Passem i trepitgem per damunt sense adonar-nos. La segona paràbola és semblant a la primera: “El Regne dels Cels és semblant a un mercader que camina buscant perles fines, i que, en trobar una perla de gran valor, va, ven tot el que té i la compra.”.

Tant el que troba el tresor sense buscar-lo, com el que busca la perla i la troba, té el mèrit de reconéixer el valor de la seua troballa, i donar tot de si per a aconseguir el premi.
Veritablement savi és qui sap reconéixer el gran valor del Regne de Déu i per ell ho deixa tot.

Saviesa és el do d’alçar la mirada d’aquestes coses terrestres i caduques, i contemplar l’eterna Veritat, que és Déu, estimant-lo i delectant-nos en Ell sabent que Ell és tot el nostre bé.
El tresor amagat és el mateix Crist, la perla preciosa és Jesús. Ell és la salvació que ens crida a aprofitar l’oportunitat i ens avisa amb insistència perquè no la deixem passar.

“Qui cree en el meu, encara que muira, viurà” diu Jesús. Aquest és el gran premi pel qual val realment la pena vendre tot, fer qualsevol sacrifici que siga necessari per a guanyar la vida eterna al costat d’Ell.

Hem d’evitar el perill de la ceguesa espiritual, buscant trobar sempre l’espai en el nostre dia per a Déu, per a escoltar-li i parlar-li. Que no siga per falta de vida d’oració, perdem l’oportunitat i el tresor passe enfront dels nostres nassos sense que ho notem.
Amb l’ajuda de la gràcia, reforçada per l’oració, hem de rebutjar les menuderies amb les quals el diable ens vol llevar la fe.

Demanem a Déu la gràcia de saber donar nostre si incondicional a la seua voluntat, com va fer la nostra Mare la Santíssima Mare de Déu, a la intercessió de la qual ens confiem. Ella és la nostra mestra de fe, en aqueix estar disposats a perdre coses per a guanyar encara més.

Resumint l’ensenyament de les dues paràboles. Les dues tenen el mateix objectiu: revelar la presència del Regne, però cadascuna la revela d’una manera diferent: a través del descobriment de la gratuïtat de l’acció de Déu en nosaltres, i a través de l’esforç i de la cerca que tot ésser humà fa per a anar descobrint cada vegada millor el sentit de la seua vida.

Hui contemplem a Santa Inés. Santa Inés és una de les santes més populars del calendari. Una de les figures més gracioses, una de les heroïnes més cantades pels poetes i els Sants Pares. Després, de la poesia i la llegenda va passar a l’art, des de Bernini fins a Alonso Cano. Cada època la reprodueix al seu estil, però tots competint a enaltir-la. Com la Inés de Carlos Dolci, la dolça bellesa de la qual i blancor de lliri ens atrau amb el seu encant inefable.

Ella va nàixer a Roma, de pares cristians, d’una il·lustre família patrícia, cap a l’any 290. Va rebre molt bona educació cristiana. Hi ha molt bons documents sobre l’existència d’aquesta màrtir que va viure a la fi del segle III i començaments del segle IV i que va ser martiritzada als dotze anys, durant una de les feroces persecucions de Decio o Diocleciano.

Es patrona de les verges, les núvies i de les joves en edat de casar-se. Inevitable, si pensem en la seua història, tan tràgica com commovedora.

Era una jove, pertanyent a una de les més poderoses famílies aristocràtiques de Roma, que a només dotze anys va pujar el martiri baix Diocleciano. Una història aterridora, com moltes de les quals van ensagnar Roma i l’Imperi en aquells terribles anys.

Es diu que el fill del Prefecte s’havia enamorat d’ella, però ella no el va acollir perquè estava decidida a sacrificar la seua virtut a Déu. El xic rebutjat es va queixar amb el seu pare, que va intentar doblegar l’obstinació de la jove forçant-la a convertir-se en una Vestal.

En el seu rebuig addicional, la va tancar en un prostíbul, com a signe de suprem menyspreu.

Arrossegada pels carrers i despullada, una massa exuberant de cabells va créixer del seu cap, per a embolicar-la en una manta que la defensara del pudor. Condemnada a la foguera, les flames es van negar a tocar-la.

Al final, el mal dels homes va prevaldre: va ser degollada amb una espasa, el final sagnant que es reservava als corders, i just amb un corder blanc als seus braços que la veiem sovint representada, una efígie d’innocència, de puresa inviolada, inviolable. Sembla que fins i tot quan va caure ferida de mort ho va fer amb una tal gràcia que va suscitar les llàgrimes dels seus propis botxins.

El cos de la santa va ser sepultat a curta distància de Roma, al costat de la Via Nomentana. Actualment el seu cap es conserva a l’Església de Santa Agnès en Agonia, en Piazza Navona de Roma, al costat del lloc on va ser martiritzada. El seu sacrifici va suscitar immediatament formes de culte popular i encara se celebra hui en moltes festivitats i és estimada per tota la cristiandat.